Els talibans... i l'educació de les dones

Els talibans son els interlocutors oficials d'Afganistan i la Comunitat Internacional. Ells, gràcies a les armes, son qui governa aquells castigat país. A la fotografia, es veu una petita aula amb un separador per homes -tots en barbes- i un espai buit per les dones. A la fotografia no s'explica quina matèria s'imparteix. En tot cas, com ja va passar en el passat, les dones, siguin nenes o joves, no tenen accés a l'ensenyament. Així, és pot reproduir un sistema tribal -patriarcal- que porta segles i que fa que la meitat de la població afgana visqui en la foscor i la invisibilitat. Sembla que la Comunitat Internacional, no té res a dir, un clàssic.

Soldats i diplomàtics primers, les dones (afganeses) les últimes!!!

 

[Cap país es fa càrrec de l'evacuació de les diputades afganeses]

Potser si que això es una mena de Saigon II, el que es evident es que marxen primers els soldats i diplomàtics abans que les dones i els nens afganesos. Espanya ha recollit un grapat de refugiats de primera classe. Eres els intèrprets que varen ajudar el exèrcit ocupant. Col·laboracionistes de les tropes que van envair el territori afganes ara fa vint anys (2011). 

La Comunitat internacional, es a dir, EEUU i desprès tots els de més, marxen precipitadament, malgrat que hi havia un exèrcit finançat per la Comunitat internacional i que no ha tingut que tirat cap tret. S'han rendit al enemic intern. Milions de dòlars i euros llençats a la paperera de la història.  

En el seu article "Després d'aquest 'moment Saigon' ¿i si els Estats Units no tornen mai?" de Timothy Garton Ash (Ara.cat, 22/08/21) parlava de les opcions que aquesta fugida pactada pot tenir per les relacions internacional. Xina i Rússia volen ocupar l'espai que deixarà EEUU. Es pregunta que farà la UE. Però com diu: "no pinta bé". Llavors què? Planteja una tercera opció, "l'anarquia internacional". Sembla que Garton Ash es sensible a la política Norte americà, malgrat tots els seus desastres. Es una opció, sobretot, perquè no et tocarà rebre de manera immediata.

Més punyent era l'article de Vicenç Villatoro ("Com el Cid" Ara.cat, 22/8/21), quan explicava, que aquest drama, no té únicament un actor, els EEUU, també han participat des de l'antiga Unió Soviètica envaint el país (1979-1987) deixant un llegat de mort i destrucció. Aquella guerra* va portar al talibans al poder y va ser el cresol d'Al Qaeda, i tot el què va portar al 11-S (2011). La pròpia Comunitat internacional -inclosa Espanya-. També hi te a veure la pròpia ciutadania afgana -almenys el 50%, els homes-. Ara sembla que tot això, és una mena de desastre natural, però no ho és. Es una qüestió política, cultural, econòmica -un dels llocs en el que sempre s'ha cultivat l'opi -d'on surt l'heroïna-, i religiosa. Així, què el problema no sembla de fàcil solució ni a curt ni a mig termini.  

Marxen els Norte americans, i els seus serveis auxiliars, però queda tothom, incloses les dones. Què farà la Comunitat internacional, més enllà de la retòrica buida de sempre? Hi ha una constant a la història, sempre és pot anar a pitjor! Això que li passa aquest país no és inevitable, però ara per ara estan sols i sembla que cap déu  vindrà ajudar-los.

*Svetlana Alexiévich, Los muchachos de zinc. Voces  soviéticas de la guerra de Afganistán. Debolsillo, Barcelona, 2017.

L' ombra de Pedro Sánchez s'ha allarga amb la crisi d'Afganistan

El president Pedro Sánchez, exerceix d'estadista aquest estiu. Els esdeveniments al Afganistan han fet necessari la seva presencia a Madrid. La presidenta la la CE, Ursula von der Leyen, així com Charles Michel, han vingut a Madrid per celebrar la bona disposició de Madrid envers del refugiats de primera que volen de Kabul a Madrid.

També ha parlat amb Joe Biden, tothom s'ha felicitat de com estan anant la fugida. Però Sánchez ha dit referint-se a l'estada de les nostres tropes que s'ha "sembrat llavor"  de cara al futur: "seguretat, llibertat i prosperitat". On viu aquest home? Pedro Sánchez li agrada escoltar-se amb paraules buides. Una vegada més la distinció entre "víctimes dignes o indignes" (N.Chomsky) torna a planar amb el drama d'Afganistan. Ací, les víctimes indignes son el subsaharians que volen fugir de la pobresa i les guerres, sigui a Síria, Irak, Malí o qualsevol lloc.

 

Afganistan dona per fer shows!

Imatges desesperades, però que en un món on tot s'ha tornat espectacle, es tornen virals. La pregunta es i ara què? I els seus pares? Els deixaran a l'estacada com a tota la població d'Afganistan? De moment, els caps dels talibans, no son desconeguts, ja varen estar abans, però, per tapar els acords entre Trump i el talibans, es vol fer creure que son pragmàtics, molt més moderats que els anteriors. Vaja, com dir, que a Irak hi havia armes de destrucció massives. Una altra mentida. 

 

Borrell i la realpolitik

 

Ací, la paraula clau es "han guanyat la guerra". Si guanyes una guerra, llavors, ja pots parlar amb qui sigui. El comunicat es surrealista en grau surrealista, perquè dir: "(...) estar muy vigilantes con el respeto de las obligaciones internacionales con las que se han comprometido los talibanes en los últimos 15 años". Algú en pot dir, on ha estat els Sr.Borrell aquest 15 anys? Encara més mentides? No sé com podem tenir aquests representants eterns amb aquestes institucions de pa sucat amb oli!

Afganistan i Haití: Els desastres continuen

 Afganistan i Haití son les dues notícies internacional del moment. El talibans a Kabul i un terratrèmol a Haití amb un balanç provisional de morts de 1297 i 5.700 ferits. Un terratrèmol d’escala 7, la mateixa escala que va produir al 2010, 300.000 morts i el país devastat.

Talibans entrant a Kabul

Terratrèmol a Haití

Què tenen en comú aquests dos països? Un al Carib i l’altre la Asia? Tots dos pobres. “ L'HDI és una mesura comparativa d'esperança de vida, alfabetització, educació, i nivell de vida d'un país. És una mitjana estàndard de mesurament del benestar, especialment benestar infantil”.   De 189 països, Afganistan ocupa el 169 i Haití el 170. Aquest és el seu drama. Cap dels indicador han estat en les agendes internacionals. Amb règims corruptes, guerres teledirigides i desastres naturals, aquests països, sense cap institució que es poguí dir així, han rebut diners, però simplement, han anat a parar a mans dels seus mandataris. Ni haitians ni afganesos, son benvinguts a cap lloc. Així, què és difícil pensar que les coses s’arreglaran soles. A la pel•lícula  “La guerra de Charlie Wilson”, on parla de la implicació dels EEUU (Ronald Reagan) a la guerra entre Afganistan i l’antiga Unió Soviètica, donant suport els què desprès varen dir-se talibans, eren els lluitadors per la llibertat, al final de la pel•lícula, el representant demòcrata Charlie Wilson, demanava un milió de dòlars per a construir escoles, desprès de haver-se gastat mil milions en armes, i rebia la incomprensió dels anteriors entusiastes d’enviar-hi armes als talibans, una vegada que els soviètics marxessin d’Afganistan. 

És com diu la Mònica Bernabé, al seu article "Afganistan, crònica d'una ficció" (Ara.cat, 15/8/2021), referint-se els EEUU: "Ni els va importar a l’inici de la invasió, ni els ha importat ara, al final. " Marxen, sense haver fet res de bo per la població. Això sí, han omplert les butxaques a tots els senyors de la guerra que eren els despatxos on arribaven els diners. Ara tornaran a marxar, o potser no,  però seran molt més rics del que ja eren, mentre la població està en mans d’un pistolers que res més volen imposar les seves delirants idees religioses, especialment, contra les dones, es a dir, contra el 50% de la població!

PD: En la propera entrega parlarem de Haití.