Ressenya: El fin de la muerte (i II)

 III

Fins ací, els contes. Tothom en la Terra comença una carrera per esbrinar que volen dir aquests contes. Saben que hi ha la clau per canviar l’Era de la Dissuasió (2208-2270).

El canvi dramàtic del fi de l’Era de la Dissuasió va tenir lloc el 28 de novembre al Centre de Dissuasió. Hi havia canvi del Portador d’Espasa. Luo Ji deixava el càrrec per traspassar-lo a Cheng Xi. Hi havia un interruptor vermell que en cas de necessitat tenia que prémer. Al cap de 10’ va aparèixer el següent missatge:

“Detectadas sondas espaciales de interacción nuclear fuerte. Total 6. Una se dirige al punto de Langrange L, entre la Tierra y el Sol. Las otras cinco se dirigen a la Tierra en formación 1-2-2. Velocidad: 25.000 Km/segundo. Tiempo estimado de llegada a la superficie: 10 minutos.” (pág.208)

L’Era de la Dissuació s’havia acabat, perquè va arribar els següents missatges:

“Transmisor de ondas gravitatorias de Norteamèrica destruido.

Transmisor de ondas gravitatotorias de Europa destruido.

 Transmisor de ondas gravitatotorias de Asia destruido.

Función de radioamplificación solar suprimida en todas las bandas.” (pág.214)

Un últim missatge va arribar a Cheng Xin:

“El sistema de retransmisión universal de ondas gravitatorias no puede ser restaurado. Disuasión de bosque oscuro terminada.” (pág.215)

Chen Xin, no havia premut el botó vermell i ara, la Terra estava sota el control de Trisolaris. A partir d’aquell moment es va conèixer con Era Post dissuasió. La humanitat va patir un genocidi i tota la població va ser reclosa a Austràlia. Es va anomenar la Gran Migració.

El temps és implacable. Perquè desprès de la Postdissuació va venir l’Era de la Retransmissió, l’Era Bunker, l’Era Galàctica (2273-Desconegut), Era del Domini Negre per el Sistema DX3906.....

“La Tierra tan solo había observado fotoides en dos ocasiones, cuando destruyeron 187J3X1 y el Sistema Trisolar, de modo que se tenía un conocimiento escaso sobre dicho fenómeno. (...) Cuando una civilización poseía la tecnología necesaria para acelerar un objecto hasta una velocidad cercana a la velocidad de la luz, una “bala” con una masa muy pequeña contenía un inmenso poder destructivo. No cabía duda de que era algo “económico”.” (pág.486)

“(...) La cadena de acontecimientos dejaba un cuadro desfavorable, un panorama que auguraba peligro. La limpieza del mundo de las tres estrellas se había producido hacía veinte granos temporales, así que los tañadores de estrellas tenían que haberse dado cuenta de que su posición había sido expuesta. La única opción que les quedaba era cubrirse con una niebla lenta para aparentar ser del todo seguros y que nadie les molestara. (...)

Quizá no querían esconderse.

De ser así, los tañadores de estrella seran muy peligrosos, mucho más que el mundo que había muerto.” (pág.573)

En la Era del Bunker , año 67. Cheng Xin va pregunta:

“-¿A qué distancia está el fotoide del Sol?

-No hay fotoide.

-¿Entonces qué es lo que habéis detectado?

Cao Bin soltó una risa amarga.

-Un trozo de papel.” (pág.581)

Fins ací puc arribar. La millor manera de comprendre el llibre i sobretot el final es llegir-lo. Per els amants de la ciència ficció estem davant d’un llibre superlatiu. A més literàriament és un llibre molt ben escrit.  Imprescindible.

Ressenya: El fin de la muerte (I)

 III

El tercer volum de la trilogia, El fin de la muerte*, és un diari on és fa repàs del que ha passat en els anterior entregues i la seva finalització. Impossible fer un resum.  Per la seva importància dins l’obra hi ha tres contes que Yun Yianmig explica a Cheng Xin. 

El primer conte es diu: “El nuevo pintor del rey” (pág.384).

Hi havia una vegada un Regne sense Contes. Tothom era feliç. El rei tenia dos fills i una filla. El príncep Aigües Profundes i el príncep Sorra Gelada. La princesa era Gota de Rosada. Del primer príncep va marxar quan era molt petit a la illa de la Tomba. Tot semblava harmonia i felicitat, però el príncep Sorra Gelada covava un mal profund en el seu cor. El rei, va proclamar a la princesa Gota Rosada la successora del regne.  El rei volia immortalitzar la festa de la proclamació amb una pintura que representes l’acte. El príncep Sorra Gelada va voler que el pintor no fos el bell mestre Eteri, sinó un de més jove, anomenat Ull Agut de He’ershingenmosiken. Era molt jove, però la seva capacitat per pintar era excepcional. A qui pintava, desapareixia d’escena. I així, van desaparèixer el rei, la reina, els ministres. La princesa va marxar cap la illa on es trobava l’altre príncep. Ull Agut no havia vist mai al príncep i per això no va poder pintar-lo. El mestre Eteri va ajudar a la princesa a fugir juntament a la tia Folgada. Va utilitzar un paraigües que tenia que moure permanentment perquè així no pogués fer desaparèixer a la princesa. Ull Agut va pintar també a la princesa. Imaginaven Sorra Gelada i el pintor que també havia deixat d’existir. Fins ací el primer conte.

El segon conte es diu: “El mar de los Voraces” (pág.399). Comença al costat del mar. Al horitzó està la illa de la Tomba. On romandre el príncep Aigües Profundes. No pot tornar perquè al mar hi ha uns peixos que s’ho mengen tot. Tant la princesa Gota Rosada com el seu seguici, no saben que tenen que fer. La princesa està meravellada per veure el mar per primera vegada. El capità Vela blanca, veu com el aigua manil de la princesa per culpa de la marea comença a surar el mar. Amb el sabó que hi havia resulta que els peixos voraços es queden tranquils, relaxats. I això li dona una idea al capità per posar el seu pla en marxa. Agafen un petit vaixell i posant davant la pastilla de sabó de la princesa dins del aigua. Aquesta genera molta escuma que fa que els peixos es tornin menys agressius i perillosos. Amb aquest mètode arriben a la illa. El príncep des de la llunyania és veia un gegant, però a mesura que s’acosten a la illa, la seva alçada es torna normal. Els germans per fi es troben. Gota Rosada li explica al seu germà el que ha passat a palau. Tots plegat agafen dos vaixell i s’han van cap a el Regne sense Contes. 

El tercer conte és diu “El Príncep Aigües Profundes”. Al arribar-hi hi ha un petit exèrcit que vol apressar a la princesa per ordre del nou rei, Sorra Gelada. Tota la comitiva marxa cap a Palau. El nou rei, li ha dit a Ull Agut que pintés el seu retrat, però Ull Agut li ha dit al rei que no ha pogut fer-ho perquè no s’ha ajusta a les lleis de la perspectiva. El rei què es molt bo amb l’espasa lluiten, però el príncep Aigües Profundes encara és més bo i li a travessa el cor. Tant el capità com la princesa, marxen del regne. Hi havia gent que explicaven histories de què farien la princesa com el capità.

Ressenya: El bosque oscuro (III)

 

Hi ha una conversa fonamental per entendre el bosc focs: Cal imaginar-se la Terra i Trisolaris, per exemple. Si aboquen dos conceptes com benevolència i malicia, que vol dir exactament això? Aquests conceptes no poden ser tractes com conceptes científics. Per nosaltres benevolència vol dir no ser el primer en atacar i eradicar altres civilitzacions. Malicia, és lo contrari* (pág.541). Podem comunicar-nos, però això te un preu, existeixo. Pots donar les teves coordenades, pots indicar la teva presència de forma difusa. Com saber que els altres son benèvols o maliciosos? És una aposta molt arriscada. A nivell galàctic, el problema és fa més difícil, ací apareix el concepte de cadenes de sospites (pág.542). La petita proba de la batalla de l’Obscuritat dona fe de les dificultats per saber dins de la pròpia espècie aquesta cadena de sospites. Hi ha un altre factor a tenir en compte: l’explosió tecnològica* (pág.543). Aquest factor pot desequilibrar la idea de benevolència o malicia. Si gràcies aquesta  explosió tecnològica, soc capaç de ser més fort que l’altre, quina mena de comportament tindre? I al inrevés, si soc tecnològicament inferior, amb el pas del temps, puc arribar a superar al adversari.

Diu Luo Ji: -El universo real es así de oscuro. El universo es un bosue oscuro. Cada civilización es un cazador armado que recorre el bosqeu como un fantasma, apartando delicadamente las remas que le impiden el paso, intentando moverse sin emitir sonido. (...) El cazador debe ser precavido, porque el bosque está lleno de otros cazadores secretos como él. Si da con otra forma de vida, otro cazador, un ángel, o un demonio, un infante delicado o un anciano tambaleante, un hada o un semidiós, solo tiene un opción: abrir fuego y eliminarlo. En este bosque, el infierno son los otros* (Sartre). La amenaza eterna de que cualquier vida que reveles u existencia será exterminada con rapidez. Esa es la imagen de las civilizaciones cósmicas. Es la explicación de la Paradoja de Fermi*.” (pág.544-545)

“Luo Ji siguó:

-Pero en ese bosque oscuro hay un niño estúpido llamado humanidad, que ha encendido una hoguera y está de pie a su lado gritando: “¡Aquí estoy! ¡Aquí estoy!”

-¿Alguien nos ha escuchado?

-Seguro. Pro los gritos ppor si mismos no bastan para dar con el niño. La humaniodad todavía no ha transmitido ninguna información sobre la posición exacta de la Tierra y el Sistema Solar en el universo. Por la información que hemos enviado solo pueden conocer la distancia entre la Tierra y Trisolaris y más o menos la dirección dentro de la Vía Láctea. La posición precisa de los dos mundos sigue siendo un misterio. Al estar situados en el territorio salvaje de la periferia de la galaxia, estamos un poco más seguros.” (pág.545)

Shi Qiang, li pregunta per la maledicció. La resposta de Luo Ji va ser que va enviar una “etiqueta que senyalava a 187J3X1. Luo Ji li diu a Shi Qiang: “(...)Supongamos que hay un millón de cazadores en el bosque... el número real de civilizaciones en los miles de millones de estrellas de la Vía Láctea podría ser mil veces mayores. Es posible que novecientos mil cazadores pasen de la indicació –un trozo de corteza arrancada del árbol que tiene delante-. De los otros cien mil, quizá noventa mil sondearán esa posición y la obviarán al comprobar que no hay vida. Pero uno de los restantes diez mil tomará la decisión de disparar a esa posición, porque para las civilizaciones con cierto nivel de desarrollo tecnológico, atacar puede ser más seguro y más fácil que sondear. No se pierde nada si al final allí no había nadie.” (pág.546)

La gota va bloquejar el sol com a mesura de precaució perquè ningú pogués enviar l’adreça de Trisolaris. Estem bloquejar i el pitjor és que la flota de Trisolaris sap la nostre direcció. Podem escapar d’aquesta situació crítica? Les naus de la flota trisolariana es trobava a 2,07 anys llum, estem al any 208 de l’Era de la Crisi.

Luo Ji mirava els estels i l’estela funerària de Ye Wenjie, els dos majors símbols de l’eternitat* (pág.560). Luo Ji volia suïcidar-se, però es va dirigir primer els  sofons. L’únic testimoni era una formiga que havia estat en el lloc i temps oportú. Per alguna raó els sofons van aturar a Luo Ji. Van parlar. Luo Ji va preguntar:

“-Ya erais conscientes de que el universo es un bosque oscuro?

“Sí. Lo sabemos des de hace mucho tiempo. Lo extraño es que usted lo comprendiese tan tarde... Su estado de salud nos preocupa. Esto no interrumpirá sin querer el sistema que mantiene la señal de la cuna*, ¿verdad?”. (pág.566)

Els sofons va proporcionar els coneixements per a construir-hi un sistema de transmissions de neutrins, molt més ràpid de l’antic sistema de senyals electromagnètiques. Semblava que tant la Terra com Trisolaris, havien sobreviscut al bosc fosc. Començava l'Era de la Dissuasió que va durar 62 anys.

Ressenya: El bosque oscuro (II)

 

Luo Ji es despertat de l’hibernció 205 desprès. Ningú sabia rés del projecte vallado. Sobre la maledicció no hi havia cap constància, però si es va produir el Gran Cataclisme.   I això vol dir que les condicions de vida de la Terra van canviar de manera dràstica, la fam va aparèixer, el deteriorament ecològic es va accentuar. Un pessimisme existencial es  va apoderar de tothom. El nivell del vida va retrocedir cent anys. La població va passar de 8.300 milions a 3.500 milions* [415-417]. Arribar un moment, que va canviar les coses. Els esforços per la Batalla del Judici Final, quedava en segon pla, calia millorar les condicions de vida de la gent. Del sacrifici es va passar a una nova era. El futur podia esperar. Però això va durar poc. L’arribada de la flota trisolariana generava sentiments contradictoris. Calia estar preparats. Però mai s’ha esta preparat, per molt que et puguis preparar.

Per això, l’aparició d’una sonda en forma “perfecta de llàgrima, (...), amb una superfície tan llisa que ho reflectia tot”, semblava una aproximació de Trisolaria amb son de pau. La sonda es va batejar en el nom de “gota”. La nau Mantis va ser l’encarregada de examinar la gota. Va ser Ding Yin què havia intentat sondejar la gota que va pronunciar les següents paraules: “-Correr –lo dijos en voz baja, pero luego alzó las manos y grito con voz ronca-: Niños estúpidos, ¡corred!* “ (pág.470).

En aquells moment, tot va ser confusió i mort. La flota va ser destruïda sense possibilitat de defensar-se. En tant sols tretze minuts, la gota va ser capaç de destruir més de set-centes naus. La destrucció de les naus humanes va anomenar-se la batalla de l’Obscuritat.  La velocitat del atac de la gota i la seva invisibilitat al radar van fer inútils els sistemes defensius*. Hi va haver dues nau que van poder escapar: Quàntica i Edat de bronze. La sona no era més que una entre les nou que arribarien en tres anys, a més venien de camí mil naus més dirigint-se cap el Sistema solar* (488). A més de les dues naus, també van poder escapar cinc naus més, inclosa Selecció Natural. Hi havia una convicció dins de les naus de guerra: “Las cinco naves debían aceptar la responsabilidad de conservar la civilización, pero su única opción era seguir avanzando y llegar lejos” (pág.493).

Però, les naus necessitaven combustibles, recanvis, per sobreviure. I així, va aparèixer la necessitat del bosc fosc. Una lluita fratricida per la supervivència d’una humanitat que fugia de la sonda i també de la Terra. Espai blau va poder sobreviure, al preu de la destrucció i la mort dels tripulants d’Enterprise i Espai profund. Espai blau, va poder carregar combustible i peces de recanvi. A mesura que les naus s’ha allunyaven de la Terra, la solitud i la foscor van acompanyar el naufragi d’una humanitat que trontollava. Tant Espai blau com Edat de bronze, cadascuna en direccions oposades, es fonien en la immensitat del espai.

La gota va dirigir-se cap a la Terra. Luo Ji va dir unes paraules que van crear molta polèmica. Va dir: “Ha venido a matarme a mi.” (pág.519). Luo Ji, va arribar fins el desert, va tenir temps per reflexionar sobre la seva vida. La gota no va anar directament per Luo Ji, tenia un altre feina més important: “la gota enviaba una onda electromagnética continua y potente directamente al sol, con una intensidad que superaba con mucho el límite de amplificación del sol y con frecuencias que ocupaban todas las bandas que el sol podía amplificar.” (pág.532)

Luo Ji i Shi Qiang, van tornar a Pueblo Nueva Vida #5. Hi havia una nova noticia: la maledicció s’havia complert, 187J3X1 havia sigut destruïda. Això feia cinquanta anys. La destrucció va ser obra d’un “fotoide” que impacta contra el seu sol i destruir quatre planetes del seu sistema solar. 

“El universo es grande, ¡pero la vida es todavía mayor! A eso se refiere el segundo axioma –el primer és la supervivència de tota civilització. El segon, és que la quantitat total de materia del univers sempre es la mateixa (pág.539)-. La cantidad de materia del universo permanece constante, pero la vida crece exponencialmente. Las exponenciales son los demonios de las matemáticas. Si en un océano hay una bacteria microscópica que se divide cada media hora, en unos pocos días sis descendientes ocuparan todo el océano siempre que dispongan de suficientes nutrientes. Que ni la humanidad ni Trisolaris te ofrezcan una impresión equivocada. Son dos civilizaciones diminutas, pero están en su infancia. Una vez que una civilización supera cierto nivel tecnológico, la expansión de la vida por el universo se produce a un ritmo aterrador. Por ejemplo, considera la velocidad de navegación acutal de la humanidad. En un millón de años la humanidad podría ocupar toda la galaxia. Y en contraste con el universo, un millón de años es un parpadeo.” (pág.539-540)

Ressenya: El bosque oscuro (I)

 

II

La segona part de la trilogia:  [El bosc fosc] El bosque oscuro, dona idea del que podem fer per defensar-nos. El títol conté la metàfora clau d’aquesta trilogia.  Una de les fonts de coneixement humà, és l’analogia. Si al bosc hi ha caçadors i preses, llavors, cal ser el primer a aconseguir el major botí. El problema és que hi hagi masses caçadors, perquè la lluita per la supervivència farà que és transformin en enèmics. I caldrà destruir-los. Poden lluitar junts durant un cert temps, perquè estratègicament, és bo per els nostres interessos.  Però arribarà un moment que tornarem a ser enemics. Si disposo d’una avantatge tècnica finalment, podré prevaldre en la competència. 

Si això succeeix al llarg de la història de la humanitat, perquè no valdria en un context galàctic? La segona part del llibre explica les diferents estratègies per la supervivència que han creant els humans davant de l’arribada dels Trisolarians.

Així, van apareixent “Los vallados”, dins de l’Era Crítica, quant la flota de Trisolaris està a 4,12 anys llum. Sobre la Terra hi ha uns artefactes anomenats sofons que son com ulls que tot ho miren i escolten el que fan els humans. La estratègia de los “Vallados” consisteix que ells puguin pensar alguna estratègia per derrotar els trisolarians. Hi ha un “vallado” que serà fonamental en tota aquesta història, és diu Luo Ji.

Luo Ji vol saber fins a quin punt Trisolaris és una autèntica amenaça. Envia les coordenades de 244J2E1, un estel a setze anys llum del sol. “Es una estrella con tres planetas, dos de ellos de tipo Júpiter y uno terrestre” (pág.264)

Trisolaris, i el seu governant suprem, vol destruir el vallado Luo Ji (pág.266). Per Luo Ji, ha utilitzat una maledicció, contra l’estel 244J2E1. Si Trisolaris vol fer alguna cosa, farà falta molt de temps per saber si la maledicció s’ha acomplert.  Luo Ji, hiberna, vol despertar-se per veure els efectes de la seva maledicció. L’era de la Crisi, va generar diferents estratègies, una va ser el projecta Vallado, l’altre el Projecte Estels. Ací, apareix un altre dels protagonistes d’aquesta trilogia, Yun Tianming. Va ser un dels primers humans a comprar-se un estel, anomenada DX3906 i està a 286,5 anys llum. Abans de deixar la Terra, Yun Tianming, va regalar l’estel a  Chen Xin, un altre dels protagonistes de la saga. El Projecte Escala, volia fer què una sonda anés al 1% de la velocitat de la llum, i portés a un humà per trobar-se amb els Trisolarians, el protagonista del encontre serà Yun Tainming. 

Davant de la perspectiva d’un encontre en el futur amb extraterrestres, la recerca tecnològica és va incremental exponencialment. Dues noves tècniques de transmissions per enviar senyals al espai es van desenvolupar: la de neutrins i les ones gravitatòries. Aquestes jugarien un paper fonamental en el futur.

“-Indicar la posición de una estrella para otro observador en el universo está lejos de ser tan fácil como la gente se imagina. La analogía es la siguiente: sobrevuelas el desierto del Sáhara en avión y en el suelo uno de los granos de arena grita: “¡Aquí estoy!” Oyes el grito, pero ¿desde el avión puedes establecer la posición de ese grano de arena? En la Vía Láctea hay doscientos mil millones de estrellas. A todos los efectos se trata de un desierto de estrellas.” (pág.262) [vol II]

Ressenya: "El problema de los tres cuerpos" (I)

 

He acabat la trilogia de Cixin Liu, Tres Cuerpos: “El problema de los tres cuerpos”, “El bosque oscuro” y “El final de la muerte”. Sóc lector de SF des de fa molts anys. He llegit els clàssics. Però la lectura d’aquesta trilogia escapa a qualsevol referent de la ciència ficció. Impossible fer un resum, perquè la exhibició de teories reals e imaginaries son inassequibles per mi. 

La TV ha fet una sèrie corresponent al primer llibre: "El problema de los tres cuerpos". La novel•la de Liu i la sèrie no son precisament exactes. Perquè la novel•la dona context a la història que explica. Resumint moltíssim, des de una remota estació de seguiment xinesa, una de les protagonistes de la primera novel•la, llança un missatge cap a les estrelles, mitjançant el sol com repetidor gegantí de les senyals de ràdio. Hi ha algú al univers? La novel•la dona resposta, però sobretot, explora l’impacta que produeix a la nostre societat i a nosaltres mateixos. No estem sols! Hi ha una civilització, Trisolaris, han escoltat el missatge hi ha enviat aquesta resposta:

“¡No contestéis!

¡No contestéis!

¡No contestéis! 

Este mundo ha recibido vuestro mensaje.

Se dirige a vosotros un pacifista que lo habita. Para vuestra civilización, es una suerte que yo haya sido el primero en leer vuestro mensaje. Os lo advierto:

¡No contestéis!

¡No contestéis!

No contestéis!

Sóis una entre diez millones de estrellas que hay en la misma dirección. Siempre que no respondáis, este mundo seguirá  siendo incapaz de determinar vuestra ubicación. Si lo hacéis, estaréis revelando vuestras coordenadas ¡y vuestro mundo será invadido!

¡No contestéis!

¡No contestéis!

¡No contestéis!” (pág.284)

I malgrat l’advertència, la protagonista Ye Wenjie,  pren el botó  de recepció del missatge!

“ Venid!

Yo os ayudaré a conquistar este mundo.

Nuestra civilización ya no es capaz de resolver sus problemas por si misma. Necesitamos la intervención de vuestra fuerza.” (pág.288)

Trisolaris posa en marxa les seves naus en direcció a la Terra. Tenen un llarg camí per recórrer. A prop de 450 anys terrestres. Cal amoïnar-se? Què fem i com preparar-se pel contacte amb una altre civilització molt més avançada que la nostre? Porten intencions hostils? 

A la terra, hi ha gent que ha vist una representació del món trisolà. Un món amb tres sols que genera  catàstrofes cícliques, que fan que l’opció de buscar un altre món sigui no una opció, sinó una necessitat vital. Pel que sembla la Terra és una opció molt vàlida.

Com un moviment religiós, el Moviment Terrícola-trisolarià, havia sigut el intermediari entre Trisolaris i la Terra. Ara, al Centre de Comandància de Batalla, rebia un missatge directe de Trisolaris:

“¡No sois más que insectos!” (pág.402)

Trisolaris farà miracles, la seva tecnologia els permet fer-ho. Si volen adeptes, res millor que contemplar els cels, miracles que desafien qualsevol explicació científica, o millor dit, desacredita la ciència i enforteix la fe amb la màgia. Què passa quan una civilització en menys tecnologia s’enfronta amb un altre tecnològicament molt superior? Per analogia, amb el nostre passat, la resposta sempre és la mateixa: destrucció de l’altre civilització en nom de la civilització (superior).

Ressenya: Les veus del Pamano

 Ressenya: 

Jaume Cabré. Les veus del Pamano. labutxaca. 2ª ed. Edicions 62. Barcelona, 2009.

Estem davant d’un llibre total. Això vol dir que el llibre  hi ha multitud de histories entrecreuades i on el passat i el present es donen la mà per explicar unes histories que com sempre són les nostres. L’arquitectònica de l’obra permet a Cabré jugar a un constant flashblack -salt enrere-. A mesura que ens endinsem dins de la historia principal, els personatges va agafant volada. Cada veu amb el seu estil, cada moment històric te la seva circumstància. La Guerra Civil la mort de l'Oriol el personatge central de l’obra i la seva Nèmesi l’Elisenda emmarquen un continu espai-temporal que arriba fins a la Tina. 

Una historia d’amor, però també de venjances, de misèries morals i covardia, de redempció i mentides. Cada personatge és fill de la seva època. Cadascun te els seus motius per fer el que va fer, però també cadascun d’ells son víctimes i boxis d’una GC que va trastocar-ho toc, inclòs, l’ànima d’una època que arriba fins a nosaltres.

Jaume Cabré és capaç de fer una crònica negra d’una etapa negra de la història d’Espanya i de Catalunya. També hi va haver feixistes a Catalunya, no eren foraster, eren els teus veïns, uns per conviccions, altres per revenges i altres per trepes sense escrúpols. A la historia hi ha tots ells retratats. No hi ha moralina, no hi ha judicis morals, cadascú te davant uns fets que parlen per si mateix, i els lectors som interpel•lats en aquestes històries.

Com podríem resumir el llibre?  Una opció, totes son insuficients, seria la següent:

La història la situa al Pallars Subirà, en un poble avui despoblat anomenat Torena. En aquest escenari allunyat de tot, les urpes de la GC també va arribar-hi. Un assassinat de pare i germà dona energia a un Elisenda Vilabrú per demanar venjança. I la troba mitjançant un personatge fosc, en Valentí Targa, antic contrabandista i falangista d’últim minut. Alcalde de Torena, imposa la llei del nou règim. Ell farà justícia a la Elisanda Vilabru que esdevé un personatge amb influència que arriben fins a Madrid. Una emprenedora que busca poder e influències. Una persona intel•ligent, que sap el que vol i sobretot, sap qui és i qui eren els seus.

Però a Torena, arriba un mestre, Oriol Fontelles. Un mestre i la seva dona, la Rosa. Oriol te traça per el dibuix, i farà un retrat a l’Elisenda. Davant d’ella, Elisenda, mirant-la cada dia, es va enamorant d’ella. La Sra. Elisenda imposa. Oriol ha tingut que avenir-se amb l’alcalde per fer-se falangista. I ell, Oriol no vol problemes. Però la seva dona, no li perdona aquest comportament. Se'n va de casa, està embarassada. Oriol està destrossat per aquest trencament inesperat. Ella marxa de Torena. S’han va a Barcelona, vol tenir la criatura fora del abast d’un falangista. 

L’Oriol, comença a escriure unes cartes a la seva filla. Li han dit que és una nena. Intenta anar a veure a la Rosa, la seva dona. Però no hi ha manera. L’Oriol està desesperat. Vol redimir-se. Però no sap com. A més un fet terrible l’afecta profundament, quan al poble, en Targa, assassina a un nen, el Ventureta, per donar un missatge de terror contra els maquis. L’Oriol no ha fet res! El poble emmudit i aterrit, mira a l'Oriol, el mestre com a responsable de la mort del nen, el seu alumne. 

Una espurna d’amor li caua amb l’Elisenda. És fan amants. Tot en secret, esclar. Ella també està casada amb un faldiller sense aturador. L’Elisenda vol discreció i la seva voluntat s’imposa en el poble. 

Amb el temps, l’Elisenda ha treballat per un somni, fer l’Oriol Fontelles un màrtir de l’església. El vol beatificar i mou cel i terra per aconseguir-ho. És el motor de totes les seves accions. Cal esperar moltes pàgines per saber com va morir l’Oriol. Però això, no cal dir que no ho explicaré, cal llegir-se el llibre.

PD: Si, la història acaba malament per aquells que l'havien perdut a la GC.

   

Ressenya: Lovelock (II)

 

Els protagonistes d'aquest melodrama son els següents: Carol Jeanne  gaiòloga en cap de l'Arca i supervisora de la terra transformació del planeta on l'Arca es dirigeix des de la Terra. Per la posició social i científica, te assignat un "testimoni"  que documenta la seva activitat. El marit de la Coral Jeanne es diu Red un personatge tragicòmic, també ell te un "testimoni" en aquest cas, un porc. És bo com a pare. De fet és ell qui s'encarrega de les nenes. La seva feina és una mena de consultor matrimonial freelance. Tenen dues filles, Emmy la més petita i Lovelock fa un apunta antropològic: 

" Emmy, com tots els nadons humans, era completament inútil i incompetent, fins i tot ara que era prou gran per parlar. Estava mullada, però en comptes de treure's el bolquer xop es va quedar allà plorant, sense fer res per ajudar, ni tan sols per cooperar".  

Lovelock fa un apunt per treure ferro de les paraules anteriors:  "Els humans neixen estúpids; però aquest és el guió que el seu ADN els ha preparat, així que no vaig culpar l'Emmy". La filla més gran es diu Lydia.

Com tothom, té assignat un lloc dins l'Arca, una mena de barri que es diu Mayflower, honorant els pioners. També estan els pares de Red, la Mamie i Stef  el pare. La novel•la, no va de viatges galàctics.  Els pares hi son perquè en Red és el marit de la Carol Jeanne. Però el personatge de Mamie és el més interessant i més aconseguit. Una dona manipuladora amb capacitat de fer mal sense que ningú s'adona. Una dona que necessita ser la protagonista de tot en tot moment. Aconsegueix ser un veritable corcó en la narració. I Stef és el pare que no pot competir amb la seva dona. I esclar,  Lovelock que a mesura que avança la narració comença a fer-se preguntes cada vegada més inquietats sobre el seu veritable estatus dins l'Arca i la seva relació amb Carol Jeanne.

Un efecte secundari de viure a l'Arca és que les condicions del món anterior, es trenquen per sempre. Quan l'Arca comenci accelerar, a la Terra per efecte de la relativitat hauran mort tots els que coneixien. Això vol dir, que l'Arca han de començar una nova vida, per això Lovelock pot dir:

"Pink i jo potser fóssim els únics esclaus de la casa, ja que havíem estat comprats, però això no significava que tots els altres fossin lliures. Durant les setmanes en què em vaig debatre per trencar el jou del meu condicionament, també altres van descobrir que la nostra nova vida a l'Arca els podria proporcionar una oportunitat per alliberar-se de les seves cadenes. Ja no ens trobàvem a la mateixa societat en què havíem viscut abans, i per tant ja no podíem complir les mateixes funcions. El que havia estat suportable abans podia ser insuportable ara."

En el capítol set, Rebel•lió, explica precisament, aquest alliberament per part de tothom. Les convencions malgrat els intents de Mamie i Red de fer com si encara estiguessin a la Terra fracassen . Les relacions és fan cada vegada més tibants fins que tot esclata. Mamie i Stef son acusats anònimament de no treballar. Lovelock esbrinarà qui ha estat.  Penélope és l'alcaldessa de Myflower, un altre personatge és Dolores. Aquesta te dos fills, en Pete Klarner i Diana. En un món tancat com l'Arca cal tindrà amics, perquè tenir enemics no és una bona idea.  Un dels primers amic de la Carol Jeanne és Neeraj. Nancy fa de mainadera de les filles de Carol Jeanne. Però Nancy amaga un dolorós secret:

"Prometo que no odiaré el meu pare ni esperaré que se'n vagi a l'infern ni a la mare perquè no em creu ni els meus professors perquè parlen als meus pares i ho empitjoren. Si us plau perdona'm per odiar-los abans i que no quedi embarassada a no ser que sigui la teva voluntat que tingui un nen sant. Amén."

L'adulteri sembla que guanya adeptes a l'Arca. Liz, la bona amiga de Carol Jeanne, l'escolta amb atenció amical. Liz i Red és possible? Com intentes arreglar un matrimoni que trontolla? Carol Jeanne es sentia culpable, malgrat el que feia Red. Per això va tindrà la brillant idea de dir-li: 

"—Red, és el moment adequat del mes. Tinguem un altre nadó."

Lovelock també pensa en la sexualitat, però en la seva programació, això li ha estat prohibit. El seu condicionament, fa que qualsevol acció de caràcter sexual vagi acompanyada de dolor. Lovelock accedia al ordinador de l'Arca, això li proporcionava tota la informació que necessitava per saber que passava dins d'aquest món humà. La idea de tenir descendència agafava cada vegada més força.

Lovelock ha enviat un missatge a Peter. I Diana escriu al seu Diari:

"Estimat Diari,

Peter m'ha ensenyat una nota de Déu. He plorat tota la nit. Pobre Nancy. No sé com aconseguirem que ens ho expliqui. No t'acostes a algú i li dius tinc entès que el teu pare comet incest i em pregunto si tu ets la víctima, i si és així, t'agradaria explicar-nos-ho perquè puguem treure-t'ho de sobre? Però se m'acudirà alguna cosa o potser se li acudeixi a Peter.

Anava a dir que Peter mai no podria pensar en res útil, però en escriure'l m'he sentit molt estúpida. Burlar-me de Peter i comentar com és de babau i horrible molt infantil quan està succeint una cosa veritablement seriosa. Tot això de barallar-me amb Peter… en realitat mai no em fa mal. Es burla, però no em fa mal. Ningú no se sent tan segura amb la seva família com jo. I suposo que això fa que Peter no sigui tan mal germà després de tot."

L'efecte del missatge va ser immediat. Tant el pare com la mare de Nacy van ser transportats a la Terra. Ara viu amb la Carol Jeanne. Neeraj i la mare de Peter i Diana, Dolores volen casar-se. Red se'n va de casa, Mamie queda sense el Stef, que mor en un atac al cor. Mamie dona totes les culpes a la Carol Jeanne. I mentre Lovelock tafanejava els ordenadors de l'Arca, que feia? Això no ho puc explicar, cal llegir el llibre.

Ressenya: Lovelock (I)

"El Arca, un gigantesco hábitat espacial, se prepara para abandonar el sistema solar e iniciar su viaje de exploración y colonización. A bordo se instala una selección de los mejores especialistas de la humanidad, alojados en poblados situados en un entorno artificial que anticipa las condiciones que los colonos encontrarán en su nuevo mundo y les permite desarrollar las habilidades específicas que necesitarán para prosperar.Además de los colonos y sus familias, en el Arca viajan los testigos: animales genéticamente modificados, dotados de inteligencia y mejoras cibernéticas, que observan las actividades de sus amos, científicos insignes y otras personalidades, grabando sus vidas para la posteridad.Ésta es la historia de Lovelock, un mono capuchino, testigo de la gaióloga jefe de la expedición. De cómo pasó de la adoración por su ama al escepticismo. De cómo tomó consciencia de su estatus de esclavo... y planeó su rebelión.Orson Scott Card (autor de El juego de Ender) y Kathryn H. Kidd recrean minuciosamente los detalles de una expedición de colonización interestelar plausible y contra ese trasfondo narran la emocionante aventura de un ser a la vez menos y más que humano en busca de su lugar en el universo.*"

Aquesta és la presentació del llibre. Miquel Barceló -l'altre Miquel, malauradament mort fa poc temps (2021) fa la presentació del llibre. Una presentació que reivindica la figura de la coautora del llibre.  Un llibre  atípic. El narrador principal no és un esser humà. És un caputxí modificat genèticament i que s’utilitza per documentar la vida d’una persona. El seu nom és Lovelock. El seu nom no és al atzar, perquè porta el nom de científic que va proposar la hipòtesi de Gaia. El problema principal què es planteja és com prendre consciencia de l’altre què no és humà?  Som conscients els humans què les nostres mascotes –he dit mascotes?- no son joguines!, què son essers vius? Ja posats, tenen ànima o esprit? Aquest llibre va d’això. I a més, te la virtut d’explorar amb humor i ironia les relacions humanes en tota les seves arestes tragicòmiques de la condició humana.

Ressenya: Pregària a Prosèrpina

 

Ressenya: Albert Sánchez Piñol, Pregària a Prosèrpina. La Campana. Barcelona, 2023.

Un llibre excessiu, una lluita entre el món i el submón. Humans contra tectònics.  Una història de Roma surrealista i plena de girs inesperats, sorpreses desagradables, i sobretot, la Fi del Món. Com sempre, cal llegir la contraportada del llibre per fer-se una idea del llibre. 

Esperem que Sánchez Piñol, no vulgui seguir aquest filó narratiu. Amb la Pell freda, ja va explorar la idea de l’Altre. Ací, també hi ha uns altres, però aquests sembla que no volen saber res de nosaltres i nosaltres menystenim a aquells que no son del nostres. La història situa al fill del gran Ciceró en el centre de la trama. Apareixen la figura del Marc Tul•li Ciceró (pare), Juli Cèsar i Pompeu. Una bona desfilada de personatges molts d’ells, importants en la trama d’aquesta història. Hi ha pinzellades del món romà i reflexions d’ordre polític i social. Tot això, amb una lectura entretinguda, on el jove Marc passa per un viatge iniciàtic, des de la petulància del jove patrici, fins a a un Marc què ha vist el inframón i els seus habitants, especialment, els tectònics. 

Un viatge on el seguiran, Sitir Tra, una guerra del ordre de Gea, és diuen aspes i son capaços de lluitar amb una destresa formidable. Arribaran fins a l’Àfrica  per trobar les penjades de la mantícora –animal mitològic-. Però a l’Àfrica, a prop de Cartago –tota ella destruïda- trobaran un forat des on surtiran el enemics de la humanitat. Un altre personatge important son Baltasar Palusi i el seu germà Adad, a més del esclau personal del jove Marc, anomenat Servus. En aquest forat faran presoner a un tectònic, li van dir Caput per el seu aspecte monstruós. A l’expedició hi anava un noi anomenat Qal que coneixia el terreny. A ell se'l va encomanar que portés al pare de Marc una carta per rebre ordres de què fer desprès de la troballa dels tectònics. El jove patrici Marc es comportava com un aristòcrata sense miraments els altres. Però començava a entendre que calia canviar, però quan et penses que ets l’amo del món, posar-se en la pell dels altres, costa moltíssim.

Del Forat de la Mantícora, anaven sortint petits grups de tectònics. El cas, per no allargar massa aquesta ressenya, hi ha un enfrontament en el que desapareix per el forat el jove Marc. En nom del Caput era Nestedum, i aquest si te una presència notable en la novel•la. Havia sigut alliberat per Marc abans de voler marxar del Forat.

Set anys va passar Marc dins de la profunditats terrestres. Presoner de Nestedum, va aprendre la humiliació, la tortura, la desesperació, la resignació, però el pensament de Sitir li donava un bri d’esperança.

Una esperança que finalment va poder complir al escapar-se de les presons dels tectònics. La seva sortida miraculosa va ser per el Vesuvi. Tornar a casa, quan tothom el donava per mort, va ser un miracle. Però Marc sabia que allò que va viure, no era més que un preludi terrible per els humans. Un exèrcit de tectons havien sortit del Forat de la Mantícora encapçalat per Nestedum i volia venjança. I l’objectiu era la capital del Món: Roma. I segur que a Roma estava Marc Tul•li Ciceró. Davant la pressió dels fets, el Senat de Roma aboleix l’esclavitud. La resta de la història cal llegir-la.

Ayn Rand, precursora del Tea Party

 

Ayn Rand (1943)

En aquest llibre Eilenberger* ens ofereix els retrats de quatre pensadores que van viure aquells temps convulsos i que cadascuna va viure a la seva manera les transformacions de tota una època. Les quatre representen posicions molt diferenciades i contraposades: Simone de Beauvoir, Simone Weil, Ayn Rand i Hannah Arendt. Sobte el nom de Ayn Rand. Entre Simone Weil i Ayn Rand hi ha un abisme en la mirada del mon que contemplen. Curiosament, Ayn Rand, representa avui, les idees del Tea Party, és a dir, l’exaltació de la individualitat més ferotge envers el altres. Rand és la ideòloga del llibertaris, però el seu temps, no era gens propici per aquest exercici de solipsisme polític. Ayn Rand és l’autora del llibre “El manantial(1)” (1943), que havia anat treballant des de feia molt de temps (1935). El seu heroi de la novel•la era Howard Roark. Rand descriu el seu heroi amb aquestes paraules:

“La indiferencia y un infinito y sereno desprecio es todo lo que siente por el mundo y los hombres que no son como él. Entiende a estos muy bien. Y debido a que los entiende, deja de lado todo este asunto. Como alguien que se vale del todo por sí mismo, no anhela a otros de su clase que estén con él y lo comprendan.” (pàg.130)

En la novel•la “El Manantial”, el seu protagonista està davant d’un jurat, perquè com arquitecta d’una colònia Cortlandt, ha acabat per destruir-la perquè s’havien fet canvis sense el seu consentiment. Ha destruït un bé que podien haver gaudit el seus  habitants, però que amb la seva destrucció ha deixat orfes. Howard Roark, s’enfronta al jurat com si fos Sòcrates! Aquestes son les seves últimes paraules abans que el jurat deliberi sobre la seva culpabilitat o la seva innocència.

“Ahora saben por qué volé Cortlandt (...).

Estoy aquí para decir que no le doy a nadie el derecho a un solo minuto de mi ivda. O a un ápice de mis energías. O a cualquiera de mis logros. Sean quienes sean y cuantos sean los que lo reclamen, y por grande que sea su necesidad.

He venido aquí para decir que la integridad del trabajo creador de una persona es más importante que cualquier tipo de caridad. Quienes no entienden esto son los que destruyen el mundo.

He venido aquí para imponer mis condiciones. No estoy dispuesto a vivir por los demás.

No reconozco ninguna obligación hacia los hombres, excepto una: respetar su libertad y no involucrarme en una sociedad de esclavistas**. Me gustaría darle a mi país los diez años que tenga que pasar en prisión en el caso de que mi país ya no exista. Los gastaré en memoria y gratitud por lo que mi país fue una vez. Mi negativa a vivir y trabajar en el mundo que ha ocupado su lugar será un juramento de lealtad.” (pág.302)

Avui sembla d'allò més natural les propostes de Rand, però a la seva època, dins del marc general de New Deal (1933-1938), el seu discurs era molt minoritari. Això vol dir, que tots tenim una memòria molt selectiva, perquè el model socialdemòcrata que avui és tant menystingut per el capitalisme-financer, va ser amb ell, que la societat va ser més equitativa, igualitària i més justa del que mai havia estat possible. El debat entre si cal més estat o menys és un fals debat, perquè la il·lusió del que el mercat s'autoorganitza sense necessitat de controls externs -el estat-  ha sigut catastròfic per les societats, la crisi del 2008 va ser un exemple dramàtic en aquest sentit. 

 

Ressenya: El temps de la promesa

Marina Garcés, El temps de la promesa, nous quadernes anagrama 65. Editorial Anagrama.  Barcelona, 2023.

Un llibre en format petit, però amb un contingut força més potent. Parla de la promesa i el seu potencial per anar una mica més enllà del actual atzucac on estem ficats tots plegats. No hi ha un manual per la insurrecció. Estem en un temps postmodern i això vol dir, que substituïm història per narracions. Vivim temps on sembla que tot està diluït sigui la revolució, la revolta o la manifestació. Hi ha  frustració perquè aquells que vàrem escoltar les seves promeses han sigut incomplertes o pitjor, traïdes. Estem en un mode desanimat sense alè, Byung-Chul Han parlava directament, de depressió, perquè el nostre jo, era incapaç de fer front a la negativitat o la frustració de les promeses que havíem cregut, sia, el progrés, la llibertat, la solidaritat. Això, s’ha acabat. Però, perquè s’ha d’acabar, pregunta Marina Garcés? A la revolució cultural del segle passat, al 1968, hi havia pintades que deien demanar l’impossible – la felicitat, la pau, el benestar, la democracia, l’autodeterminació personal, allò que per unes generacions molta gent va donar-ho tot, inclòs la vida-, allò sembla que està clausurat per el nou ordre de la globalització. Sembla que Marina Garcés, també és conscient d’aquesta pèrdua i per això reivindica el possible, perquè: “La veritat de la promesa és molt singular: no parteix del reconeixement de la realitat (del que és cer o verídic), sinó de la invenció d’un possible que potser, fins i tot, no hi estava previst. No se sotmet a l’imperatiu de la predicció, perquè no prediu futurs probables sinó que prefigura futurs desitjats.” (pàg. 90)

Aquesta imprevisibilitat del futur, contra la lògica del model algorítmic, li sembla a l’autora del text, una escletxa contra aquest món que no més pot fer-nos falses promeses i la impossibilitat de cap alternativa.  

Ressenya: No te veré morir

 

Una vegada més, Muñoz Molina, demostra el seu mestratge en aquesta novel•la minimalista on l’amor i el temps, també, la distància mostrant els estralls que l’acompanyen. Un llibre on es perfila com el temps esborra allò que una vegada semblava indestructible. Els éssers humans, tenen contra el temps, un arma molt potent, la memòria. Cert, aquesta no és sempre molt fiable, perquè és selectiva. Recorda allò que vol. Uns protagonistes que es tornen a retrobar desprès d’una vida de separació. Gabriel Aristu i Adriana Zuber són els protagonistes d’aquesta història trista. Retrobar aquell amor de joventut, quan ha passat massa temps, que queda d’aquell foc de passió? La causalitat vol que el nom de Adriana sonia a l’oïda de Aristu mitjançant Julio Máiquez el confident accidental de Gabriel Aristu, el nom resulta ser el de la filla, però Aristu no sap que te una filla, de fet, no sap res d’ella des de que va marxar als Estats Units. 

Aristu i Adriana Zuber, tenen un altra cita, però el temps no ho arregla tot, com diu Julio Máiquez: “Pero el tiempo no cura nada. El tiempo mata. El tiempo empeora y destruye.” (pág.132) 

Cal llegir el llibre, una escriptura precisa, fluida, sense eufemismes, cap sentimentalisme, cap concessió al melodrama, en aquest cas, seria molt fàcil. Tot va començar: “empezaba en un aula del Instituto Británico de Madrid hacia 1956 y pareció haber terminado con un viaje a América en 1967: pero se reanudaba de pronto, cuarenta y tantos años después, por puro azar, por intervención mía, solo unos meses atrás, en Madrid, (...)” (pág.230) 

Adriana en la seva entrevista amb Aristu: “Acerco los labios a los de Adriana y estaban ásperos, a pesar del carmín, y ella los apartó. Tardó un poco en darse cuenta de que lla le estaba hablando al oído, y le costó al principio entender sus palabras,porque sonaban muy fuerte su respiración. Temió que ella le estuviera diciendo algo muy valioso y no podía oírla, no entender lo que le decía, como le había pasado en algún sueño.

-Ayúdame-dijo-, ayúdame- Y él al principio no comprendía.

-A qué quieres que te ayude.

-Ayúdame a morir. No puede ayudarme nadie más que tú.” (pág.209)

Deixo al lector la finalització d’aquesta novel•la on els somnis son un altre recurs per reviure el passat. Records que marquen, com li va passar al seu pare, els records de Pau Casals, de la Residència d’Estudiants, de la Guerra Civil, dels seus estralls, del perquè marxar d’una Espanya fosca i sense futur. Un llibre imprescindible.

Ressenya: La crisi de la narració

 Ressenya del llibre de Byung-Chul Han, La crisi de la narració. Trad.David Torres, Editorial Herder, Barcelona, 2023.

Parlar de Byung-Chul Han, és parlar d’autor que des de fan temps, si dedica a explorar des de diferents perspectives el món actual. El seus llibres, va explorant arestes d’aquest món global impulsat per un neoliberalisme que ho arrasa tot. En aquesta nova entrega el tema central es l’storytelling –narració-. 

Com sempre, cal llegir la contraportada del llibre per fer-se una idea del que et pots trobar. De fet el que diu a la contraportada és un excel•lent resum dels temes que es desenvolupen dins del llibre.

Què és això dels storytelling? Per posar un exemple ben proper a casa nostre, els anuncis de Casa Tarradellas. Cada anunci, i ja porten uns quants, els storytelling –narracions- dibuixen situacions on es desenvolupen interaccions entre diversos personatges como si fossin extrets del món real. Aquestes narracions, son l’objectiu d’anàlisi  de Han.

Avui dia tothom parla de narratives, sigui en el pla polític o en el pla històric. Al parer de Han “La demanda clamorosa de narratives denota que s’hi produeix una disfunció.” (pàg.11)

Quant la gent escoltava històries –narratives- dels avis, dels pares, del que havíem sentit, és creava un sentit de pertanyia a algun lloc, creaven una xarxa de comunitat, de sentir-se què tens un lloc en aquest món. Però el nostre món, ha canviat tant, que ja ningú explica històries. Ara, de manera artificial, el foc de la llars, s’ha traslladat a la pantalla del televisor, on allà ens expliques altres històries. Hem passat de oients atents el que ens explicaven a consumidor impacients per passar d’un canal al altre, de veure un anuncia a un altre. Ara el que abunda son els storytelling. Allà la història té un significat precís, vendre la marca per ser consumida per el espectador, mitjançant narracions que volen imitar les altres històries que abans la gent podia explicar-se –no calia que fossin històries èpiques, sinó simplement, històries que et passaven a tu-. 

Diu Han: “El capitalisme recorre a l’storytelling per apropiar-se de la narració.” (pàg.14). Aquests storytelling van a la recerca de complicitats amb el consumidor, tracten de generar emocions, si estiguessin a la xarxa donaries un like a aquestes historietes. Els guionistes vol transmetre naturalitat, allò d’històries com a la vida real. Però de fet, l’únic que volen és que la propera vegada que vagis al supermercat, compris la seva marca. 

Han contraposa al llarg dels diferents capítols narració e informació. Considera que la informació no pot generar narració. Per Han “La informació és additiva i acumulativa. No transmet sentit, mentre que la narració n’està carregada. Sentit vol dir originalment direcció. Així doncs, avui estem més informats que mai, però anem totalment desorientats. (...) La narració, per contra, crea un contínuum temporal, és a dir, una història.” (pàg.14)

En canvi, a les storytelling, li calen reduir-ho tot a instants, segmentar el temps, descontextualitzar-lo. Cada temps és finit, com els espots publicitaris. Pensin sinó en les storytelling de Casa Tarradellas**. Des de el 2011, i la seva campanya de les “petites coses”, o 2014, “El camp de setmana és teu”, el 2015, “moments pizza”; 2016, "Quan la necessites hi és”, el 2022, i l’storytelling de l'escaiola, o el 2023 "el màquina". En totes aquestes storytellings, el que compte és la seva compte de resultats. Malgrat que el és poguí creure d’aquestes storytelling “no és capaç de fer que la societat de la informació, que està desorientada i no té sentit, es torni a transformar en una societat narrativa estable.” (pàg.16) 

Ressenya: Els anys (I)

 Ressenya del llibre de Annie Ernaux, Els anys. Trad.Valèria Gaillard. Narratives 111. Angle Editorial, 4ª ed. Barcelona 2022.

Aquest llibre és un collage de la vida de l’autora, Premi Nobel de Literatura al 2022. Un llibre imprescindible per copsar el segle XX. Ella mateixa explica què vol dir i fer amb aquest llibre:

“La forma del seu llibre només pot sorgir, per tant, d’una immersió en les imatges de la seva memòria per detallar els signes específics de l’època, l’any, amb relativa certesa, en el qual se situen, relacionar-los els uns amb els altres, esforçar-se per escoltar de nou les paraules de la gent, els comentaris sobre els esdeveniments i els objectes, extrets de la massa dels discursos flotants, aquest rumor que aporten sense descans les formulacions incessants del que som i hem de ser, pensar, creure, témer, esperar. El que aquest món ha imprès en ella i els seus contemporanis, i que ella utilitzarà per reconstruir un temps comú, aquell que ha lliscat des de fa tant de temps fins ara, i així, mitjançant la recuperació de la memòria col•lectiva en una memòria individual, donar la dimensió viscuda de la Història.

“No serà cap treball de rememoració, tal com s’entén generalment, amb l’objectiu de narra una vida, una explicació del jo. Ella només mirarà dins seu per trobar-hi el món, la memòria i l’imaginari dels dies passats del món, copsar el canvi d’idees, de creences i de sensibilitat, la transformació de les persones i del subjecte, que ella ha conegut i no són res, potser, per als qui hauran conegut la seva neta i tots els qui visquin el 2070. Perseguir sensacions que ja són presents, encara sense nom, com la que l’empeny a escriure” (pàg.220)

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 “Em penso que he arriba a ser historiador per fer un dia aquesta troballa. La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la seva pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, d’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana. Aquesta és la meva feina i, tocant aquell arxiu del tribunal, resseguint amb els ulls les línies traçades per la ploma de l’escrivà, sento un alleujament indicible.” (pàg.156)

+++++++++++++++++++

La presó altre cop. Determinats jueus passen del gueto a la ciutadania, però Matès va d’una cel•la a l’altra, sense deixar mai d’estar fora de la llei. Tal com escriu un jurista el 1938 a Les Cahiers des droits de l’homme, “he vist, nombroses vegades, aquests pobres infeliços  la vida dels quals passa gairebé per complet a la garjola. Surten d’una presó per ser conduïts a la frontera d’un país veí, on no triguen a empresonar-los altra vegada”. Matès, un refugiat polític al qual França té l’honor d’atorgar el dret d’asil? El seu empresonament demostra més aviat la inanitat de la distinció entre “estrangers de bona fe” i “estadants irregulars”, i la fusió de tots dos en la categoria dels delinqüents.” (pàg.157)

+++++++++++++++++++

Per quina suma d'incúries, per quin mecanisme de procrastinació un cop més deixen escapar els clandestins? Desenes de milers d'estrangers, afectats per una denegació del permís de residència o una ordre d'expulsió, vegeten pel departament del Sena,  i aquesta situació porta el prefecte de policia a adreçar-se al ministre de l'Interior, a finals de l'estiu del 1939, per convence'l que "descongestioni Paris": " (...) Està a punt de posar provisionalment a la nostra disposició un dels camps de concentració que ha previst per els estrangers". (...) A partir de llavors, es podria establir un "camp de concentració" on fossin reagrupats els apàtrides sospitosos, els expulsats amb un ajornament, així com els reincidents?". "L'escòria de la societat", com es qualifica Koestler, anirà a florir-se en vuitanta camps dispersos per tot el territori, des dels estadis de la regió parisenca, Roland-Garros, Buffalo, Colombes, fins a la pitjor cloaques, Le Vernet, a l'Ariège, superior en uns quants graus a Dachau en l'escala del patiment i de la humiliació". (pàg.158)

PD: Aquest panorama terrible, no era obra del règim de Vichy que encara aprofundiria més en la persecució dels jueus i tots aquells que fugien del franquisme i de la invasió nazi.

Ressenya: Història del avis que no vaig tenir (I)

 Llegeixo al llibre de Ivan Jablonka, Història del avis que no vaig tenir. Una investigació. Trad. Marta Marfany. Llibres Anagrama 93. Editorial Anagrama, 2022.

A la contraporta del llibre és pot llegir:

"Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i documents, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques... De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust." Així, ens situa en el context que l'autor Ivan Jablonka fa la seva particular investigació de passat i del present.

“-Ell era diferent de Matés. Però va continuar sent comunista tota la vida.

-Fins i tot després de la purga dels generals, la liquidació del KPP, el pacte germanosoviètic?

-És clar! Ser comunista és una identitat. Tant és el que facin Stalin o el Partit. “ (pàg.150)

+++++++++++++++

Xenofòbia, misèria, vulnerabilitat: el lot de tots els immigrants. (...) Hem de recordar que Matès va néixer a l’imperi dels tsars, on els jueus no tenien el dret de residir a la ciutat, ni el dret de comprar terres, ni el dret de dedicar-se a determinades professions, ni el dret de sortir de “la zona de residència”, qua abraça la Polònia del Congrés, Ucraïna, Bielorússia, Lituània i una part de la Rússia de l’oest. París és terra de llibertat.” (pàg.150)

++++++++++++++

El revolucionari valent i íntegre es retracta com a jueu de la diàspora. El comunista polonès queda despullat per tothom, de Parczew a París, d’Estocolm a Roma, de l’extrema dreta al PCF. Clandestí a Polònia, clandestí a França: dues classes d’absència en el món, però la primera, alimentada per l’esperança de ser útil a la humanitat, transforma els perills en missions, els turments en sacrifici, i ofereix moments de plenitud. França, en comparació, és la grisor, l’absurditat, el laberint amb el qual topes –i tinc curiositat per saber quins sentiments va provocar en Matès el pacte germano-soviètic del 23 d’agost de 1939. “En molt poques ocasions”, escriu Arthur Koestler, “en les hores més fosques, la humanitat resta abandonada sense una fer particular per la qual viure i morir” “ (pàg.152)