Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Màlaga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Màlaga. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de febrer del 2024

IMSERSO: Fuengirola-Màlaga

 Dia 7

Fuengirola-Màlaga

El dia s’ aixecat plovent i nosaltres hem valorat què no valia el esforç per arribar-hi al “Caminito” plovent i amb un terreny perillós, hem decidit anar altra cop a Màlaga capital. 

Màlaga capital és una ciutat que no et canses de veure-la. La seva fisonomia mediterrània, els seus carrers, la seva gent –molts estrangers-, una babel on l’anglès és molt present. 

Hem agafat el tren –és com si agafessis un metre- amb el nostre bitllet de 10 viatges. Anava ple. Hi havia tres nois molt a prop nostre, parlaven per parlar. A la tornada també tornaven.

De Fuengirola fins a Màlaga-Alameda. És curiós  que el noms de les estacions quan entres a Màlaga siguin Victoria Kent, María Zambrano i Màlaga-Alameda fi de trajecte. No sé quanta gent deu saber qui eren Victoria Kent i Maria Zambrano.











Hem sortit de l’estació cap a la Alameda, una avinguda plena d’arbres –pollancres- enormes que al estiu és deuen agrair moltíssim. Hem anat al Museu de Màlaga. Un lloc sumptuós, tot de parquet i un grapat d’obres d’art. Es fa difícil anar a aquests llocs, perquè la quantitat de peces desborda qualsevol intent d’assaborir el que veus. 


"El Museu de Màlaga, avui*

Després de dues dècades amb les col·leccions emmagatzemades i diversos retards que van mobilitzar la ciutadania de Màlaga demanant l'obertura del museu, el 12 de desembre del 2016 es van obrir les portes del nou Museu de Màlaga, que va integrar per primera vegada els fons del Museu Arqueològic Provincial i del Museu de Belles Arts de Màlaga, essent el cinquè museu més gran d'Espanya i el més gran d'Andalusia. (...).






Es distribueix en planta baixa i tres plantes.

Planta baixa

A l'entrada veurem La Dama de la Duana, una estàtua romana del segle II trobada durant la construcció del palau, així com el pati restaurat del Palau de la Duana, que és de lliure accés i inclou tarongers, palmeres, una font i panells informatius sobre la història de l'edifici, per exemple la visita de la reina Isabel II el 1862 a aquest lloc. En aquesta planta també hi ha la botiga, la sala d'exposicions temporals, el vestíbul, la consigna, una cafeteria (que sortirà a concurs a l'octubre de 2017?) i el magatzem visitable, un espai innovador on els visitants podran veure les obres que estan sent restaurades o altres que no poden estar exposades per llargs períodes.

Primera planta: Belles arts

En conjunt, el Museu de Màlaga compta amb 2.000 obres a la seva secció de Belles Arts, que inclou llenços i escultures de vells mestres de la talla de Lluís de Morales, Luca Giordano, Murillo, Antoni del Castell, Alonso Cano, Ribera, Vicente Carducho, Goya,? Pere de Mena o Zurbarán.

La institució custòdia la que és considerada una de les col·leccions de pintura més grans del segle XIX a Espanya, estant representats pintors com Sorolla, Carlos de Haes, Federico Madrazo, Esquivel, Vicente López Portaña o Ramón Casas, així com diversos dels més cèlebres integrants de l'anomenada Escola Malaguenya de Pintura: Moreno Carbonero, Pedro Sáenz Sáenz, Enric Simonet, Muñoz Degrain, José Nogales o Bernardo Ferrándiz, mentre que al panorama internacional compta amb obres de Lleó Bonnat o de l'avantguardista alemany Franz Marc.










A més, posseeix una interessant col·lecció d'art modern espanyol fins a la dècada de 1950 amb obres de Picasso, José Moreno Villa, Rafael Canogar, Juan Barjola, Oscar Domínguez o Josep Guinovart, entre d'altres; i un petit espai dedicat a la transformació dels dos museus fins a l'unificat actual, amb vídeos explicatius del procés, com la manifestació duia a terme per la societat malaguenya el 1997 com a reclam per a l'obertura del museu.

Segona planta: Arqueològic




La col·lecció arqueològica posseeix uns fons de més de 15.000 peces, que abasten un període històric des del segle VIII a. C. fins a l'Edat Mitjana: egípcies, fenícies, gregues, romanes, àrabs, cristianes i bizantines. En les darreres dècades s'han incorporat peces procedents de les excavacions efectuades per la Universitat de Màlaga, així com diversos lots de les intervencions arqueològiques preventives i d'urgència que s'han desenvolupat al nucli urbà de Màlaga, com les trobades a l'excavació del Teatre Romà o el mosaic romà El naixement de Venus.? Part de la col·lecció del Museu Loringià han estat restaurada i traslladada des del Jardí Botànic.

Tercera planta

Inclou un restaurant, una biblioteca oberta a investigadors; i el mirador del museu, del qual se'n té una visió singular de Màlaga, sobretot de l'Alcassaba, el Castell de Gibralfaro o el Teatre Romà."


Interessant l'escola de Màlaga. Pintures enormes amb estampes costumistes, autoretrats, marines, amb bona tècnica, molt acadèmic, però sense allò que demana per ser una obra rellevant. Tothom ha pogut veure imatges d'obres d'art. Destriar obres mestres és un camí tortuós i dificilíssim. Potser si Picasso s'hagués quedat amb fer estampes costumistes, la galeria estaria plena de les seves obres, però ell no va volgué ser acadèmic i va obrir nous camins, per això te el seu propi museu. Si la pintura no vol ser reflexa exacte de la realitat, això vol dir que el realisme necessita alguna cosa més què reflectir al que hi ha afora, i això passa per la mirada del artista, la subjectivitat creadora. Però l'artista també està dins d'una societat determinada amb uns gustos que condicionen el que ha ser el cànon  estètic d'una etapa històrica. Els nostres ulls estan tan saturats de iconografia que costa molt sorprendre'ns al veure un quadre o una escultura o una peça musical. Si puc criticar-ho no és per qüestionar les tècniques pictòriques, sinó perquè inevitablement, faig associacions conscient o inconscients d'allò que m'ha agrada o rebutjo, sigui una pintura o qualsevol expressió artística. I malgrat tot, què sé jo de pintura? Quant penso en Nonell (1872-1911), que no va vendre mai un quadre, o Van Gogh (1853-1890), o la incomprensió envers de Picasso quant va decidir deixar l'art acadèmic per anar a cercar noves perspectives -cubisme-, aquest exemples, expressen les contradiccions entre la societat i els artistes. 
















Desprès hem passejat per els carrers. M'he comprat un llibre de Maria Zambrano. Desprès hem anat a dinar. A la Plaça de la Marina és troba el restaurant Doña Inés. El local és bonic i elegant. Hi havia quatre persones que dinaven, i a l'hora parlaven de estratègies comercials gastronòmiques. Hem dinat molt be. Una amanida i salmó amb verdures i postres. M'he pres una copa de vi màlaga amb el cafè. Mentre menjaven ha plogut una mica, mentre les veus de la taula del costat seguien parlant de menús variats. No ha entrat més gent, però quant nosaltres marxàvem estaven posant  taules per un grup nombrós.  La nota del Google es de 4,5 de 5. És un bon indicador. Hi havia restaurants que la nota del Google era un 3,2, deixo els valents què facin la prova. Quan hem sortit no plovia, hem anat cap a l'estació de Renfe. En el trajecte, ple de gent, hem pogut veure l'arc de Sant Martí. Hem arribat a Fuengirola i directes al hotel. Desprès he anat a córrer, hi havia núvols molt foscos, però miraculosament, no ha plogut, malgrat que el cel estava negríssim. 






Anar a sopar. Hi havia pasta, però estava passada i no valia res. Ara a l'habitació estic escrivint la crònica del dia. És curiós que avui era el dia d'anar al Caminito, però passejant per els carrers de Màlaga capital, no hem pensat amb ell. Veure sèries, i llegir una estona. Demà tornem a casa. No hem vist la TV del hotel, qui vol males notícies?


divendres, 26 de gener del 2024

IMSERSO: Màlaga (II)

Dia 2


Desprès hem anat a dinar, feia massa sol. A la Malagueta –platja de Màlaga- les guinguetes estàvem plens. Nosaltres hem escollit –via Google- un local que es diu “Alma Lima” i és peruà. He menjat “peix fregit” i postra (mousse de mango i macarulla) boníssim. Desprès hem fet temps per anar al Pompidour. M’he menjat un gelat que m’ha sentat com un tret al estomac. Havia begut una cervesa, potser la combinació  era del tot indigesta. A les quatre el museu era de gratis –diumenge- i havia força gent. La veritat és que l’edifici és singular, però el contingut podíem haver-ho deixat córrer. L’art postmodern, té dificultat per expressar alguna cosa més que sorprendre. Hem marxat d’allà  decebuts. 

















Hem esperat el bus turístic, i qui espera acaba desesperant, perquè ha tardat tot el temps del món. En tot cas, l’hem agafat, hi ha refet l’anterior viatge del matí. A la planta superior del bus, feia més fred del que pensàvem. Hem tornat a pujar al Castell de Gibralfaro i desprès hem passat per el Santuari de la Victòria (11)  i per el barri de la Victòria i ens  hem baixat a la parada 13. Des d’allà  hem agafat el carrer del Marqués de Larios i hem anat al Museu Carmen Tyssen. L’entrada anava inclosa amb el bus turístic.  



Un museu ple de gent, on prima més la quantitat que la qualitat. Hi havia l’exposició “Fieramente humanos. Retratos de Santidad Barroca”. Tot un mostrari de sants, Rivera, Murillo, Pedro Orrente, i molts altres, composen aquestes representacions de santedat. Com expressar la santedat? Què els fa diferents de la resta d’homes –de dones no hi havia masses- ? Les expressions de foscor, de llum i ombres, les expressions de dolor i il•luminació, fan d’aquestes obres un compendi dels arquetips “sobrehumans” que la ideologia del barroc (s.XVII) volia exaltar mitjançant la figura dels sants. Uns retrats certament on l’humanitat es deixa veure, però on la santedat no s’ha acaba de copsar, potser perquè el meu ull, li costa  veure la transcendència. Vivim temps sense Déu, i això vol dir que els sant, si, certament son humans, però massa humans en la representació pictòrica. Hi ha també una representació de pintura espanyola dels segles XVIII-XIX. Una iconografia que faria les delícies dels etnòlegs, en representacions de totes les classes socials, classes populars, burgesia, clergues, aristocràcia, militars. Un món molt llunyà, però que configuren un tríptic que el imaginari  social ha quedat al subconscient col•lectiu. Algunes imatges son certament molt artístiques i amb tècnica, molt acadèmiques. Son una mena de document, que com tot, cal anar en compte de no deixar-se enlluernar, perquè la mirada del artista no és innocent.






S’havia fet fosc i hem anat passejant fins a buscar la Renfe cap a Fuengirola. Hem pogut asseure’s. A les 20:30 estàvem entaulats al hotel, avui el sopar no ha estat a l’alçada. La primera tanda havia acabat amb tot. L'arròs estava massa dur, li faltaven 8’ de cocció, la carn freda. Això ens ha permès no  sopar massa. En fi, cal arribar a la primera ronda per sopar una mica millor. Per més inri, el Barça ha perdut davant del Madrid. Sort que no he vist el partit! Ara estic escrivint aquesta crònica del dia (23:15). Hem vist les nostres sèries de capçalera. Demà acabarem de veure Màlaga capital. És una ciutat magnífica.


dimecres, 24 de gener del 2024

IMSERSO: Fuengirola-Màlaga (I)

 Dia 2

Màlaga

A primera hora del matí (7h) he sortit a córrer per el Passeig Marítim direcció Los Boliches. El passeig és interminable. Era fosc, hi havia gent que encara estava de festa, molt pocs corredors, m’he trobat dos noies que corrien davant meu, eren japoneses, així ho he decidit. Poca activitat de gent passejant, era massa d’hora. A les 7:48h he arribat al hotel, dutxar-se  i anar a esmorzar, torrades i caputxino.




   

Avui hem anat a Màlaga capital. Hem agafat Renfe. Hi ha un paquet per fer-ho servir durant tota la setmana per 10€. Una molt bona opció per oblidar-se del cotxe. El trajecte des de Fuengirola fina a Màlaga son 45’. Hi ha una bona colla de parades, però en tot cas, el trajecte és distret, hi pots veure una proliferació d’urbanitzacions al costat del tren. Moltes dels habitatges deuen de ser molt cars. Ací, preferim tenir habitatges de luxe que no pas habitatges de protecció social.




A les 9:20h hem agafat el tren a les 10:10h estàvem a l’estació Màlaga-Alameda (fi de trajecte). A la sortida, sense tenir clar el pla, hem vist un autobús turístic, i sense masses manies l’hem agafat. No ha sigut una mala idea. 




Érem a la parada 2 i hem fet el llarg recorregut per el Port (3), Plaça de la Marina (4), Passeig del Parc (5), Passeig de la Farola (7) passant per la Malagueta –platja i guinguetes -, Plaça de Braus (9) i recorregut per el Passeig de Reding, per anar a buscar El Castell de Gibralfaro (10). Ací hem baixat del bus, des de la segona planta del bus, feia fred i la sensació no era gens agradable. Al bus a part del preu, hi havia el paquet per entrar al Thyssen. Des de l’alçada del castell, les vistes son magnífiques, no estàvem sols, les inevitables turistes com nosaltres ens acompanyaven en el nostre recorregut.




















“El castell de Gibralfaro va ser construït al segle XIV per albergar les tropes i protegir l'Alcassaba, convertint-se en la fortalesa més inexpugnable de tot Al-Àndalus. Rep el seu nom del toponímic (Yabal, en àrab, mont i Faruh, ayamí del grec Faros, far) apareixent esmentat a les fonts, amb relació a l'existència d'una ràbita de caràcter religiós al segle XII, amb l'habitatge d'un santó , encara que sense poder afirmar que hi hagués algun tipus de fortificació al segle XIII. Amb anterioritat, va ser utilitzat per fenicis i romans (trobant restes de ceràmica i estructures arquitectòniques des d'època feno-púnica). El tipus de fortificació correspon a un model força tardà del segle XIII, acceptant-se com a data de la seva execució el regnat de Iussuf I, entre els anys 1344-1354. Se sap que a la seva mort no estava acabat i que es va concloure sota el regnat del seu fill Muhammad V, aplicant-se les necessitats imposades pels avenços de l'artilleria i les tàctiques militars, que obligaven a crear un sistema de protecció o baluard per a l'Alcassaba . Gibralfaro era l'últim i principal bastió o reducte defensiu, comunicat amb l'Alcassaba per un camí emmurallat, la Coracha, que era el seu únic punt d'accés.”

Desprès de passejar-nos per les passarel•les que connecten les torres, hem baixat a trobar l’Alcassaba. El recorregut és feixuc perquè baixa molt, però no hi ha escales i sí una pendent que acaba sent molt molesta, a més hi havia molta gent i la temperatura anava pujant, feia calor. En aquests llocs, no sempre hi ha indicacions clares per on anar. Nosaltres hem tingut que fer una volta molt gran per trobat l’accés a l’Alcassaba. Hem accedit per la plaça on és troba el Teatre Roma, queda molt poc, i al costat l’accés al lloc. Torna a pujar per escales i rampes, ple de gent aquella hora. Desprès del fred del bus, ara teníem calor. El lloc vist des de fora sembla una mica a l’Alhambra. Molts turistes, anglesos, italians, russos i també nosaltres. Tarongers, patis amb fonts d’aigua, devia ser un lloc esplèndid, encara guarda allò que els àrabs hispans –vuit cents anys, no podem dir que van estar de pas- podíem dir que era casa seva. 






“A l'època dels regnes de taifes, als coixins es deu segons les fonts, la decoració de l'Alcassaba i es monumentalitza la Torre de Maldonado amb columnes de marbre i inscripció al seu collarí en lletres cúfiques, així com els sòcols que decoren amb emmagatzema les cases del barri d'habitatges del segle XI. A més, les mateixes fonts també esmenten l'ús de l'Alcassaba com a presó d'estat. Durant la dinastia almohade s'estableixen importants relacions entre Màlaga, Algesires i Almeria amb els ports magribins. L'Alcassaba continua sent una autèntica ciutat palatina, independent en totes les seves funcions de la madina.

Durant el període de pertinença al Regne Natzarí de Granada, a la segona meitat del segle XIV amb els governs de Iussuf I i Muhammad V (del 1333 al 1391) és un període d'estabilitat. La ciutat de Malaqa té un gran desenvolupament, arribant a tenir uns 150.000 habitants. En aquest moment la fortalesa de l'Alcassaba ha deixat de ser només una fortificació per convertir-se en el palau-fortalesa, seu del govern de la ciutat. Es presenta com a dues fortaleses una dins de l'altra i protegida per una sèrie de fortificacions abans d'accedir als recintes tancats. Cap al 1340 s'estava generalitzant l'artilleria, quedant en evidència que des de la muntanya propera de Gibralfaro l'interior de la fortalesa era vulnerable. Yusuf I va escometre les obres del Castell i de la Coracha, encara que ambdues obres potser no estiguessin acabades a la seva mort el 1354 i les finalitzés el seu successor Muhammad V.*”