Josep Pla viatge pel Maresme

 

Josep Pla, en el seu llibre De l'Empordanet a Barcelona*, escrit al any 1942, fa un viatge, amb "l'indispensable salconduit -pagant, sant Pere canta-, en projecto sobre el confús sistema del autobusos i dels trens." (p.7)  La GC havia devastat el país, i aquests apunts son molt instructius per adonar-se dels canvis soferts des de llavors. Volia centrar-me en l'explicació literària-socio-política d'un fenomen avui natural, però que amb el temps ha esdevingut un fet capital. Es tracta del turisme. 

Una de les grans creacions del segle XIX va ser el ferrocarril**. Fins a la seva creació, la mobilitat era difícil i feixuga per els atrevits que sortien de casa. Caminant, a cavall, amb diligències, tot plegat lent, molt lent i perillós. Però el ferrocarril va trastocar-ho tot. No tothom ho veia clar, especialment, els que vivien del moviment de gent i mercaderies. A Espanya el primera tram de ferrocarril va ser Barcelona a Mataró. La seva realització, totalment privada, fou deguda a un indià, el senyor Biada de Mataró. Al any 1848 (octubre), Barcelona comptava amb 160.000 habitants, mentre Mataró no arribava a 4000. Amb l'ampliació cap a Arenys va possibilitar una nova forma de vida: el turisme i amb ell, el estiueig. 

Amb el seu estil càustic, Pla ens diu que "el dret a estiuejar, que avui és imprescriptible, és modern, de quatre dies" (p.189).  El cas és que gràcies al ferrocarril, va permetre arribar a Caldes d'Estrac, que tenia unes termes i que per la gent benestant semblava produir miracles. Aquests miracles al parer de Pla, és producte del "famós empirisme mèdic barceloní" (p.189). Segons Pla, la burgesia catalana ha "tingut dos monopolis: la intel·ligència de les seves criatures i les aigües saludables". (189-90). Per fer possible la línia és va crear la societat "Camino de Hierro del Este de Barcelona y de Barcelona a Mataró y a Arenys de Mar". A partir de 1852 la línia arribava a Caldes i el seu balneari per prendre les aigües. L'èxit fou complert. 

Abans d'aquest canvi, la gent benestant de Barcelona anava a Sant Gervasi de Cassoles, "lloc molt allunyat de la ciutat" (p.190). Amb el ferrocarril, era més còmode arribar-hi a Caldes que no pas a Sant Gervasi. Amb aquest èxode començà l'estiueig.  I la burgesia si va llançar a edificar "torres, xalets i residències" (p.190) sense cap restricció d'estils o gustós estètics. Els nous inquilins de les construccions van voler fer seva la localitat, anomenant-la amb "un punt de cursileria", Caldetes.  El desenvolupament de Caldes va associat els esdevenirs polítics que va patir Espanya i Catalunya. Amb la Restauració (1874), la "política del país (a l'estiu) es féu a Caldetes" (p.191).  

Pla s'esplaia amb quina mena de persones viuen en aquelles torres, sense cap estil concret, a Europa aquesta falta d'estil s'ha anomena "'liberty', que jo m'atreviria a traduir per estil burgès o llibertari" (o.192).  Pla és fa creus dels teulats extravagants i aliens al entorn natural del paisatge. Ironitza amb teulades pensades per els Alps quan la neu cau, però que a Caldetes, fan un paper estrafolari. 

Pla, fa un pronòstic que el temps li ha donat la raó és aquest: " Quan amb els anys, el Maresme sigui una successió de barris residencials de Barcelona, pràcticament afegits, Caldetes oferirà una tradició i una obertura que no tenen pas gaires pobles, -pobres d’urbanització generalment" (p.193).

Quan l'estiu s'acaba, aquests pobles queden ensopits, cosa que a Pla ja li agraden. Diu: " En el Passeig dels Anglesos no hi ha una ànima vivent. Em sembla que tot el passeig és meu. Les torres són tancades. La clientela estiva és invisible. La tarda és gloriosa; el silenci, deliciós, la botànica té una presència lleugera" (p.193)

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (i III)

 

Si a la literatura -Orgull i prejudici, de Jane Austin- apareix el piano, és perquè la seva realitat era ja un fet. Cap el 1840 hi havia molts pianos a les cases. De fet, la fabricació dels pianos estava en mans de a prop de dos centes empreses què si dedicaven. A França també la fal·lera per  tenir un piano, era una realitat. Érard i Pleyel, eren les fabricants més importants. Com diu Figes, la sinèrgia produïda entre fabricants i artistes (Liszt) "permetia a aquestes empreses anunciar el seus pianos i mostrar tot del que eren capaços de fer quant estaven en les millors mans; potser aquest sigui un dels primers casos de branding amb personatges famosos" (pàg.125) 

Per remarcar la importància d'aquest fenomen, Figes dona dades espectaculars i sobretot sorprenents: "Es calcula que el 1845, a París, que tenia una població d'aproximadament d'un milió de persones, havia uns setanta mil pianos i cent mil persones que sabien tocar." (pàg.125)  Heine sempre tan crític amb tot podia lamentar-se de que "s'ofega  un en musica, no hi ha pràcticament una casa a París en la que este un a resguard, como en l'arca del diluvi." (pàg.125)

Ara, tothom toca el mòbil, i el piano sembla cosa del passat, però en aquell passat, el piano era un tret de prestigi social. En una societat burgesa, una jove que toques el piano es considerava un bon partit. La literatura de l'època ho reflexa abastament. En un món d'homes, el piano, va permetre a les dones ser el centre d'atenció del cercle familiar per projectar-se més enllà del espai de privacitat on estaven recloses. 

Una important innovació del piano va ser el disseny horitzontal, que permetia encabir-ho dins la sala d'estar, generalitzant la seva  presència en moltes llars. Si a més sumen, la extensió de les partitures per tota classe de nivells, podem intuir que l'únic entreteniment, "culte", fins l'arribada de la ràdio i el gramòfon, el piano era la veu melodiosa  que envaïa les habitacions de les cases burgeses durant el segle XIX i a començament del segle XX.