I desprès Ucraïna. La seva guerra de desgast -les xifres de mort son molt aproximatives, perquè son secrets de guerra. Sembla que més de 50.000 morts per part de Rússia han perdut la vida des de que fa dos anys va començar aquesta guerra de desgast. Per part de Ucraïna, les xifres oscil·len entre 20.000 i 40.000 morts. La xifra de civils son molt menors que a Gaza-, amb la Rússia de Putin que porta més de dos anys sense cap opció a una solució raonable. Més armament cap a Kiev no resoldrà el problema bèl·lic. Perquè aquesta guerra és a dins les fronteres de Ucraïna. Rússia/Putin i la seva camarilla no té cap interès a resoldre aquest conflicte iniciat per el mateix Putin. Arrel d’aquest conflicte bèl·lic, molts països de la UE parlen de la necessitat de rearmament. Això és una molt bona noticia per els fabricants d’armes. Països fronterers demanen a la seva ciutadania un esforç personal per la hipotètica defensa del territori. És de suposar que s’ha de defensar de Rússia, esclar. Las llista de països de la UE que vol reactivar el servei militar son aquells que no tenen cap capacitat per defensar-se. Lituània, Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia, Letònia, Àustria, Grècia y Estònia. Si ho fan és sobretot de cara a la galeria. L’experiència demostra que l’exèrcit professional és molt més eficient que el sistema de lleves, es a dir, el reclutament obligatori per edat. La UE és incapaç de establir un exèrcit conjunt, perquè ja hi ha l’OTAN, i serveix per pressionar a Rússia a envair Ucraïna. Tot plegat no és més que una mena de ideari de militarització de la societat per disciplinar a una societat inoculada de pors i incerteses. I alhora la agenda del autoritarisme postdemocràtic segueix el camí d’atomització de la societat que no més pot conformar-se a posar un like allà on no cal.
