Desprès hem reprès el nostre itinerari per anar a un altra lloc emblemàtic, el Parc Nacional de Thingvellir.
“Þingvellir està connectat al cinturó volcànic i de fissures que travessa Islàndia anomenat dorsal de l'Atlàntic mitjà. La dorsal s'estén al nord des de l'oceà Àrtic i al sud al llarg de tot l'Atlàntic.
L'estiu del 2000 es van produir dos terratrèmols greus al sud d'Islàndia. Tot i que la seva font es trobava entre 40 i 50 quilòmetres al sud-est de Þingvellir, les pedres van caure de les parets del barranc i l'aigua va esquitxar de les esquerdes. L'aigua de l'esquerda de Flosagjá, normalment cristal•lina, es va tornar tan tèrbola que no es veien les monedes que hi havia al fons. Els terratrèmols van ser el resultat del moviment dels límits de les plaques eurasiàtiques i nord-americanes que travessen Islàndia. Al sud, les plaques passen uns pocs per sobre de l'altre, però a Þingvellir, es trenquen i la terra entremig s'enfonsa. Lluny dels límits de les plaques, l'activitat és força constant, uns dos centímetres a l'any, però, a les mateixes zones del rift, l'estrès tensiu s'acumula durant un llarg període i després s'allibera en un esclat d'activitat quan s'arriba als límits de la fractura.
Islàndia deu la seva existència a un plomall del mantell que produeix el doble de matèria volcànica que la dorsal de l'Atlàntic mitjà. El plomall del mantell es troba a l'est del canal de la carena, però el cinturó eruptiu tendeix a seguir el plomall, i és allà on l'activitat volcànica és més gran.
La zona del terratrèmol es forma on es deriva el cinturó eruptiu. En el cinturó eruptiu, es forma una nova escorça terrestre que s'acumula a les vores de la falla i s'allunya gradualment. Les roques més antigues del país es troben així molt lluny del cinturó eruptiu, a l'est i l'oest del país. Þingvellir es troba en un graben de set quilòmetres d'ample que es troba entre les falles d'Almannagjá i Heiðargjá. Està cobert de lava de 10.000 anys que es va originar en un cràter al sud del mont Hrafnabjörg.
Durant el temps transcorregut des que la lava va fluir, l'enfonsament del terreny ha estat d'uns 40 metres i l'extensió o rifting d'uns 70 metres. La vall del rift forma part d'una regió volcànica i de fissures activa que s'estén al nord des dels afores de la zona de Reykjanes fins a la glacera Langjökull. Els límits exteriors d'aquesta són la roca de Súlnaberg al mont Botnssúlur i, a l'est, els monts Lyngdalsheiði i Laugarvatnsfjall.
El paisatge de Þingvellir és ara tranquil i diferent al de l'època en què Grímur geitskór va triar el lloc per a l'assemblea general. A la saga Sturlunga es diu que el riu Öxará havia estat desviat cap a Almannagjá i cap a Þingvellir. Aleshores, el riu Öxará va canviar l'aspecte del lloc a través de la sedimentació, i l'enfonsament del terreny va provocar la invasió de l'aigua fins al lloc de muntatge. Podem suposar que la subsidència ascendeix a gairebé quatre metres des de quan es va establir l'Alþing l'any 930.”
(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/ tectonic-movements/)
Per veure la història del país.
(https://www.thingvellir.is/en/education/history/ settlement-of-iceland/)
Aquests llocs, sempre estan en perfecta estat de revista. Un pàrquing ampli, permet aparcar sense cap problema, segurament, al estiu deu ser més complicat. Sort dels grampons, perquè el camí estava glaçat i a més hi havia una petita pujada-baixada què podies relliscar amb facilitat. Veure el treball de les plaques tectòniques, es un espectacle gegantí. Hi havia un camí que és el resultat de les forces tectòniques, les d’Amèrica del Nord i l’Euroasiàtica i una “placa microtectònica anomenada Hreppafleki”.
(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/tectonic-movements/)
Un salt d’aigua mig congelat va ser el lloc on és va fer “Joc de Trons” i el país del gel. El lloc era molt fotogènic, molts turistes fèiem fotografies. Per mi, ha sigut el lloc més impressionant de tots el llocs que hem anat. Però, això és molt subjectiu. Segur, que no tothom estaria d’acord amb mi.
El temps 17h es tornava a tirar a sobre perquè encara quedava l’altra atracció, la llacuna blava a prop de Keflavik. El trajecte a anat des de paratges naturals, plens de neu, a endinsar-se a l’àrea de la capital. A prop de una hora i mitja d’autocar per arribar a lloc, el sol es posava, però una banda de núvols li donava un aspecte força bonic amb el sol lluita’n per no desaparèixer. Hem passat per la ciutat i desprès cap un terreny nevat que ens ha conduït al complex geotermal, Blue Lagoon.
“La Llacuna Blava és blava a causa de la manera com la sílice, l'element emblemàtic i més abundant de la llacuna, reflecteix la llum visible quan està suspesa a l'aigua. Tota la matèria reflecteix la llum visible. Depenent de l'estructura molecular d'una entitat determinada, reflecteix un color específic de la llum visible. La pintura vermella, per exemple, és vermella perquè està dissenyada per reflectir només les longituds d'ona vermelles de la llum visible. Totes les altres longituds d'ona (o colors) són absorbides per la pintura. Per entendre aquest concepte, és útil entendre la naturalesa de la llum visible. La llum visible és l'espectre d'energia electromagnètica que pot ser percebuda per l'ull humà. Es mou a 300.000 metres per segon en ones que són aproximadament de la mida d'un cap d'agulla. A més, tot l'espectre de color de la llum visible està abastat per la llum blanca. Això es pot mostrar amb l'ajuda d'un prisma.
Quan la llum visible troba matèria, el seu comportament depèn de la longitud d'ona de la llum i de l'estructura molecular de la matèria. En general, les diferents longituds d'ona són absorbides o reflectides. Els colors reflectits són el que veiem. Els colors absorbits són invisibles.
Tornant a la sílice, un compost mineral format per silici i oxigen amb la signatura química SiO², és evident que quan aquest mineral bioactiu està suspès a l'aigua, reflecteix només les longituds d'ona blaves de la llum visible. La resta de colors s'absorbeixen. Així, la Llacuna Blava és blava.”
(https://www.bluelagoon.com/stories/why-is-the-blue-lagoon-blue)
Hem estat a prop de dues hores. L’experiència és sensacional, sortir a 0º i ficar-te a 36º es una contrastat formidable. Una polsera permet accedir-hi al complex, on una pila d’armariets permet ficar la roba amb el teu número de polsera. Amb la polsera dins la llacuna et dona accés a una beguda –he pres un beuratge de color verd- que no està malament, potser a Ernesto, deia que era boníssim, havia exagerat una mica. També m’he posat a la cara una crema per millorar l’aspecte. Al cap de set minuts tenies que treure-te-la, sinó és convertia en una mena de mascara de ciment, potser algú ja li devia anar bé. Tot plegat dins d’aquella aigua calenta, plena de vapor semblava tot una mica irreal. L’alçada del aigua és 1,40m tothom amb aquelles mascares semblava un carvanal de pel•lícula de por.
Com l’aigua té propietats corrosives, no era bona idea fer de nedador, així, tothom anava caminant dins l’aigua. La foscor començava a envair-ho tot.
Desprès de més d’una hora i mitja, hem sortit del aigua, hem anat a les dutxes, vestir-nos i sortir del complex sempre amb la polsera què obria les portes Afora, alguns companys esperaven. El complex és un lloc luxós i molt acollidor. Sortir al carrer on un camí et deixa fins al pàrquing. Cal dir que tota la llacuna és artificial, la mà del home ha fet el miracle d’aprofitat les aigües geotermals. Eren a prop de 18h quan sortíem cap a Keflavik per anar al hotel Courtyd by Marriot.
Un hotel de luxe, molt a prop del aeroport. L’habitació es gran i funcional. El bany de disseny. A les 20:30h hem sopat, xai i postra. La nostre cap de colla Mª Josep ha fet el clàssic panegíric al nostre guia, inclòs una gratificació inesperada per ell i en Hans. Ha estat un moment que segurament no s’ho esperava. Ernesto, ha agraït de cor les mostres de gratitud i estima que s’ha la guanyat amb escreix. Desprès hem quedat què a les 3:00h potser veuríem l’aurora boral. Ara son les 23:34 quan estic escrivint aquestes notes. Demà toca anar al aeroport cap a Barcelona.