Ressenya: Lovelock (II)

 

Els protagonistes d'aquest melodrama son els següents: Carol Jeanne  gaiòloga en cap de l'Arca i supervisora de la terra transformació del planeta on l'Arca es dirigeix des de la Terra. Per la posició social i científica, te assignat un "testimoni"  que documenta la seva activitat. El marit de la Coral Jeanne es diu Red un personatge tragicòmic, també ell te un "testimoni" en aquest cas, un porc. És bo com a pare. De fet és ell qui s'encarrega de les nenes. La seva feina és una mena de consultor matrimonial freelance. Tenen dues filles, Emmy la més petita i Lovelock fa un apunta antropològic: 

" Emmy, com tots els nadons humans, era completament inútil i incompetent, fins i tot ara que era prou gran per parlar. Estava mullada, però en comptes de treure's el bolquer xop es va quedar allà plorant, sense fer res per ajudar, ni tan sols per cooperar".  

Lovelock fa un apunt per treure ferro de les paraules anteriors:  "Els humans neixen estúpids; però aquest és el guió que el seu ADN els ha preparat, així que no vaig culpar l'Emmy". La filla més gran es diu Lydia.

Com tothom, té assignat un lloc dins l'Arca, una mena de barri que es diu Mayflower, honorant els pioners. També estan els pares de Red, la Mamie i Stef  el pare. La novel•la, no va de viatges galàctics.  Els pares hi son perquè en Red és el marit de la Carol Jeanne. Però el personatge de Mamie és el més interessant i més aconseguit. Una dona manipuladora amb capacitat de fer mal sense que ningú s'adona. Una dona que necessita ser la protagonista de tot en tot moment. Aconsegueix ser un veritable corcó en la narració. I Stef és el pare que no pot competir amb la seva dona. I esclar,  Lovelock que a mesura que avança la narració comença a fer-se preguntes cada vegada més inquietats sobre el seu veritable estatus dins l'Arca i la seva relació amb Carol Jeanne.

Un efecte secundari de viure a l'Arca és que les condicions del món anterior, es trenquen per sempre. Quan l'Arca comenci accelerar, a la Terra per efecte de la relativitat hauran mort tots els que coneixien. Això vol dir, que l'Arca han de començar una nova vida, per això Lovelock pot dir:

"Pink i jo potser fóssim els únics esclaus de la casa, ja que havíem estat comprats, però això no significava que tots els altres fossin lliures. Durant les setmanes en què em vaig debatre per trencar el jou del meu condicionament, també altres van descobrir que la nostra nova vida a l'Arca els podria proporcionar una oportunitat per alliberar-se de les seves cadenes. Ja no ens trobàvem a la mateixa societat en què havíem viscut abans, i per tant ja no podíem complir les mateixes funcions. El que havia estat suportable abans podia ser insuportable ara."

En el capítol set, Rebel•lió, explica precisament, aquest alliberament per part de tothom. Les convencions malgrat els intents de Mamie i Red de fer com si encara estiguessin a la Terra fracassen . Les relacions és fan cada vegada més tibants fins que tot esclata. Mamie i Stef son acusats anònimament de no treballar. Lovelock esbrinarà qui ha estat.  Penélope és l'alcaldessa de Myflower, un altre personatge és Dolores. Aquesta te dos fills, en Pete Klarner i Diana. En un món tancat com l'Arca cal tindrà amics, perquè tenir enemics no és una bona idea.  Un dels primers amic de la Carol Jeanne és Neeraj. Nancy fa de mainadera de les filles de Carol Jeanne. Però Nancy amaga un dolorós secret:

"Prometo que no odiaré el meu pare ni esperaré que se'n vagi a l'infern ni a la mare perquè no em creu ni els meus professors perquè parlen als meus pares i ho empitjoren. Si us plau perdona'm per odiar-los abans i que no quedi embarassada a no ser que sigui la teva voluntat que tingui un nen sant. Amén."

L'adulteri sembla que guanya adeptes a l'Arca. Liz, la bona amiga de Carol Jeanne, l'escolta amb atenció amical. Liz i Red és possible? Com intentes arreglar un matrimoni que trontolla? Carol Jeanne es sentia culpable, malgrat el que feia Red. Per això va tindrà la brillant idea de dir-li: 

"—Red, és el moment adequat del mes. Tinguem un altre nadó."

Lovelock també pensa en la sexualitat, però en la seva programació, això li ha estat prohibit. El seu condicionament, fa que qualsevol acció de caràcter sexual vagi acompanyada de dolor. Lovelock accedia al ordinador de l'Arca, això li proporcionava tota la informació que necessitava per saber que passava dins d'aquest món humà. La idea de tenir descendència agafava cada vegada més força.

Lovelock ha enviat un missatge a Peter. I Diana escriu al seu Diari:

"Estimat Diari,

Peter m'ha ensenyat una nota de Déu. He plorat tota la nit. Pobre Nancy. No sé com aconseguirem que ens ho expliqui. No t'acostes a algú i li dius tinc entès que el teu pare comet incest i em pregunto si tu ets la víctima, i si és així, t'agradaria explicar-nos-ho perquè puguem treure-t'ho de sobre? Però se m'acudirà alguna cosa o potser se li acudeixi a Peter.

Anava a dir que Peter mai no podria pensar en res útil, però en escriure'l m'he sentit molt estúpida. Burlar-me de Peter i comentar com és de babau i horrible molt infantil quan està succeint una cosa veritablement seriosa. Tot això de barallar-me amb Peter… en realitat mai no em fa mal. Es burla, però no em fa mal. Ningú no se sent tan segura amb la seva família com jo. I suposo que això fa que Peter no sigui tan mal germà després de tot."

L'efecte del missatge va ser immediat. Tant el pare com la mare de Nacy van ser transportats a la Terra. Ara viu amb la Carol Jeanne. Neeraj i la mare de Peter i Diana, Dolores volen casar-se. Red se'n va de casa, Mamie queda sense el Stef, que mor en un atac al cor. Mamie dona totes les culpes a la Carol Jeanne. I mentre Lovelock tafanejava els ordenadors de l'Arca, que feia? Això no ho puc explicar, cal llegir el llibre.

Ressenya: Lovelock (I)

"El Arca, un gigantesco hábitat espacial, se prepara para abandonar el sistema solar e iniciar su viaje de exploración y colonización. A bordo se instala una selección de los mejores especialistas de la humanidad, alojados en poblados situados en un entorno artificial que anticipa las condiciones que los colonos encontrarán en su nuevo mundo y les permite desarrollar las habilidades específicas que necesitarán para prosperar.Además de los colonos y sus familias, en el Arca viajan los testigos: animales genéticamente modificados, dotados de inteligencia y mejoras cibernéticas, que observan las actividades de sus amos, científicos insignes y otras personalidades, grabando sus vidas para la posteridad.Ésta es la historia de Lovelock, un mono capuchino, testigo de la gaióloga jefe de la expedición. De cómo pasó de la adoración por su ama al escepticismo. De cómo tomó consciencia de su estatus de esclavo... y planeó su rebelión.Orson Scott Card (autor de El juego de Ender) y Kathryn H. Kidd recrean minuciosamente los detalles de una expedición de colonización interestelar plausible y contra ese trasfondo narran la emocionante aventura de un ser a la vez menos y más que humano en busca de su lugar en el universo.*"

Aquesta és la presentació del llibre. Miquel Barceló -l'altre Miquel, malauradament mort fa poc temps (2021) fa la presentació del llibre. Una presentació que reivindica la figura de la coautora del llibre.  Un llibre  atípic. El narrador principal no és un esser humà. És un caputxí modificat genèticament i que s’utilitza per documentar la vida d’una persona. El seu nom és Lovelock. El seu nom no és al atzar, perquè porta el nom de científic que va proposar la hipòtesi de Gaia. El problema principal què es planteja és com prendre consciencia de l’altre què no és humà?  Som conscients els humans què les nostres mascotes –he dit mascotes?- no son joguines!, què son essers vius? Ja posats, tenen ànima o esprit? Aquest llibre va d’això. I a més, te la virtut d’explorar amb humor i ironia les relacions humanes en tota les seves arestes tragicòmiques de la condició humana.

Ressenya: Pregària a Prosèrpina

 

Ressenya: Albert Sánchez Piñol, Pregària a Prosèrpina. La Campana. Barcelona, 2023.

Un llibre excessiu, una lluita entre el món i el submón. Humans contra tectònics.  Una història de Roma surrealista i plena de girs inesperats, sorpreses desagradables, i sobretot, la Fi del Món. Com sempre, cal llegir la contraportada del llibre per fer-se una idea del llibre. 

Esperem que Sánchez Piñol, no vulgui seguir aquest filó narratiu. Amb la Pell freda, ja va explorar la idea de l’Altre. Ací, també hi ha uns altres, però aquests sembla que no volen saber res de nosaltres i nosaltres menystenim a aquells que no son del nostres. La història situa al fill del gran Ciceró en el centre de la trama. Apareixen la figura del Marc Tul•li Ciceró (pare), Juli Cèsar i Pompeu. Una bona desfilada de personatges molts d’ells, importants en la trama d’aquesta història. Hi ha pinzellades del món romà i reflexions d’ordre polític i social. Tot això, amb una lectura entretinguda, on el jove Marc passa per un viatge iniciàtic, des de la petulància del jove patrici, fins a a un Marc què ha vist el inframón i els seus habitants, especialment, els tectònics. 

Un viatge on el seguiran, Sitir Tra, una guerra del ordre de Gea, és diuen aspes i son capaços de lluitar amb una destresa formidable. Arribaran fins a l’Àfrica  per trobar les penjades de la mantícora –animal mitològic-. Però a l’Àfrica, a prop de Cartago –tota ella destruïda- trobaran un forat des on surtiran el enemics de la humanitat. Un altre personatge important son Baltasar Palusi i el seu germà Adad, a més del esclau personal del jove Marc, anomenat Servus. En aquest forat faran presoner a un tectònic, li van dir Caput per el seu aspecte monstruós. A l’expedició hi anava un noi anomenat Qal que coneixia el terreny. A ell se'l va encomanar que portés al pare de Marc una carta per rebre ordres de què fer desprès de la troballa dels tectònics. El jove patrici Marc es comportava com un aristòcrata sense miraments els altres. Però començava a entendre que calia canviar, però quan et penses que ets l’amo del món, posar-se en la pell dels altres, costa moltíssim.

Del Forat de la Mantícora, anaven sortint petits grups de tectònics. El cas, per no allargar massa aquesta ressenya, hi ha un enfrontament en el que desapareix per el forat el jove Marc. En nom del Caput era Nestedum, i aquest si te una presència notable en la novel•la. Havia sigut alliberat per Marc abans de voler marxar del Forat.

Set anys va passar Marc dins de la profunditats terrestres. Presoner de Nestedum, va aprendre la humiliació, la tortura, la desesperació, la resignació, però el pensament de Sitir li donava un bri d’esperança.

Una esperança que finalment va poder complir al escapar-se de les presons dels tectònics. La seva sortida miraculosa va ser per el Vesuvi. Tornar a casa, quan tothom el donava per mort, va ser un miracle. Però Marc sabia que allò que va viure, no era més que un preludi terrible per els humans. Un exèrcit de tectons havien sortit del Forat de la Mantícora encapçalat per Nestedum i volia venjança. I l’objectiu era la capital del Món: Roma. I segur que a Roma estava Marc Tul•li Ciceró. Davant la pressió dels fets, el Senat de Roma aboleix l’esclavitud. La resta de la història cal llegir-la.

Ayn Rand, precursora del Tea Party

 

Ayn Rand (1943)

En aquest llibre Eilenberger* ens ofereix els retrats de quatre pensadores que van viure aquells temps convulsos i que cadascuna va viure a la seva manera les transformacions de tota una època. Les quatre representen posicions molt diferenciades i contraposades: Simone de Beauvoir, Simone Weil, Ayn Rand i Hannah Arendt. Sobte el nom de Ayn Rand. Entre Simone Weil i Ayn Rand hi ha un abisme en la mirada del mon que contemplen. Curiosament, Ayn Rand, representa avui, les idees del Tea Party, és a dir, l’exaltació de la individualitat més ferotge envers el altres. Rand és la ideòloga del llibertaris, però el seu temps, no era gens propici per aquest exercici de solipsisme polític. Ayn Rand és l’autora del llibre “El manantial(1)” (1943), que havia anat treballant des de feia molt de temps (1935). El seu heroi de la novel•la era Howard Roark. Rand descriu el seu heroi amb aquestes paraules:

“La indiferencia y un infinito y sereno desprecio es todo lo que siente por el mundo y los hombres que no son como él. Entiende a estos muy bien. Y debido a que los entiende, deja de lado todo este asunto. Como alguien que se vale del todo por sí mismo, no anhela a otros de su clase que estén con él y lo comprendan.” (pàg.130)

En la novel•la “El Manantial”, el seu protagonista està davant d’un jurat, perquè com arquitecta d’una colònia Cortlandt, ha acabat per destruir-la perquè s’havien fet canvis sense el seu consentiment. Ha destruït un bé que podien haver gaudit el seus  habitants, però que amb la seva destrucció ha deixat orfes. Howard Roark, s’enfronta al jurat com si fos Sòcrates! Aquestes son les seves últimes paraules abans que el jurat deliberi sobre la seva culpabilitat o la seva innocència.

“Ahora saben por qué volé Cortlandt (...).

Estoy aquí para decir que no le doy a nadie el derecho a un solo minuto de mi ivda. O a un ápice de mis energías. O a cualquiera de mis logros. Sean quienes sean y cuantos sean los que lo reclamen, y por grande que sea su necesidad.

He venido aquí para decir que la integridad del trabajo creador de una persona es más importante que cualquier tipo de caridad. Quienes no entienden esto son los que destruyen el mundo.

He venido aquí para imponer mis condiciones. No estoy dispuesto a vivir por los demás.

No reconozco ninguna obligación hacia los hombres, excepto una: respetar su libertad y no involucrarme en una sociedad de esclavistas**. Me gustaría darle a mi país los diez años que tenga que pasar en prisión en el caso de que mi país ya no exista. Los gastaré en memoria y gratitud por lo que mi país fue una vez. Mi negativa a vivir y trabajar en el mundo que ha ocupado su lugar será un juramento de lealtad.” (pág.302)

Avui sembla d'allò més natural les propostes de Rand, però a la seva època, dins del marc general de New Deal (1933-1938), el seu discurs era molt minoritari. Això vol dir, que tots tenim una memòria molt selectiva, perquè el model socialdemòcrata que avui és tant menystingut per el capitalisme-financer, va ser amb ell, que la societat va ser més equitativa, igualitària i més justa del que mai havia estat possible. El debat entre si cal més estat o menys és un fals debat, perquè la il·lusió del que el mercat s'autoorganitza sense necessitat de controls externs -el estat-  ha sigut catastròfic per les societats, la crisi del 2008 va ser un exemple dramàtic en aquest sentit. 

 

Ressenya: El temps de la promesa

Marina Garcés, El temps de la promesa, nous quadernes anagrama 65. Editorial Anagrama.  Barcelona, 2023.

Un llibre en format petit, però amb un contingut força més potent. Parla de la promesa i el seu potencial per anar una mica més enllà del actual atzucac on estem ficats tots plegats. No hi ha un manual per la insurrecció. Estem en un temps postmodern i això vol dir, que substituïm història per narracions. Vivim temps on sembla que tot està diluït sigui la revolució, la revolta o la manifestació. Hi ha  frustració perquè aquells que vàrem escoltar les seves promeses han sigut incomplertes o pitjor, traïdes. Estem en un mode desanimat sense alè, Byung-Chul Han parlava directament, de depressió, perquè el nostre jo, era incapaç de fer front a la negativitat o la frustració de les promeses que havíem cregut, sia, el progrés, la llibertat, la solidaritat. Això, s’ha acabat. Però, perquè s’ha d’acabar, pregunta Marina Garcés? A la revolució cultural del segle passat, al 1968, hi havia pintades que deien demanar l’impossible – la felicitat, la pau, el benestar, la democracia, l’autodeterminació personal, allò que per unes generacions molta gent va donar-ho tot, inclòs la vida-, allò sembla que està clausurat per el nou ordre de la globalització. Sembla que Marina Garcés, també és conscient d’aquesta pèrdua i per això reivindica el possible, perquè: “La veritat de la promesa és molt singular: no parteix del reconeixement de la realitat (del que és cer o verídic), sinó de la invenció d’un possible que potser, fins i tot, no hi estava previst. No se sotmet a l’imperatiu de la predicció, perquè no prediu futurs probables sinó que prefigura futurs desitjats.” (pàg. 90)

Aquesta imprevisibilitat del futur, contra la lògica del model algorítmic, li sembla a l’autora del text, una escletxa contra aquest món que no més pot fer-nos falses promeses i la impossibilitat de cap alternativa.  

Ressenya: No te veré morir

 

Una vegada més, Muñoz Molina, demostra el seu mestratge en aquesta novel•la minimalista on l’amor i el temps, també, la distància mostrant els estralls que l’acompanyen. Un llibre on es perfila com el temps esborra allò que una vegada semblava indestructible. Els éssers humans, tenen contra el temps, un arma molt potent, la memòria. Cert, aquesta no és sempre molt fiable, perquè és selectiva. Recorda allò que vol. Uns protagonistes que es tornen a retrobar desprès d’una vida de separació. Gabriel Aristu i Adriana Zuber són els protagonistes d’aquesta història trista. Retrobar aquell amor de joventut, quan ha passat massa temps, que queda d’aquell foc de passió? La causalitat vol que el nom de Adriana sonia a l’oïda de Aristu mitjançant Julio Máiquez el confident accidental de Gabriel Aristu, el nom resulta ser el de la filla, però Aristu no sap que te una filla, de fet, no sap res d’ella des de que va marxar als Estats Units. 

Aristu i Adriana Zuber, tenen un altra cita, però el temps no ho arregla tot, com diu Julio Máiquez: “Pero el tiempo no cura nada. El tiempo mata. El tiempo empeora y destruye.” (pág.132) 

Cal llegir el llibre, una escriptura precisa, fluida, sense eufemismes, cap sentimentalisme, cap concessió al melodrama, en aquest cas, seria molt fàcil. Tot va començar: “empezaba en un aula del Instituto Británico de Madrid hacia 1956 y pareció haber terminado con un viaje a América en 1967: pero se reanudaba de pronto, cuarenta y tantos años después, por puro azar, por intervención mía, solo unos meses atrás, en Madrid, (...)” (pág.230) 

Adriana en la seva entrevista amb Aristu: “Acerco los labios a los de Adriana y estaban ásperos, a pesar del carmín, y ella los apartó. Tardó un poco en darse cuenta de que lla le estaba hablando al oído, y le costó al principio entender sus palabras,porque sonaban muy fuerte su respiración. Temió que ella le estuviera diciendo algo muy valioso y no podía oírla, no entender lo que le decía, como le había pasado en algún sueño.

-Ayúdame-dijo-, ayúdame- Y él al principio no comprendía.

-A qué quieres que te ayude.

-Ayúdame a morir. No puede ayudarme nadie más que tú.” (pág.209)

Deixo al lector la finalització d’aquesta novel•la on els somnis son un altre recurs per reviure el passat. Records que marquen, com li va passar al seu pare, els records de Pau Casals, de la Residència d’Estudiants, de la Guerra Civil, dels seus estralls, del perquè marxar d’una Espanya fosca i sense futur. Un llibre imprescindible.

Ressenya: La crisi de la narració

 Ressenya del llibre de Byung-Chul Han, La crisi de la narració. Trad.David Torres, Editorial Herder, Barcelona, 2023.

Parlar de Byung-Chul Han, és parlar d’autor que des de fan temps, si dedica a explorar des de diferents perspectives el món actual. El seus llibres, va explorant arestes d’aquest món global impulsat per un neoliberalisme que ho arrasa tot. En aquesta nova entrega el tema central es l’storytelling –narració-. 

Com sempre, cal llegir la contraportada del llibre per fer-se una idea del que et pots trobar. De fet el que diu a la contraportada és un excel•lent resum dels temes que es desenvolupen dins del llibre.

Què és això dels storytelling? Per posar un exemple ben proper a casa nostre, els anuncis de Casa Tarradellas. Cada anunci, i ja porten uns quants, els storytelling –narracions- dibuixen situacions on es desenvolupen interaccions entre diversos personatges como si fossin extrets del món real. Aquestes narracions, son l’objectiu d’anàlisi  de Han.

Avui dia tothom parla de narratives, sigui en el pla polític o en el pla històric. Al parer de Han “La demanda clamorosa de narratives denota que s’hi produeix una disfunció.” (pàg.11)

Quant la gent escoltava històries –narratives- dels avis, dels pares, del que havíem sentit, és creava un sentit de pertanyia a algun lloc, creaven una xarxa de comunitat, de sentir-se què tens un lloc en aquest món. Però el nostre món, ha canviat tant, que ja ningú explica històries. Ara, de manera artificial, el foc de la llars, s’ha traslladat a la pantalla del televisor, on allà ens expliques altres històries. Hem passat de oients atents el que ens explicaven a consumidor impacients per passar d’un canal al altre, de veure un anuncia a un altre. Ara el que abunda son els storytelling. Allà la història té un significat precís, vendre la marca per ser consumida per el espectador, mitjançant narracions que volen imitar les altres històries que abans la gent podia explicar-se –no calia que fossin històries èpiques, sinó simplement, històries que et passaven a tu-. 

Diu Han: “El capitalisme recorre a l’storytelling per apropiar-se de la narració.” (pàg.14). Aquests storytelling van a la recerca de complicitats amb el consumidor, tracten de generar emocions, si estiguessin a la xarxa donaries un like a aquestes historietes. Els guionistes vol transmetre naturalitat, allò d’històries com a la vida real. Però de fet, l’únic que volen és que la propera vegada que vagis al supermercat, compris la seva marca. 

Han contraposa al llarg dels diferents capítols narració e informació. Considera que la informació no pot generar narració. Per Han “La informació és additiva i acumulativa. No transmet sentit, mentre que la narració n’està carregada. Sentit vol dir originalment direcció. Així doncs, avui estem més informats que mai, però anem totalment desorientats. (...) La narració, per contra, crea un contínuum temporal, és a dir, una història.” (pàg.14)

En canvi, a les storytelling, li calen reduir-ho tot a instants, segmentar el temps, descontextualitzar-lo. Cada temps és finit, com els espots publicitaris. Pensin sinó en les storytelling de Casa Tarradellas**. Des de el 2011, i la seva campanya de les “petites coses”, o 2014, “El camp de setmana és teu”, el 2015, “moments pizza”; 2016, "Quan la necessites hi és”, el 2022, i l’storytelling de l'escaiola, o el 2023 "el màquina". En totes aquestes storytellings, el que compte és la seva compte de resultats. Malgrat que el és poguí creure d’aquestes storytelling “no és capaç de fer que la societat de la informació, que està desorientada i no té sentit, es torni a transformar en una societat narrativa estable.” (pàg.16) 

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 “Em penso que he arriba a ser historiador per fer un dia aquesta troballa. La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la seva pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, d’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana. Aquesta és la meva feina i, tocant aquell arxiu del tribunal, resseguint amb els ulls les línies traçades per la ploma de l’escrivà, sento un alleujament indicible.” (pàg.156)

+++++++++++++++++++

La presó altre cop. Determinats jueus passen del gueto a la ciutadania, però Matès va d’una cel•la a l’altra, sense deixar mai d’estar fora de la llei. Tal com escriu un jurista el 1938 a Les Cahiers des droits de l’homme, “he vist, nombroses vegades, aquests pobres infeliços  la vida dels quals passa gairebé per complet a la garjola. Surten d’una presó per ser conduïts a la frontera d’un país veí, on no triguen a empresonar-los altra vegada”. Matès, un refugiat polític al qual França té l’honor d’atorgar el dret d’asil? El seu empresonament demostra més aviat la inanitat de la distinció entre “estrangers de bona fe” i “estadants irregulars”, i la fusió de tots dos en la categoria dels delinqüents.” (pàg.157)

+++++++++++++++++++

Per quina suma d'incúries, per quin mecanisme de procrastinació un cop més deixen escapar els clandestins? Desenes de milers d'estrangers, afectats per una denegació del permís de residència o una ordre d'expulsió, vegeten pel departament del Sena,  i aquesta situació porta el prefecte de policia a adreçar-se al ministre de l'Interior, a finals de l'estiu del 1939, per convence'l que "descongestioni Paris": " (...) Està a punt de posar provisionalment a la nostra disposició un dels camps de concentració que ha previst per els estrangers". (...) A partir de llavors, es podria establir un "camp de concentració" on fossin reagrupats els apàtrides sospitosos, els expulsats amb un ajornament, així com els reincidents?". "L'escòria de la societat", com es qualifica Koestler, anirà a florir-se en vuitanta camps dispersos per tot el territori, des dels estadis de la regió parisenca, Roland-Garros, Buffalo, Colombes, fins a la pitjor cloaques, Le Vernet, a l'Ariège, superior en uns quants graus a Dachau en l'escala del patiment i de la humiliació". (pàg.158)

PD: Aquest panorama terrible, no era obra del règim de Vichy que encara aprofundiria més en la persecució dels jueus i tots aquells que fugien del franquisme i de la invasió nazi.

Ressenya: Història del avis que no vaig tenir (I)

 Llegeixo al llibre de Ivan Jablonka, Història del avis que no vaig tenir. Una investigació. Trad. Marta Marfany. Llibres Anagrama 93. Editorial Anagrama, 2022.

A la contraporta del llibre és pot llegir:

"Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i documents, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques... De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust." Així, ens situa en el context que l'autor Ivan Jablonka fa la seva particular investigació de passat i del present.

“-Ell era diferent de Matés. Però va continuar sent comunista tota la vida.

-Fins i tot després de la purga dels generals, la liquidació del KPP, el pacte germanosoviètic?

-És clar! Ser comunista és una identitat. Tant és el que facin Stalin o el Partit. “ (pàg.150)

+++++++++++++++

Xenofòbia, misèria, vulnerabilitat: el lot de tots els immigrants. (...) Hem de recordar que Matès va néixer a l’imperi dels tsars, on els jueus no tenien el dret de residir a la ciutat, ni el dret de comprar terres, ni el dret de dedicar-se a determinades professions, ni el dret de sortir de “la zona de residència”, qua abraça la Polònia del Congrés, Ucraïna, Bielorússia, Lituània i una part de la Rússia de l’oest. París és terra de llibertat.” (pàg.150)

++++++++++++++

El revolucionari valent i íntegre es retracta com a jueu de la diàspora. El comunista polonès queda despullat per tothom, de Parczew a París, d’Estocolm a Roma, de l’extrema dreta al PCF. Clandestí a Polònia, clandestí a França: dues classes d’absència en el món, però la primera, alimentada per l’esperança de ser útil a la humanitat, transforma els perills en missions, els turments en sacrifici, i ofereix moments de plenitud. França, en comparació, és la grisor, l’absurditat, el laberint amb el qual topes –i tinc curiositat per saber quins sentiments va provocar en Matès el pacte germano-soviètic del 23 d’agost de 1939. “En molt poques ocasions”, escriu Arthur Koestler, “en les hores més fosques, la humanitat resta abandonada sense una fer particular per la qual viure i morir” “ (pàg.152)

Ressenya: Historia del fascismo

 He llegit el llibre de Stanley G.Payne, Historia del fascismo. Col. La Línea del Horizonte. Trad. C.Boune y Víctor Alba. Planeta. Barcelona, 1995. 

Excel•lent llibre de història sobre el feixisme i les seves dificultats analítiques i conceptuals per encabir les diferents cares que pot adoptar. El llibre fa èmfasi sobretot al feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany. Mussolini i Hitler. Un llibre què intenta fugir de retòrica política i que vol copsar el fenomen en les seves característiques pròpies. L’autor utilitza un desplegament de bibliografia per donar-nos idea de la complexitat del fenomen. Fa un anàlisi molt acurat del feixisme italià i de les diferents fases que va anant passant. Analitza els partits i sobretot, la figura de Mussolini. Si Itàlia és per dir-ho així, el bressol del feixisme, l’alemanya de Hitler és una versió extremada del feixisme. 

També analitza el feixisme europeu. Fent anàlisi dels diferents països que el llarg de finals del segle XIX i començament del XX varen protagonitzar la vida política de les diferents estats. Cal remarcar que el esfondrament del Imperi Austrohongar com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, va donar lloc a l’aparició d’un nou ventall de països, molt d’ells va abraçar la dreta radical i el feixisme. El cas de Hongria, Romania, els països Balcànics –Sèrvia i Croàcia-, permeten fer-se una idea de la posterior història. 

Allà on hi havia règims democràtics sòlids, els moviments feixistes no van tenir mai força suficient per influir en el decurs dels esdeveniments. La invasió alemanya en la Segona Guerra Mundial, va generar que el nazis donessin prioritat els partits de dreta radical abans que els partits pròpiament feixistes.  Una característica general és que els partits de dreta no moderaven al partits radical o feixistes, el què feien era escorar-ho encara més cap opcions feixistes. Això és el que va passar a França.

La descripció que fa del règim croata a la Segona Guerra Mundial, el moviment ústaixa de Ante Pavelić, no pot deixar indiferent a ningú. Al igual que va passar a Romania i Hongria Romania, Polònia, Txecoslovàquia, Bulgària, i t’ha a dones que allà mai han tingut règims democràtics, de cap mena, bona part d’ells, van néixer de les derivades de la Primer Guerra Mundial, i la destrucció de l’Imperi Austrohongarès. Amb la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit roig va implantar el comunisme integrant a molts països membres dels moviments feixistes sense cap mena de problema. A Romania va haver el major extermini de jueus per obra i gràcia del dictador Antonuscu a finals de 1942 on van ser assassinats entre 200.000 a 300.000 jueus,  per part de l’exèrcit i policia romana. Desprès de la derrota de Romania, fou executat al 1946 per crims de guerra, però miles de legionaris –Legió del Arcàngel Miquel- és van poder incorporar al nou règim comunista sense cap problema.

També Espanya és analitzada. Primo de Rivera, José Antonio Primo de Rivera, Falange, Guerra Civil, Franco. 

Hi ha una última part sobre el futur que pot tindré el feixisme a finals del segle XX. La avantatge de llegir el llibre ara, és que saps com a anat i desenvolupat aquests moviments. No estem els anys vint o trenta del segle passat. I malgrat que moltes veus –interessades- parlen de feixisme, caldria tenir en compte el que deia Payne i d’altres per no confondre el que va succeir ahir amb el què està passant avui. La història no és repeteix, perquè les dinàmiques socials i la introducció de nous elements – tecnologia i actors socials i polítics- fa que el passat no pugui tornar-hi de nou, el que no vol dir que nous reptes –autoritarisme postdemocràtic- puguin estar creant noves bases per un incert futur.

Reseña/Ressenya: Volver a dónde (IV)

Reseña/Ressenya 

64

“Me he sentado en el balcón y he llamado a mi madre. (…) Los recuerdos de mi madre están inscritos en un idioma perdido y fragmentario que ya no entiende nadie más que yo: es ese núcleo de su vida, cuando ella era muy joven, antes de que mi hermana naciera, cuando tuvo su propia casa, por primera vez en su vida (…). Ha vivido confinada siempre en el círculo de la familia inmediata, hermanos, cuñadas, tíos, sus primos que emigraron a Barcelona, los que mandaban por Navidad paquetes con regalos, una botella de champán, un kilo de café molido, un salchichón de Vic, regalos alimenticios como de la época del hambre. (…) Sentado en el balcón, en la noche cálida de julio, me doy cuenta de que ahora mismo estoy habitando en la memoria de mi madre, en la casa de la infancia en la que se confunden mi memoria y la suya, en la que solo vivimos ella y yo” (pág.95-97) 

66

14 de abril.

“En esta contemplación estética que ni un parado, ni un enfermo, ni un sanitario puede permitirse, hay también una raíz política, una confirmación de que el mundo no puede seguir basando su prosperidad, poca o mucha, en un sistema económico que destruye la naturaleza y envenena el aire. Yo quiero que pare esto, que acaben los muertos, que los enfermos se curen y la gente pueda volver a ganarse la vida –pero también quiero que haya silencio y sosiego en las ciudades, y que la vida conserve algo de esta fraternidad que nos exalta a todos cuando salimos al balcón cada tarde a las ocho.” (pág.100-101) 

Reseña/Ressenya: Volver a dónde (III)

 Reseña/Ressenya

54

9 de abril. 

Hoy es el día más gris desde que comenzó el encierro; fuera de la ventana, en el interior de la casa y dentro de mi alma. La soledad en la calle a las diez de la mañana era opresiva. (…) La bronca política en España es de una agresividad autodestructiva. Ni siquiera en medio de una desgracia colectiva como esta existe la menor posibilidad de concordia. Cada día está más claro que las cifras de muertos son muy superiores a las que dicen las autoridades, y la descoordinación y la incompetencia de las administraciones –también la simple voluntad de engañar- hace imposible un cálculo preciso de lo que está pasando. Lo que se sabe con seguridad es que la epidemia se está cebando en las residencias de ancianos, agujeros negros de contagio y de muerte. La Guardia Civil y el ejército montan hospitales de urgencia en Cataluña y el gobierno secesionista los sabotea para que no puedan usarse. 

Esta gangrena política es una desgracia española, un maleficio que se ceba e nosotros más que en cualquier otro país de Europa: una afrenta a tantas personas inocentes y desvalidas que están muriendo en una espantosa soledad, y a tanta gente heroica que se deja la vida trabajando en los hospitales, o que pone en práctica cada día su talento y su coraje personal para que se mantenga el funcionamiento de todas las cosas. (…) y mientras tanto esa chusma de políticos venenoso que tanto se odian entre sí se confabulan sin embargo en una sola cosa: hacer imposible que nuestro país tenga un sistema de convivencia y de buen gobierno que nos proteja a todos y que pueda ayudarnos a salir del foso en el que nos vemos ahora, y a investigar y corregir en lo posible todos los muchos errores por culpa de los cuales hemos llegado a este desastre. El cainismo político prevalece sobre el sentido común y el acuerdo, ni tregua ni respeto para el sufrimiento de las víctimas, igual que después de los atentados del 11 de marzo en Madrid y del 17 de agosto en Cataluña. A cada cual le corresponde su parte de culpa. La derecha españolista que clama por la unidad de la patria es tan destructiva como los independentistas que no paran de conspirar para romperla. Con saña impúdica la derecha se ha lanzado a competir con la extrema derecha.” (pág.80-1) 

61

[Muñoz Molina habla de Galdós] Galdós es siempre mejor de lo que uno recordaba. Mas variado, más inventivo, más humorístico, más radical en sus convicciones políticas, en su sentido profundo de la libertad personal: la de los hombres, y también la de las mujeres. (…) Los personajes tienen arrebatos de una elocuencia visionaria, sobre todo cuando denuncian la corrupción y la injusticia de la vida española. Dice uno de ellos, una mujer joven, inteligente y apasionada, Lucilla Ansúarez: 

“Yo quiero que haya cataclismo, padre, mucho cataclismo; que los injustos caigan y sean pisoteados por los sedientos de justicia; que los que cometieron tropelías sean hechos polvo, y que los buenos se alegren. Justicia quiero, y en habiendo justicia habrá paz*”. (pág.91-2) 

Reseña/Ressenya: Volver a dónde (II)

 Reseña/ Ressenya

Muñoz Molina, es deixa portar per un rampell, barreja de impotència i ràbia per la situació que estàvem passant i carrega, contra l'estat autonòmic -Catalunya-: 

32

26 de marzo. La situación es tan extrema que un descenso mínimo, no en el número diario de muertos sino en el ritmo de su aumento, nos concede un atisbo de esperanza. Ayer los muertos crecieron un 24%; hoy, solo un 14%. Las pruebas que compró el gobierno para diagnóstico rápido resulta que no sirven. La impresión que da el gobierno en todo esto es de incompetencia y también de impotencia.  El Estado central se fue desmantelando atolondradamente, de acuerdo con los trapicheos políticos de cada momento y ahora no es capaz de hacer frente a una calamidad que necesitaría una acción ejecutiva enérgica y una coordinación que ya no imposibles. Los nacionalistas periféricos y sus aliados y sus imitadores en cada comunidad –el propio Partido Socialista entre ellos- han desguazado la estructura administrativa del Estado. (…) El estado de alarma le confiere unos poderes teóricos que no puede ejercer porque su ministerio está desmantelado.  Un país de tan poco poderío económico como España se permite el lujo de sostener 17 sistemas de salud distintos, con 17 marañas distintas de cargos políticos, con 17 redes informáticas distintas e incompatibles entre sí, lo cual hace casi imposible la cuantificación rápida y fehaciente de datos. (…) La derecha corrupta y desleal que ha hecho todo lo posible por socavar la sanidad pública ahora se lanza sin ningún escrúpulo a desgastar al gobierno. Los separatistas están alerta para aprovechar este nuevo momento de debilidad del Estado. (…) 

No sé si se va a aprender alguna lección política de este tiempo. Las divisiones son demasiado profundas, no porque la gente común se haya vuelto más sectaria, sino porque la parte nociva de la clase política se ha dedicado a alimentarla y ahondarlas, y hasta a inventarlas cuando no existían. Ahora nos damos cuenta del daño que hemos sufrido por pasar varios años sin tener un gobierno estable, firme, resolutivo, por culpa de extremismo y la frivolidad de unos y otros.” (pág.51-52) 

Un moment brillant i emotiu es la descripció de com vàrem sortir els balcons i finestres com un acte de solidaritat i comunitat:  

34

El 14 de marzo, el primer día del confinamiento, fue sábado. (…) Uno tenía irreflexivamente la sensación profunda de estar de vacaciones. A la caída de esa tarde, en la pureza del silencio, hubo una particular delicadeza en la luz y el aire: templado, limpio, por la ausencia de tráfico, con olor a savia y no de gasolina, un hondo perfume vegetal insólito en estas calles. (…) 

En el interior de la calma había una médula de congoja. Después de un día más prolongado aún por su rareza, porque no podíamos imaginar cómo íbamos a adaptarnos a la nueva vida recién empezada, llegó la noche del primer aplauso. Toda la tensión y el miedo y el vértigo de lo inaudito que de pronto era cotidiano se desbordaban en el pecho, en la garganta, en las lágrimas. A las diez de la noche por primera vez se iluminaron uno por uno los balcones y las ventanas de toda la calle. La gente salía, salíamos, para aplaudir el heroísmo cívico y verdadero de los trabajadores de la sanidad pública. El aislamiento temeroso de cada uno se volcaba en la emoción común: las calles a oscuras, el asfalto sin tráfico, las ventanas iluminadas, las siluetas de las personas que aplaudían, un gran rumor de oleaje que atravesaba toda la ciudad y rompía la claustrofobia del primer día del estado de alarma.” (pág.54-55) 

Ressenya/Reseña: Volver a dónde (I)

Ressenya 

Antonio Muñoz Molina, Volver a dónde (Seix Barral. Barcelona, 2021).

Un llibre íntim que reflexa el temps passat, present i futur. Una escriptura lluminosa on hi ha també ombres, on la memòria juga un paper fonamental. El nexe principal és una crònica en temps de pandemia. On reflexiona sobre la vida i la mort, sobre la família i els records de temps llunyans què gràcies a la memòria tornen per evocar el que som. Tothom te una història –biografia- i un context social què permet fer-se una idea del món que ens ha tocat viure. Per l’edat del escriptor moltes de les seves reflexions i experiències son contemporànies a les que he viscut. Això fa que la seva escriptura tingui la qualitat d’ajustar comptes amb el passat, però també amb un present carregat d’incerteses i dubtes. 

La seva família, el món passat que vist amb els ull d’avui sembla un passat inconcebible, però el cert és que els canvis socials han estat profunds i malgrat tot, les nostres ombres com a societat segueixen en el fons d’armari com si no poguéssim passar full. Les seves descripcions barreja ironia i també un exercici de realisme brutal que fa pensar que pot ser hi ha més maquillatge del que voldríem admetre.   

Un llibre que cal llegir per comprendre com som i d’on venim. On el futur encara està per escriure, però que si no canviem els nostres fill i nets es veuran abocats a viure situacions que difícilment nosaltres podrem entendre com el canvi climàtic, o l’aparició d’altre pandemia que com l’anterior va estar a punt de canviar-ho tot, però que malauradament, res ha canviat, perquè amb aquest neoliberalisme sense rostre humà que preferirà l’extinció de la gent abans de canviar de model econòmic i polític.

1

“Junio, 2020. Ahora es cuando no tengo ganas de salir a la calle. El estado de alarma que acaba de ser abolido continúa vigente en mi espíritu. El mundo de después, sobre el que tanto se especulaba, ha resultado ser muy parecido al de antes, salvo que el incordio añadido de las mascarillas.” (pág.11)

5

“A principios de febrero parecía aún que lo propio de las calamidades era que les sucedieran a otros, que fueran muy lejanaas. Ese era entonces el orden natural del mundo. En otros continentes había epidemias mortales, huracanes, tsunamis, terremotos. El virus se extendía por una ciudad china con nombre exótico que la hacía aún más remota, Wuhan. Era como una fantasía de futurismo asiático que se hubiera podido clausurar una ciudad de diez millones de habitantes. En el Cuerno de África, en Kenia, en Somalia, en Etiopía, oscurecían el cierlo y arrasaban luego la tierra nubes de miles de millones de langostas como no se habían visto nunca antes, favorecidas por los trastornos del clima. Todo tenía una resonancia de plaga biblica: primera una sequía devastadora, después inundaciones causadas por ciclones tropicales. (...) En Kenia no se habían visto nubes así desde hacía 75 años. Un enjambre con un frente de un kilómetro de ancho puede comer en un día lo mismo que 35.000 personas.” (pág. 18).

Reseña: La tiranía del mérito (VII)

 El mérito tecnocrático y el juicio moral*

Sandel hace un repaso histórico del mérito tecnocrático. Desde Platón, la idea que el que sabe debe gobernar ha marcado el imaginario político. Aristóteles le añade la idea de la sabiduría práctica –phronesis- aquella que permite utilizar el criterio del justo medio -moderación-, expresión de la virtud política.  

“Los fundadores de la república estadounidense se autoproclamaron “hombres de mérito” y esperaban que, en lo sucesivo, fueran personas virtuosas y cultas como ellos las elegidas para los cargos políticos. Se oponían a la aristocracia hereditaria, pero tampoco sentían aprecio por la democracia directa, que temían que llevara al poder a demagogos.” (pág.41) Quien expreso mejor la idea de la meritocracia fue Thomas Jefferson: “La mejor forma de gobierno –escribió- [es aquella que favorece] una selección pura de estos áristoi [mejores] naturales para los cargos del Estado.” (pág.41) 

La diversidad de caras de la meritocracia tiene en común asociar la idea de los aristois (los mejores) con la idea de virtud. Esto supone que los ciudadanos deben ser educados para adquirir esa virtud.  Al decir de Sandel esa conexión entre mérito y virtud se ha cortado en “nuestra versión tecnocrática de la meritocracia” (pág.41). Ahora, los tecnócratas, miden la economía por el PIB desatendiendo  a los ciudadanos que son medidos por su valor de mercado. En el ámbito político, los expertos son elevados a la condición de oráculos infalibles en la resolución de los problemas de nuestra sociedad. En proceso tecnocrático, erosiona el significado del bien común y por extensión al propio sistema democrático. El propio Sandel hace una crítica generalizada a este ascenso de los expertos en el orden político.  “Durante las últimas cuatro décadas, las élites meritocráticas no han realizado una labor de gobierno demasiado buena, que digamos.” (pág.42).  Hace un repaso urgente sobre los desvaríos de esa élite: “salarios estancados, desigualdad de renta y riqueza, la guerra de Irak, Afganistán, desregulación financiera, crisis financiera de 2008, deterioro de las infraestructuras públicas, la mayor tasa de población reclusa del mundo, así como un sistema de financiación de las campañas de los candidatos y de manipulación de las circunscripciones para las elecciones al Congreso que representa una parodia de la democracia” (pág.42). 

Si la gestión de los expertos ha sido catastrófica, ha tenido otro efecto de mayor calado, pues, ha socavado la propia idea del bien común, pues, al reducirlo todos al orden económico, ha vaciado de significación la idea de solidaridad y fraternidad. Vivimos en un entorno hostil, pues, no vemos a nuestros amigos, sino a nuestros competidores. Destruir a nuestros competidores se ha vuelto un objetivo que el neocapitalismo financiero-global ha grabado en  los corazones de la ciudadanía, las armas pueden ser sutiles pero cumplen a la perfección la idea de exclusión: ahora son elevados a categoría de modelo a los profesionales con currículos deslumbrantes, con títulos de prestigio en las universidades exclusivas y han menospreciado a los que en esa carrera hacia la cima se han quedado atrás. Según el modelo en vigor, los que están en la cima, es producto de su esfuerzo y talento, los que no han llegado, es porque no se lo han propuesto y por tanto, merecen lo que les llegue a pasar. Es el nuevo neodarwinismo social. El hipermillonario sería el mejor adaptado en la nueva situación de la era de la globalización y la información. 

Reseña: La tiranía del mérito (I)

Reseña:  

Michael J.Sandel. La tiranía del mérito. ¿Qué ha sido del bien común? Trad. Albino Santos Mosquera. Ensayo Actualidad. Debolsillo. Barcelona, 2023. 

Este libro intenta aportar claves para entender lo que sucede en el mundo de las fake news, donde triunfan los populismos, especialmente, los de derechas. Según nuestro autor, la meritocracia ha socavado a las democracias, al desentenderse de la suerte de los que han perdido con la globalización.  

Durante la etapa de las sociedades sólidas, la meritocracia fue el ascensor social. La educación era el factor diferencial que permitía ascender en la escala social. Sin embargo, con el auge del neocapitalismo iniciado por Reagan y Thatcher, el aumento de las desigualdades sociales, ha sido constante en nuestras sociedades.  

El libro se centra especialmente en EEUU. La meritocracia se veía como un regalo de Dios. Una providencia permitía ascender por derecho propio hasta la cima social. Los nuevos ricos eran bendecidos, mientras que los que se hundían eran vistos como culpables de su propio infortunio. El subtítulo del texto deja claro la consecuencia de este proceso. La desaparición de la “sociedad”, y el ascenso del individuo como “empresario de nuestra propia vida” (Byung-Chul Han) ha eclipsado la idea de bien común. Un neodarwinismo social se ha vuelto a instalar entre las élites que se consideran a sí mismas protagonistas y hacedores de su propio ascenso social.  

El Estado tiene como misión, favorecer la igualdad de oportunidades. Y, dejar hacer al mercado el resto. La consecuencia ha sido que las elites han sido las grandes beneficiadas de la globalización. El lado oscuro como denomina Sandel a la meritocracia ha generado un resentimiento sordo contra esas elites. Los perdedores quieren una parte del pastel. Es en está situación donde los populismos de derechas, han sabido captar el descontento de las clases perdedoras. La retórica del trabajo duro y su recompensa ha dejado de funcionar. No hay ascenso social. Está falta de perspectiva de futuro es la que crea el caldo de cultivo ideal para que personaje del calibre de Donald Trump puedan ascender hasta la Casa Blanca. 

Ressenya: Eclipsi (i III)

Ressenya:

Com això és una ressenya, massa llarga, no puc fer d’espòiler. No puc explicar el nerví de la novel•la que és l’assassí. Un personatge que NesbØ, ha cuidat amb molta cura. No diré res d’ell, perquè la idea d’aquestes ressenyes no és anar a parar al “Rincón del vago” o similars. Sinó per estimular li interès per la lectura de l’obra. Ja he dit que el nostre assassí, és un psicòpata molt funcional. Tant funcional com el personatge de Markus RØed. És clar que fa coses inversemblants, però això també ho fan governs i tota una legió de funcionaris pagats per els ciutadans amb els seus impostos, i no passa res perquè les raons d’estat passen per davant de qualsevol dubte moral, en nom això si de la seguretat de tothom.

NesbØ juga amb el lector. Li dona pistes que creu que van en una direcció, però desprès resulta que és un altre. Això també li passa a Harry Hole. Tot potser explicat, cal fer-ne la narració adient. I això ho fa a les mil meravelles en Jo NesbØ. Un escriptor enorme, ple de recursos i ironia, què destil·la tocs àcids envers la seva societat i per extensió a les nostres. Tot un repertori de la capacitat dels homes per fer mal els altres, especialment, els més vulnerables. És la novel·la amb el nivell més alt de violència i bogeria de les que ha fet fins ara. Hi ha assassins que maten en destrals, o amb una arma de foc, o un ganivet, o també amb un paràsit anomenat Toxoplasma gondii.  

No puc explicar el in crescendo on totes les històries porten cap a un final. No vull explicar el girs inesperats, ni la tensió què va succeint vertiginosament. Harry Hole, com sempre, no para de barrinar en el seu cap per esbrinar la veritat. Com tots els finals en les novel·les de NesbØ no hi ha focs artificials, hi ha una barreja d'actes i sentiments què com humans, ho podem entendre, malgrat no compartir-ho. Si us plau, llegiu Eclipsi.

Ressenya: Eclipsi (II)

 Ressenya: 

Es possible que Markus RØed estigui dient la veritat o és un veritable actor? Com saber si menteix? No tenim un radar moral o detector de mentides al nostre cervell. I mentir és un aprenentatge que comença molt aviat. I així, a l'etapa adulta ja som uns autèntics experts a dir mentides. Hole tenia molta experiència en aquestes situacions: "En Markus  RØed, però no tenia l'aspecte d'algú que el dia abans hagués mort la dona que jeia al seu davant, sense que en Harry pogués explicar del tot per què ni com. D'alguna manera, aquelles llàgrimes eren massa pures." (pàg.340)

En Harry Hole, va poguer veure el cadàver de la Helen. "Va aspirar una flaire dèbil, amb prou feines perceptible, que li recordava alguna cosa. Com que la paròsmia significava que era incapaç de notar la pudor del cadàvers, devia ser una altra cosa. És clar, li recordava Los Angeles, era aroma del mesc." (pàg.342)

La Fiscalia volia actuar immediatament contra Markus RØed, el principal sospitós. La saliva del Markus al cos de la víctima era una prova indestructible. Hole se sentia incòmode per la situació, alguna cosa no acabava de rutllar. En Harry tenia una pista molt feble, però volia explorar-la. Al vestit que la Helen, li havia donat en Hole, havia trobat una targeta que deia Villa Dante. Un vestit d'en Markus! Hole sabia que en RØed no ha matat a aquelles dones, però "no obstant això, estava segur que no era innocent?" (pàg.358).  RØed no tenia coartada per l'assassinat de la Helen, segons ell, estava a casa sol. 

Al interrogatori, en Sung-min va dir a la Katrine Bratt i en Hole el següent: "-En puc equivocar, però crec que en Markus RØed és un homosexual armaritzat. Amb èmfasi en "armaritzat". (pàg.359) Villa Dante, abans és coneixia com Tuedays. Hola va dir: "-Tinc motius per pensar que en Markus RØed freqüenta el Villa Dante. Vaig trobar un carnet de soci i una màscara de gat a les butxaques d'aquesta americana. Que és seva." (pàg. 360).

Resulta que Villa Dante obre els dimarts. I sembla que els assassinat s'han comés els dimarts. Potser en Markus té coartada, però és incapaç d'afrontar la seva homosexualitat i prefereix sé acusat d'assassinat abans que el titllin de homosexual. A la pregunta d'en Hole a Markus si coneix Villa Dante, la resposta es: "-No n'he sentit mai a parlar, d'aquest club, i només puc repetir que era amb la meva dona." (pàg.361)

Ressenya: Eclipsi (I)

 Ressenya:

Harry Hole, te la espasa de Damocles a sobre, perquè sinó resolt el cas, i li paguem, mataran a Los Angeles a la seva amiga Lucille. Tot apunta en Markus RØed. Però perquè? En Harry te una visió d'allò més poc engrescadora, per això pot pensar: "Això és un teatre. És un coi de teatre on, durant una temporadeta, ens limitem a representar els papers que algú ha escrit per a nosaltres" (pàg.318). Això ho podria subscriure un estoic, o potser algú que tant li fot tot, això és un nihilista, es clar.

L'assassí sembla que té varies vides i papers. És un psicòpata molt funcional. Sembla que n'hi ha molts d'aquests per el món, el pitjor és que molts manen governs i Estats. I ningú piula res de res! 

Un dels investigadors de la Kripo, en Sung-ming, té una pista, però de moment no acaba de treure l'aigua clara. S'ha entrevistat amb la Thanh que treballa en una tenda per animals. El seu propietari és diu Jonathan. És un paio molt estrany. En Jonathan els ha vist. 

En Hole havia analitzat la saliva al pit de la Susane, i aquesta és correspon amb Markus RØed. Sembla que el cas, es tancarà molt aviat, i tot gràcies a Harry Hole, el mateix investigador contractat per el principal sospitós. No sembla tot una mica inversemblant?

La Bratt va rebre una trucada. Havien trobat un altre cadàver. Sembla el mateix modus operand, dona, l'han tallat el cap. També ha sigut amb Markus? Volen detenir immediatament en Markus RØed. 

La dona assassinada resulta ser la muller d'en Markus RØed. Aquest té que anar a identificar el cadàver al Institut de Medicina Forense. L'assassí s'havia acarnissat amb la Helen RØed. La descripció de la pàgina 337 és suficientment explícit. Inclòs l'home més despiatat també té el seu punt feble. "En RØed va fer un sol sanglot. Fins llavors, en Johan Krohn -el seu advocat- no havia sentit mai llàstima per en Markus RØed, en cap moment de la seva relació. Ni un segon, tampoc al llarg d'aquest cas; el seu client era un malparit massa gros perquè n'hi fes. Però ara mateix se'n compadia, potser perquè no havia pogut evitar situar per un instant la seva dona en aquella taula amb rodes i ell mateix en el lloc d'en RØed"(pàg.337)

En Harry Hole, va dir en Krohn:" -El que li ha fet no  és el que els va fer a les altres dues. Això és ira i odi." (pàg.338). Markus RØed va identificar el cadàver com la seva dona, la Helen. Podia ser que en Markus hagués mort a les dos noies i la seva muller? Per què?