Sant Jordi 2024

 

El PSC vol oblidar el 1-O

 

Fotografia coral, que demostra que tots ells poden ser intercanviables, per qualsevol i no ho notaríem. Aquest és el problema de les llistes tancades dels partits polítics. Com no tinc una bona visió, no veig ve ni el candidat per Barcelona, ni de cap altre circumscripció. Una fotografia de grup molt llunyana i deshumanitzadora. Desprès, a l'hora de la veritat, hi ha un nom, és Illa, un candidat tant poc atractiu per el seu tarannà gasiu, què amb un lema encara més gasiu, dona molta mandra anar a votar per ells. De fet el PSC és la terminal pedrosanchista de Madrid. Diu el seu lema: "Ara Toca Catalunya". Fa de mal dir aquest eslògan de campanya, perquè  llavors sorgeix la pregunta, és que no toca fins ara? A tots els partits, caldria preguntar-li'ls amb  quins partits estan disposats a fer pactes i amb quin no. 

   

Catalunya, un clau a la sabata d'Espanya

 

"I per acabar de complicar les coses, aviat es va desencadenar un important moviment d'oposició al projecte autonòmic català dirigit inicialment per les diputacions provincials castellanes, que es va estendre i va  tenir un gran ressò a la ciutat de Madrid. A principis de desembre del 1918, es va produir importants "manifestacions patriòtiques" de rebuig al projecte català a la capital d'Espanya. El 6 de desembre, els presidents de totes les diputacions provincials de les dues Castelles, i el de la Unión Mercantil de Madrid, lliuraven al president del govern un manifest contrari a la concessió de l'autonomia a Catalunya, i desprès es van dirigir al Palau d'Orient per donar-li'n un de similar al rei*." (pàg.264)

La història del passat permet comprendre els vicis del present. Llegint el que passava el desembre de 1918 i el que ara mateix està passant, Catalunya segueix marcant la política espanyola. A Galicia o a Andalusia, és parla més de Catalunya que no pas dels problemes d' aquestes dues Autonomies. Cambó volia participar en la política nacional, canviar Espanya i transformar Catalunya. No ho va pas aconseguir, perquè a la fi, si parles català ja has begut oli.  

IMSERSO: Fuengirola- A casa

 Dia 8

Fuengirola- A casa

Avui ens esperava una llarga tornada en cotxe. Els del IMSERSO que anaven en avió sortien a les 18:20, però els venien a recollir a les 16:15. Festes les maletes hem anat a esmorzar per últim cop al restaurant del hotel. Agafar el cotxe a les 9:00 i cap a l’autovia AP7 cap a Màlaga i Almeria.

Hem passat per llocs coneguts, com Nerja i cap a Almeria i el seu mar de plàstics i hivernacles. El paisatge queda desfigurat i sembla una exposició del escultor Christo Vladimirov Javacheff (1935-2020), ací si és pot dir de què viu la gent i la resposta es l’agricultura intensiva de hivernacles. Un autèntic mar de plàstics creant riquesa, depenent de l’extensió dels hivernacles. Havia moments que plovia amb més o menys intensitat, però poc a poc anava escampant els núvols. Almeria ha sigut terra de secà fins la introducció dels hivernacles a partir de 1963. Des de llavors,  no ha parat de créixer en quantitat i diversitat de productes. D’Almeria a Murcia el paisatge canvia ràpidament. Els plàstics deixen pas a arbres llimoners abraçant bona part del paisatge que et deixa veure la AP7.

Hem pres un bocí de truita de patates a  l’àrea de Santomera (Murcia). Hem passat al costat de Benidorm i els seus gratacels que semblen la sucursal de Manhattan. Un despropòsit molt normal a l’època de la seva construcció (a partir de la dècada dels seixanta). El règim va apostar fort per el turisme estranger.  València i les taronges i Castelló i la ceràmica a més de les taronges. 

Hem entrat a la CCAA de Catalunya, casa nostra, i veient el que hem vist, llocs d’estiu com La Ràpita, Cambrils, L'Ametlla de Mar, Salou, Calafell, Sitges, etc., semblen balnearis en comparació amb Màlaga i els seus pobles plens d’urbanitzacions interminables. No vull imaginar-me els estiu a aquests llocs, on deu ser molt difícil desplaçar-te o ficar-te al mar. Hem arribar fins a casa sense cap complicació. 

En quin món vivim!

 

Els desheretats de la terra a casa seva

Veient les notícies no hi ha cap de bona. Putin és passeja per els EUA i Aràbia Saudí com si fos l’home providencial que ens traurà del desastre del canvi climàtic. Israel, reconeix que ha matat 16.000 palestins, segons ells, 5000 de Hamàs. La guerra a Ucraïna segueix el seu curs. Rússia te les de guanyar per esgotament de la població ucraïnesa. El dèspota rus, li importa un rave si moren miles de joves russos en un guerra absurda de desgast. A casa, en un altre nivell, l’educació toca fons, o potser encara pot anar més a baix. Sembla que el Departament, no culpa els nois/noies immigrants del desastre en les proves PISA. Tothom ho arregla donant les culpes els immigrants, sembla que l’extrema dreta guanya adeptes en tots els estaments socials. Cal senyalar el més dèbil. Així som els essers humans, mesquins i covards. Cert, també hi ha molta gent, que fa possible que el món no vagi encara pitjor.

Espanya el paradís de l'harmonia social

Las comparacions son sempre odioses. En primer lloc, perquè els països tenen cadascun la seva propia història. El seu passat, la seva idiosincràsia, la seva llengua. També la seva geografia. El filtre del pirineus. La Il·lustració malgrat el seu tarannà europeu, va tenir a França un dels eixos fonamentals.  I la Revolució que va canviar els signes del temps. Espanya no hi va arribar mai. Espanya sempre perifèrica (s.XIX) envers d'una França colonial (S.XIX-XX). Dictadura i Presidencialisme. Franco y de Gaulle. Una societat atemorida durant 40 anys envers d'una societat que va partir dos guerres mundials i una descolonització catastròfica. 

Dos països que encaren els reptes del segle XXI  de maneres molts diferents. Així, per exemple, aquest un de maig, els francesos surten al carrer  per reivindicar i rebutjar els plans de jubilació del govern de Macron. A prop d'un milió de persones. I això, contrasta amb Espanya -Catalunya inclosa- que amb una taxa d'atur de 12,8% enfront dels 7%, les manifestacions del 1 de maig han estat testimonials -excepte a Madrid on han sortit molta més gent que a Barcelona-, on sembla que els aturats no els preocupa massa aquesta situació, perquè prefereixen anar de cap de setmana a la platja o quedar-se a casa. 

 

Nosaltres els catalans (I)

 

Josep Pla

Mentre ERC i PSC segueixen les seves infinites converses, hi ha una majoria parlamentaria, és deia, independentista, però que fa molt de temps han deixat de anar junts, per barallar-se millor, i fan que ara la possibilitat de aprovar Pressupostos comenci a ser una quimera, val la pena llegir aquest text: 

"Aquest país, que, per la raó que sigui, aspira a tenir una personalitat i que, per tant, hauria de fer una política d’unió permanent, que hauria d’anteposar la construcció del país a tot el que no sigui aquesta finalitat, ha estat extremament sensible (des de fa segles) als prejudicis separatius, a la ferocitat de les lluites ideològiques, a les guerres ocasionades per la concepció de la tradició, a les terribles diferències promogudes per qüestions personals, etcètera*." (Josep Pla, 1969)

La tardor lli costa arribar-hi (i IV)

 

Pic de Comaloforno

Cinquè aniversari del 1-O

 

Adif mostra el seu dol per la mort de la Reina Isabel

 

Adif torna a demostrar la seva capacitat de fer mal

PD; Sembla que el (mal) servei torna desprès de més de tres hores d'avaria

Forat Negre

 

Hi ha noticies sorprenents, per exemple, que al mig de la nostre galàxia  hi hagi un forat negre descomunal, un monstre que te vida pròpia i una dinàmica inexorable. Dins de la pròpia galàxia, en un raconet molt  perifèric, es troba una estrella molt discreta anomenada Sol, al mig del nostre sistema solar, dins d'aquest sistema trobem al nostre planeta. Si mirem amb atenció hi ha la península ibèrica, i dins d'aquest península, trobem Catalunya. Hi ha un TSJC que vol ser com un forat negre, vol implantar les seves lleis particulars. Tot és tan monstruós que el parer d'una família vol que s'imposi a tot el sistema educatiu català! On està la proporcionalitat i la racionalitat? Per suposat, no hi ha cap, simplement, estan encara amb mode: !A por ellos¡

La democràcia en perill?

 

El cas del Catalangate i “Pegasus”, posa de manifest els perills ben reals de la tecnologia. Programes específics per espiar a tothom sembla ser una mala practica molts extensa, la NSA nord-americana i altres Agències governamentals –serveis de intel·ligència- ho fan servir, se suposa per impedir atentats terroristes. Però el problema s’ha generalitzat. En un món a la deriva neocapitalista, i les democràcies sota quarantena, davant l’emergència de nous models autoritaris, per no dir dictatorials, la utilització d’eines per alterar l’opinió pública, xarxes socials o alteració dels vots en les eleccions, suposa un perill extrem per la pròpia concepció de societats lliures. El cas del Catalangate és una derivada del 1-O del 2017. L’Estat espanyol encara no ha paït el ridícul de les urnes i les votacions massives. Com anar contra el independentisme amb tots els mitjans –polítics, jurídics, policials, mediàtics- dona vots a qui es mostra inflexible contra Catalunya, tothom juga a ser patriota. Si els mitjans informàtics, tenen aquests perills, l’aparent facilitat per accedir-hi i manipular les seves dades, això hauria de suposar replantejar com assegurar-se de qualsevol intrusió a les eleccions a les societats lliures. Les altres fa molt de temps que ho tenen resolt. En canvi, a les societats democràtiques, la utilització de fake news, l’amplificació d’opinions tòxiques que s'escampen de manera incontrolada i crea l’efecte dominó, tot això, hauria de fer pensar a la nostre societat que estem fent. No deixa de ser simptomàtic que el neocapitalisme, tant li fa que hi hagi guerra com sinó, del contrari, les borses estaríem en caiguda lliure, però no hi estan! Hem arribat a un punt on economia o societat s’han fet incompatibles. Les eines informàtiques del tipus Pegasus no es posen al servei de la societat, son les seves víctimes propiciatòries. Potser ja va sent hora de escollir que volen! 

Ningú estima a Catalunya

  

Polarització i convivència a Espanya 2021

A Catalunya no l’estima ningú. Amb l’excepció del País Basc, la resta suspèn a Catalunya. Andalusia, País Valencià, Extremadura (34,7), Galícia, Madrid (45,2). El “A por ellos” fa furor. Però, des dels temps de Pujol, els nostres polítics no s’han interessat massa per el nouvinguts de fora. A més les picabaralles eternes entre ERC i Junts, fan molt de mal al moviment independentista. La dreta mediàtica i el seu discurs d’odi contra tot el que té a veure amb el català, ha calat amb l’imaginari col•lectiu de fora de Catalunya. Els tòpics es repeteixen una i un altra vegada sense que cap instància faci res per contradir-la. 

Un dels clàssics: "amb separatistes que consideren inferiors els nens que parlen castellà", això ho diu una autoritat -Alfonso Fernández Mañueco- que pacta amb l’extrema dreta de Vox, que juga a la contra, contra Catalunya, ells volen eradicar el estat autonòmic, però no tenen cap inconvenient en asseure's a la cadira, un discurs neofranquista, contra la immigració –aquesta es el seva bandera-. Tenen un enemic i ell es el responsable de tots els mals que pateix Espanya, perquè ells adoren Espanya, i si fos necessari, matarien a la meitat que gosin posar amb dubte aquest amor patri. I malgrat tot, Mañueco i el PP no tenen cap dubta que el millor per ells, es pactar amb Vox. Un grup antisistema, neofranquista i predemocràtic, sens dubte, un aliat molt més fiable que el PSOE, posem per cas.

Les banalitats de Ricardo Moreno Castillo

 Voldria comentar l’article de Ricardo Moreno Castillo “El mal de la banalidad” aparegut a la revista Claves de Razón Práctica, nº 281, marzo/abril 2022.

El text es polític, i per això les seves credencials –catedràtic de matemàtiques, i doctor en filosofia- no avalen el que pot dir des de la seva particular ideologia. Parla de la banalitat del mal, però malauradament, la seva mirada es també, banal. 

El articulista posa en el mateix sac fenò-mens radicalment diferents: el Brexit, el Procés a Catalunya, el terrorisme d’ETA, i a tots ells, els hi dona el mateix tractament. Si el terrorisme d’ETA va naixé en un context de dictadura, que el autor no explica, carrega contra els que li van donar suport o simplement van mirar a un altra lloc. La mort no es banal, l’expressió de l’Hanna Arendt, malgrat el seu èxit, no es fens genial. I la mort del poble jueu, a la Segona Guerra Mundial, va ser una catàstrofe. Però, segons Ricardo Moreno, tots aquests fenòmens tenen les mateixes arrels. 

En un pàgina explica segons ell, el Procés a Catalunya. La culpa de tot, ho tenen els seu mandatari, li fa tanta mandra dir els noms, escollits democràticament, què no els menciona, deixa un retrat rebot, com a les pel•lícules de detectius, per dir que “ todo empezó porque un político frívolo y atolondrado, del cual por cierto ya nadie se acuerda, decidió, así sin más, que los catalanes deseaban un nuevo estatuto” (pàg.39).  Segons el nostre articulista, els catalans varen ser enganyats per uns mandataris que havien perdut el seny, i el pitjor va ser que una part de la ciutadania, el va seguir. Al darrera d’aquests laments, hi ha la idea llançada per el eminent ultra-lliberal Vargas Llosa, quan da dir que “havia de votar lliurament, però que havia que saber votar be”. 

Ricardo Moreno, segueix l’estela de Vargas Llosa, si el que voten no compleixen les expectatives del qui si saben el que es bo, llavors, la culpa es de la gent. Si votes els partits independentistes, per exemple, ets o un ingenu o un malvat antipatriota –espanyol-. No puc deixar passar el retrat ja canònic del que ha passat amb el Procés, segons la versió interessada i esbiaixada d’una part de la societat espanyola. L’autor denuncia que “Persones de una misma familia se enfrentaron entre sí y muchas empresas salieron de Catalunya provocando una catastrófe económica para el país que los nacionalisrtas decían defender” (pàg.39).

En fi, l’anàlisi del Sr. Moreno, deixa clar que per ell, el independentisme, està fora de lloc. Dos milions de persones son banals, si haguessin triat el PP o Cs’ o PSC serien intel•ligents. I això vol dir que caldria que no votessin.

Banalitat en el diccionari de María Moliner, vol dir sense interès, i això és aquest article, què al ficar fenòmens diferents –molt diferents- dins del mateix concepte, explicats amb tòpics, fa prescindible la seva lectura. La revista Claves de Razón Práctica, dona espais a una sèrie de personalitats, que semblen tallades des de el mateix patró ideològic.  

La CUP vol la pau!

 

Què li passa a la CUP amb la Guerra d’Ucraïna? Son l’esperit de la contradicció. Ara son els campions del pacifisme absolut. “NO a la guerra”. Aquest pacifisme, no es gens desinteressat. L’obsessió per les diferències fa que sempre vagin a la contra. No volen armes perquè els ucraïnesos es puguin defensar. Creuen, què això, farà que hi hagi més morts. I tenen raó. Però, la llibertat d’un poble està en joc. Volen dir que s’han de rendir al enemic? No volen l’OTAN, reparteixen culpes a banda i banda, ells, els nous arbitres de la justícia i la pau. Son l’herald d’una pau que res més ho veuen ells. Tots son culpables, menys ells, es clar. No els agrada que hi hagi una unanimitat en una qüestió com la invasió del exèrcit rus a Ucraïna. La CUP demostra una vegada més la seva absència de sentit comú, i això els fa un interlocutor inútil i perillós. 

"El meu pare ja m'ho deia", Belloch

 

"El meu pare, que desgraciadament va morir fa molts anys, deia que l'únic problema real que hi havia a Espanya no era el País Basc, sinó Catalunya. Ho deia quan el terrorisme estava en plena expansió, i pot ser que el meu pare tingués raó, que en termes institucionals la situació a Catalunya és molt més perillosa que la que provocava el terrorisme, que generava i genera dolor, ràbia i indignació però no qüestiona l'estat de dret. En el fons, a l'inrevés, el reafirma". (Ara.cat. 29/1/22)

Utilitzar al pare per dir el que ha dit Juan Alberto Belloch (PSOE), demostra el tarannà d'aquest dinosaure polític. Sembla que a certa edat els antics esquerrans es tornen rancis i nostàlgics.  Es pot, naturalment, no estar d'acord en el ideari independentista, però aquesta obsessió de fer entrar a ETA, sembla indecent, d'un partit PSOE i un govern de Felipe González que va crear el GAL. Te raó, Catalunya genera un problema institucional, però el que es segur, es que no amainarà el problema, perquè el PSOE és incapaç de donar resposta més enllà de l'apel·lació a la unitat de la pàtria, això ja ho deia Franco, i sembla que tots aquests eterns dirigents del PSOE, siguin els seus testaferros. 

El Camí de Sant Jaume a Catalunya (III): Biure- Pont de Molins-Vilabertran-Figueres ( i II)

 

Vilabertran

Torre d'en Reig

Santa Maria de Vilabertran

Figueres

Ramon Reig i Corominas

Pep Ventura

Narcís Monturiol

Rambla

Teatre Museu Dalí