Espanya és "un desastre"!

 

El far de el món lliure ha descrit Espanya com "un desastre", un país que "creu que tot li sortirà gratis" i que "no vol pagar res". (Ara.cat, 25/6/26)

I per què és un desastre? La resposta és que no vol comprar (encara més) armament els EEUU. Com és un mentider de mena, molt probablement no sap on cau la península ibèrica, pot dir el que li dona la gana perquè sempre hi ha almenys un què sempre li riurà les gràcies, és diu Mark Rutte, secretari de Trump  i l'OTAN. Fa bé Sánchez de no seguir-li la corrent, malgrat que hem gastat en defensa a prop del 2% del PIB i els diners de tots s'han va al paradís de la democracia nord-americana. Sempre és bo saber que l'Emperador d'Occident veu a Espanya com una colònia díscola, però que com totes les colònies,  sempre es pot treure suc.

Recomanacions musicals

 

 

No en nom meu!

 

Si us plau, vull veure la fotografia on els representants de la UE donen la benvinguda els talibans

Cambó o la passió política (I)

 

Llegint la biografia de Francesc Cambó,* de Borja de Riquer, fins a la seva mort el 30 d’abril de 1947 els setanta anys i set mesos (pàg.631) et dona idea de les dificultats de ser català e influir en la política espanyola. Sembla que hi ha una impossibilitat “natural” que les catalans tinguin una veritable influencia. Cambó és un exemple paradigmàtic. Ministre en el govern d’Espanya, catalanista, gent d’ordre, i malgrat tot, sempre vist en recel. Mort a Buenos Aires, lluny d’Espanya i sobretot de Catalunya. Pragmàtic, va estar amb Franco i el seu cop d’Estat. Va ajudar els facciosos amb diners e influències, però això no l’exculpava de la seva catalanitat. Home de negocis –CHADE i CADE-, era ric i mecenes. La guerra civil la va viure fora de Catalunya, allunyat en lloc segur. Les seves simpaties per els colpistes és transforma en agres critiques a la Generalitat de Catalunya. Ell que volia compaginar Catalunya i Espanya va acabant sent injuriat tant a Catalunya com a Espanya i el règim franquista. 

Unes converses entre sords!

 

Les converses, diu el vicepresident estatunidenc, han de servir per "girar full i transformar" la relació dels Estats Units "amb el poble iranià". (Ara.cat, 22/6/26). 

Israel va empenya els EEUU a una intervenció militar a l'Iran. I l'Iran com a resposta va tancar l'estret d'Ormuz. Ara sap que l'estret d'Ormuz posa extremadament nerviós a Trump i els estats del golf pèrsic. Trump vol enllestir ràpidament aquest capítol amb unes converses tant fràgils i estratègiques què no serviran de res. L'afirmació de Vance sobre el poble iranià no és més que paraules buides. No sé si ell ho sap. Una de les característiques de la política nord-americana és que el vicepresident un un zero a l'esquerra. L'única utilitat és no deixar en el buit la transmissió de poder en cas que el president tingui que deixar la presidència per causa d'infermetat o mort. 

El "poble iranià" està sol en mans d'una teocràcia assassina i ferotge. Amb els atacs nord-americans e israelians, l'únic que han fet és reforçar la paranoia d'un règim en estat de guerra permanent. A la taula de "negociacions" -és difícil conversar quan l'altre amenaça amb "atacar amb molta força"- l'Iran té Ormuz per negociar. El problema és Israel. A Israel, Netanyahu  sap que faci el que faci no hi haurà repercussions per part de Trump. I aquest cap per lligar és avui un escull molt difícil de superar. 

Recomanacions musicals

 

Art i musica: Eero Järnefelt (1863-1937)

 

Eero Järnefelt