He llegit el llibre de Ramon Gener, Història d’un piano 31887. Premi Ramon Llull 2024*. Ramon Gener té el do què tot el que fa ho fa be. I això ho reflecteix amb aquest llibre. Una historia a la mida dels seus coneixements artístics.
Sense ànim de fer d'espòiler –és a dir, desvetllar la història-, la trama és la següent: Magdeburg (Alemanya), a casa dels Schulze, al costat de la Catedral. Allà un nen en Johannes descobrirà l’art mitjançant el paino Grotrian-Steinwg de la mà del mestre Herr Schmidt. Al capítol dos, hi ha una excel•lent introducció al piano. “Her Schmidt digué: ‘Que la musica tingui un mar’. I aparegueren cinc línies horitzontals paral•leles a les quals anomenaren pentagrama. En Johannes veié que totes les línies eren bones i les estimà. Hi hagué un vespres i un matí, i fou el dia primer.” (p.17).
Johannes tenia un do extraordinari, una oïda per la musica excepcional. Herr Schmidt ho va veure clar des del primer moment. Un nen que toca el piano sense haver estat ensenyat. El professor va pensar que si l'ensenyava com calia, el seu futur seria incommensurable. I així ho va fer. Tota la seva saviesa la va posar a disposició del petit Johannes. El temps va anar passat. La mare, viuda des de molt jove, ha possat tot els seu amor al seu fill. Va arribar un dia que en Johannes, va deixar de ser un nen i el vell professor Schmidt no li donar més del que ja sabia, calia anar del niu per cercar un nou paradís. Accedir al Reial Conservatori de Leipzig, no era gens fàcil, començant per l’economia de l’Ortrud i en Johannes. El professor Schmidt va fer tot el que podia per intentar que entri. Hi si va poder entrar. La proba d'ingrés va impressionar a tot que el va escoltar, l’Opus 9, número 2 de Chopin. El seu director, antic alumne de Herr Schmidt, el va acceptar immediatament, amb un beca per poder ajudar a la família Schulze.
Allà va poder desenvolupar el seu increïble talent. Tothom sabia que arribaria molt amunt. Cada cap de setmana en Johann anava a Magdeburg a veure a la seva mare. Per ella, l’arribada del seu fill era llum a la seva vida, dedicada a cosir per guanyar-se la vida.
Mentre el futur és projectava radiant, la mare volia oferir-li un regal, un nou piano, assessorat el Herr Schmidt convertit en amic de la família.
I llavors, la guerra (1914). I han Johannes va ser mobilitzat com tants joves. La guerra és pensava que duraria poc. Però, malgrat les cartes de Johannes dient-li a la mare que no es preocupes perquè això passaria. En Johannes li havien dit que tindria permís per anar-hi a casa. I la seva mare va remoure cel i terra per donar-li una sorpresa: un piano Grotrian-Steinweg de cua amb número de sèrie 31887, construït a l’any 1915. El va portar a casa, i va esperar en Johannes, però en Johannes no va arribar mai.
Perquè en Johannes va lluitar en les trinxeres a Arràs (França). Enmig de la guerra, hi va haver un moment de pau, on els soldats enemics, alemanys per un cantó i francesos i anglesos es van trobar en terra de ningú, per donar-se regals. En Johannes li va donar amb un soldat anglès una partitura de Debussy. Aquell regal, va fer que el soldat anglès és convertís en protagonista de l'historia de aquest piano.
Si ací ho ha ves deixat, el llibre hauria guanyat en dramatisme. Però, malauradament, el llibre obre noves històries que no tenen el mateix to dramàtic i en canvi obre nous camins més dubtosos.
Un llibre que amb la història del Johannes hi ha un altre de més contemporània, però que almenys per mi, era sobrer. En definitiva, un llibre ideal per Sant Jordi, malgrat què amb l'allau de llibres d’aquest 2026, sigui difícil que tregui el cap a les llistes del propers best-sellers.
