La clarividència de Montserrat Roig

 

Llegint els articles de la Montserrat Roig (1946-1991), en Un pensament de sal, un pessic de pebre*. Tinc la sensació que malgrat els seus articles escrits al 1991 semblen fet per ara mateix. Sembla que hi ha coses que no canvien o en tot cas, sempre poden anar a pitjor. Diu: “(...) Però la imatge d’un home vençut ens retorna l’única veritat: les guerres serveixen perquè el nombre de derrotats es faci més gran. Mai no en sabrem el nom, ni les històries familiars, ni si alguna vegada s’han sentit estimats. Aquesta història només surt a les novel•les, això si encara queden novel•listes que batallen pel cor dels homes."

"(...) Que ens hem convertit en addictes del petroli i que el nostre benestar un pèl minso però benestar al capdavall, s’ha aconseguit a costa de la depredació de tres quartes parts del món. (...)"

"Vicençs Fisas diu que la cultura de la pau ha de substituir la cultura de la violència. Un programa que durarà segles. Potser és urgent aprendre a viatjar d’una altra manera. (...) Viatjar amb el pensament al Perú, on l'epidèmia de còlera s’hauria eradicar només estalviant les despeses d’un dia d’aquesta guerra - [parla de la guerra contra Saddam Hussein per part d’Estats Units i els seu aliats, gràcies a les seves mentides]-. Viatjar amb el pensament per tot el món, convertint-nos en habitants que sospitem sense parar d’aquestes mentides, tan dolces, que ens han pretès contar**. Ho sabíem, ho dèiem. Però enraonar d’aquests afers era demostrar un excessiu sentimentalisme, sempre considerat de mal gust. I vam acabar per triturar tots els sentiments dins la batedora, amb l’esperança que no augmentés el nostre colesterol, l’únic fet de rellevància durant deus anys d’aquest segle.” (28-II-1991) (pàg.234-5)

Ferrater Mora més enllà del Diccionari

 Entre la guerra a Ucraïna i el degoteig continuo de feminicidis d'aquest inici del 2023, val la pena recordar les paraules que Montserrat Roig, va escriure en el seu article Cher maître (1/2/1991) i que es va recollir al llibre, Un pensament... 

"(...) prefereixo quedar-me amb el darrer paràgraf de l’últim article que en Ferrater Mora ha enviat a El País (31/1/1991): “La mentalidad de guerra se halla estrechamente asociada al machismo. La paz, íntimamente ligada a feminismo. La cuestión, pues, es: ante varios sistemas de valores, ¿cuál se prefiere? En mi caso, uno que esté más bien cerca del feminismo. En cualquier caso, uno diametralmente opuesto al machismo. Definitivamente*”.  "(pàg.200). 

Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust

 

La Commemoració és oportuna tal com diu l'article de Vicenç Villatoro, El mal no és banal (Ara.cat,26/1/22). La desmemoria col·lectiva és molt gran. A Espanya és parla de nazis, per referir-se els catalans que volen un estat independent. Aquesta connexió demostra fins a quin punt és pot arribar per destruir el contrari, tot si val.

La memòria dels que van morir els camps de concentració està assegurada, però el que no està és que aquesta memòria sigui banalitzada per aquells que aplaudeixen la "División Azul". El llibre de Montserrat Roig, "Els catalans als camps nazis"  Edicions 62, fa un inventari amb noms i cognoms. A Espanya costa molt reivindicar a tots ells.

Oblidar, negar  i banalitzar, heus ací la triada que voldria silenciar per sempre aquestes víctimes que fan nosa per el relat interessat que alguns voldrien imposar.

La rifa de Nadal arriba a Pachà !

 

"(...). El dret inalienable del poble és l'enveja i, gràcies a l'enveja, tota la democràcia civilitzada rutlla! D'aquesta manera el poble somnia, i la gent es presenta als concursos, i compren números  de totes les loteries i rifes, estatals, nacionals i comarcals... El poble ha de tenir les seves fantasies, sí senyor, i creure fermament que un dels seus, potser un dia i gràcies a la sort, serà un privilegiat. Per això els mostrem, en imatges, tanta bellesa*...(pàg.176) (...)"

Ressenya: Montserrat Roig, La veu melodiosa

Montserrat Roig, La veu melodiosa, col.El balancí 197, Edicions 62, Barcelona, 1987.

Com és pot fer una ressenya d’un llibre magnific sense fer-ho malbé? La resposta és que es un llibre que es llegeix d’una volada. La història t’he enganxa immediàtament i no et deixa indiferent. A la contraportada hi ha una mena de sinopsi, molt brillant, però que no reflecteix el què passa al llibre. El llibre s’ha de llegir, i no mirar les contraportades.

El protàgonista és l’Espardenya, no té nom, més que aquest en la história. Hi ha dos mons que conviuen, el real i el ideal. L’Espardenya confon al principi aquest dos mons. Però, la vida real i és. Hi no es molt amable amb ell.

Hi ha un moment a la novel•la que diu:

-El teu avi –va afegir- també volia escriure de jove. Però buscava tant la perfecció que, amb els anys, es negà a fer-ho. Aleshores va voler construir amb la pròpia vida, i amb les dels altres, una obra mestre. No se’n va adonar que, tant la vida com la poesia, són imperfectes perquè les fem nosaltres” (pàg.148)

L'avi havia volgut crear un món perfecta per el seu net. Però al fer-l'ho, també al va condemnar.Un avi que té secrets amagats, ha volgut que el net visques en un món ideal, lluny del dolor i la lletgor de la vida quotidiana. Però, la realidad del món exterior del pis on enl nen hi vivia, l’espera. A fora li esperen sorpreses desagradables. També veure com tenim por del que és diferent. 

Viu temps foscos, tan per la poesia com per la vida, viure com els seus amics li fan el buit, perquè senten por d'ell. De bufo a traïdor tot d’una el portaran a la presó. La història del seu despertar al món es quan descobreix l’Eugènia. Som al any 1962. Represió i miseria. Els “seus amic” estàn ficats en política. Però rés més ell, i va més enllà i veu més enllà. Coneix la desgràcia, la pobressa i vol ajudar. Però la virtut amb aquell temps, no tenia premi. Ara tampoc.

Ara podem adonar-nos de la impostura d’una oposició ferotxa -per els seus membres- i mentidera. Però en aquelles dates, semblaven que salvarien els pobres i oprimits mitjançant consignes que no entenien i que no anaven en lloc. 

El llibre - ja sé que no es cap primicia, però val més tard que mai-, és  perquè es  llegeixi, perquè arriba a l’ànima i és capaç de dir-nos moltes coses sobre nosaltres mateixos.

Reseñas: Montserrat Roig, L'Agulla Daurada

La següent ressenya tracta del llibre de Montserrat Roig, L’Agulla Daurada, ed.62,Barcelona, ​​1985.

El llibre de Montserrat Roig és un llibre de viatges. Ens parla de Sant Petersburg (Leningrad), i la seva resistència numantina a la Segona Guerra Mundial. Ens parla de la Rússia soviètica dels 80. De les seves impressions i vivències.

[La siguiente reseña trata del libro de Montserrat Roig, L’Agulla Daurada, ed.62,Barcelona, 1985.

El libro de Montserrat Roig, es un libro de viajes. Nos habla de San Petersburgo (Leningrado), y su resistencia numantina en la Segunda Guerra Mundial. Nos habla de la Rusia soviética de los 80. De sus impresiones y vivencias.]

El llibre combina present i passat. Apareixen les glòries de l'antiga ciutat, el poeta Puixkin, i escriptor F.Dostoiesvki, juntament amb aquestes glòries immortals, apareix la seva geografia, amb els carrers i els rius que travessen la ciutat, el Neva, el Fontanka i el Moika, els seus afluents. Al costat de la seva geografia també cobra vida els monuments, el títol de l'obra fa referència a un dels seus edificis més emblemàtics i les seves històries.

El libro combina presente y pasado. Aparecen las glorias de la antigua ciudad, el poeta Pushkin, y escritor F.Dostoiesvki, junto a esas glorias inmortales, aparece su geografía, con sus calles y sus ríos que atraviesan la ciudad, el Neva, el Fontanka y el Moika, sus afluentes. Al lado de su geografía también cobra vida sus monumentos, el título de la obra hace referencia a uno de sus edificios más emblemáticos y sus historias.

La ciutat va resistir des del setembre del 1941 fins al gener del 1944. Gairebé nou-cents dies de patiment i mort, el recompte continua sent difícil d'avaluar, però probablement s'acosta al milió i mig. Amb els morts, els vius que van haver de viure l'infern.

[La ciudad resistió desde septiembre de 1941 hasta enero de 1944. Casi novecientos días de sufrimiento y muerte, el recuento sigue siendo difícil de evaluar, pero probablemente se acerca al millón y medio. Junto a los muertos, los vivos que tuvieron que vivir el infierno.]

El llibre relata història de vius i morts. La memòria dels vius dona vida als caiguts en aquest terrible lloc on va ser sotmesa per l'exèrcit nazi. Només un relat com a exemple de l'infern que apareix al llibre d'Alexander Adamovich i Daniil Granin, “El llibre del bloqueig” El relat ho explica una mestra, Maria Vasilievn Markova:

El libro relata historia de vivos y muertos. La memoria de los vivos da vida a los caídos en ese terrible sitio al que fue sometida por el ejército nazi. Sólo un relato como ejemplo del infierno que aparece en el libro de Alexander Adamovich y Daniil Granin,“El llibre del bloqueig” (El libro del bloqueo) El relato lo explica una maestra, Maria Vasilievn Markova:

"-Ja havíem format el grup de nens que havia marxar cap a la Gran Terra. N'hi havia un que tenia un aspecte lamentable i que s'estava en un racó sense dir res.

-Igor, què et passa alguna cosa?, li vaig demana.

-No, és que la mare m'ha tret de casa, m'ha dit que no  em pensa donar  més pa.

- Anem-la a veure, vaig fer.

- Però el nen s'hi negava. El vaig haver d'arrossegar fins al carrer de Txèkhov i vam pujar fins a un cinquè pis. El nen s'amagava darrere meu. A la cambra hi havia molta porqueria. Damunt d'un catre, hi jeia un esperpent. En veure el seu fill, l'ésser estrany s'arrapà a la flassada amb les urpes i començà a xisclar amb els ulls sortits:

-Igor! Ja t'he dit que no et donaré ni un tros de pa. Vés-te'n d'aquí, Fuig!

"L'habitació pudia. Hi havia piles i piles d'escombraries. L'aire era enrarit. No hi havia ni una escletxa de llum. Vaig intentar de convèncer la dona, li vaig dir que tingués paciència, que l'Igor se n'aniria al cap d'un parell de dies, però ella només bramava:

-Que se'n vagi ara mateix! No li donaré res! Vostè encara camina, però jo no em puc llevar. Sóc al llit, tinc gana!

"Vaig donar una ració de pa a Igor, però no el vaig poder convèncer que deixés la  mare i que vingués amb mi. M'acompanyà fins a la porta i em va dir:

-Jo en tinc la culpa, que estigui així. Vaig perdre la cartilla de racionament. No la jutgi, si us plau”.

" Igor es va quedar al costat de la seva mare. Al cap d'uns dies vaig saber que el nen havia mort. En aquells temps, fins i tot una mare amb bons sentiments podia convertir-se en una fera. Me la vaig trobar al cap d'uns anys. Havia canviat tant que a penes si la vaig reconèixer. Tenia tot l'aspecte d'una persona plena de salut. Però se m' acostà i em va dir:

-Què vaig fer, Déu meu?

-A  què treu cap recordar-ho ara?”, és tot el que vaig saber dir.

“Passaren unes setmanes i algú em va fer saber que la dona no va suportar els records: s'havia suïcidat”. (traducció és meva, pàg.196-7)

[-Ya habíamos formado el grupo de niños que había marchado hacia la Gran Tierra. Había uno que tenía un aspecto lamentable y que se estaba en un rincón sin decir nada.

-Igor, ¿qué te pasa algo?, le pregunté.

-No, es que mamá me ha sacado de casa, me ha dicho que no piensa darme más pan.

- Vamos a verla, hice.

- Pero el niño se negaba. Tuve que arrastrarlo hasta la calle de Chéjov y subimos hasta un quinto piso. El niño se escondía detrás de mí. En la habitación había mucha basura. Encima de un catre, yacía un esperpento. Al ver a su hijo, el ser extraño se agarró a la manta con las garras y empezó a chillar con los ojos salidos:

-Igor! Ya te he dicho que no te voy a dar ni un trozo de pan. ¡Vete de aquí, Huye!

"La habitación pudía. Había pilas y pilas de basura. El aire era enrarecido. No había ni un resquicio de luz. Intenté convencer a la mujer, le dije que tuviera paciencia, que Igor se iría al cabo de un par de días, pero ella sólo bramaba:

-¡Que se vaya ahora mismo! ¡No le daré nada! Usted todavía anda, pero yo no puedo levantarme. Estoy en la cama, ¡tengo hambre!

"Di una ración de pan a Igor, pero no pude convencerle de que dejara a mi madre y que viniera conmigo. Me acompañó hasta la puerta y me dijo:

-Yo tengo la culpa, de que esté así. Perdí la cartilla de racionamiento. No la juzgue, por favor”.

Igor se quedó junto a su madre. Al cabo de unos días supe que el niño había muerto. En aquellos tiempos, incluso una madre con buenos sentimientos podía convertirse en una fiera. Me la encontré al cabo de unos años. Había cambiado tanto que apenas si la reconocí. Tenía todo el aspecto de una persona llena de salud.

-¿Qué hice, Dios mío?

-¿A qué quita recordarlo ahora?”, es todo lo que supe decir.

“Pasaron unas semanas y alguien me hizo saber que la mujer no soportó los recuerdos: se había suicidado”. (pàg.196-7)]

Així que aquesta narració parla de nosaltres, per això, L’agulla Daurada (La Aguja Dorada), és un tamís on s'entrecreuen les experiències de l'autora, i dels personatges que apareixen en aquest llibre de viatges, un llibre on el destí és la nostra consciència.

[Así que esta narración habla de nosotros, por eso, L’agulla Daurada (La Aguja Dorada), es una tamiz donde se entrecruzan la experiencias de la autora, y de los personajes que aparecen en este libro de viajes, un libro donde el destino es nuestra conciencia.]