La bondat d'Israel

 

En un acte de bondat sense precedents les FDI han convidat a totes els desagraïts habitants de la ciutat de Gaza que marxin a altres zona de la Franja de Gaza, perquè allà seran benvinguts. La destrucció sistemàtica de edificis, tots aquells que encara quedaven en peu, son segons declaracions de les FDI perquè no volen cap ensurt per culpa de l'estat ruïnós dels edificis. 

Segons les FDI, totes aquestes tasques son necessàries per el be de la població.  Una vegada netejada tota la ciutat de Gaza, serà possible la reconstruccions amb grans gratacels i complexos luxosos, camps de golf, autopistes, parcs temàtics, centres de dades, un espai especial per Microsoft, per els serveix prestats a l'Estat d'Israel. Totes aquestes meravelles, patrocinades per els pagans entusiastes de sempre, faran d'aquest lloc un nou  Xangri-La per demostrar la bondat i la determinació d'Israel i el seu amic americà per donar pau i prosperitat els sofert pobla d'Israel. Com diuen els nostres patrocinadors, la pau és construeix amb la guerra.

Una retrobada entre amics

 

El tòpic diu que amb la cara paga! No cal ser un expert per comprovar el tarannà d'aquests dos personatges. Putin sembla encantat de la vida. No té massa vida social, segurament és perquè no queda bé envair un país veí. Però aquest dictador sap que el seu amic, Trump, el veu com allò que voldria ser ell els EUA. En canvi Trump, no fa bona cara. Està pensant que així el Premi Nobel de la Pau s'han va a norris. La reunió no era una trobada bilateral, sinó per parlar d'un altre país, Ucraïna. Han decidit que invitar a Zelenski no era una bona idea. Així que aquestes converses, hauran girat sobre el preu que ha de pagar Ucraïna per acabar una guerra que no va començar. Fa de mal dir com pot acabar tot plegat. Potser demà al llevar-se tindrà noves idees genials per la pau al món. Tindrem que esperar.

Nagasaki 80 anys!

Nagasaki, a les 11:02 del 9 d'agost de 1945

Qui guanya les guerres, reescriu la història i a més hi ha una legió d'historiadors que li fan la feia per justificar el que calgui. De fet, la bomba atòmica de Nagasaki, va ser més poderosa que la de Hiroshima, no va acabar amb la Segona Guerra Mundial, perquè de fet l'imperi japonès, s'havia rendit, sinó que va començar una nova fase en la història de la humanitat. Va començar la Guerra Freda (1945-1991). Ara mateix, estem en una nova fase de la perpetua guerra que es lliure arreu del món.

A la pàgina  (https://es.wikipedia.org/wiki/ Anexo: Guerras_y_conflictos_actuales) dona una idea que la propaganda no es preocupa gens dels conflictes actuals, alguns tenen origen tant antics com 1948 al conflicte Rahían (Birmania) o el conflicte israelià-Palestí, a Gaza amb més de 60000 morts i més de 150.000 ferits. D'altres conflictes invisibles, excepte que hi hagi algun mort occidental o interessos a la regió, destaquen els conflictes des de 2002, al Shael, amb 21992 mort en els darrers dos anys. El Sudan, des de el 2008, amb més de 29.429  morts. La Guerra de Ucraïna, des del 2014 amb 125.306 morts, o Etiòpia, des de 2018 amb 12903 morts. La llista no s'ha acaba ací, perquè altres conflictes al annex parla de guerres menors (1000-9999 morts): Colòmbia-Veneçolà; Afganistan-Pakistan,  Somàlia-Kenia, Nigèria-Camerun, Conflicte al Congo, Mèxic- Càrtel, Síria-Israel, Camerun-Nigèria, Iemen- Aràbia Saudí, EAU, Israel, Crisi a Haití. Encara hi ha dos grups de conflictes (entre 100-999 morts) i un altre grup (menys de 100 morts).

Aquest panorama desolador -el número de víctimes son del 2024-2025)- permet fer-se una idea del desgavell mundial i on els fabricants d'armes -els estats- i els seus intermediaris, tant legals com il·legals, fan una feina colossal. Cap nació no vol perdre's aquest lucratiu negoci, més enllà de la retòrica buida que ens tenen acostumats.

Si abans havíem tingut la Guerra Freda, ara sembla que la guerra te a la població civil, com objectiu prioritari. Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud, Europa, Orient Mitjà son l'escenari del nou desordre internacional. Semblava que l'ordre econòmic -globalització- imposaria la seva  agenda, però no ha estat així del tot. Hi ha qui vol fer coincidir globalització amb l'estat-nació, amb Trump.

Desprès del 11-S (2001) el món va entrar en una nova era. La crisi financera (2007-2012),  amb la Pandemia del Covid-19 (2019-2022), el món , es va paralitzar.  Malgrat el toc d'atenció d'aquestes autèntiques revolucions, el nostre model insostenible -el capitalisme financer-, segueix endavant. La plutocràcia segueix drenant la riquesa per el 1% de la població. Tothom treballa per ells, governs inclosos, per descomptat.  

Havia començat amb l'aniversari tràgic de Nagasaki, vuitanta anys desprès el món és encara més perillós del que era. No aprenen res de la història i el pitjor és que la població no te memòria i els seus governants no tenen escrúpol, i malgrat tot això seguim votant-los, demostrant que la democràcia, no és solament anar a votar cada quatre anys, sinó alguna cosa més.

Hiroshima: 80 anys desprès!

Hiroshima (1945)

 

Avui fa 80 anys de la utilització de l'arma de destrucció massiva més gran que la humanitat coneixia. Hiroshima, eren les 08:15:17* del matí. En un instant 140.000 persones van morir en el primer acte de crims de guerra atòmic. El govern dels EUA, va justificar la utilització de la bomba atòmica dient que escurçava la guerra i la rendició del Japó. Tres dies desprès, llançaven un altre bomba atòmica sobre Nagasaki amb 70.000 morts. Si la primera bomba era difícil de justificar, perquè la rendició era imminent, la segona era un avís, no al Japó, sinó a la Unió Soviètica de Stalin.

Han passat 80 anys i el món no sembla après res de la seva tràgica història. El cas de Gaza és paradigmàtic. En aquest petit territori, s'han abocat 100.000 tones de bombes, han mort 60.000 palestins i s'ha arrasat el territori. Com a conseqüència d'aquesta destrucció massiva, la fam que afecta els més dèbils, nens i nenes, dones, vells, estan en una situació infernal, mentre l'ordre internacional s'ho mira en cara de fàstic i resignació. Al comandament d'aquest món de bojos, hi ha dos bojos, Trump i Putin, també hi hi altres que volen pujar de categoria, per exemple, Netanyahu.  

Una dada que dona en David Fernàndez prou interessant és que amb Pedro Sánchez, el govern més progressista de la seva història, encara no ha firmat "el  el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears, subscrit ja per 94 estats des del 2021". Què espera el govern espanyol per fer-ho? 

Israel aconsegueix objectius vitals

 

Supervona: l'esclat del Orient Mitjà!

 

Ahir a la nit a TV3, van emetre el programa Sense Ficció el documental Supernova: Massacre al festival de música*. Un documental -amb vídeos dels supervivents - sobre l'origen del que ha passat a Israel i Gaza. El festival permet comprendre la diversitat de la societat israeliana. Una diversitat difícilment homologable a qualsevol lloc fora d'Israel. Música, ball, gresca, festa, i de sobte, la tragèdia, l'assassinat i la brutalitat dels milicians de Hamàs.  Els milicians res més tenien el cap assassinar jueus, venjar-se, i cridar sobretot, Alà és gran! El xoc entre fonamentalistes i gent que ha tingut que fugir d'un festival de música, el contrast no podia ser més gran. El festival van morir 370 persones, i els voltants, dins d'Israel,  va assassinar a 1200, encara queden 101 ostatges a Gaza. 

El costat de les parades d'autobusos hi ha una mena de refugi, moltes de les persones assassinades va ser en aquest refugis. Un espai reforçat amb formigó, sense porta, un lloc on els milicians és va acarnissar, expressant la seva ira infinita contra civil desarmats. Sense pietat ni humanitat. I desprès, la resposta d'Israel, què tothom sap. Imprescindible veure el documental.

PD: L'atac iranià a Israel, demostra que la pau no pot vindrà de la guerra, però sembla que a Netanyahu, ja li va bé, però no necessàriament a la societat israeliana que desprès d'un any immersos en la destrucció sistemàtica de Gaza i ara del Líban, sembla que prefereix la guerra a la pau. Puc imaginar-me els joves del festival, que tindran que fer el servei militar, la seva set de venjança és un arma de destrucció massiva.

El Kim i en Vladimir cerquen la Pau Mundial

 

Una fotografia per l'eternitat. Aquests dos estadistes de magnitud mundial, fan esforços per rebre el proper premi Nobel de la pau. Un tirà i un dictador postmodern. La diferència és només de grau. Dos gegants de la diplomàcia mundial creant vincles indestructibles enfront d'un món cada vegada més tancat en si mateix. Així, Israel pot fer el que vol - assassinar a més de 38.000 palestina-, mentre la Comunitat Internacional  fa crides a la calma. Putin i Kim Jong-un, signen perquè la guerra a Ucraïna poguí continuar. Mentre l'OTAN li diu a Zelenski que el millor seria negociar amb Putin. Ells, ho avalarien. La retòrica i el cinisme en una fotografia del que vol dir tenir armes atòmiques. La resta és musica per els sords de la Comunitat Internacional.

Israel i l'amic Amèrica

 

Mentre la fam segueix matant nadons i ferits, per la falta de subministrament a la Franja de Gaza, aquí la mort ha de ser silenciosa, per no ferir la pell fina dels occidentals, EE.UU fa la veu d'alerta perquè Israel estigui a l'aguait per si de cas Iran vol venjar-se. Com no tinc accés a la sala de crisi de la Casa Blanca, no puc saber si això és una manera de guanyar temps i despistar a l'opinió pública del que està passant a Gaza. On la mort, la desnutrició fan estralls i on les notícies son escasses per el bloqueig que imposa Israel els territoris ocupats i devastats.

Iran no anirà contra Israel de manera directa. Potser Hezbol·là, des del Líban pot fer alguna mena de acció més o menys destructiva. Però el que és segur és que no anirà amb tancs cap la frontera israeliana, ni avions ni res pel estil aniran fins a Tel Aviv. La brutalitat del desplegament a Gaza fa que hezbol·là s'ho pensi dues vegades. De tot això genera que la venda d'armes sigui ara mateix una negoci clamorós. Tothom vol participar-hi, Espanya també, es clar. Per altre banda, molts països han posat en marxa el servei militar. Sembla un contrasentit en l'era dels drons i tota la ferralla intel·ligent que hi ha. Si el que volen és carn de canó, llavors si que convé. La guerra d'Ucraïna demostra que sense l'equipament i armament operatiu, posar soldats sobre el terreny, és una manera de dir que no tens res a fer.   

Iran es fa petit davant de Israel

 

Des de l'arribada dels aiatol·làs, a Teheran els  agrada fer funerals multitudinaris, que son els únics que valen la pena. Aquestes multituds no son precisament espontànies. En tot cas, és manifesten per l'assassinat de membres de la Guàrdia Revolucionària a Damasc (Síria), per part de l'aviació israeliana. Israel no és conforma amb massacrar Gaza, amplia la seva oferta de destrucció i mort allà on faci falta.  Iran, una teocràcia de la pitjor espècie -al nivell d'Aràbia Saudí, però en aquest cas, sota la protecció d'EE.UU i la resta de la Comunitat Internacional-, té la costum de fer amenaces que no van enlloc, afortunadament. Això si, tota aquesta Guàrdia Revolucionària, serveix per reprimir a les dones i els dissidents del país. Iran no pot embarcar-se en cap conflicte amb Israel, perquè seria la seva fi, almenys tal com avui la coneixem.  Iran sap que es la guerra, va tenir una amb Irak i alenada per Occident 1980-1988. Sadam Hussein era l'heroi occidental. La xifra de mort entre ambdós països arribà al milió de morts. La diferència de població  a favor de Iran, feia impossible que Irak pogués guanyar-la.

Avui, el règim teocràtic de Iran segueix intacte, mentre Irak, s'ha convertir en un estat en reconstrucció desprès de la seva victòria contra el Daesh, malgrat que encara queden reductes aïllats. Iran necessita fer-se propaganda, necessita un enemic extern per silenciar la dissidència interna. El aiatol·là Alí Khamenei , líder suprem d'Iran, no vol cap enfrontament contra Israel. No és perquè no volguí destruir a Israel, sinó perquè sap que no té els mitjans per fer-ho.  I seria la fi dels aiatol·làs. 

 

Israel enfangat en la seva inhumanitat

         

     

La crònica de Marc Español, sobre Gaza permet fer-te una idea de la devastació i la destrucció que han patit la gent que viu a Gaza. Hi han un parell de fet inqüestionables:

1.- La mort de més de 33.000 palestins, dels quals 40% son infants. 

2.- La destrucció del mitjans per permetien viure a la gent, els habitatges, l'aigua, llum, gas, escoles, hospitals, mesquites, tot destruït.

3.- Hamàs no ha sigut destruït, malgrat la destrucció salvatge del exèrcit israelià.

4.- Israel, i el seu govern infame, no sap ara que fer amb tota aquesta destrucció. La fam és la conseqüència volguda per Israel, una venjança miserable i mesquina contra una població indefensa. 

5.- La constatació que la Comunitat Internacional, prefereix veure com Israel destrueix, una vegada més, totes les lleis internacional, i tota una població civil.

PD: Trobo a faltar veus com la de Yubal Noah Harari, què des de fa molt de temps no diu ni piu. 

 

Israel deixa que tothom parli d'ella

 

Tot va començar el 7 d'octubre de 2023. Un atac per sorpresa -la famosa intel·ligència jueva va fallar estrepitosament- de Hamàs contra territori ocupat per Israel, va causar la mort de 1.400 i uns 200 ostatges. La devastació psicològica de Israel va ser enorme. I llavors, va haver la resposta d'un govern extremista que havia fallat a la seva població. Al llarg del temps, Israel ha utilitzat la desmesura con tret característic contra les faccions palestines. Destruir mig Líban, destruir camps de refugiats a Gaza. Des de l'ocupació dels Territoris Ocupats - 1967-, la supèrbia i el menysteniment de la població palestina, ha creat al llarg del temps, un mur impossible de salvar. Què tenia que fer el govern israelià? Tocat en la seva fibra més profunda, la seguretat i superioritat militar, la resposta ha estat la desmesura sense aturador. Dir que tot el que han fet és defensar-se es simplement fals. El habitants de Gaza, s'han convertit en enèmics de Israel. Tothom és de Hamàs. Ningú és innocent. Tota la retòrica israeliana, ha estat per deshumanitzar a aquesta població que ha està sent massacrada per terra i per aire. I ara, la fam. En un món global, resulta que els Territoris Ocupats estan aïllats de les comunicacions generals. Tot la narrativa és fa des del poder de Israel. Segons ells, son el petit David, i Hamàs Goliat. Son tant mentiders que arriben a creure-s'ho. Miles de infants massacrats per bombardejos intel·ligents. Quin sentit te l'ONU? I UNICEF? La impotència de les Organitzacions Internacionals es proporcional al cinisme de Israel. Sap que tot el que han fet quedarà impune, perquè en aquest món global, val la raó de la força. A propòsit d'un altre context, però que també val per aquesta massacre poden dir "l'únic que pot detenir l'orgia de violència en aquest estadi és l'esgotament dels recursos, de les matèries primeres, de les fàbriques, de les estructures necessàries per matar, o, com una conseqüència última, de les persones convertides en la matèria primera de les matances*". Aquest impàs actual té a veure amb alguns d'aquestes raons. En cap cas, aquesta aturada te ha veure en el fet d'haver assassinat a 31.000 persones, a prop de la meitat menors d'edat.   

Silenci a Gaza i soroll a Ucraïna

A Gaza, el silenci del que passa els territoris ocupats per Israel, és fa cada vegada més ominós. El bloqueig informatiu establer per l’exercit jueu fa molt difícil saber les condicions de vida de la població arrossegada a anar al sud per les forçes d’Ocupació. Sense subministraments, sense sostre ni ajuda, sols una vegada més, Gaza és el laboratori què Israel utilitza per imposar la seva Pax Romana. Tots els mitjans al seu abast, per destruir a tota una població, això és diu, com és pot dir? Genocidi és molt a prop del que està passant a Gaza. Més de 28.000 morts, més de 10.000 menors d’edat, xifres que manifesten un odi profund del govern israelià i el seu exèrcit envers la població civil de Gaza. 

I desprès, Ucraïna, dos anys de guerra, més de 30.000 morts del bàndol ucraïnès. Una lluita desigual entre Rússia governada per un dèspota sense escrúpols i Ucraïna defensant-se sense mitjans, perquè Occident ja s’ha està cansant d’aquesta guerra. El problema serà que si Putin s’han surt d’aquesta aventura, quin serà el proper objectiu? I malgrat tot, la UE i la OTAN, no poden ni volen cap enfrontament directa amb Rússia. Això ho sap Putin, el temps juga al seu favor i contra la Ucraïna del Zelensky.

Joan Fuster parla de la Guerra

 

Fotografia d' IBRAHEEM ABU MUSTAFA /REUTERS

"No sé què devia passar en altres èpoques. Però la  història contemporània ens informa que els pobles no s'han mostrat remisos a fer la guerra quan hi han entrat induïts pels seus amos polítics. En bona lògica, hauria d'haver-s'hi esdevingut tot el contrari: a mesura que el temps avançaven, els pobles -la gran massa de la població dels Estats- sofrien en major escala les conseqüències de qualsevol conflicte bèl·lic, en raó de la progressiva efectivitat deletèria de les armes posades a contribució; (...). La reacció de les multituds, però en els moments decisius, s'ha produït en direcció oposada: els pobles s'han mostrat entusiastes de la guerra. (...) La guerra obre les portes a una realització més tangible de tot això: la lluita resulta escandalosament apta per a facilitar les satisfaccions anàrquiques que busca l'individu. Com que els qui, de principi, han de fer la guerra, són els joves, la tendència s'accentua en termes d'eufòria romàntica. (...) No podríem entendre la història dels segles XIX i XX, en tant que aquesta història recull la minúcia de les batalles i el fervor dels combatents, si oblidàvem aquella palpable veritat. La guerra, en si, és una "categoria"  al·lucinant* " (Joan Fuster, "Diccionari per a ociosos" (pàgs. 61-62).

La clarividència de Montserrat Roig

 

Llegint els articles de la Montserrat Roig (1946-1991), en Un pensament de sal, un pessic de pebre*. Tinc la sensació que malgrat els seus articles escrits al 1991 semblen fet per ara mateix. Sembla que hi ha coses que no canvien o en tot cas, sempre poden anar a pitjor. Diu: “(...) Però la imatge d’un home vençut ens retorna l’única veritat: les guerres serveixen perquè el nombre de derrotats es faci més gran. Mai no en sabrem el nom, ni les històries familiars, ni si alguna vegada s’han sentit estimats. Aquesta història només surt a les novel•les, això si encara queden novel•listes que batallen pel cor dels homes."

"(...) Que ens hem convertit en addictes del petroli i que el nostre benestar un pèl minso però benestar al capdavall, s’ha aconseguit a costa de la depredació de tres quartes parts del món. (...)"

"Vicençs Fisas diu que la cultura de la pau ha de substituir la cultura de la violència. Un programa que durarà segles. Potser és urgent aprendre a viatjar d’una altra manera. (...) Viatjar amb el pensament al Perú, on l'epidèmia de còlera s’hauria eradicar només estalviant les despeses d’un dia d’aquesta guerra - [parla de la guerra contra Saddam Hussein per part d’Estats Units i els seu aliats, gràcies a les seves mentides]-. Viatjar amb el pensament per tot el món, convertint-nos en habitants que sospitem sense parar d’aquestes mentides, tan dolces, que ens han pretès contar**. Ho sabíem, ho dèiem. Però enraonar d’aquests afers era demostrar un excessiu sentimentalisme, sempre considerat de mal gust. I vam acabar per triturar tots els sentiments dins la batedora, amb l’esperança que no augmentés el nostre colesterol, l’únic fet de rellevància durant deus anys d’aquest segle.” (28-II-1991) (pàg.234-5)

Compte enrere per destruir Gaza

 

Tot el panorama desolador a una banda i un altre, fa molt difícil voler objectiu, racional, raonable. El reportatge sobre el quibut Kfar Azzaa, de Isabel Kershner (NYT) (Ara.cat, 11/10/23), és senyal inequívoca del odi de Hamàs envers els jueus.  Diu el general Itai Veruv "És una cosa que no he vist mai a la meva vida, una cosa més semblant a un pogrom de l'època dels nostres avis". Palestina està dividida: Cisjordània i Gaza. Un repartiment absurd que ha creat una disfuncionalitat endèmica en el sí de Palestina atiada per Israel. Uns dirigents  sense cap credibilitat - dividits entre possibilites (Mahmud Abbas) i radicals -Hamàs- (Ismail Haniyeh) que volen la desaparició de Israel, abans la seva constitució com Estat (1948). Una finestra d’oportunitat a les converses d’Oslo i Camp David, i la negativa de Arafat  a la proposta de Ehud Barak de concloure un tractat de pau a canvi de territoris (2000).

A partir d’aquí, el somni s’ha transformat en un malson per tots, però especialment, per els palestins. Ara, amb l’acció suïcida i criminal de Hamàs, s’ha està en una nova situació. Gaza s’ha tancat per els palestins que no poden sortir i el exèrcit israelià és prepara per l’assalt casa per casa. S’ha especulat sobre quines accions cal dur a terme. Més de dos milions de palestins viuen en condicions extremes de pobresa, oprimits per els seus, i des de fora per l’exèrcit hebreu. Ara hi ha l’opció de buidar Gaza, segons Israel, però com? Egipte ha barrat el pas els que volen fugir dels atacs israelians. No sé que pensen fer, però la necessitat de refer-se del ridícul que ha fet els serveis de seguretat, ho voldran arreglar amb una sobreactuació que donades les anterior incursions, serà en tot cas, inimaginable. I no crec que la Comunitat Internacional, poguí fer gran cosa. L’únic segur és que amb les accions criminals de Hamàs s’ha trencat per molt de temps qualsevol intent d’acostar posicions de pau. Ara mana la venjança. 

Israel-palestina: furor homicida

 

Llegint  a partir de les informacions del Ara.cat. pots fer-te una idea del que ha passat i pot arribar a passar tenint en compte l'experiència del Estat d'Israel. Una bona clau de interpretació la dona l'article de Cristina Mas, titulat "Massacre a la festa 'rave'". Aquesta festa varen assistir joves israelians i el lloc escollit va ser a prop de la frontera de Gaza. Els palestins no podien anar a la festa, perquè viuen en un món tancat per les forces israelianes. El lloc per fer la festa l'ha havia escollit els seu promotors Nova. Potser no ho sabien, però  allà feia un més "milers de palestins de Gaza es van manifestar a tocar de la tanca, des d’on veien un paisatge de camps de cereals ben arrenglerats, que contrasta amb la misèria que es viu a la Franja". El cas, és que el diumenge es "van recuperar 260 cossos d’israelians al lloc". Efectivament, una massacre perpetrat per milicians de Hamàs, què volien assassinar quants més jueus millor. No hi ha millor contrast entre el joves assistents a la festa que el ultra puritans de Hamàs. Es més que probable que molts d'aquests joves hagin assistir a manifestacions a favor de palestins, però és segur que els de Hamàs no ho farien mai de la vida. 

El resultat d'aquesta incursió que va començar amb llançament de coets i milicians disparant a tor i dret va causar el pànic i l'odi dels milicians va fer la resta. Mort i ostatges va ser el botí macabre que s'han van emportar. Aquest assalt a fora del perímetre de Gaza, com s'havia planificat? 

L'article d'Ethel Bonet (ara.cat,10/1023) explica com la mà d'Iran a través de Al-Quds i Hamàs és va planificar al Líban. Aquesta planificació permet entendre l'abast de fracàs del serveis de seguretat israelians, el Mossad, el "Shin Bet -serveis d'intel·ligència interior i els territoris ocupats" i l'Aman -"serveis de intel·ligència militar"-. Cóm és possible que cap d'aquests serveis no fos capaç de veure el que s'ha estava planificant? Pot ser que la supèrbia israeliana envers els palestins hagi a baixat la guàrdia? De moment, cap dimissió. Segurament, no és el moment.

L'objectiu d'Iran era neutralitzar a Aràbia Saudí de la possibilitat de relacions amb Israel. La magnitud de l'ofensiva de Hamàs i la quantitat de morts per part israeliana és un factor inèdit en la recent història d'Israel. Més de 800 morts era el balanç que es feia el dilluns. Amb aquesta acció Palestina torna a entrar en l'escenari internacional. La paradoxa de la seva situació és l'oblit de las seves condicions injusta en les que viu la població civil, que necessita l'ajuda de la UE, per sobreviure, i les accions armades que fins ara, sempre havien estat molt limitades. De sobte tot això ha canviat. La crueltat ferotge del milicians de Hamàs deixarà pas a una resposta difícilment humanitària.  La set de venjança és massa forta perquè un govern com el de Netanyahu no la faci servir. 

Bèsties humanes (palestins)

 

Setge total a Gaza, tota la població es enemiga del Estat d'Israel. Tots patiran les conseqüències. "Sense electricitat, sense menjar, sense gas, tot està tancat. Lluitem contra bèsties humanes i actuem en conseqüència", diu Yoav Gallant, ministre de Defensa. Això vol dir que ells també actuaran com bèsties humanes. La Comunitat Internacional mirarà com Gaza és destruït i la seva població destruïda. Això és el que volia Hamàs, però Hamàs no és tota la població de Gaza. Ho destruiran tot, mataran sense cap mania, hi haurà crides a la calma, és faran consideracions sobre la necessitat de defensar-se del Estat d'Israel. Hi ha algun límit? Ja sabem que Hamàs imposa el terror a Gaza, com les forçes israelianes. A qui li va bé aquesta escalada? Hi ha dos segurs vencedors, Hamàs que ha fet despertar a la fera d'Israel  i Netanyahu que ara es converteix en aglutinador d'una societat dividida i què gràcies els assassinats indiscriminats de Hamàs faran constat el seu primer ministre. Veurem coses inaudites en les properes setmanes: Adéu els Drets Humans!

Terratrèmol: Síria oblit i càstig

 L’article de Ethel Bonet ens dona les pistes per comprendre el significat de l’ajuda humanitària. Això vol dir, que hi ha víctimes dignes i indignes. Règims amics –independentment si respectes els drets humans o no- i enemics, i si tens la mala sort de viure en els lloc equivocats, a les zones controlades per els rebels llavors el desemparament és doble. Què fa l’ONU en aquests casos? Aquests exercicis d'Ajuda Humanitària a escala global són actes de propaganda per fer oblidar que la resta del temps, no cal preocupar-se. Els nostres governs  se senten generosos  amb els sàtrapes que hi governen aquests tristos països. Veiem aquestes situacions, t’ha n’ha dones del llarg camí que  tenim per davant per fer una societat global més justa i humana.

La Guerra a les portes de la UE:

 

L'OTAN a Madrid

 Dona molta mandra escriure. L’actualitat és un pou sense fons. Notícies que semblen primícies son oblidades al cap d’unes hores. 

1.- OTAN

Madrid podrà sortir -per fi- els llibres de història contemporània. La conferència del 29-30 de juny serà recordada per el nou mantra de "Concepte Estratègic". Pedro Sánchez ha volgut capitalitzar el encontre fent d'amfitrió  empàtic i proactiu, per donar un impuls a seu moment de baixa popularitat. L'OTAN s'ha convertit en un instrument al servei de EEUU. La guerra a Ucraïna ens recorda els límits d'Europa. 

L'OTAN és un lobby què ens recorda que hi ha perills, especialment per part de Rússia. La invasió d'Ucraïna i la destrucció del país és un clar recordatori que la guerra pot aparèixer en qualsevol moment de la mà de governants sense ànima -Josep Ramoneda el titlla de nihilista-. Una guerra que porta 134 dies i que sembla que pot anar per llarg, fa que el paper d'Europa sigui més aviat discret, perquè les nostres societats no volen morts per defensar una terra llunyana. 

Biden ha arrancat el compromís de augmentar el pressupost de defensa. Espanya s'ha compromès a augmentar el doble els propers anys. La guerra a Ucraïna fa fet que Suècia i Finlàndia hagin tocat a la porta de l'OTAN. Sembla que hi ha dos visions del conflicte. Un es deixar que Rússia es quedi el Donbass  i Crimea a canvi de deixar la resta. Un altra, son partidaris de ajudar a Zelenski fins el esgotament del exèrcit rus. La ironia de tot plegat és que Europa està pagant el cost de la guerra a Rússia gràcies a les transferències de diners a canvi del petroli i el gas russos!

Tothom vol la pau, però què vol fer Europa sense el paraigües de l'OTAN? Malauradament, la resposta és que no té cap idea clara perquè veu costos de tota mena i cap avantatge almenys a mig termini.