Viatge a Vietnam i Cambodja: Fent una mica de historia

 Dia 12

 

Fent una mica de historia de Cambodja (recent):

“La dècada del genocidi, denominació proposada per la Comissió Investigadora Finlandesa* que va intentar esbrinar el que havia passat, va passar per tres fases, l'última de les quals es perllonga en el temps fins a nostres dies, com a tràgica empremta d'aquells anys terribles:

Fase I: Des de 1969 fins a abril de 1975, els bombardejos nord-americans, a un nivell sense precedents en la història, així com la guerra civil recolzada pels Estats Units, van deixar el país sumit a la ruïna. Encara que el Congrés va decretar el final dels bombardejos a l'agost de 1973, la participació del govern nord-americà en les contínues matances va prosseguir fins a la victòria dels Khmer roigs, a l'abril de 1975.

Fase II: Des d'abril de 1975 fins a 1978 va estar sotmesa al criminal govern dels Khmer roigs (Kamputxea Democràtica, KD), enderrocat per la invasió vietnamita de Cambodja el desembre de 1978.

Fase III: Vietnam va instal·lar al poder a Cambodja al règim de Heng Samrin, però la coalició Kamputxea Democràtica (LD), articula fonamentalment entorn dels Khmer vermells, va mantenir el reconeixement internacional, a excepció del bloc soviètic. Reconstruïda amb l'ajuda de la Xina i els Estats Units a la frontera tailandesa-camboiana i en bases tailandeses, les guerrilles dels Khmer roigs, l'única força militar efectiva de la KD, ha continuat desenvolupant activitats que, quan el destinatari és un govern amic, es considera de tipus terrorista**. (pàgs. 283-4)

A la fase I, els bombardejos de l'aviació nord-americana va causar una autentica matança que mai va ser objecte de cap judici ni reprovació internacional.

Curiosament, és en la segona fase és on s'ha parlat de genocidi. I això té a veure amb la invasió vietnamita, establint una associació interessada entre Vietnam, comunisme i genocidi. Les xifres son molt controvertides. 

No deixa de ser al·lucinant que en la fase III, aquells que havien denunciat el genocidi, no tinguessin cap inconvenient en donar suport els promotors d'aquelles massacres.

Diu Michael Vickery***: " la narrativa històrica només és tan fiable com la qualitat de la font." Al seu llibre Cambodja 1975–1982, intenta posar xifres en un context o "visió general estàndard" què s'ha imposat. Així "Vickery accepta como xifra plausible de "baixes de guerra" la de 500.000 persones durant la primera fase, calculada a partir de les estimacions de la CIA, però inferior a aquestes, -les xifres dels propis nord-americans donen al voltant de 600.000 a 700.000- i unes 750.000 "morts més del normal degudes a les especials condicions en las que si trobava Kamputxea Democràtica", amb unes 200.000 a 300.000 execucions i un descens total de la població durant aquest període al voltant de les 400.000 persones". En propi Chomsky que dona veu a Vickery, diu al final de la nota 32, "Tots els observadors seriosos fan ressaltar en que el marge d'error és molt considerable". 

Per acabar, "al finalitzar la guerra (1978) tant sols a Phnom Penh les morts per inanició és xifraven en unes 100.000 al any; malgrat això és va interrompre immediatament el pont aeri estatunidenc que mantenia a la població amb vida. Fonts properes al govern dels EUA preveien un milió de morts a Cambodja si es tallava la ajuda." (p.290)

  

La UE desconeix qui eren els de la "Flotilla"

 

En aquesta massacre que s'ha convertit la destrucció de Gaza, la "Flotilla" és un símbol de la impotència dels Estats que no volen cap confrontació amb Israel i el EUA. Aquesta "Flotilla" volia ajudar, volia trencar el mur impenetrable que Israel a sotmès a tota una població que viu en una immensa presó al aire lliure. Israel és líder en relacions públiques. No ha bombardejat la Flotilla, hauria queda malament, no és que li importa gaire, però cal mantenir les formes, de moment. Potser en altre ocasió els mètodes poden canviar dràsticament.  Itàlia com Espanya no han volgut ajudar a la "Flotilla" a trencar  el bloqueig, han tingut por, no volien un forat en un vaixell de guerra, perquè llavors quin paper et toca fer?

Dues vides compten més que 53.000!

 

En la guerra que porta a terme Israel i el seu exèrcit, quant els morts per part de la Franja de Gaza arriba els 53.000 morts dels quals 16.000 infants i 120.660 ferits, l'assassinat de dos treballadors de l'ambaixada israeliana a Washington dona peu a un escàndol internacional. Matar palestins no és cap delicte. Propaganda, cal ser molt cínic com el criminal de guerra Netanyahu per dir el que el diu. Per Israel, les úniques mort que compten són les de casa seva, la resta no compte. Netanyahu vol assassinar a tot palestí de la Franja de Gaza, i Trump fa tot el necessari per fer-ho possible i això és possible perquè és dona per fet que cap organisme internacional poguí fer alguna cosa per evitar el que esta passant a Gaza. Fer morir de fam, destrucció massiva de tots els hospitals, escoles, habitatges, de totes les infraestructures, tot això no compte, ells també han dissenyat un pla per la destrucció del poble palestí, si algú veu certa similitud en el passat, cal denunciar-lo, perquè com diran en el futur, això no pot tornar a passar. 

PD: La televisió pot enfocar els cadàvers dels dos treballadors de l'ambaixada a Washington, però no és pot veure els milers de cadàvers dels palestins, gràcies al bloqueig d'Israel. 

La IA per fer "fuck news"

 

Alliberant d' ostatges en comptagotes

 

La propaganda de Hamàs vol fer creure que l'alliberament d'ostatges és un triomf sense precedents en la història de Gaza.  La posada en escena en milicians estil "tortugues ninja", dona peu  a pensar en els 47.000 morts que ha provocat els fets del 7 de novembre del 2023. Per descomptat, Israel i el seu exèrcit son els responsables d'aquesta massacre sense precedents. La ràbia i la humiliació del govern de Netanyahu davant dels fets de novembre del 23, explica el sadisme i el grau de violència que ha tingut que patir - i això no s'ha acabat-, la població civil, especialment, els nens i nenes assassinats per els "bombardejos intel·ligents" de la aviació israeliana. La complicitat d'EEUU és inqüestionables, la UE com sempre fent el paper de còmplice passiu. 

Propaganda reial

 

Avui a TVE -24h-parlaven del emèrit com si ell  fos el capità Costeu. Parlaven de preparar-se per la pròxima competició on ell –l’emèrit- tenia un protagonisme total i absolut. Potser l’encarregat  de omplir els minuts amb l’emèrit s’ha passat ell sol vint pobles, o era un guió surrealista de la Zarzuela o ves a saber d’on. Perquè en realitat el vell Joan Carles, és com un passatger dins la nau. Una de les frases deia: “Que havia acumulat deu hores de navegació”. Impressionat! Sembla que li deu santa de meravella Sanxexo. En tot cas, fer creure que l’emèrit és un esportista d’elit preparant-se per la Copa Amèrica és una autèntica fake news de l’estiu.

El rebuig il·lustrat: Vox

 

Com a la pel•lícula, tindríem que parlar de Vox. L’extrema dreta de sempre, però en versió actualitzada, no tant, en el què pensen, sinó en la posada en escena i la utilització del nous mitjans. La figura visible és un personatge què ha viscut a l’ombra dels estralls del terrorisme, com tothom, però que ell, ha sabut aprofitar i de quina manera. Des de el 1996 va entrar el PP d’Àlaba. Va anar a Madrid de la mà d’Esperanza Aguirre. El va fer “Director de la Agencia de Protección de Datos de la Comunidad de Madrid. “, amb sou astronòmic. Aquesta Agència fou eliminada, però Abascal el van tornar a col•locar com Gerente Fundación Mecenazgo de la CM (2013).  Com Gerent polític, també va tenir un sou fora de tota mida, ell mateix ho va dir: ““se trata de una retribución excelente, más en estos tiempos que corren*”. El sou més incentius estava sobre cent mil euros. A finals del 2013 deixa el PP, i durant un temps no se sap gaire del personatge. Fins l’aparició de Vox, en el seu moment, és va parlar de financiació estrangera, iraniana, tot plegat molt fosc i molt opac, com el personatge. Un personatge que ha mamat des de petit el franquisme més ranci. No tenia preparació tècnica, però era un endollat d’Aguirre. És per tant, un d’aquells personatges què no ha treballat mai, fora de l’esfera de partit, però dona lliçons de liberalisme de saló, com tants altres. En qüestions polítiques –això és una contradicció- simplement, és predemocràtic, però això sembla no importar a ningú, almenys a Madrid. La por és la seva bandera, i la utilització de l’altre –dona, estranger, independentista, comunista, LGTB, tots, sospitosos- com l’enèmic què cal destruir. Però a Madrid, passa per ser un patriota de la unitat d’Espanya, què això és el què compte.

[Como en la película, tendríamos que hablar de Vox. La extrema derecha de siempre, pero en versión actualizada, no tanto, en el que piensan, sino en la puesta en escena y la utilización de los nuevos medios. La figura visible es un personaje que ha vivido a la sombra de los estragos del terrorismo, como todo el mundo, pero que él, ha sabido aprovechar y de qué manera. Desde el 1996 entró  en el PP de Álava. Fue a Madrid de la mano de Esperanza Aguirre. Lo hizo "Director de la Agencia de Protección de Datos de la Comunidad de Madrid. ", Con un sueldo astronómico. Esta Agencia fue eliminada, pero Abascal lo volvieron a colocar como Gerente Fundación Mecenazgo de la CM (2013). Como Gerente político, también tuvo un sueldo fuera de toda medida, él mismo lo dijo: "" se trata de una retribución excelente, más en estos tiempos que corren * ". El sueldo más incentivos estaba sobre cien mil euros. A finales de 2013 deja el PP, y durante un tiempo no se sabe mucho del personaje. Hasta la aparición de Vox, en su momento, se habló de financiación extranjera, iraní, todo muy oscuro y muy opaco, como el personaje. Un personaje que ha mamado desde pequeño el franquismo más rancio. No tenía preparación técnica, pero era un enchufado de Aguirre. Es por tanto, uno de esos personajes que no ha trabajado nunca, fuera de la esfera del partido, pero da lecciones de liberalismo de salón, como tantos otros. En cuestiones políticas -esto es una contradicción- simplemente, es predemocrático, pero esto parece no importar a nadie, al menos en Madrid. El miedo es su bandera, y la utilización del otro -mujer, extranjero, independentista, comunista, LGTB, todos, sospechosos- como el enemigo que hay que destruir. Pero en Madrid, pasa por ser un patriota de la Unidad de España, que es lo que cuenta.]

*https://www.elplural.com/politica/los-genoveses/ biografia-santiago-abascal-genoveses-ultra-con-sueldo-y-pistola_ 207673102

Bankia según Forbes es humo

Bankia no aparece entre los 15 mejores bancos en España

 

El sermón del Rey

El sermón del Rey

Dasti se cree sus propias mentiras

(Dasti dice a la BBB que las imagéne de la violencia policial del 1-O "son falsas")

El mudo "canta"

Mentiroso compulsivo

Rafael Hernando (PP)

Violencia del Estado

A medida que hay más imágenes y videos sobre la represión policial, más indignación causan. La brutalidad empleada contra ciudadanos cuyo único delito ha sido acudir a votar –en un referéndum ilegal, según el gobierno central-, hace hervir la sangre. Y a medida que uno lo piensa, más desasosiego entra al pensar en la pasividad de los Mossos.

Enric Millo, debería dimitir. El problema es que en España el verbo dimitir está fuera de su vocabulario. Un demócrata, lo tiene permanentemente en la conciencia de sus actuaciones, pero aquí, la cultura política, no llega a esas cotas.

Millo debería dimitir por los 844 heridos habidos en las cargas policiales. Efectivos venidos de otras partes de España para sofocar el derecho a votar en un “picnic”, según las manifestaciones de otro insigne ministro, en este caso de Justicia. Hoy se ha visualizado una brecha, entre las élites extractivas de Madrid y lo que representan, y una parte de la ciudadanía catalana. En las colas para votar, faltaban muchos que no han querido participar, estaban en su derecho. También estaban en su derecho lo que sí querían participar. Sólo la mala fe del gobierno central, gobernado por un régimen corrupto hasta la médula, ha podido permitirse hacer llegar dos barcos, para que las “fuerzas del desorden” actúen a su capricho.

Estas “fuerza expedicionaria” volverán a sus casas. Los recibirán como héroes, pero en Cataluña, los seguiremos viendo como lo que han sido y han actuado. Cataluña no se merecía este trato, porque lo que se celebraba aquí, era un happening, una performance, un espectáculo, si hemos de creer a esos mentirosos compulsivos que representan al gobierno central.

Habrá tiempo para criticar al gobierno de la Generalitat, pero de momento, habrá que recoger los destrozos en el mobiliario público, ¿quién lo pagará?, las pelotas de goma, que han alcanzado a una persona, las humillaciones y el pánico que muchas personas, jóvenes y personas mayores han tenido que soportar. ¡Qué no esperen que creamos las mentiras de Mariano, de Soraya, o de Millo! Las imágenes lo dicen todo y las vivencias de los que lo han padecido.

Los sabios del ICE auguran un radiante porvenir

Cataluña elevada a la mínima expresión

Siempre es Agosto para los bancos

La comunidad internacional le gusta la propaganda

Campaña electoral

La soledad del PP