Recomanacions musicals

 

Qui vol un 1-Maig?

 

La crida a la unitat s'ha resolt fent una pila de manifestacions per separat

Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*.

Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus.

Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Durant la Segona República el caràcter festiu va "desmotivar" la participació al carrer. Reivindicacions com "el dret d'autodeterminació de Catalunya, l'aplicació de la llei de contractes de conreu, la igualtat de drets per a la dona o la nacionalització dels bancs i el control obrer sobre les indústries". Amb plena guerra, les manifestacions son "substituïts per declaracions oficials i institucionals".

La desfeta de la República i l'ascens del règim de Franco, prohibeix les manifestacions obreres. El 1 de Maig es trasllada el 18 de juliol, "dia de l'Alzamiento Nacional". Des de l'exterior, "Pius XII (1955) declarar l'1 de maig Festivitat de Sant Josep Artesà". El règim aprofita aquesta data per fer propagada del règim, amb exhibicions cívic-esportives d'exaltació de Franco. L'obrer s'ha transformat en productor. El sindicat vertical del règims son expressió d'una manera d'entendre la relació entre productors-empresari on "desapareix" la lluita de classe per una relació "ideal" on tothom tenen els mateixos interessos. 

La mort del dictador (1975) va fer que les organitzacions "il·legals" van començar a fer-se notar amb manifestacions que s'acaba amb la repressió policial. El any 1976 Lluís Maria Xirinacs davant de la Model protesta reivindicant l'amnistia sent detingut.  Fins el 1978 no es va convertir en una "dia festiu a tot l'Estat."

En un món globalitzat, les esquerres estant orfes de referents ideològics. La divisió entre les diferents organitzacions sindicals, son un pàl·lid record de les lluites els anys 70-80 del segle passat. Avui, l'atomització de la lluita obrera, fa que les demandes siguin avui més necessàries que mai, però alhora, la seva efectivitat sigui molt minse, sobretot, perquè la governança mundial ha donat  les claus a l'economia financera-digital. De fet l'un de maig s'ha convertir en una litúrgia buida, malgrat els problemes de precarietat que pateix cada vegada més la ciutadania, que veu que no hi ha unitat d'acció per manifestar-se a Barcelona.

Pirates al Mediterrani

 

Pel que sembla, la pirateria made in Israel està permesa a aigües internacional. Desprès tothom es queixa del estret d’Ormuz, i cap vaixell de cap nació de la UE pot donar un cop de mà a la Flotilla. Aquest ritme tot el Mediterrani serà considerat per Israel el seu mar Mort. 

PD: Des de el punt de vista d'Israel, tota la comunitat internacional ha de posar-se de genoll si no vol ser titllada d'antisemitisme. 

Destruir la dignitat de la meitat de la població (dones i nenes)

 

Les cròniques de Madina Ayar, donen fe del drama silenciós que el govern talibà imposa a la meitat de la seva població. Una vida sense cap horitzó. I com diu Ayar: "  Ara el seu destí es redueix al matrimoni, malgrat que potser és una manera d’escapar d'un confinament per entrar en un altre*."

"Però per cinquè any consecutiu, quan el ministre d'Educació dels talibans va fer sonar la campana per marcar l'inici del curs acadèmic, les nenes de més de dotze anys van tornar a ser excloses de les escoles*. "(Ara.cat)

O'Donnell fa caure de quatre potes a Trump

 

"Hi ha un moment molt impactant de l’entrevista. O’Donnell llegeix a Trump part del comunicat que l’assaltant va enviar a la seva família: “No estic disposat a permetre que un pedòfil, violador i traïdor em taqui les mans amb els seus crims”. Trump es posa seriós i renya O’Donnell: “Sabia que ho llegiries perquè ets una persona horrible. No soc un violador. No he violat a ningú”. O’Donnell, sense immutar-se i amb la mateixa fredor que havia demostrat fins aquell moment, sense modificar el to de veu, li respon: “Ah! Creu que es referia a vostè?”"

Mònica Planas, imprescindible per llegir entre línies, etziba al final del seu article el següent: "El que provoca perplexitat és que la premsa continuï volent participar en aquest tipus de farsa amb Trump a la Casa Blanca*."

Segurament, a la Mònica Planas, li ha faltat explicar les connexions entre els mitjans de comunicació i la Casa Blanca. Els conglomerats mediàtics son tant potents i les corretges de transmissions son tant evidents, què ningú vol estar fora de l'àrea d'influència que emana de la Casa Blanca, malgrat que sigui tòxica les emanacions.

Show al sopar de corresponsals a la Casa Blanca

 

Si la teva popularitat baixa, i estàs al sopar de corresponsals, què millor noticia què l'intent d'un presumpte atemptat a Trump? Ara dirà que Déu el protegeix, a mi en sembla un nou muntatge de la fàbrica de mentides de la Casa Blanca. El presumpte tirador, Cole Allen, li espera un calvari. Una vida malmesa i una família que tindrà que conviure amb tot el que suposa aquest presumpte atemptat a la vida d'un déu menor. 

  

Trencant límits: 1:59:30

 

Avui s'ha fet historia dins de l'atletisme mundial. Baixar de de les dues hores a la marató semblava una missió impossible. Una de les raons és que les maratons tenen diferents traçats que fa què cada marató sigui única. I avui, a Londres s'han donat tots els requisits per fer-ho. La tecnologia -sabatilles- també ha posat els seu gra de sorra. La gent caminant ràpid tot anar a 8-9' el kilòmetre. En les curses populars 6' el kilòmetre no està gens malament. Els professionals han de baixar dels 2'50'' com ho ha fet Sabastian Sawe, atleta Kènia de 31 anys. Anar aquest ritme durant els 42 km és un esforç colossal. Un altre atleta,  Yomif Kejelcha -un clàssic a la Diamond League-, també va baixar de les dues hores (1:59:41), però quedar segons, en aquest món hipercompetitiu, et deixa a l'ombra.

També a "la cursa femenina també ha caigut el rècord mundial. Tigst Assefa, d'Etiòpia, s'ha imposat després de batre el seu propi rècord del món amb un temps de 2 h, 15 min i 41 s." (ara.cat)