Josep Pla, en el seu llibre De l'Empordanet a Barcelona*, escrit al any 1942, fa un viatge, amb "l'indispensable salconduit -pagant, sant Pere canta-, en projecto sobre el confús sistema del autobusos i dels trens." (p.7) La GC havia devastat el país, i aquests apunts son molt instructius per adonar-se dels canvis soferts des de llavors. Volia centrar-me en l'explicació literària-socio-política d'un fenomen avui natural, però que amb el temps ha esdevingut un fet capital. Es tracta del turisme.
Una de les grans creacions del segle XIX va ser el ferrocarril**. Fins a la seva creació, la mobilitat era difícil i feixuga per els atrevits que sortien de casa. Caminant, a cavall, amb diligències, tot plegat lent, molt lent i perillós. Però el ferrocarril va trastocar-ho tot. No tothom ho veia clar, especialment, els que vivien del moviment de gent i mercaderies. A Espanya el primera tram de ferrocarril va ser Barcelona a Mataró. La seva realització, totalment privada, fou deguda a un indià, el senyor Biada de Mataró. Al any 1848 (octubre), Barcelona comptava amb 160.000 habitants, mentre Mataró no arribava a 4000. Amb l'ampliació cap a Arenys va possibilitar una nova forma de vida: el turisme i amb ell, el estiueig.
Amb el seu estil càustic, Pla ens diu que "el dret a estiuejar, que avui és imprescriptible, és modern, de quatre dies" (p.189). El cas és que gràcies al ferrocarril, va permetre arribar a Caldes d'Estrac, que tenia unes termes i que per la gent benestant semblava produir miracles. Aquests miracles al parer de Pla, és producte del "famós empirisme mèdic barceloní" (p.189). Segons Pla, la burgesia catalana ha "tingut dos monopolis: la intel·ligència de les seves criatures i les aigües saludables". (189-90). Per fer possible la línia és va crear la societat "Camino de Hierro del Este de Barcelona y de Barcelona a Mataró y a Arenys de Mar". A partir de 1852 la línia arribava a Caldes i el seu balneari per prendre les aigües. L'èxit fou complert.
Abans d'aquest canvi, la gent benestant de Barcelona anava a Sant Gervasi de Cassoles, "lloc molt allunyat de la ciutat" (p.190). Amb el ferrocarril, era més còmode arribar-hi a Caldes que no pas a Sant Gervasi. Amb aquest èxode començà l'estiueig. I la burgesia si va llançar a edificar "torres, xalets i residències" (p.190) sense cap restricció d'estils o gustós estètics. Els nous inquilins de les construccions van voler fer seva la localitat, anomenant-la amb "un punt de cursileria", Caldetes. El desenvolupament de Caldes va associat els esdevenirs polítics que va patir Espanya i Catalunya. Amb la Restauració (1874), la "política del país (a l'estiu) es féu a Caldetes" (p.191).
Pla s'esplaia amb quina mena de persones viuen en aquelles torres, sense cap estil concret, a Europa aquesta falta d'estil s'ha anomena "'liberty', que jo m'atreviria a traduir per estil burgès o llibertari" (o.192). Pla és fa creus dels teulats extravagants i aliens al entorn natural del paisatge. Ironitza amb teulades pensades per els Alps quan la neu cau, però que a Caldetes, fan un paper estrafolari.
Pla, fa un pronòstic que el temps li ha donat la raó és aquest: " Quan amb els anys, el Maresme sigui una successió de barris residencials de Barcelona, pràcticament afegits, Caldetes oferirà una tradició i una obertura que no tenen pas gaires pobles, -pobres d’urbanització generalment" (p.193).
Quan l'estiu s'acaba, aquests pobles queden ensopits, cosa que a Pla ja li agraden. Diu: " En el Passeig dels Anglesos no hi ha una ànima vivent. Em sembla que tot el passeig és meu. Les torres són tancades. La clientela estiva és invisible. La tarda és gloriosa; el silenci, deliciós, la botànica té una presència lleugera" (p.193)
