Destruir la dignitat de la meitat de la població (dones i nenes)

 

Les cròniques de Madina Ayar, donen fe del drama silenciós que el govern talibà imposa a la meitat de la seva població. Una vida sense cap horitzó. I com diu Ayar: "  Ara el seu destí es redueix al matrimoni, malgrat que potser és una manera d’escapar d'un confinament per entrar en un altre*."

"Però per cinquè any consecutiu, quan el ministre d'Educació dels talibans va fer sonar la campana per marcar l'inici del curs acadèmic, les nenes de més de dotze anys van tornar a ser excloses de les escoles*. "(Ara.cat)

Bombardejar un centre rehabilitació per drogodependents

 

La crònica és de Madina Ayar i explica el que ha vist "El bombardeig pakistanès a un centre de rehabilitació per a drogodependents a Kabul la nit del 16 de març va ser devastador,  o vaig veure tot amb els meus propis ulls: cranis destrossats, extremitats amputades, cadàvers al terra." (Ara.cat, 27/3/26). En l'atac van morir 400 persones i 250 van quedar ferides, el centre de rehabilitació tenia 2000 llits. Les xifres donen idea de l'abast de les repercussions de les drogues. La periodista de només 25 anys diu: "Em pregunto quants joves de la meva edat a d’altres països han vist el que he vist jo." Anar al centre forense on s'amunteguen les cadàvers i les famílies esperen mentre l'esperança i la por lluiten dins de cada cor. 

Pakistan és pot permetre això, per la feliç coincidència, que la seva guerra particular queda enfosquida per l'altre guerra més mediàtica, on les los superpotències una regional i l'altre mundial estan fent les delícies dels especuladors en les matèries primeres. De matèria prima, per assassinar i matar hi ha en abundància i pel que sembla, aquesta no cotitza a la borsa, no hi ha perill per l'estabilitat del sistema borsari mundial. La crònica no diu res de les dones, excepte, d'un cas: "Es deia Muzamil, i els talibans l’havien internat per error al centre de rehabilitació la nit anterior a l’atac perquè estava amb uns amics que sí que consumien drogues. Tenia dos fills i també s’encarregava de mantenir la seva mare, la seva germana vídua i els seus dos nebots. “Muzamil no era un addicte. Com se suposa que hem de viure ara sense ell?", es lamentava la seva germana*."

Una vegada més hi ha víctimes dignes i víctimes indignes, les que pertanyen al costat dolent de l'historia no hi ha res a fer amb elles, l'oblit és la seva condemna. A Afganistan, les dones, totes, son víctimes indignes, gràcies especialment, a Occident. 

Recomanacions musicals

 

Israeli forces attacked and destroyed the 12-storey Mushtaha Tower in Gaza City on Friday, after giving just 15 minutes’ warning for Palestinians to evacuate the area.

The building is located near a displacement camp where Palestinians are sheltering in tents. pic.twitter.com/9pwpA6MKR2

— Al Jazeera English (@AJEnglish) September 5, 2025

La natura no estima a Afganistan

 

Hi ha llocs al món que estant  maleïts, i un d’ells és l’Afganistan. Un lloc estratègic on han passat tots els imperis, i on també han marxat. Els últims, EUA, han deixat com sempre ho fan un país en mans dels talibans. Aquells que van emparar a Bin Laden i on l’exèrcit nord-americà, va deixar caure una allau de bombes. Van destruir-ho tot, van deixar un rastre catastròfic, per desprès marxar corrent i deixar al comandament aquells contra el que van lluitar. I el resultat no podia ser d’altre manera. Imposar un règim teocràtic on les dones son condemnades a una mort civil en règim tancat i sense cap opció de vida. Espanya també hi va col•laborar-hi en que això acabes passant. La geografia i la seva ubicació, plaques tectòniques, fan un lloc extremadament perillós per els terratrèmols. 

En les fotografies que apareixen els mitjans de comunicació res més és veuen els homes. Els dones, màquines per fer fills, seran les últimes en ser ateses. Ara el règim talibà, demanarà ajuda. Juraran que estan fent esforços per integrar a les dones, per tal que la consciència de la UE,  quedi tranquil•la. Les xifres que han donat son 800 persones mortes. Les dades no semblen molt realistes, però amb el temps anirem, malauradament, pujant. Què fas en una situació com aquesta? La ajuda anirà a parar a un règim on el 50% de la població està sotmesa a un règim d’esclavatge. On l’atenció mèdica, no serà prioritària per elles. Van deixar un país en mans d’uns fanàtics que odien de mala manera a les dones, i ara què farem? 

PD: La xifra actual és de 1124 morts i 3251 ferits. 8000 llars arrasades.

Exhibició d'atrocitats* (II)

 

Abida 

"Una jove afganesa de 20 anys anomenada Abida s’hauria suïcidat diumenge passat cremant-se viva a la província de Ghor, al centre del país, per evitar que un talibà l’obligués a casar-se a la força amb un germà seu, segons informen mitjans locals afganesos. El relator especial de les Nacions Unides per als Drets Humans a l’Afganistan, Richard Bennett, ha exigit una investigació dels fets i que s’assumeixin responsabilitats, ha escrit a la xarxa social X.

La noia s’ha ruixat amb benzina i s’ha calat foc a ella mateixa, de manera que el cos li ha quedat completament envoltat per les flames i no s’ha pogut fer res per salvar-li la vida. Ha mort a causa de les greus ferides." (Ara.cat,1-5-25)

L'oblit absolut de les dones a Afganistan

 

Els talibans... i l'educació de les dones

Els talibans son els interlocutors oficials d'Afganistan i la Comunitat Internacional. Ells, gràcies a les armes, son qui governa aquells castigat país. A la fotografia, es veu una petita aula amb un separador per homes -tots en barbes- i un espai buit per les dones. A la fotografia no s'explica quina matèria s'imparteix. En tot cas, com ja va passar en el passat, les dones, siguin nenes o joves, no tenen accés a l'ensenyament. Així, és pot reproduir un sistema tribal -patriarcal- que porta segles i que fa que la meitat de la població afgana visqui en la foscor i la invisibilitat. Sembla que la Comunitat Internacional, no té res a dir, un clàssic.

Soldats i diplomàtics primers, les dones (afganeses) les últimes!!!

 

[Cap país es fa càrrec de l'evacuació de les diputades afganeses]

Potser si que això es una mena de Saigon II, el que és evident es que marxen primers els soldats i diplomàtics abans que les dones i els nens afganesos. Espanya ha recollit un grapat de refugiats de primera classe. Eres els intèrprets que varen ajudar el exèrcit ocupant. Col·laboracionistes de les tropes que van envair el territori afganes ara fa vint anys (2011). 

La Comunitat internacional, es a dir, EEUU i desprès tots els de més, marxen precipitadament, malgrat que hi havia un exèrcit finançat per la Comunitat internacional i que no ha tingut que tirat cap tret. S'han rendit al enemic intern. Milions de dòlars i euros llençats a la paperera de la història.  

En el seu article "Després d'aquest 'moment Saigon' ¿i si els Estats Units no tornen mai?" de Timothy Garton Ash (Ara.cat, 22/08/21) parlava de les opcions que aquesta fugida pactada pot tenir per les relacions internacional. Xina i Rússia volen ocupar l'espai que deixarà EEUU. Es pregunta que farà la UE. Però com diu: "no pinta bé". Llavors què? Planteja una tercera opció, "l'anarquia internacional". Sembla que Garton Ash es sensible a la política nord-americà, malgrat tots els seus desastres. Es una opció, sobretot, perquè no et tocarà rebre de manera immediata.

Més punyent era l'article de Vicenç Villatoro ("Com el Cid" Ara.cat, 22/8/21), quan explicava, que aquest drama, no té únicament un actor, els EEUU, també han participat des de l'antiga Unió Soviètica envaint el país (1979-1987) deixant un llegat de mort i destrucció. Aquella guerra* va portar al talibans al poder y va ser el cresol d'Al Qaeda, i tot el què va portar al 11-S (2011). La pròpia Comunitat internacional -inclosa Espanya-. També hi te a veure la pròpia ciutadania afgana -almenys el 50%, els homes-. Ara sembla que tot això, és una mena de desastre natural, però no ho és. Es una qüestió política, cultural, econòmica -un dels llocs en el que sempre s'ha cultivat l'opi -d'on surt l'heroïna-, i religiosa. Així, què el problema no sembla de fàcil solució ni a curt ni a mig termini.  

Marxen els nord-americans, i els seus serveis auxiliars, però queda tothom, incloses les dones. Què farà la Comunitat internacional, més enllà de la retòrica buida de sempre? Hi ha una constant a la història, sempre és pot anar a pitjor! Això que li passa aquest país no és inevitable, però ara per ara estan sols i sembla que cap déu  vindrà ajudar-los (a les dones i nenes).

*Svetlana Alexiévich, Los muchachos de zinc. Voces  soviéticas de la guerra de Afganistán. Debolsillo, Barcelona, 2017.

L' ombra de Pedro Sánchez s'ha allarga amb la crisi d'Afganistan

El president Pedro Sánchez, exerceix d'estadista aquest estiu. Els esdeveniments al Afganistan han fet necessari la seva presencia a Madrid. La presidenta la la CE, Ursula von der Leyen, així com Charles Michel, han vingut a Madrid per celebrar la bona disposició de Madrid envers del refugiats de primera que volen de Kabul a Madrid.

També ha parlat amb Joe Biden, tothom s'ha felicitat de com estan anant la fugida. Però Sánchez ha dit referint-se a l'estada de les nostres tropes que s'ha "sembrat llavor"  de cara al futur: "seguretat, llibertat i prosperitat". On viu aquest home? Pedro Sánchez li agrada escoltar-se amb paraules buides. Una vegada més la distinció entre "víctimes dignes o indignes" (N.Chomsky) torna a planar amb el drama d'Afganistan. Ací, les víctimes indignes son el subsaharians que volen fugir de la pobresa i les guerres, sigui a Síria, Irak, Malí o qualsevol lloc.

 

Afganistan dona per fer shows!

Imatges desesperades, però que en un món on tot s'ha tornat espectacle, es tornen virals. La pregunta es i ara què? I els seus pares? Els deixaran a l'estacada com a tota la població d'Afganistan? De moment, els caps dels talibans, no son desconeguts, ja varen estar abans, però, per tapar els acords entre Trump i el talibans, es vol fer creure que son pragmàtics, molt més moderats que els anteriors. Vaja, com dir, que a Irak hi havia armes de destrucció massives. Una altra mentida. 

 

Borrell i la realpolitik

 

Ací, la paraula clau es "han guanyat la guerra". Si guanyes una guerra, llavors, ja pots parlar amb qui sigui. El comunicat es surrealista en grau surrealista, perquè dir: "(...) estar muy vigilantes con el respeto de las obligaciones internacionales con las que se han comprometido los talibanes en los últimos 15 años". Algú en pot dir, on ha estat els Sr.Borrell aquest 15 anys? Encara més mentides? No sé com podem tenir aquests representants eterns amb aquestes institucions de pa sucat amb oli!

Afganistan i Haití: Els desastres continuen

 Afganistan i Haití son les dues notícies internacional del moment. El talibans a Kabul i un terratrèmol a Haití amb un balanç provisional de morts de 1297 i 5.700 ferits. Un terratrèmol d’escala 7, la mateixa escala que va produir al 2010, 300.000 morts i el país devastat.

Talibans entrant a Kabul

Terratrèmol a Haití

Què tenen en comú aquests dos països? Un al Carib i l’altre la Asia? Tots dos pobres. “ L'HDI és una mesura comparativa d'esperança de vida, alfabetització, educació, i nivell de vida d'un país. És una mitjana estàndard de mesurament del benestar, especialment benestar infantil”.   De 189 països, Afganistan ocupa el 169 i Haití el 170. Aquest és el seu drama. Cap dels indicador han estat en les agendes internacionals. Amb règims corruptes, guerres teledirigides i desastres naturals, aquests països, sense cap institució que es poguí dir així, han rebut diners, però simplement, han anat a parar a mans dels seus mandataris. Ni haitians ni afganesos, son benvinguts a cap lloc. Així, què és difícil pensar que les coses s’arreglaran soles. A la pel•lícula  “La guerra de Charlie Wilson”, on parla de la implicació dels EEUU (Ronald Reagan) a la guerra entre Afganistan i l’antiga Unió Soviètica, donant suport els què desprès varen dir-se talibans, eren els lluitadors per la llibertat, al final de la pel•lícula, el representant demòcrata Charlie Wilson, demanava un milió de dòlars per a construir escoles, desprès de haver-se gastat mil milions en armes, i rebia la incomprensió dels anteriors entusiastes d’enviar-hi armes als talibans, una vegada que els soviètics marxessin d’Afganistan. 

És com diu la Mònica Bernabé, al seu article "Afganistan, crònica d'una ficció" (Ara.cat, 15/8/2021), referint-se els EEUU: "Ni els va importar a l’inici de la invasió, ni els ha importat ara, al final. " Marxen, sense haver fet res de bo per la població. Això sí, han omplert les butxaques a tots els senyors de la guerra que eren els despatxos on arribaven els diners. Ara tornaran a marxar, o potser no,  però seran molt més rics del que ja eren, mentre la població està en mans d’un pistolers que res més volen imposar les seves delirants idees religioses, especialment, contra les dones, es a dir, contra el 50% de la població!

PD: En la propera entrega parlarem de Haití.