Perú (13): Lima- Madrid- Barcelona

 Dia 13

Una mica de història (segle XX)...

"Perú experimentó de 1968 a 1975 un fallido intento de «revolución desde arriba», promovido por el general Velasco Alvarado. Se realizó una reforma agraria que convirtió las haciendas en explotaciones cooperativas gestionadas por sus antiguos trabajadores, lo que tuvo como consecuencia que en el sur, en la zona de Puno, donde había la mayor parte de las comunidades campesinas, se creasen grandes empresas cooperativas agrarias y se dejase al margen del reparto a los comuneros indígenas, buena parte de cuyas tierras habían sido usurpadas por los hacendados. Velasco Alvarado fue derrocado por sus propios compañeros del ejército y el país entró en una dinámica de crisis social que explica hechos como la invasión de tierras por las comunidades campesinas de Puno y la aparición de un movimiento maoísta, «Sendero luminoso», creado en la Universidad de San Cristóbal de Huamanga (Ayacucho) por un profesor de filosofía, Abimael Guzmán, e integrado inicialmente en buena medida por estudiantes, que comenzó sus campañas terroristas en 1980. Su estrategia no consistía en crear un foco revolucionario «a la cubana», sino en movilizar a los campesinos en un proyecto de transformación radical de la sociedad que acabó provocando divisiones y violencias en el mundo rural, víctima de torturas y masacres, tanto de la guerrilla como de las fuerzas armadas.

La violencia se agravó aún durante los dos mandatos de Alberto Fujimori (1990-2000), quien en 1992 dio un «autogolpe» y estableció, con la colaboración de Vladimiro Lenin Montesinos, una dictadura legitimada con una nueva Constitución, que fue aprobada en un referéndum de resultados más que dudosos. Fujimori obtuvo éxitos indiscutibles contra «Sendero luminoso», incluyendo la captura de su líder Abimael Guzmán, y contra otros movimientos terroristas con el uso de «escuadrones de la muerte», como el grupo paramilitar Colima, autor de las masacres de Barrios Altos y de la ciudad universitaria de la Cantuta, o con una represión brutal, como la practicada para liquidar el secuestro de rehenes en la embajada de Japón —diciembre de 1996 a abril de 1997— por obra del MRTA (Movimiento Revolucionario Tupac Amaru)(1).

+++++++++

La Comisión de la Verdad y Reconciliación del Perú (CVR) fue creada en el año 2001 , en un difícil contexto político, luego de que el Presidente Alberto Fujimori abandonara el país rumbo al Japón y durante el gobierno transicional de Valentín Paniagua. El objetivo principal de la CVR era investigar los crímenes y violaciones de derechos humanos ocurridos entre mayo de 1980 y noviembre del 2000, a cargo de los actores del conflicto armado interno, esto es, el Estado peruano y los grupos subversivos Sendero Luminoso (SL) y el Movimiento Revolucionario Túpac Amaru (MRTA). El nuevo gobierno de Alejandro Toledo reafirmó la vigencia de la CVR, amplió el número de comisionados a doce y cambió su denominación añadiendo el término “reconciliación” .(2)

“Como peruanos, nos sentimos abochornados por decir esto, pero es la verdad y tenemos la obligación de hacerla conocer. Durante años, las fuerzas del orden olvidaron que ese orden tiene como fin supremo a la persona y adoptaron una estrategia de atropello masivo de los derechos de los peruanos, incluyendo el derecho a la vida. Ejecuciones extrajudiciales, desapariciones, torturas, masacres, violencia sexual contra las mujeres y otros delitos igualmente condenables conforman, por su carácter recurrente y por su amplia difusión, un patrón de violaciones de los derechos humanos que el Estado peruano y sus agentes deben reconocer para subsanar”.(3)

"Comisión de la Verdad y Reconciliación , CVR  va concloure que aproximadament 69.280 van morir o van desaparèixer com a conseqüència del conflicte intern al Perú entre 1980 i 2000." (4)

+++++++++++

M’he despertat sobre les 4:30h. Intentar seguir al llit, a les 5:50 m’he llevat. Preparar les maletes, com sempre no soc jo qui les prepara. Tinc l’honor de tancar-les.

A les 7:00h hem anat a esmorzar. Hi havia dos companys en taulats. El bufet, era discret, tot correcta, però podia haver-hi més coses. L’hotel de 4 estrelles no acaba d’estar a l’alçada. 

A l’hora prevista, a les 9:00h hem baixat les maletes- quedaven en custodia al hotel-. Hem pujat al autocar, un altre guia, no recordo el nom, ha començat a donar-nos instruccions perquè tothom tenia que seguir el seu ritme, perquè el tour durà quatre hores i cal anar de presa per poder veure tot el possible. En cap moment, ha preguntat on calia anar. El problema dels guies és que tenen que fer demostracions de la història sobre ciutat corresponent. Hem lluitat contra el temps. I el resultat ha estat lamentable. Anar darrera d’ella com xais, sempre corrent i sense aturar-se per mirar la ciutat. 

Hem anat cap el mar, a veure el Parque del Amor de Miraflores.

 

Les esglésies son el recurs permanent per passar-se masses hores, amb explicacions que queden en res al cap d’una estona. Sort que he desconnectat, ella anava a la seva i jo a la meva. Si vull saber qui va fer l’església ja tinc la Wikipedia.

Huaca Pucllana

Des de la Plaça de San Martín hem caminat a tota velocitat cap a la Plaça Major, estava tancada al públic, i hem caminat fins arribar a la Catedral, al costat està el Palau de Govern de la República. Hi havia canvi de guàrdia. Dins de la Catedral una explicació interminable. Desprès al Convent de San Francesc, estava en obres l’exterior. Nosaltres hem fet el recorregut sense donar cap respir. I al exterior. Feia calor. Hem donat una volta, hem passat per Casa Fernandini, anàvem per el carrer Jiron Rufino Torrico i desprès per  Jirón Conde de Superunda, per arribar-hi a fins al carrer Santo Domingo per arribar al costat dfel riu Rimac i tornar agafar l’autocar. Per sort a les 13h ha marxat, ha sigut també una sortida molt discreta. Desprès hem perdut el temps, al costat d’unes galeries per comprar souvenirs de Perú i treure’ns els últims soles de la butxaca.

Catedral de Lima

Basílica y convent de San Francesc

Basílica y convento de Santo Domingo

Biblioteca de Santo Domingo

Per fortuna, a les 14:30h hem anat a dinar. Un lloc relativament a prop del hotel. Un dels companys havia estat la nit anterior. A més hi havia plats sense gluten. Hem dinat a la terrassa, estava ple de gent. S’ha estava molt bé, feia sol i la temperatura era molt agradable. El menja era bo i en quantitats excessives. Ha estat una estona relaxada. La nostre guia principal també ens acompanyava. 

Parc Kennedy o Parc central de Miraflores

Parroquia La Virgen Milagrosa

Café de la Paz

Desprès hem anat caminat cal el hotel, uns 7’, per recollir maletes. Sobre les 16:00h hem anat al aeroport de Lima. Hem passat per el Callao, el trànsit era intens. Els bus plens de gent, les finestres estàvem molt brutes, sembla que no els netegen sovint. A més, a Lima pràcticament plou molt poc.

A l’hora prevista, entràvem dins del aeroport. Comiat del Sr. Julio, el conductor, un senyor eficient i molt discret que ha fet la seva feina. La Katy ens ha acompanyat fins l’hora del embarcament. Petons, cançons i un adéu càlid i sentit. En el trajecte Katy ens ha regalat un petit detall (un braus de Pucarà).

Facturar maletes, control de persones i equipatge de mà i esperar l’hora del embarcament. Quan estàvem esperant, des dels altaveus apareix anunciat el meu nom!

Hem anat al mostrador del embarcament, per saber que passava. I passava que a la maleta hi havia una bateria del mòbil, tenia que treure-la de la maleta. M’han acompanyat un noia, hem tingut que baixar fins a les pistes, en una oficina, he tingut que obrir la maleta, hi havia cinc espectadors. Com no havia fet la maleta no sabia on està, malgrat els raig X que detecten on estava, però no apareixia. Per fi, estava al altra costa on deien. Agafar la bateria i posar-la a la motxilla. I tornar a passar per l’arc de triomf de la sospita. Treure la màquina de fotografia, el cinturó del pantaló, desprès de tot això, recollir el passatge i poder entrar al avió. 

A l’hora prevista 20:00h hem sortit de Lima cap a Madrid. Cap les 23:00h estàvem sobrevolant São Paulo de Olivença (Brasil), estem a 10670 m i una velocitat de 909 km, viatgem direcció NE 53º. Falten 8.041 km per arribar a Madrid. Han donat sopar. De moment deixo d’escriure la crònica del dia.

El vol de nit et deixa una atmosfera més relaxada, això no vol dir que puguis dormir. Depèn de la persona. A estones he tancat els ulls, però dormir, no. Hem aterrat a Madrid a l’hora i desprès cap el enllaç a Barcelona. Però el control s’ha fet llarg, gràcies al cel infinit d’un treballador que fent la seva feina anava donant pel sac. Per exemple, una parella de francesos havia comprat dues ampolles de whisky  a la tenda del duty free, amb una bossa transparent, tancada, amb el preu a la vista i que fa el treballador? Obrir la bossa, obrir la capsa on estava les ampolles i desprès de comprovar que tot era el que deia al tiquet de compra, tornar a posar-ho tot a lloc, mentre els turistes francesos trinaven perquè perdrien el vol a Barcelona, però el treballador –segur que serà anomenat, treballador del mes- anava dient que ell feia la seva feina. Potser algú podria dir què passa si comprar a la tenda del duty free, no?

A nosaltres, darrera dels turistes francesos, el problema era l’aigua, l’hem tret de la motxilla, i hem tingut que córrer per arribar a agafar l’avió cap a Barcelona. Cap a les 18:00h hem arribat al aeroport del Prat. Recollir equipatge i anar a buscar l’autocar que ens ha deixat al costat de casa. A prop de les 20:00h hem arribat a casa, el viatge, havia finalitzat.

Perú (12): Paracas- Lima ( i IV)

 

He vist la desolació en una vorera interminable, barrejada en camps cultivats d vinyes ben alineades, plàstics que porten molt de temps oblidats, pel que un dia es va fer servir. Llocs de treball amb “llanterias” –rodes de vehicles- de sisena mà, tot ple de brutícia, una multitud de persones fent “comerç de supervivència”. Barris enmig d’una polseguera indescriptible. Construccions abandonades, espais perimetrals on la paraula “propietat privada” era l’única cosa que hi havia en aquells erms. Pobresa. I al costat de la carretera una multitud de promocions, de solar buits al costat del Pacífic esperant possibles compradors. Llocs on hi havia cases adossades estil europeu. Contrastos és una bona paraula per definir Perú.

Com la carretera no s’ha acabava, hem parar per menjar. Un restaurant estil europeu, ha servit perquè dinéssim. 

Hem seguit la carretera, fins començar a trobar transit, i és que Lima era a tocar. Eren les 18:00h. Hem passat pel barri del Chorrillo, ple de transit de tota mena, gent per tot arreu. Hem anat cap a Miraflores fins el hotel. Hem estat una bona estona darrera d’un camió municipal de rec d’aigua que anava a pas de tortuga. Hem passat per una tenda d’instruments musicals molt gran. I finalment, el hotel Del Pilar, està al carrer Martin Olaya. Un hotel que marca més estrelles de les que realment mereix.

Com sempre, els tràmits pertinents, i agafar maletes fins a la planta 6ª. Obrir maletes i posar-se roba per anar al Restaurant Central, el seu xef Virgilio Martínez Véliz. Teníem reserva de fa molt de temps. També venien dos companys més. La reserva era a les 20:00h.  Hem demanat un taxi, però aquest a tardat molt. Una vegada l’he, agafat en uns 20’ estàvem al lloc. El restaurant sembla una fortalesa. Uns guàrdies de paisà a l’entrada fan la primera barrera. Dins del recinte, hi ha una persona que comprova la reserva feta. Desprès una noia et porta dins del restaurant. La cuina està a la vista. L’espai es relativament petit, un entorn molt agradable. 

El menú de degustació – Mundo en Desnivel- és un exercici ple de imaginació i art on et menges Perú de cap a peus. Des de el mar fins l’altiplà (4200m). Tota la potència de la cuina peruana, expressat en uns plats, potents amb mil matisos, que primer entren pels ulls i acaben en el paladar amb gustos i textures inèdits perquè l’aposta que fa el restaurant i el seu xef és la matèria prima del Perú. Una forma magnífica de fer país.

Un servei eficient, atent sense ser empallegosos,  en explicacions acurades sense malabarismes ni sobre actuacions. Explicant com s’havia d’abordar els plats per menjar-los. Pot semblar estrafolari, però ajudava molt.

Hem begut vi de Ica, Doña Ana, molt bo, massa. L’experiència, com totes, és qüestió de la subjectivitat del que l’experimenta. Certament, és pot viure sense anar al Central. Ara be, si t’ho pots permetre, l’experiència val la pena. Tots els plats eren diferents a cada tast de la degustació, així com els estris per menjar-ho. Tot està cuidat al mil•límetre. Com a record físic et donen un llibre amb il•lustracions de Rudolph Castro, Tania Brun, Amada Nuñez on representen flors en els diferents ecosistemes on viuen. En definitiva, demostra que a Perú, hi ha gent amb un talent descomunal, que reivindica la riquesa de la cuida peruana i de la gent que s’ocupa de la terra i la fa viure per a nosaltres i que a més, projecta aquesta cuina a tot el món.  

Hem trucat al taxi. A través de WhatsApp , pots veure la matrícula del cotxe que et ve a buscar. Sembla que hi ha molts taxis pirates. Desaconsellen no ficar-se dins del primer que passa. La tornada al hotel ha sigut ràpida, perquè el trànsit a aquella hora (23:15) era molt fluïda. En poc menys de 12’ estàvem al hotel. Hem passat per una avinguda que la travessa el metro. A les 23:30h estàvem al llit, les maletes estan obertes al terra, però ara no és hora de endreçar-les. Demà serà un altre dia (molt llarg).