"Hi ha un moment molt impactant de l’entrevista. O’Donnell llegeix a Trump part del comunicat que l’assaltant va enviar a la seva família: “No estic disposat a permetre que un pedòfil, violador i traïdor em taqui les mans amb els seus crims”. Trump es posa seriós i renya O’Donnell: “Sabia que ho llegiries perquè ets una persona horrible. No soc un violador. No he violat a ningú”. O’Donnell, sense immutar-se i amb la mateixa fredor que havia demostrat fins aquell moment, sense modificar el to de veu, li respon: “Ah! Creu que es referia a vostè?”"
Mònica Planas, imprescindible per llegir entre línies, etziba al final del seu article el següent: "El que provoca perplexitat és que la premsa continuï volent participar en aquest tipus de farsa amb Trump a la Casa Blanca*."
Segurament, a la Mònica Planas, li ha faltat explicar les connexions entre els mitjans de comunicació i la Casa Blanca. Els conglomerats mediàtics son tant potents i les corretges de transmissions son tant evidents, què ningú vol estar fora de l'àrea d'influència que emana de la Casa Blanca, malgrat que sigui tòxica les emanacions.
Un partit a priori difícil, en un camp què en paraules de Gerard, “és una puta merda”. Un partit travat durant bona part del primer temps, sense ocasions clares. Una genialitat de Fermí, ha permès obrir el marcador al 45’. A la segona part, més del mateix, moltes faltes per part del Getafe, sense ser assenyalades per l'àrbitre. En una contra Rashford ha marcat el segons amb una cavalcada de 45 metres. Amb el cero a dos, el partit i els canvis per dues bandes a anat desenvolupar-se el partit. El Getafe lluitador fins al límit permès per l'àrbitre, ha acabat acceptant la derrota. Una derrota que fa al Barça encara més campió, gràcies a l’ensopegada d’ahir del R.Madrid. La Lliga està pràcticament a tocar. Podria fer-se realitat la propera setmana si el R.Madrid perdés al camps del Espanyol, o si no, al camp nou la següent setmana.
PD: Sense Lamine, també és pot guanyar amb solvència.
Josep Pla, en el seu llibre De l'Empordanet a Barcelona*, escrit al any 1942, fa un viatge, amb "l'indispensable salconduit -pagant, sant Pere canta-, en projecto sobre el confús sistema del autobusos i dels trens." (p.7) La GC havia devastat el país, i aquests apunts son molt instructius per adonar-se dels canvis soferts des de llavors. Volia centrar-me en l'explicació literària-socio-política d'un fenomen avui natural, però que amb el temps ha esdevingut un fet capital. Es tracta del turisme.
Una de les grans creacions del segle XIX va ser el ferrocarril**. Fins a la seva creació, la mobilitat era difícil i feixuga per els atrevits que sortien de casa. Caminant, a cavall, amb diligències, tot plegat lent, molt lent i perillós. Però el ferrocarril va trastocar-ho tot. No tothom ho veia clar, especialment, els que vivien del moviment de gent i mercaderies. A Espanya el primera tram de ferrocarril va ser Barcelona a Mataró. La seva realització, totalment privada, fou deguda a un indià, el senyor Biada de Mataró. Al any 1848 (octubre), Barcelona comptava amb 160.000 habitants, mentre Mataró no arribava a 4000. Amb l'ampliació cap a Arenys va possibilitar una nova forma de vida: el turisme i amb ell, el estiueig.
Amb el seu estil càustic, Pla ens diu que "el dret a estiuejar, que avui és imprescriptible, és modern, de quatre dies" (p.189). El cas és que gràcies al ferrocarril, va permetre arribar a Caldes d'Estrac, que tenia unes termes i que per la gent benestant semblava produir miracles. Aquests miracles al parer de Pla, és producte del "famós empirisme mèdic barceloní" (p.189). Segons Pla, la burgesia catalana ha "tingut dos monopolis: la intel·ligència de les seves criatures i les aigües saludables". (189-90). Per fer possible la línia és va crear la societat "Camino de Hierro del Este de Barcelona y de Barcelona a Mataró y a Arenys de Mar". A partir de 1852 la línia arribava a Caldes i el seu balneari per prendre les aigües. L'èxit fou complert.
Abans d'aquest canvi, la gent benestant de Barcelona anava a Sant Gervasi de Cassoles, "lloc molt allunyat de la ciutat" (p.190). Amb el ferrocarril, era més còmode arribar-hi a Caldes que no pas a Sant Gervasi. Amb aquest èxode començà l'estiueig. I la burgesia si va llançar a edificar "torres, xalets i residències" (p.190) sense cap restricció d'estils o gustós estètics. Els nous inquilins de les construccions van voler fer seva la localitat, anomenant-la amb "un punt de cursileria", Caldetes. El desenvolupament de Caldes va associat els esdevenirs polítics que va patir Espanya i Catalunya. Amb la Restauració (1874), la "política del país (a l'estiu) es féu a Caldetes" (p.191).
Pla s'esplaia amb quina mena de persones viuen en aquelles torres, sense cap estil concret, a Europa aquesta falta d'estil s'ha anomena "'liberty', que jo m'atreviria a traduir per estil burgès o llibertari" (o.192). Pla és fa creus dels teulats extravagants i aliens al entorn natural del paisatge. Ironitza amb teulades pensades per els Alps quan la neu cau, però que a Caldetes, fan un paper estrafolari.
Pla, fa un pronòstic que el temps li ha donat la raó és aquest: " Quan amb els anys, el Maresme sigui una successió de barris residencials de Barcelona, pràcticament afegits, Caldetes oferirà una tradició i una obertura que no tenen pas gaires pobles, -pobres d’urbanització generalment" (p.193).
Quan l'estiu s'acaba, aquests pobles queden ensopits, cosa que a Pla ja li agraden. Diu: " En el Passeig dels Anglesos no hi ha una ànima vivent. Em sembla que tot el passeig és meu. Les torres són tancades. La clientela estiva és invisible. La tarda és gloriosa; el silenci, deliciós, la botànica té una presència lleugera" (p.193)
El Pentàgon deu ser una olla de grills, amb les destitucions de tots aquells que es mostren tibis a les exigències de Trump. Així que aquest "correu" no és més que l'enèsima queixa perquè els aliats que no son consultat per iniciar una guerra a l'Iran, no col·laborin per obrir l'estret d'Ormuz, que abans de tot això estava obert. Pedro Sánchez deu ser l'únic polític europeu que ha parlat amb una certa dignitat davant de la servitud de la resta de polítics europeus. L'OTAN, ara mateix no existeix, la defensa europea és una entelèquia, l'exemple d'Ucraïna dona fe del desconcert i la falta de compromís davant d'un dictador com Putin, amic inestimable d'altre candidat a dictador del món lliure.
Parlar de la llegenda de Sant Jordi vol dir ficar-se en contradiccions insuperables. Al segle XIX Francesc Maspons i Labrós*, explica una història que és fruit de històries que venen del passat llunyà. El cas, és que hi havia un regne que està condemnat per un drac. Devorava donzelles. Quant li va tocar el torn a la filla del rei, i el drac estava apunt de cruspir-se-la va aparèixer un cavallers que duia tant el escut con al pit una creu roja. El cavaller era Sant Jordi. Fent la senyal de la creu, el drac va perdre el combat singular. Sant Jordi es patró de Catalunya, però també de molts indrets perifèrics. Com tota llegenda molt probablement, no va existir. Des de el segle XIII, la formació del seu prestigi, esdevé un clàssic, perquè en moments decisius de la batalla, apareixia dalt d'un cavall blanc per donar ànims e infondrà valor. A Barcelona l'escut de sant Jordi data del 1281. I des de 1456 és va proclamar patró de Catalunya. Durant segles, la figura del cavaller era patrimoni de la noblesa i no tant de les classes subalternes.
(...) La celebració de Sant Jordi comença a partir de 1877. Hi ha confluències diverses que faran que la diada de Sant Jordi vagi acompanyada d'una exaltació nacional i patriòtica de Catalunya.
Malgrat tot, durant el segle XX, la diada va estar prohibida per les diferents dictadures que ha patit la nostre història. La Diada no ha estat mai festiu, excepte, a l'any 1931. Desprès de la dictadura de Franco, la commemoració de la Diada a anat agafant volada i avui s'ha convertir en un espectacle avalat per la UNESCO de gent on la rosa i el llibre son els protagonistes.
II
La Diada del llibre té data de naixement, l'any 1926. L'impulsor va ser un valencià que vivia a Barcelona des de 1918, en Vicent Clavel Andrés* havia traslladat l'editorial Cervantes. Proposar com a data el 7 d'octubre, "dia suposat del naixement de Cervantes*". A partir del 1926 en plena dictadura de Primo de Rivera, és va commemorar la "Fiesta del libro español". Per descomptat, al decret prohibia qualsevol altre llengua que no fos el castellà.
Madrid vivia la data com manifestació institucional, a Barcelona, és a dir, a la perifèria va adquirir un caire "més comercial i popular, en bona part gràcies a l'impuls que rep dels llibreters i editors més actius (amb Antoni López Llausàs i Gustau Gili al capdavant)." Van començar a posar parades al carrer, concursos d'aparador en les llibreries, "descomptes per la compra de llibres, 10%, aparició de rànquing del títols més venuts o per la pràctica de convocar escriptors a les llibreries per dedicar exemplars als compradors".
L'anys 1931 es trasllada la data del octubre al 23 d'abril, per "no interferir amb la venda del llibres de text en els inicis del curs escolar i, per torna, coincidia amb el dia cert de la mort de Cervantes. Quant al 1930 s'acorda el trasllat de dates, no és va preveure la proclamació de la Segona República. Les roses acompanyaven des de el segle XV la celebració de Sant Jordi, patró de Catalunya, on a la plaça Sant Jaume hi havia parades de roses. Tot aquest cúmul de circumstàncies extraordinàries, va fer emergí l'exaltació de catalanitat. Tot això s'atura per la guerra civil i la dictadura franquista. És a partir de 1960 que l'alenada catalanista torna a emergí del silenci obligat per la repressió.
La vessant comercial de la Diada és importantíssima, perquè en un sol dia hi ha la facturació del 10% del total. "A prop de dos milions d'exemplars de més de setanta mil títols diferents -un 52% en català-, amb una facturació superior els 25 milions d'euros, xifra pròxima la 10% de la facturació anual".
La Unesco va declarar el 23 d'abril com el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d'Autor. "El 21 d'abril de 2017 es va presentar a la Unesco des de Barcelona, per iniciativa de la Cambra del Llibre i del Gremi de Floristes, la petició que el Dia del Llibre i de la Rosa sigui declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Avui el 23 d'abril la festa s'estén "a més d'un centenar de països".
He llegit el llibre de Ramon Gener, Història d’un piano 31887. Premi Ramon Llull 2024*. Ramon Gener té el do què tot el que fa ho fa be. I això ho reflecteix amb aquest llibre. Una historia a la mida dels seus coneixements artístics.
Sense ànim de fer d'espòiler –és a dir, desvetllar la història-, la trama és la següent: Magdeburg (Alemanya), a casa dels Schulze, al costat de la Catedral. Allà un nen en Johannes descobrirà l’art mitjançant el paino Grotrian-Steinwg de la mà del mestre Herr Schmidt. Al capítol dos, hi ha una excel•lent introducció al piano. “Her Schmidt digué: ‘Que la musica tingui un mar’. I aparegueren cinc línies horitzontals paral•leles a les quals anomenaren pentagrama. En Johannes veié que totes les línies eren bones i les estimà. Hi hagué un vespres i un matí, i fou el dia primer.” (p.17).
Johannes tenia un do extraordinari, una oïda per la musica excepcional. Herr Schmidt ho va veure clar des del primer moment. Un nen que toca el piano sense haver estat ensenyat. El professor va pensar que si l'ensenyava com calia, el seu futur seria incommensurable. I així ho va fer. Tota la seva saviesa la va posar a disposició del petit Johannes. El temps va anar passat. La mare, viuda des de molt jove, ha possat tot els seu amor al seu fill. Va arribar un dia que en Johannes, va deixar de ser un nen i el vell professor Schmidt no li donar més del que ja sabia, calia anar-se del niu per cercar un nou paradís. Accedir al Reial Conservatori de Leipzig, no era gens fàcil, començant per l’economia de l’Ortrud i en Johannes. El professor Schmidt va fer tot el que podia per intentar que entri. Hi si va poder entrar. La proba d'ingrés va impressionar a tot que el va escoltar, l’Opus 9, número 2 de Chopin. El seu director, antic alumne de Herr Schmidt, el va acceptar immediatament, amb un beca per poder ajudar a la família Schulze.
Allà va poder desenvolupar el seu increïble talent. Tothom sabia que arribaria molt amunt. Cada cap de setmana en Johann anava a Magdeburg a veure a la seva mare. Per ella, l’arribada del seu fill era llum a la seva vida, dedicada a cosir per guanyar-se la vida.
Mentre el futur és projectava radiant, la mare volia oferir-li un regal, un nou piano, assessorat el Herr Schmidt convertit en amic de la família.
I llavors, la guerra (1914). I han Johannes va ser mobilitzat com tants joves. La guerra és pensava que duraria poc. Però, malgrat les cartes de Johannes dient-li a la mare que no es preocupes perquè això passaria. En Johannes li havien dit que tindria permís per anar-hi a casa. I la seva mare va remoure cel i terra per donar-li una sorpresa: un piano Grotrian-Steinweg de cua amb número de sèrie 31887, construït a l’any 1915. El va portar a casa, i va esperar en Johannes, però en Johannes no va arribar mai.
Perquè en Johannes va lluitar en les trinxeres a Arràs (França). Enmig de la guerra, hi va haver un moment de pau, on els soldats enemics, alemanys per un cantó i francesos i anglesos es van trobar en terra de ningú, per donar-se regals. En Johannes li va donar amb un soldat anglès una partitura de Debussy. Aquell regal, va fer que el soldat anglès és convertís en protagonista de l'historia de aquest piano.
Si ací ho hagués deixat, el llibre hauria guanyat en dramatisme. Però, malauradament, el llibre obre noves històries que no tenen el mateix to dramàtic i en canvi obre nous camins més dubtosos.
Un llibre que amb la història del Johannes hi ha un altre de més contemporània, però que almenys per mi, era sobrer. En definitiva, un llibre ideal per Sant Jordi, malgrat què amb l'allau de llibres d’aquest 2026, sigui difícil que tregui el cap a les llistes del propers best-sellers.
Mentre l’estret d’Ormuz segueix bloquejat, abans de la guerra està oberta, ara Trump diu que el vol bloquejar. Un altre del seus anuncis absurds. Així, estarà bloquejat per partida doble! Mentre les converses –es un dir-, entre EUA e Iran a Islamabad, han quedat en res. Gràcies a aquest fet, el petroli torna a pujar. Segur que hi ha molts que és beneficiaran d’aquest fet.
A Israel, Netanyahu vol culminar aquest inici d’any meravellós, amb l’annexió i destrucció del sud del Líban així com la destrucció de l’Iran. Mentre la guerra segueixi, ell no tindrà que anar els jutjats, què d’això és tracta.
Ací a Europa, a falta de bones noticies, ens agafen a un clau roent anomenat Hongria, i la victòria de la dreta de Péter Magyar. Pel que sembla, no és tant extremista com el seu antecessor, Orban. La UE hauria de establir mecanisme més enllà de la unanimitat que fa que els consensos és fàcil impossibles, evitant així, l’aparició de personatges que vulguin fer descarrilar a la pròpia UE.
Diu Trump, vull el petroli iranià! Ho diu convençut que s’ho mereix perquè Ell com diu Pete Hegseth - d’on l’han tret aquest personatge sinistra?-, Trump és Déu. Així la roda d’afalacs nauseabunds arriba fins el cim de l’Everest. Destruir-ho tot, deixa Iran a l’edat de pedra, això vol l’eminent estadista del món lliure. Amb el suport incondicional del seu fidel amic Netanyahu. Un altre visionari Ben Gvir –ministre de defensa israelià- proposa utilitzar la bomba atòmica contra Iran, això ho diu amb un somriure d’orella a orella. Tots aquests personatges estan segurs d’ells mateixos, davant del astorament de la diplomàcia internacional. El propi Trump ha comentat que no li “preocupa” gens ni mica que l’acusin de crims de guerra. Literalment, estem en mans d’assassins cobdiciosos que representen el món Occidental!.
PD: Sempre hi ha qui senyala a l'altre dient que encara son pitjors. El règim dels aiatol·làs és un teocràcia criminal, però la destrucció del paí, per quedar-se el seus recursos, no neteja les accions de Trump o Netanyahu.
"Altre gran cicle festiu, el de Pasqua, comença amb la Quaresma el Dimecres de Cendra, que posa fi al Carnaval. L'inici de la Setmana Santa com a tal té lloc el Divendres de Dolors, amb processons com la de Bellpuig, mentre que el Dia de Rams es caracteritza per la benedicció de palmes i palmons, fets amb fulla de palmera engroguida i que tenen en el Mercat del Ram de Vic el punt de venda més emblemàtic. Setmana Santa segueix amb processons i paralitúrgies que van des de Dijous fins a Dissabte Sant. Una de les més emblemàtiques és l'anomenada Dansa de la Mort a Verges, formada per cinc esquelets que dansen al ritme d'un tambor, com a part integrant de la processó e Dijous Sant.(...)
"Pel que fa a la Pasqua com la festa més important per als cristians, (...). Avui dia el tret que n'és més definitori a casa nostre, però, és l'obsequi de la mona que ofereix el padrí al fillol, un pastís o tortell considerat de procedència andalusina, on els ous que la decoraven inicialment han esdevingut ous de xocolata, assimilables al que deixa la llebre de Pasqua als infants en el món germànic i anglosaxó*. (...)"
El títol de la editorial de El País, dona fe del que ara mateix passa els EUA. La Lluna com excusa, la NASA lluitant perquè no quedi arraconada davant dels plutòcrates " Blue Origin (del fundador d'Amazon, Jeff Bezos), i SpaceX, de l'amo de X i Tesla, Elon Musk —que, hores abans de l'enlairament, va fer els primers passos per treure la companyia a Borsa— estan competint per desenvolupar un sistema que permeti la següent fase del programa: l'allunatge al pol sud de la Lluna en 2028.*" (El País, 3/4/26)
Orbitar la Lluna, no és feia des de el 1972, la seva tripulació "és la primera missió lunar amb una dona (Christina Koch) i un afroamericà (Victor Glover) a la tripulació, cosa que la NASA no pot promocionar tant com abans pel visceral rebuig del moviment MAGA a la discriminació positiva*". Ocupar territori, la conquesta de l'espai és literal. La importància dels plutòcrates és que son els responsables de "proveir un sistema que permeti la següent fase del programa: l'allunatge al pol sud de la Lluna en 2028*". La NASA externalitza projectes de milers de milions a les empreses dels mil milionaris, amics de Trump.
Això no és 1969, la Guerra Freda en versió astronàutica, tot era molt incipient i primitiu, una autèntica gesta que va anant morint, perquè els costos eren enormes i malauradament, a la Lluna, no hi ha petroli, carbó, or o qualsevol dels recursos que és volien en aquella època. I ara? La coartada és una estació permanent per els futur vols a Mart. En un espai controlat per empreses privades -les del propi Trump, inclòs-, podran fer recerca de materials, biomedicina, i ves a saber que més. El que és segur és que no serà un pas endavant per la humanitat.
Un dels aspectes més sorprenents del hiperactivisme de Trump, és que ens mostra amb exemples, pràctics, un repertori d'allò que en filosofia es diu trilema de Münchhausen. No és que Trump hagi llegit res Diògenes Laerci, però la seva conducta i els seus continus canvis de rumb, permeten entreveure la idea del trilema.
Aquest trilema té a veure amb la impossibilitat d'establir cap certesa a cap proposició, això li permet a Trump jugar amb totes les opcions inimaginables, perquè en el fons, totes valen igual, és a dir, res.
Les alternatives -totes elles dolentes-, del trilema son les següents:
1) Una regressió infinita, que neix de la necessitat de retrotraurà sempre a la recerca de fonamentació segura, però no pot executar-se en la pràctica ni oferir tals fonaments.
2) Un cercle viciós lògic en la deducció, doncs tornem a prendre enunciats que requeririen fonamentació.
3) Interrupció del procés en un punt determinat, que és una suspensió arbitraria del principi*.
Les seves afirmacions i contra afirmacions donen idea de la seva incapacitat per mantenir-se una estona en silenci, així ha pogut dir:
1.- 2 d'abril 2025, imposa aranzels del 10% al 50% a la resta del món. I això ho feia perquè “El nostre país ha estat saquejat, espoliat, violat i robat”.
2.- Des d'aquesta data, ha canviat i modificat els aranzels totes les vegades que ha volgut.
3.- El decebut President perquè no rebre el Premi Nobel de la Pau, s'ha convertit en paladí de les noves guerres que sosté, impulsa i amenaça a tots els països, siguin amics o enemics.
4.- Les exhibicions sobre Gaza que la farien ser la Riviera del Mediterrani del Llevant al Orient Mitjà. Això ho deia, mentre Israel arrasava tota Gaza, amb més de 74.000 morts.
5.- De Gaza, no ha tornat a parlar. De fet, li importa un rave la gent que malviu desconnectada del món exterior, com si d'un gueto immens és tractes.
5.- Atac a Veneçuela. Destrucció del règim i detenció de Maduro els EUA. El petroli en bones mans. Tota l'operació és il·legal, però pel que sembla el sistema judicial nord-americà pensen que son competents per jutjar a Maduro.
6.- A la llista de premis per recollir, està Groenlàndia, el paradís de les terres rares i el petroli, no s'ha oblidat. També Cuba, no hi ha petroli, però és una qüestió domèstica.
7.- A instancies d'Israel, que va atacar l'Iran, els EUA també han participat en l'atac. L'assassinat dels líders iranians donen fe de la capacitat tecnològica i de intel·ligència que disposen Israel i els EEUU. Un efecte inesperat ha estat el tancament del estret d'Ormuz, vital per les exportacions de petroli dels països del Golf pèrsic, i amic entranyables de Trump.
8.- L'atac a Iran, va dir que duraria "dos o tres dies". Ara han passat sis setmanes, hi ara demana paciència, perquè Teheran ha demanat una treva i Ell s'ho està pensant. De fet, per Ell, ja marxaria però Israel vol la destrucció del país.
9.- L'estret d'Ormuz, és una pedra a la sabata de Trump. Segons Ell, les països Occidentals, no ha fet res de bo, no ajuden i en alguns casos, com Espanya, vol posar pals a la roda. Per això està pensant "seriosament" retirar-se de l'OTAN.
10.- La geopolítica està trastocada i trastornada i l'únic que queda és la força, Xina, Rússia, Pakistan, no hi ha amics per sempre i si enemic d'ara mateix, segons la correlació de forçes i les prioritats del moment. Tot té a veure amb l'economia i especialment, la seva perquè vol acabant ser un altre membre del exclusiu club dels mil milionaris. El pitjor és que la feblesa de les Institucions és tal, que segurament deu pensar que cal aprofitar-se del moment, no sigui que comenci un procés per Impeachment.
Les seves decisions -molt orientades per tota una colla d'assessors de la seva corda-, no calen estar imbuïdes de racionalitat. La superioritat militar és tant enorme i la psicopatologia del personatge és tant bestia, que jugar a ser déu, imposant les seves dèries, no necessiten de justificació de cap mena. Així que el trilema el resol fent el que li rota. Un fil d'or dona continuïtat a la seva esbojarrada carrera cap el cel mil milionari.
