"No sé què devia passar en altres èpoques. Però la història contemporània ens informa que els pobles no s'han mostrat remisos a fer la guerra quan hi han entrat induïts pels seus amos polítics. En bona lògica, hauria d'haver-s'hi esdevingut tot el contrari: a mesura que el temps avançaven, els pobles -la gran massa de la població dels Estats- sofrien en major escala les conseqüències de qualsevol conflicte bèl·lic, en raó de la progressiva efectivitat deletèria de les armes posades a contribució; (...). La reacció de les multituds, però en els moments decisius, s'ha produït en direcció oposada: els pobles s'han mostrat entusiastes de la guerra. (...) La guerra obre les portes a una realització més tangible de tot això: la lluita resulta escandalosament apta per a facilitar les satisfaccions anàrquiques que busca l'individu. Com que els qui, de principi, han de fer la guerra, són els joves, la tendència s'accentua en termes d'eufòria romàntica. (...) No podríem entendre la història dels segles XIX i XX, en tant que aquesta història recull la minúcia de les batalles i el fervor dels combatents, si oblidàvem aquella palpable veritat. La guerra, en si, és una "categoria" al·lucinant* " (Joan Fuster, "Diccionari per a ociosos" (pàgs. 61-62).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada