Ressenya: Història d'un piano

 

He llegit el llibre de Ramon Gener, Història d’un piano 31887. Premi Ramon Llull 2024*. Ramon Gener té el do què tot el que fa ho fa be. I això ho reflecteix amb aquest llibre. Una historia a la mida dels seus coneixements artístics. 

Sense ànim de fer d'espòiler –és a dir, desvetllar la història-, la trama és la següent: Magdeburg (Alemanya), a casa dels Schulze, al costat de la Catedral. Allà un nen en Johannes descobrirà l’art mitjançant el paino Grotrian-Steinwg de la mà del mestre Herr Schmidt. Al capítol dos, hi ha una excel•lent introducció al piano. “Her Schmidt digué: ‘Que la musica tingui un mar’. I aparegueren cinc línies horitzontals paral•leles a les quals anomenaren pentagrama. En Johannes veié que totes les línies eren bones i les estimà. Hi hagué un vespres i un matí, i fou el dia primer.” (p.17).

Johannes tenia un do extraordinari, una oïda per la musica excepcional. Herr Schmidt ho va veure clar des del primer moment. Un nen que toca el piano sense haver estat ensenyat. El professor va pensar que si l'ensenyava com calia, el seu futur seria incommensurable. I així ho va fer. Tota la seva saviesa la va posar a disposició del petit Johannes. El temps va anar passat. La mare, viuda des de molt jove, ha possat tot els seu amor al seu fill. Va arribar un dia que en Johannes, va deixar de ser un nen i el vell professor Schmidt no li  donar més del que ja sabia, calia anar-se del niu per cercar un nou paradís. Accedir al  Reial Conservatori de Leipzig, no era gens fàcil, començant per l’economia de l’Ortrud i en Johannes. El professor Schmidt va fer tot el que podia per intentar que entri.  Hi si va poder entrar. La proba d'ingrés va impressionar a tot que el va escoltar, l’Opus 9, número 2 de Chopin. El seu director, antic alumne de Herr Schmidt, el va acceptar immediatament, amb un beca per poder ajudar a la família Schulze. 

Allà va poder desenvolupar el seu increïble talent. Tothom sabia que arribaria molt amunt. Cada cap de setmana en Johann anava a Magdeburg a veure a la seva mare. Per ella, l’arribada del seu fill era llum a la seva vida, dedicada a cosir per guanyar-se la vida. 

Mentre el futur és projectava radiant, la mare volia oferir-li un regal, un nou piano, assessorat el Herr Schmidt convertit en amic de la família.  

I llavors, la guerra (1914). I han Johannes va ser mobilitzat com tants joves. La guerra és pensava que duraria poc. Però, malgrat les cartes de Johannes dient-li a la mare que no es preocupes perquè això passaria. En Johannes li havien dit que tindria permís per anar-hi a casa. I la seva mare va remoure cel i terra per donar-li una sorpresa: un piano Grotrian-Steinweg de cua amb número de sèrie 31887, construït a l’any 1915. El va portar a casa, i va esperar en Johannes, però en Johannes no va arribar mai.

Perquè en Johannes va lluitar en les trinxeres a Arràs (França). Enmig de la guerra, hi va haver un moment de pau, on els soldats enemics, alemanys per un cantó i francesos i anglesos es van trobar en terra de ningú, per donar-se regals. En Johannes li va donar amb un soldat anglès una partitura de Debussy. Aquell regal, va fer que el soldat anglès és convertís en protagonista de l'historia de aquest piano.

Si ací ho hagués deixat, el llibre hauria guanyat en dramatisme. Però, malauradament, el llibre obre noves històries que no tenen el mateix to dramàtic i en canvi obre nous camins més dubtosos. 

Un llibre que amb la història del Johannes hi ha un altre de més contemporània, però que almenys per mi, era sobrer. En definitiva, un llibre ideal per Sant Jordi, malgrat què amb l'allau de llibres d’aquest 2026, sigui difícil que tregui el cap a les llistes del propers best-sellers.  

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (II)

 

II

Mozart i Beethoven pagaven el lloguer composant variacions senzilles de melodies de opera populars. El compositor vienès Josef Gelinek, una "fàbrica de variacions de piano al por major composta per un sol home", acumulà un patrimoni de 42.000 gulden (110.000 francs) a partir de les vendes de exportació a tota Europa, com és pot llegir en l'obra de Orlando Figes. "Czerny fou encara més laboriós. En 1848, el seu editor en anglès, Robert Coks & Co., publicà una llista de totes les obres impreses d'aquest autor fins aquell moment. De les 798 opus publicats fins al moment, 304 estaven basades en melodies d'unes 87 operes" (pàg.124)

Al darrera d'aquesta activitat febril, si trobava l'augment de propietaris de piano, que és va produir en les primeres dècades del segle XIX. Si el segle XVIII, el piano forte un objecte car. La introducció de millores fetes per fabricants com Sèbastien Érad, de París, y John Broadwood, de Anglaterra, convertir-ho en un objecte "molt més robust, amb major acció de contrapès i amb pedals que permetien augmentar el so, prolongant les notes i assolir uns registres més amplis, el que va permetre a Beethoven escriure  les seves obres de piano madures." (pàg.125)

Cap el 1810 un piano -fabricat a escala industrial- per Broadwood, costava 40 lliures. Tal que indica Figes, "En la novel·la Orgull i prejudici, de Jane Austin (1813), el piano era un element que podia trobar-se no sols en les llars dels terratinents, com lady Catherine de Bourgh, sinó també en la llar de la família Bennet i d'altres cases menors de Longbourn, com la de la família Lucas i  la dels Bingley, encara no en la del menys pròsper tiet  Philips, on els jocs de cartes substituïen a la musica com principal forma d'entreteniment nocturn." (pàg.125)  

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (I)

 

I

El mundo de la música que hoy denominamos "clásica" no siempre fue clásica. No tenía etiqueta. Nadie podía vivir de la música. Sin embargo, a partir de 1830, se empieza el largo y tortuoso camino hacia lo que hoy conocemos como la música clásica. Uno de los nuevos representantes de la nueva música fue Meyerbeer. Su talento para los negocios superaba su talento musical. En esta época se introdujo la claque. Así el crítico Gautier coincidía al defender que la claque "presta tanto servicio al público como a la administración del teatro. Si bien es cierto que en ocasiones su cometido ha sido proteger la mediocridad, a menudo ha servido para apoyar obras nuevas y arriesgadas, ha influido en un público indeciso y ha silenciado la envidia. Al postergar el fracaso de una pieza que ha exigido una gran inversión, ha evitado la ruina de toda una gran empresa y la desesperación de un centenar de familias. La claque anima actuaciones que sin ella serían aburridas y frías." (pág.122)

[El món de la música que avui anomenem “clàssica” no sempre va ser clàssica. No tenia cap etiqueta. Ningú no podia viure de la música. No obstant això, a partir del 1830, es comença el llarg i tortuós camí cap al que avui coneixem com la música clàssica. Un dels nous representants de la nova música va ser Meyerbeer. El seu talent per als negocis superava el talent musical. En aquesta època es va introduir la claque. Així el crític Gautier coincidia en defensar que la claque "presta tant servei al públic com a l'administració del teatre. Si bé és cert que de vegades la seva comesa ha estat protegir la mediocritat, sovint ha servit per recolzar obres noves i arriscades", influït en un públic indecís i ha silenciat l'enveja, en postergar el fracàs d'una peça que ha exigit una gran inversió, ha evitat la ruïna de tota una gran empresa i la desesperació d'un centenar de famílies. serien avorrides i fredes." (pàg.122)]

Para amplificar la resonancia de una nueva representación, por ejemplo, en la opera, la utilización de los periodistas y críticos se hizo proverbial. Había que generar expectativas. Las representaciones operísticas, debían generar ingresos, pero el verdadero negocio fue la generación de las partituras para el gran público. Las leyes de propiedad intelectual se estaba generalizando especialmente en Francia. Con las partituras, los artistas, recibían unos royalties por cada copia de partitura. La invención de la litografía amplió de manera exponencial la posibilidad de poner al alcance del público las partituras de las obras preferidas por el público. Como dice Orlando Figes "se formó un círculo virtuoso entre la producción de una opera y la reproducción de la música a través de la venta de partituras, y cada uno de los dos lados del negocio sumaba al éxito del otro. Este fue el momento en que la empresa musical se convirtió en parte de la economía capitalista moderna" (pág.124).

[Per amplificar la ressonància d'una nova representació, per exemple, a l'òpera, la utilització dels periodistes i crítics es va fer proverbial. Calia generar expectatives. Les representacions operístiques havien de generar ingressos, però el veritable negoci va ser la generació de les partitures per al gran públic. Les lleis de propietat intel·lectual s'estaven generalitzant especialment a França. Amb les partitures, els artistes, rebien uns royalties per cada còpia de partitura. La invenció de la litografia va ampliar exponencialment la possibilitat de posar a l'abast del públic les partitures de les obres preferides pel públic. Com diu Orlando Figes "es va formar un cercle virtuós entre la producció d'una òpera i la reproducció de la música a través de la venda de partitures, i cadascun dels dos costats del negoci sumava a l'èxit de l'altre. Aquest va ser el moment a que l'empresa musical es va convertir en part de l'economia capitalista moderna” (pàg.124).]

Música y arte: Goya

 

Francisco de Goya (1746-1828)