Els trilemes de Trump

 

Un dels aspectes més sorprenents del hiperactivisme de Trump, és que ens mostra amb exemples, pràctics, un repertori d'allò que en filosofia es diu trilema de Münchhausen. No és que Trump hagi llegit res Diògenes Laerci, però la seva conducta i els seus continus canvis de rumb, permeten entreveure la idea del trilema.

Aquest trilema té a veure amb la impossibilitat d'establir cap certesa a cap proposició, això li permet a Trump jugar amb totes les opcions inimaginables, perquè en el fons, totes valen igual, és a dir, res.

Les alternatives -totes elles dolentes-, del trilema son les següents:

1) Una regressió infinita, que neix de la necessitat de retrotraurà sempre a la recerca de fonamentació segura, però no pot executar-se en la pràctica ni oferir  tals fonaments.

2) Un cercle viciós lògic en la deducció, doncs tornem a prendre enunciats que requeririen fonamentació.

3) Interrupció del procés en un punt determinat, que és una suspensió arbitraria del principi*. 

Les seves afirmacions i contra afirmacions donen idea de la seva incapacitat per mantenir-se una estona en silenci, així ha pogut dir:

1.- 2 d'abril 2025, imposa aranzels del 10% al 50% a la resta del món. I això ho feia perquè “El nostre país ha estat saquejat, espoliat, violat i robat”.

2.- Des d'aquesta data, ha canviat i modificat els aranzels totes les vegades que ha volgut. 

3.- El decebut President perquè no rebre el Premi Nobel de la Pau, s'ha convertit en paladí de les noves guerres que sosté, impulsa i amenaça a tots els països, siguin amics o enemics.

4.- Les exhibicions sobre Gaza que la farien ser la Riviera del Mediterrani del Llevant al Orient Mitjà. Això ho deia, mentre Israel arrasava tota Gaza, amb més de 74.000 morts.

5.- De Gaza, no ha tornat a parlar. De fet, li importa un rave la gent que malviu desconnectada del món exterior, com si d'un gueto immens és tractes.

5.- Atac a Veneçuela. Destrucció del règim i detenció de Maduro els EUA. El petroli en bones mans. Tota l'operació és il·legal, però pel que sembla el sistema judicial nord-americà pensen que son competents per jutjar a Maduro.

6.- A la llista de premis per recollir, està Groenlàndia, el paradís de les terres rares i el petroli, no s'ha oblidat. També Cuba, no hi ha petroli, però és una qüestió domèstica.

7.- A instancies d'Israel, que va atacar l'Iran, els EUA també han participat en l'atac. L'assassinat dels líders iranians donen fe de la capacitat tecnològica i de intel·ligència que disposen Israel i els EEUU. Un efecte inesperat ha estat el tancament del estret d'Ormuz, vital per les exportacions de petroli dels països del Golf pèrsic, i amic entranyables de Trump.

8.- L'atac a Iran, va dir que duraria "dos o tres dies". Ara han passat sis setmanes, hi ara demana paciència, perquè Teheran ha demanat una treva i Ell s'ho està pensant. De fet, per Ell, ja marxaria però Israel vol la destrucció del país.

9.- L'estret d'Ormuz, és una pedra a la sabata de Trump. Segons Ell, les països Occidentals, no ha fet res de bo, no ajuden i en alguns casos, com Espanya, vol posar pals a la roda. Per això està pensant "seriosament" retirar-se de l'OTAN. 

10.- La geopolítica està trastocada i trastornada i l'únic que queda és la força, Xina, Rússia, Pakistan, no hi ha amics per sempre i si enemic d'ara mateix, segons la correlació de forçes i les prioritats del moment. Tot té a veure amb l'economia i especialment, la seva perquè vol acabant ser un altre membre del exclusiu club dels mil milionaris. El pitjor és que la feblesa de les Institucions és tal, que segurament deu pensar que cal aprofitar-se del moment, no sigui que comenci un procés per Impeachment.

 

Les seves decisions -molt orientades per tota una colla d'assessors de la seva corda-, no calen estar imbuïdes de racionalitat. La superioritat militar és tant enorme i la psicopatologia del personatge és tant bestia, que jugar a ser déu, imposant les seves dèries, no necessiten de justificació de cap mena. Així que el trilema el resol fent el que li rota. Un fil d'or dona continuïtat a la seva esbojarrada carrera cap el cel mil milionari.

Un altre món és possible

 

“El segle d’Àsia”. Una trobada entre Xi, Modi i Putin dona entendre el desafiament d’Àsia envers Occident. Modi i Xi representa a 1/3  de la humanitat. Més  de dos mil  vuit-cents milions de persones sota el dictat d’aquests dos mandataris de Índia i Xina. Nominalment, l’Índia és la democracia més gran del món, però l’autoritarisme de Modi, -sembla que és la moda a tot el món-, fa que el seu estil de govern, sigui més proper a Putin o Xi que a qualsevol altre cosa. Xi vol Putin con escut i com escarni contra els EUA de Trump. La lluita econòmica per els aranzels, fa que una aliança entre la Índia i la Xina sigui un contrapoder a Trump. L'Índia és ara objectiu de Trump, perquè li compra petroli a Rússia. Així que aquesta reunió és una plantofada a la cara de Trump. 

https://www.bankinter.com/blog/mercados/ranking-paises-mas-ricos-mundo

Aquestes dades macro, serveixen per calibrar la dinàmica   econòmica dels països. I dins de cada país, les diferències entre rics i pobres es fa cada vegada més evident. Els EUA amb el PIB més elevat del món, el grau de pobresa és del 11%. Les estadístiques no son massa útils per esbrinar el grau de pobresa de la gent. Per què, si posem a Elon Mask i qualsevol mortal, resulta que la suma estadística dirà que els dos som multimilionaris, però això és absolutament fals. Així, més de trenta quatre milions de nord-americans viuen en pobre.  

Avui, el 1% dels més rics del món tenen un 40% de la riquesa mundial. Aquesta dada, per si sola, explica la desigualtat escandalosa del món actual. I això suposa que alguna cosa no funciona com calia. La distribució de la riquesa i la redistribució mitjançant les polítiques fiscal, patinen, perquè l’avantatge del capital sobre el treball, fa que en comparació qui té una nòmina paga més impostos que els més rics en comparació. I aquesta bretxa no s’escurça abans al contrari, cada vegada es fa més amplia.

L' amic americà !

 

En un discurs seu davant el Comitè Nacional Republicà del Congrés, el president ha assegurat que el seu pla de tarifes recíproques anava de meravella. I en el seu to habitual, ha reblat: "Us ho dic, aquests països [els afectats per les noves tarifes] ens estan trucant per besar-me el cul. Es moren per fer un pacte. Per favor, per favor, fem un pacte, faré el que sigui". (Ara.cat. 9/4/25)

L'expressió de Trump dona idea del que pensa de tothom. Els membres de la UE han trucat a Trump. Però la UE com institució supranacional, ha trucat? La resposta és que si. Les veus de  Ursula von der Leyen i companyia, son transparents per Trump. La UE no vol enfrontaments -una estratègia raonable-, però la política insensata de Trump si vol aquest enfrontament, perquè sap que guanyarà la partida almenys amb la UE. En situacions com aquestes, son els estats membres amb interessos contraposats els que fan impossible els acords. I això fa que la UE no sigui rellevant en l'escena internacional, cada vegada més polaritzada per EUA i la Xina.

Jo no soc de l'Ibex-35 (casino)

 

L'efecte Trump dona relleu amb la aposta que van fer en el seu moment Reagan i Thatcher (dècada dels 80) per la globalització i l'atomització de la societat. Una vegada consolidada la globalització -capitalisme financer-, el pèndol se'n va cap el altre extrem. Trump vol -imaginàriament- que les empreses deslocalitzades tornin a casa. No tornaran, perquè la lògica del capitalisme -el benefici- no pot anar enrere. La qüestió és fins a quin punt aquest replegament del proteccionisme pot aguantar? També podria ser que Trump, que no li importa per descomptat, ni els treballadors, ni el benestar de la societat, ell vol un poder que no sigui d'aquest món. Un poder que li permeti un altre mandat malgrat que la 22è Esmena de la Constitució dels EUA, aprovada el 1951, cap persona pot exercir la presidència més de dos mandats (vuit anys en total). Això vol dir que, Trump no podria presentar-se el 2028. Tota aquesta cortina de fum -els aranzels-, no és més que una estratègia per assaltar un altre cop la Casa Blanca.

El països pobres els castigant amb els aranzels més alts!

 

Per fi tenim els responsables del dèficit comercial d' EEUU. Gràcies els avenços en infografia, Donald Trump ha pogut desvetllar el països responsables de la mala situació financera. Ara aquests països seran castigats com correspon. De fet, posar una diana els països més pobres dona idea del que busca Trump en la seva particular croada contra les injustícies que pateix EEUU. Això no va de guerra comercial, va de dir al món qui mana. Waltmart ja pot acomiadar-se del preus de les camises a 2$. És el que té tenir un President que cuida de la bona gent que el vota. 

 

Trump treu la pistola dels aranzels !

 

La bogeria del psicòpata de la Casa Blanca s'ha posat en marxa, primer en un allau de drets executius, que molts d'elles s'ha paralitzat per l'acció de la justícia. Caldrà veure com es resolen. Ara, toca el rebre ni més ni menys que els veïns del nord i el sud de la frontera nord-americana. Pensa Trump i la seva camarilla que la resta de països no faran el mateix? Una guerra comercial sembla un contrasentit en un món global. La plutocràcia no li dirà que això és contraproduent per els interessos dels mil milionaris? A les fotografies, Trump sempre té una cara de pomes agres com si estigues enfadat amb el món que no l'aplaudeix. Podem fer pronòstics de quant temps la UE estarà lliure d'aranzels. No és impossible que Espanya li toqui el rebre. Segur que el seu amic Santiago, acollirà  la idea amb entusiasme.