Dia 3
II
"TELL.- És veritat que els arbres estan encantats...
Veus allà aquestes muntanyes, aquests pics blancs,
que la seva perden als núvols?
GUALTERI.- Són la regió de les neus gelades,
que ressonen a la nit, i ens envien les allaus.
TELL.- Així és; i llarg temps fa que haurien sepultat
al poble d'Altdorf sota el seu pes, si no ho
protegís el bosc amb els seus arbre*." (Acte III, Escena III).
Mentre imaginava a Tell i les seves muntanyes, nosaltres també anàvem per aquells indrets, avui en bona mesura domesticades gràcies els que han viscut en aquestes conrades. Entorns durs a l'hivern, allunyat de tot i on a la bora del foc, podies contar rondalles per donar-se'n ànims.
Nosaltres som com si vinguéssim de Plutó, som turistes, una nova espècie híbrida, com les aus, viatgem a llocs llunyans, com els comerciants comprem experiències, com els notaris que anotem el que veuen (jo especialment) i com consumidors (inevitable en el món on vivim). L'autocar, si Tell i companyia ens haguessin vist haurien pensat que estàvem dins de la panxa d'un drac o monstre que es mou com el vent. Nosaltres anàvem cap a Brunnen. La llegenda de Tell explica la diferència entre natura i cultura, un tema estimat per Schiller, autor de l'obra teatral i un dels caps del romanticisme alemany.
Hem dinat a Brunnen, un lloc turístic amb paisatges bellíssims i on el Llac és omnipresent. Hem anat al Bellevue Restaurant. El local pertany al hotel del mateix nom. Hem dinat: sopa, vedella amb bolets amb una salsa per donar-li més cos. Per finalitzar el postra, un gelat amb nata, jo he ficat el contingut al cafè. També puc ser creatiu. El cambrer parlava castellà. Havia estat a Mallorca.
Desprès hem tingut temps per passejar al costat del Llac, el paisatge era magnífic, hi havia obres, però tot estava endreçat. Hi havia altres restaurants i hotel de luxe com el Waldstatterhof. Malgrat ser un lloc turístic, això no és la Costa Brava, hi havia sensació de pau i tranquil·litat, allunyat de les riuades de turistes omplint-ho tot l'espai disponible.
Al final del passeig hi havia una esplanada de gespa, també patia per la falta de pluja, oberta al llac i les muntanyes a l'altre cantó de la ribera. L'espai té nom en diferents idiomes: Platz Der Auslanschweizer ( Plaça del suïssos al estranger). Hi havia nens jugant amb cometes -si estiguessin a Gaza, els haurien tirotejat el cap-. Un blau del cel com si allà dalt hi hagués festa grossa i la mar d'un blau que volia tornar-se de plata per els reflexos del sol amb un paisatge que l'ultima glaciació va reglar a aquestes terres.
Desprès hem agafat l'autocar per anar a Gersau al cantó de Schwyz , per travessar el Llac per tornar a Emmetten. Per arribar-hi cal passar per Ibach, seu central de l'empresa Victorinox, una de les multinacionals que tenen els suïssos. La seva importància estratègica és la connexió amb l'exercit.
Gersau és entre altres coses la terminal de ferris. Hi havia temps fins perquè arribes, així hem passejat per el petit poble, inclòs l'església Katholische Pfarrkirche St. Marzellus. Desprès hem anant tornant a lloc per embarcar també és oficina de turisme. En el trajecte, un parell de sorpreses, un restaurant o cafeteria on Cuba era present. L'altre era una escultura anomenada Mondo Gioia (Món Joios) de l'escultor Guido Caminada, al costat del Llac Lucerna o Quatre Cantons.
Hem agafat el vaixell que fa la travessa per els pobles de la riba del Llac, el seu destí final era Lucerna (Luzen). Nosaltres hem anat contemplant l'escenari de muntanyes i aigua, en una tarda plena. El vaixell era gran, havia espai dins i fora per gaudir de les vistes, mentre sents l'aire a la cara. En menys de 20' ja estàvem a Beckenried, l'altre costat de Gersau. L'autocar ens espera per continuar el nostre recorregut. Per descomptat, l'autocar ha tingut que fer i desfer camins per arribar on havíem començat al matí.
Última excursió era anar fins el mirador de Schiller-Balkon. El mirador és una extensió d'un antic hotel de luxe, el Hotel Sonnenberg, avui en espera de millors temps. Una companyia suïssa l'ha comprat per tornar-la en el que va ser antigament. Dius la Wikipedèdia que "El complex hoteler està sent desenvolupat per Halter AG . Hi ha prevista una sol·licitud de permís d'obres per al segon trimestre del 2026". Les vistes son espectaculars. Cal dir que aquesta mena d'hotels eren els preferits de l'aristocràcia i els viatger, en aquell temps no hi havia turistes, que feien el Grand Tour*.
El mirador permet contemplar l'altre costat de la ribera del Llac, una mirada magnífica i imponent. La bellesa del lloc, permet entendre que HAG volguí rehabilitar l'espai. Literalment, l'hotel ha meditat durant aquest temps d'absència i oblit, els efectes de Maharishi Mahesh Yogi, però això és un altre història.
Hem tornat a l'autocar desprès de visualitzar l'infinit, és una manera de dir-ho, amb aquest paisatge sublim i per altre la decadència d'un edifici que va viure millors moments. Sembla inevitable aquests cicles de plenitud i de mancant-se. I això vol dir que mai està escrit el punt exacta on ens troben. L'autocar tornava a desfer el camí què havíem agafat fins arribar a l'hotel. Hem vist una vall plena de granges enmig de la verdor del paisatge, empreses de fusta, el sol anava minvant projectant ombres fotogèniques. Hem pujat al promontori al costat de l'hotel. La llum que reflectia el Llac era formidable, imagino que la gent que viu en aquests paratges, ho deu veure com natural, però nosaltres, els turistes, ho veiem amb enveja, perquè és difícil superar aquest escenari.
Hem arribat a l'habitació, avui sopem a les 20:00h. Com pots escollir, he agafat sopa de xampinyons, vedella amb salsa i pastís de poma. Tot molt correcte. Si tens intoleràncies llavors tot son problemes. Tant els hotels com els restaurants caldria millorar-ho.
La avantatge de la taula on tots som sempre els mateixos, és que permet parlar sense que hagis d'anar en peus de plom. Hem parlat de la neteja ací i allà (Catalunya), ha casa nostre estem perdent la batalla per el civisme. I això no es soluciona amb anuncis de pa sucat amb oli que les Administracions tenen la mania de passar-ho per la TV.
Hem tornat a l'habitació i he acabat d'escriure la crònica del dia. Hem de preparar les maletes. Deixarem una a l'autocar. Anem cap a Wengen i cal pujar en tren i els embolics que això comporta de carregar-les i descarregar-les. Demà anem a Interlaken. Dormim a Wengen, on només es pot arribar en tren, sort que no son els de Renfe.
