El decliu nord-americà?

 L’article de Christoher Caldwell, La desfeta d’Occident? (Ara.cat, 11/3/24)

Joe Biden

L’articulista, fa una reflexió sobre el decliu d’EE.UU al món. Les contradiccions nord-americanes son cada vegada més flagrants. Així, s'encoratgen a l’OTAN per ampliar els seus membres, l’últim a incorporar-se ha sigut Suècia. Biden ha dit que “Europa està en perill”. Però, immediatament, ha subratllat que no pensa enviar-hi tropes terrestres a Ucraïna. Rússia, sap que Europa no intervindrà amb efectius, la disparitat d’opinions en sí de l’OTAN ho fan impossible i potser convenient. A més l’ajuda no acaba d’arribar-hi. Ucraïna no pot guanyar aquesta guerra, perquè Rússia està ficada a mig gas. I malgrat tot, Rússia no ha aconseguit el que volia, una rendició sense condicions. No s’ha està en les mateixes condicions que va propicia la conquesta de Crimea. Ucraïna està empipada, la paraula no és exacta, amb tots els seus presumptes aliats. Perquè aquests aliats volen contrapartides, és a dir, que el material bèl·lic no surt de franc, vet ací el problema de fons. I Ucraïna, no pot pagar-ho. 

L’autor fa referència al llibre de Emmanuel Todd, “La desfeta d’Occident”, llibre que s’ha convertit en un best seller a França. Todd, al parer de Caldwell, fa una declaració emfàtica: EE.UU està en decliu. Es crític contra l’expansió de  l’OTAN. Pensa que aquest imperialisme “ha posat en perill la resta del món”. Una constant de la política de intervencionista nord-americana ha sigut, entrar-hi –Iraq, Afganistan, i sortir-se'n de mala manera, deixant al darrera la destrucció del país. El síndrome de Vietnam, pesa com una llosa en el subconscient nord-americà. En aquest context, Rússia i Putin, han vist una excel•lent coartada per rearmar-se ideològica i militarment amb una deriva autocràtica evident. Per Todd, l’era global comença a tenir un balanç negatiu, envers l’altre actor a escala global, Xina. Todd, veu el decliu nord-americà en el fet que EE:UU “formen menys enginyers que Rússia, no només per càpita sinó en xifres absolutes”. Els ideal de llibertat, de democràcia han estat en contradiccions flagrants depenent del país què volia què entrés a la seva esfera de influència. Exportar valors que no combregen amb bona part de països del món, no és precisament, el que ha fet la Xina. Una dada important que dona llum sobre com funcionen els països es “la  mortalitat infantil, el paràmetre revelador que el va portar a predir el col•lapse soviètic fa mig segle, és més alta a l’Amèrica de Biden (5,4 per mil) que a la Rússia de Putin, i tres vegades més alta que al Japó del primer ministre Fumio Kishida.” Aquesta dada és molt més potent que el PIB. Demostra que alguna cosa no funciona, que hi ha un dèficit enorme de cara al futur d’EE.UU.

Cadwell, veu en l’arrogància Occident un mal profund que afecta al bon criteri i a tenir present el principi de realitat, per sobre del principi dels desitjos que masses vegades es confonen. EE.UU té un problema molt greu amb la polarització de la societat que Trump encarna a la perfecció. I aquesta polarització és un autèntic perill per l’estabilitat d’Occident en primer lloc, però també a la resta del món. Xina està en millors condicions per assolir el regnat de nova potencia mundial, perquè en el seu cinisme pragmàtic, busca influencia sense ficar-se en les dinàmiques pròpies de cada país. I Rússia, vol tornar a ser el que no ha sigut des de la caiguda de la Unió Soviètica. No ho podrà fer, però l’aliança amb Xina –ni que sigui conjuntural i tàctica- li permet augmentar la seva autoestima malmesa per la guerra a Ucraïna i les repercussions dels atemptats de Moscou de fa uns dies. 

L'OTAN a Madrid

 Dona molta mandra escriure. L’actualitat és un pou sense fons. Notícies que semblen primícies son oblidades al cap d’unes hores. 

1.- OTAN

Madrid podrà sortir -per fi- els llibres de història contemporània. La conferència del 29-30 de juny serà recordada per el nou mantra de "Concepte Estratègic". Pedro Sánchez ha volgut capitalitzar el encontre fent d'amfitrió  empàtic i proactiu, per donar un impuls a seu moment de baixa popularitat. L'OTAN s'ha convertit en un instrument al servei de EEUU. La guerra a Ucraïna ens recorda els límits d'Europa. 

L'OTAN és un lobby què ens recorda que hi ha perills, especialment per part de Rússia. La invasió d'Ucraïna i la destrucció del país és un clar recordatori que la guerra pot aparèixer en qualsevol moment de la mà de governants sense ànima -Josep Ramoneda el titlla de nihilista-. Una guerra que porta 134 dies i que sembla que pot anar per llarg, fa que el paper d'Europa sigui més aviat discret, perquè les nostres societats no volen morts per defensar una terra llunyana. 

Biden ha arrancat el compromís de augmentar el pressupost de defensa. Espanya s'ha compromès a augmentar el doble els propers anys. La guerra a Ucraïna fa fet que Suècia i Finlàndia hagin tocat a la porta de l'OTAN. Sembla que hi ha dos visions del conflicte. Un es deixar que Rússia es quedi el Donbass  i Crimea a canvi de deixar la resta. Un altra, son partidaris de ajudar a Zelenski fins el esgotament del exèrcit rus. La ironia de tot plegat és que Europa està pagant el cost de la guerra a Rússia gràcies a les transferències de diners a canvi del petroli i el gas russos!

Tothom vol la pau, però què vol fer Europa sense el paraigües de l'OTAN? Malauradament, la resposta és que no té cap idea clara perquè veu costos de tota mena i cap avantatge almenys a mig termini. 

Guerra a Ucraïna: Vuitè dia de Guerra

 

La planta nuclear de Zaporíjia

A mesura que passa el temps, la Guerra a Ucraïna adquireix cada vegada més l'aspecte clàssic de les guerres. Destrucció, mort i ferits i èxode massiu de gent que intenta posar-se sa i estalvi d'aquesta guerra patrocinada per un cap d'estat el que no li importa res, excepte la seva ànsia criminal de fer la seva voluntat amb la complicitat de tota la resta. Rússia es ja una dictadura personalista on la dissidència és considerada un crim d'estat, com els vells temps estalinistes. Les imatges que tenim a través de la premsa, van deixant aparèixer la destrucció de les ciutats com objectius militars. El morts i ferits començant a transformar-se en estadístiques. Hi ha recompte de morts i ferits. L'OTAN no intervindrà perquè te por que això enfurismi al dictador Putin, amb la possibilitat real d'una "guerra total", és a dir, armes nuclears.  Semblava que la pandemia havia canviat el món, però ja es veu què no, es la guerra una vegada més que ho canvia tot. Un altra dia que els ucraïnesos resisteixen. Al ritme que anem, Ucraïna tindrà que ser reconstruïda de nou. La qüestió fonamental és si ho faran amb llibertat o com vol Putin, Ucraïna es converteixi amb una nova Bielorússia. 

Escenografia de la por

 

Aquesta fotografia es per emmarcar. La separació entre ambdós polítics i Presidents de Rússia i França permet entendre simbòlicament el que separa la UE i EEUU i Rússia com el darrera fons d'Ucraïna com  víctima propiciatòria. 

L'escenografia es del temps de Brézhnev. M'agradaria saber qui és el decorador d'aquests horrors!. La filosofia de Putin també, es la doctrina Brézhnev - aquesta diu que si un país satèl·lit de Moscou se'n vol anar per abraçar la OTAN, llavors, Moscou no pot quedar-se de braços plegats, ha de intervenir-.  

Ja no hi és la Unió Soviètica, els països satèl·lits, ja no existeixen, almenys en teoria. Amb l'esfondrament de la antiga Unió Soviètica, l'alliberament i caiguda del Taló d'Acer va fer aflorar una nova etapa. Però ara, el 2022 Rússia vol recordar que malgrat tot, ells son els hereus de l'antiga Unió Soviètica,  el mateix Putin, reivindica a Stalin, com vencedor de la Segona Guerra Mundial, com a líder mundial. Rússia i Xina volen que la UE i EEUU siguin història. I res millor que reivindicar la doctrina Brézhnev per tancar files a Rússia i de pas posar en evidencia a Occident. 

Macron sabia on el ficaven per fer-se la fotografia? Segur que no. Hauria estat molt descortès no haver-se assegut? Aquest no va voler fer-se una PCR i Putin es un hipocondríac, però la taula és el símbol d'un allunyament inquietant i perillós. No ajuda gens els ucraïnesos que les representacions diplomàtiques dels països que vol defensar-los s'han vagin corrents.  Tindrem que esperar nous esdeveniments en les properes setmanes per saber què vol fer Putin. El que es segur es que Occident no farà cap guerra per Ucraïna.

Desde el balneario (VIII)

Desde este balneario que empieza a resquebrajarse observo con resignación como el “nuevo (des) orden” sigue su marcha triunfal. Japón ya no es noticia, al parecer la Agencia Internacional para la Energía Atómica (IAEA) no parece muy preocupada sobre lo que sucede en la central de Fukushima. O tal vez ¿hubo alguna vez emisiones de partículas radiactivas? ¿Se echaron toneladas de aguas contaminadas al mar? ¿Cuántas personas padecerán los efectos de ese desastre?. Pero al parecer eso no parece muy preocupante.

Libia. La guerra sigue adelante. Gadafi y los suyos siguen peleando para mantenerse en el poder y así salvar vidas y haciendas. Tiene su lógica. Mientras las fuerzas opositoras/rebeldes siguen en la brecha. Y mientras la sociedad está desaparecida. Cuando las ametralladoras abren fuego las palabras no son un escudo suficiente. La “Comunidad internacional” sigue en lo suyo, maniobrando para sacar ventajas de una Libia postgadafi. La OTAN sigue siendo una nulidad que nos cuesta una fortuna para participar en conflictos de dudosos resultados. El objetivo es salvar las vidas de los ciudadanos civiles, pero ¿se está consiguiendo ese objetivo? Por las noticias que trascienden, la respuesta es negativa.

China sigue creciendo al 9,7%. PIB musculoso y una redistribución de la riqueza dudosa. Inflación en el horizonte del crecimiento. ¿Qué pasará cuando China pague también su burbuja del crecimiento? Nada dura eternamente. ¿Podrá nuestro sistema económico-financiero soportar ese colapso que representa el gigante asiático? Se podrá argumentar que este escenario está aún en un lejano horizonte. Nadie lo sabe, pero sí es seguro que sucederá. ¿Qué haremos entonces? No hay cura para esa dolencia. Habría que empezar a pensar en la política y no la economía, habría que rediseñar nuestro sistema económico para que este no nos devore en los altares de un PIB desconocido.