Avui ens esperava una llarga tornada en cotxe. Els del IMSERSO que anaven en avió sortien a les 18:20, però els venien a recollir a les 16:15. Festes les maletes hem anat a esmorzar per últim cop al restaurant del hotel. Agafar el cotxe a les 9:00 i cap a l’autovia AP7 cap a Màlaga i Almeria.
Hem passat per llocs coneguts, com Nerja i cap a Almeria i el seu mar de plàstics i hivernacles. El paisatge queda desfigurat i sembla una exposició del escultor Christo Vladimirov Javacheff (1935-2020), ací si és pot dir de què viu la gent i la resposta es l’agricultura intensiva de hivernacles. Un autèntic mar de plàstics creant riquesa, depenent de l’extensió dels hivernacles. Havia moments que plovia amb més o menys intensitat, però poc a poc anava escampant els núvols. Almeria ha sigut terra de secà fins la introducció dels hivernacles a partir de 1963. Des de llavors, no ha parat de créixer en quantitat i diversitat de productes. D’Almeria a Murcia el paisatge canvia ràpidament. Els plàstics deixen pas a arbres llimoners abraçant bona part del paisatge que et deixa veure la AP7.
Hem pres un bocí de truita de patates a l’àrea de Santomera (Murcia). Hem passat al costat de Benidorm i els seus gratacels que semblen la sucursal de Manhattan. Un despropòsit molt normal a l’època de la seva construcció (a partir de la dècada dels seixanta). El règim va apostar fort per el turisme estranger. València i les taronges i Castelló i la ceràmica a més de les taronges.
Hem entrat a la CCAA de Catalunya, casa nostra, i veient el que hem vist, llocs d’estiu com La Ràpita, Cambrils, L'Ametlla de Mar, Salou, Calafell, Sitges, etc., semblen balnearis en comparació amb Màlaga i els seus pobles plens d’urbanitzacions interminables. No vull imaginar-me els estiu a aquests llocs, on deu ser molt difícil desplaçar-te o ficar-te al mar. Hem arribar fins a casa sense cap complicació.
El dia s’ aixecat plovent i nosaltres hem valorat què no valia el esforç per arribar-hi al “Caminito” plovent i amb un terreny perillós, hem decidit anar altra cop a Màlaga capital.
Màlaga capital és una ciutat que no et canses de veure-la. La seva fisonomia mediterrània, els seus carrers, la seva gent –molts estrangers-, una babel on l’anglès és molt present.
Hem agafat el tren –és com si agafessis un metre- amb el nostre bitllet de 10 viatges. Anava ple. Hi havia tres nois molt a prop nostre, parlaven per parlar. A la tornada també tornaven.
De Fuengirola fins a Màlaga-Alameda. És curiós que el noms de les estacions quan entres a Màlaga siguin Victoria Kent, María Zambrano i Màlaga-Alameda fi de trajecte. No sé quanta gent deu saber qui eren Victoria Kent i Maria Zambrano.
Hem sortit de l’estació cap a la Alameda, una avinguda plena d’arbres –pollancres- enormes que al estiu és deuen agrair moltíssim. Hem anat al Museu de Màlaga. Un lloc sumptuós, tot de parquet i un grapat d’obres d’art. Es fa difícil anar a aquests llocs, perquè la quantitat de peces desborda qualsevol intent d’assaborir el que veus.
"El Museu de Màlaga, avui*
Després de dues dècades amb les col·leccions emmagatzemades i diversos retards que van mobilitzar la ciutadania de Màlaga demanant l'obertura del museu, el 12 de desembre del 2016 es van obrir les portes del nou Museu de Màlaga, que va integrar per primera vegada els fons del Museu Arqueològic Provincial i del Museu de Belles Arts de Màlaga, essent el cinquè museu més gran d'Espanya i el més gran d'Andalusia. (...).
Es distribueix en planta baixa i tres plantes.
Planta baixa
A l'entrada veurem La Dama de la Duana, una estàtua romana del segle II trobada durant la construcció del palau, així com el pati restaurat del Palau de la Duana, que és de lliure accés i inclou tarongers, palmeres, una font i panells informatius sobre la història de l'edifici, per exemple la visita de la reina Isabel II el 1862 a aquest lloc. En aquesta planta també hi ha la botiga, la sala d'exposicions temporals, el vestíbul, la consigna, una cafeteria (que sortirà a concurs a l'octubre de 2017?) i el magatzem visitable, un espai innovador on els visitants podran veure les obres que estan sent restaurades o altres que no poden estar exposades per llargs períodes.
Primera planta: Belles arts
En conjunt, el Museu de Màlaga compta amb 2.000 obres a la seva secció de Belles Arts, que inclou llenços i escultures de vells mestres de la talla de Lluís de Morales, Luca Giordano, Murillo, Antoni del Castell, Alonso Cano, Ribera, Vicente Carducho, Goya,? Pere de Mena o Zurbarán.
La institució custòdia la que és considerada una de les col·leccions de pintura més grans del segle XIX a Espanya, estant representats pintors com Sorolla, Carlos de Haes, Federico Madrazo, Esquivel, Vicente López Portaña o Ramón Casas, així com diversos dels més cèlebres integrants de l'anomenada Escola Malaguenya de Pintura: Moreno Carbonero, Pedro Sáenz Sáenz, Enric Simonet, Muñoz Degrain, José Nogales o Bernardo Ferrándiz, mentre que al panorama internacional compta amb obres de Lleó Bonnat o de l'avantguardista alemany Franz Marc.
A més, posseeix una interessant col·lecció d'art modern espanyol fins a la dècada de 1950 amb obres de Picasso, José Moreno Villa, Rafael Canogar, Juan Barjola, Oscar Domínguez o Josep Guinovart, entre d'altres; i un petit espai dedicat a la transformació dels dos museus fins a l'unificat actual, amb vídeos explicatius del procés, com la manifestació duia a terme per la societat malaguenya el 1997 com a reclam per a l'obertura del museu.
Segona planta: Arqueològic
La col·lecció arqueològica posseeix uns fons de més de 15.000 peces, que abasten un període històric des del segle VIII a. C. fins a l'Edat Mitjana: egípcies, fenícies, gregues, romanes, àrabs, cristianes i bizantines. En les darreres dècades s'han incorporat peces procedents de les excavacions efectuades per la Universitat de Màlaga, així com diversos lots de les intervencions arqueològiques preventives i d'urgència que s'han desenvolupat al nucli urbà de Màlaga, com les trobades a l'excavació del Teatre Romà o el mosaic romà El naixement de Venus.? Part de la col·lecció del Museu Loringià han estat restaurada i traslladada des del Jardí Botànic.
Tercera planta
Inclou un restaurant, una biblioteca oberta a investigadors; i el mirador del museu, del qual se'n té una visió singular de Màlaga, sobretot de l'Alcassaba, el Castell de Gibralfaro o el Teatre Romà."
Interessant l'escola de Màlaga. Pintures enormes amb estampes costumistes, autoretrats, marines, amb bona tècnica, molt acadèmic, però sense allò que demana per ser una obra rellevant. Tothom ha pogut veure imatges d'obres d'art. Destriar obres mestres és un camí tortuós i dificilíssim. Potser si Picasso s'hagués quedat amb fer estampes costumistes, la galeria estaria plena de les seves obres, però ell no va volgué ser acadèmic i va obrir nous camins, per això te el seu propi museu. Si la pintura no vol ser reflexa exacte de la realitat, això vol dir que el realisme necessita alguna cosa més què reflectir al que hi ha afora, i això passa per la mirada del artista, la subjectivitat creadora. Però l'artista també està dins d'una societat determinada amb uns gustos que condicionen el que ha ser el cànon estètic d'una etapa històrica. Els nostres ulls estan tan saturats de iconografia que costa molt sorprendre'ns al veure un quadre o una escultura o una peça musical. Si puc criticar-ho no és per qüestionar les tècniques pictòriques, sinó perquè inevitablement, faig associacions conscient o inconscients d'allò que m'ha agrada o rebutjo, sigui una pintura o qualsevol expressió artística. I malgrat tot, què sé jo de pintura? Quant penso en Nonell (1872-1911), que no va vendre mai un quadre, o Van Gogh (1853-1890), o la incomprensió envers de Picasso quant va decidir deixar l'art acadèmic per anar a cercar noves perspectives -cubisme-, aquest exemples, expressen les contradiccions entre la societat i els artistes.
Desprès hem passejat per els carrers. M'he comprat un llibre de Maria Zambrano. Desprès hem anat a dinar. A la Plaça de la Marina és troba el restaurant Doña Inés. El local és bonic i elegant. Hi havia quatre persones que dinaven, i a l'hora parlaven de estratègies comercials gastronòmiques. Hem dinat molt be. Una amanida i salmó amb verdures i postres. M'he pres una copa de vi màlaga amb el cafè. Mentre menjaven ha plogut una mica, mentre les veus de la taula del costat seguien parlant de menús variats. No ha entrat més gent, però quant nosaltres marxàvem estaven posant taules per un grup nombrós. La nota del Google es de 4,5 de 5. És un bon indicador. Hi havia restaurants que la nota del Google era un 3,2, deixo els valents què facin la prova. Quan hem sortit no plovia, hem anat cap a l'estació de Renfe. En el trajecte, ple de gent, hem pogut veure l'arc de Sant Martí. Hem arribat a Fuengirola i directes al hotel. Desprès he anat a córrer, hi havia núvols molt foscos, però miraculosament, no ha plogut, malgrat que el cel estava negríssim.
Anar a sopar. Hi havia pasta, però estava passada i no valia res. Ara a l'habitació estic escrivint la crònica del dia. És curiós que avui era el dia d'anar al Caminito, però passejant per els carrers de Màlaga capital, no hem pensat amb ell. Veure sèries, i llegir una estona. Demà tornem a casa. No hem vist la TV del hotel, qui vol males notícies?
La frase completa es "Salga el sol por Antequera y póngase por donde quiera." Acorde a José Mª Iribarren, equivale a decir que "a uno le es indiferente que resulte una cosa u otra. Demuestra la mayor despreocupación sobre el resultado de una resolución*".
"Se dice que esta frase tuvo su origen durante la conquista de Granada, en el campamento de los Reyes Católicos. Así quedaba explicado en la revista Alrededor del Mundo por Luis de Granada (21 de diciembre de 1899): "Lo curioso es que Antequera está al oeste de Granada, o sea al poniente, no al levante. La frase es, pues, irónica, y equivale a: Salga el sol por donde quiera**".
++++++++++++++
El dia ha començat plovent. Esmorzar i cap a la carretera, direcció Almeria i després autovia Sevilla-Granada-Còrdova fins a Antequera (55km). Sense complicacions. Hem arribat a lloc sobre les 9:55. Hem aparcat al pàrquing, al costat de la plaça de braus. I des d’allà, cap a l’Alcassaba.
Hem passat per la Porta d’Estepa i amunt, per l’Alameda d’Andalusia i desprès carrer Infante don Fernando. Hem parat al bar Galeón, hem pres un tallat amb “xurros”, però no eren iguals al del dia anterior. En el lloc hi havia una fotografia d’època que deia que la Reina Eugenia Cristina, va passar per la porta del local al 1911. En fi, algun mèrit s’han d’atribuir. He passat per el carrer Infante Don Fernando, passant per l’església de Sant Joan de Déu, per l’edifici de l’Ajuntament d’Antequera, un edifici que va ser antic Convent Franciscà de l'ordre tercera, al costat de l'església dels Remeis. Hem passat per l’església del Carme, i arribat a la Plaça de San Sebastià i l’església de San Sebastià, tota la plaça emmarcada per l’Alcassaba. Hem pujar per el carrer Zapateros, “Cuesta de San Judas”, un bonic racó on hi ha escales i taronges i que et permet arribar fins a l’Alcassaba.
A prop de l'Alcassaba, la panoràmica d'Antequera deixa veure el seu skyline, ple d'esglésies, i la penya d'Antequera. Al costat de l'Alcassaba si troba la "Real Colegiata".
Hem anat primer a l'Alcassaba, hi havia obres i hem pujat per unes escales de ferro i hem pagat 6€ per aquestes dues atraccions -Col·legiata i Alcassaba-. Hi havia poca gent a aquella hora (11:50) i una temperatura molt agradable. Des de d'alt de l'Alcassaba les vistes son espectaculars.
He pujat a la torre del campanar. Una panoràmica de 360º permet veure la ciutat i els camps, que tenien un aspecte magnífic. Desprès a la Col·legiata. La façana es d'estil renaixentista, però dins no tenia massa interès, més enllà que es casa de Déu. Des del turó on està l'Alcassaba veus una quantitat d'esglésies i convents, en el seu moment -(s.XVI-XVII)- la ciutat devia de tenir una importància molt notable.
Antequera en miniatura
Hem pogut fer una passejada per els carrers d'aquesta població de 44.000 habitants. Un lloc de províncies, sense l'afluència massiva dels turistes, malgrat les seves atraccions culturals. Com el temps passa ràpidament, cap a les 13:30 hem anat a dinar al Mesón Ardave, un lloc molt petit, però una bona cuina. He menjat unes croquetes i uns peus de porc boníssims. La quantitat son molt generoses. Unes sis taules, tot molt cassola i sense pretensions i atesos amb molta naturalitat per el seu propietari i potser el seu fill, dins s'amaga la cuinera, Carmen Bueno. La carta cal llegir-la a les parets on en diferents llocs posen tots els plats.
Des del restaurant hem anat tranquil·lament cap el pàrquing. Encara quedava una de les atraccions d'Antequera, els dòlmens.
Els dòlmens estan a prop del poble, però en cotxe s'ha de donar una volta molt gran. Un espai bucòlic, un "Centre de interpretació" -eufemisme, que vol ser un museu, un lloc per explicar la història i un lloc de treball-. Al centre hi havia uns plafons didàctics que explicaven la història de la trobada dels dòlmens (1847). Una arquitectura moderna i funcional tracta de minimitzar l'impacta arquitectònic dins dels camps que envolten els dòlmens de -Menga i Viera-.
Des del Centre de Visitants hi ha uns camins que porten al dos dòlmens els de Menga i Viera. En mig del camí, una noi fent les funcions de vigilant s'avorria a aquella hora 15:45h. No hi havia pràcticament visitants. I al costat dels dòlmens hi havia al de Viera una noia molt atenta, ha explicat -és un dir- quatre indicacions.
"El dolmen de Viera està format per un llarg corredor segmentat en dos trams, al final del qual, s'hi disposa una cambra de planta quadrangular a la qual s'accedeix mitjançant una porta perforada quadrangular en la primera llosa. La construcció està edificada, com el dolmen de Menga, amb tècnica ortostàtica. Té un recorregut interior de més de 21 metres i una amplada que va dels 1,3 a l'entrada fins als 1,6 metres de la cambra. Els laterals estan formats per 14 (costat esquerre) i 15 ortòstats (costat dret), i es pensa que cadascú n'estava format per 16; la capçalera només té una llosa. De la coberta, es conserven 5 lloses íntegres i fragments de dues més, i es pressuposa que n'hi havia 3 o 4 més. L'alçària és d'uns 2 metres.
Com els altres dos monuments megalítics propers, està cobert per un túmul i en una orientació que forma una línia recta amb la penya dels Enamorats, una singular muntanya propera que té forma de rostre humà. El túmul fa uns 50 metres de diàmetre (3)."
En el dolmen de Menga, hi havia dins, amagat, un home assegut a una cadira que semblava més interessat en no obrir boca, l'hem deixat allà dins de la sorra que omple la superfície del dolem.
"El Dolmen de Menga es va aixecar fa uns sis mil anys. És un enorme sepulcre de galeria on ja s'intueix un corredor d'accés delimitat per deu enormes lloses, cinc a cada costat, encara que en origen possiblement van ser set per lateral, que desemboca a la cambra sepulcral pròpiament dita, formada al seu torn dues parets de set monòlits cadascuna i un a la capçalera. Tot plegat està cobert amb cinc lloses subjectes per tres pilars de base quadrada, destaca l'última recer de la coberta que està calibrada en més de 180 tones(4)."
Desprès d'endinsar-se al neolític, nosaltres hem sortit al segle XXI. Agafar el cotxe del pàrquing del Conjunt Arqueològic. Hem tornat per l'autovia cap a Màlaga i Fuengirola. Hem arribar a les 5:45 al hotel on estic escrivint aquestes línies. El temps, amb núvols grisós ha permès l'excursió d'avui, molt agradable e instructiva. La gent molt simpàtica i molt agradable. Desprès de descansar hem fet un passeig per el Passeig Marítim, hem arribat fins el pont i el Castell de Sohail. Al costat del pont hi ha un restaurant -ara tancat- que s'ha anomena "El Cateto" què és per el celíacs.
Hem tornat al hotel i desprès de sopar hem vist les sèries de rigor i acabar d'escriure. Demà anem a una de les excursions estrella, "El caminito del rey" -tenim les entrades-. El problema que hi ha, és que les prediccions meteorològiques son adverses, és preveu pluja.
