"No sé què devia passar en altres èpoques. Però la història contemporània ens informa que els pobles no s'han mostrat remisos a fer la guerra quan hi han entrat induïts pels seus amos polítics. En bona lògica, hauria d'haver-s'hi esdevingut tot el contrari: a mesura que el temps avançaven, els pobles -la gran massa de la població dels Estats- sofrien en major escala les conseqüències de qualsevol conflicte bèl·lic, en raó de la progressiva efectivitat deletèria de les armes posades a contribució; (...). La reacció de les multituds, però en els moments decisius, s'ha produït en direcció oposada: els pobles s'han mostrat entusiastes de la guerra. (...) La guerra obre les portes a una realització més tangible de tot això: la lluita resulta escandalosament apta per a facilitar les satisfaccions anàrquiques que busca l'individu. Com que els qui, de principi, han de fer la guerra, són els joves, la tendència s'accentua en termes d'eufòria romàntica. (...) No podríem entendre la història dels segles XIX i XX, en tant que aquesta història recull la minúcia de les batalles i el fervor dels combatents, si oblidàvem aquella palpable veritat. La guerra, en si, és una "categoria" al·lucinant* " (Joan Fuster, "Diccionari per a ociosos" (pàgs. 61-62).
Al pròleg de Jordi Herralde, hi ha paraules amigues per Castellet i un annex on recull fragments del retrats amb aquests “escenaris de la memòria”.
De tots els personatges, el més estrany, perquè el escriptor i traductor també ho és, és el retrat de Pere Gimferrer. Ens explica, que no sempre va portar barret i precisa el moment en què ho va fer.
“Hi ha qui diu que ha estat a casa seva. Una vegada Juan Benet, el novel•lista madrileny, va estar a punt d’entrar-hi: en tot cas, va poder donar una llambregada passadís enllà, i endevinà només una muntanya de llibres. (...), Jaime Salinas, aconseguí passar-hi un parell d’hores.”. Hi ha una descripció de casa seva, com si entressis al sanctasantorum, allà ón en paraules d’Espriu diu: “Darrere aquesta porta visc”. Castellet fa una descripció minuciosa de la casa i del escriptor.
Els retrats dels personatges, són molt diversos, i és impossible resumir-ho, perquè no faria justícia. Però, hi ha un transfons, que marca els personatges. Aquest retrats, en general, pertanyen a una època ja passada. El franquisme ho impregna tot. La misèria moral dels vencedors de la Guerra Civil, creà una atmosfera irrespirable, per tots, per començar els que van perdrà la guerra, i especialment, a tots aquells que és dedicaven a la cultura.
El retrats de Carles Barral, es un bon exemple, del que va haver de batallar contra la censura franquista. Hi ha un moment, parlant de Joan Fuster, que expressa una idea aterridora. Parlant de fer una antologia, i diu: “I és una proposta coherent com si fos d’un país europeu normal, malgrat la censura i el baix nivell cultural espanyol. I vaig pensar que, com sempre, el cas català és diferent. (...) Quan m’has dit que el teu article sobre la situació dels escriptors catalans, a Ínsula, havia passat per la censura sense entrebancs, era clar que la censura et podia permetre el que deies mentre ho diguessis en castellà! La llengua va ser el primer objectiu de la censura i ho ha estar des del principio, des que Franco va guanyar la guerra. Aquest és el moll de la qüestió. Què passa quan es prohibeix l’ús públic d’una llengua? Quina sortida hi ha?
“Se m’acut, ara, que fa cinc anys, el juliol de 1954, en van convidar al Congreso de Poseía de Santiago de Compostel•la. Hi havia poetes de totes les llengües de l’Estat. (...) vaig anar preguntant a alguns congressistes castellans què farien en una situació com la nostre, és a dir, de prohibició de la llengua. La resposta va ser pràcticament unànime, és a dir, que no podien imaginar un món on la llengua els fos prohibida. (...) No tenien resposta a les meves preguntes”. (...) el problema no rau solament en el fet que ens trobem en una situació de dictadura. El difícil és establir un “diálogo” entre situacions tan diferents. (...) Què passarà en el futur si algun dia arriba la democràcia? Estimularà la imaginació? O seguirem com sempre des de fa segles? Com que ni tu ni jo no ho veurem, ja s’ho faran!” (pàg. 439-440)
El context d'aquest retrat es el maig de 1959. Malgrat els avenços dins de la democràcia, l’estat de les autonomies, encarà té problemes per digerir el problema de la llengua. A Catalunya amb el bilingüisme. Sempre hi ha un grapat de intel•lectuals que voldríem que el millor que és pot fer una sola llengua, i endevinin quina volen?
L’última expressió “ja s’ho faran!” és molt adient a Joan Fuster.
46.- “LES úniques revolucions temibles són les prematures, perquè acaben malament”.
47.- “ELS vençuts passen ràpidament de moda”.
48.- “Hi ha governants per als quals governar és només una operació de revenja”.
49.- “LENIN, o Marx, o tots dos, deien que fins ara totes les revolucions han acabat per reforçar la màquina governamental. Les reaccions, també. La màquina governamental es reforça contínuament, amb qualsevol excusa”.
50.- “LA sardana és ‘republicana’ i ‘federal’, com apuntava Eugeni d’Ors. I potser per això està en decadència”.
51.- “’TOT poder ve de Déu’. Però els poderosos, ¿d’on vénen?”.
52.- “GÈNESI, III,19.- [Am la suor del teu rostre menjaràs el pa fins que tornis a la terra, perquè d'ella vas ser pres; doncs pols ets, i a la pols tornaràs.] Però com que la suor s’evapora...”
53.- “FAN la guerra per ofici, torturen per ofici, enganyen per ofici... ¿Es que no són capaços de guanyar-se la vida d’una altra manera?”
54.- “LA democràcia és insegura. Per això tothom en té por”.
55.- “TENIM el vocabulari viciat pel classicisme. Parlem de ‘gasos nobles’, i d’un gos ‘sense amo’ en diem un gos ‘abandonat’, i no un gos ‘lluire’ ”.
56.- “LA llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!”
57.- “ETNOGRAFIA I FOLKLORE.- A l’home, le feia feredat el silenci, i s’enginyà el tambor. Desprès, amb el tambor, organitzà guerres i danses”.
58.- “SENSE himnes, sense banderes, sense visques”
59.- "TAL com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi”
60.- “NO INTERVENCIÓ EN ELS AFERS INTERNS D’UN ALTRE PAÍS.- Bofill i Mates (L’altra concòrdia, pàg.50) ho definia així: ‘ Donar-se recíprocament carta blanca perquè oprimeixi lliurement, cada soberania, els seus súbdits’ “.
61.- “EL poder segrega una concepció patrimonial del poder: el que mana és l’amo”
62.- “ASSERCACIONS i negacions discutibles, ho admeto. Potser seran útils just per això, perquè són discutibles: perquè inciten a la discusió.”
Nota:
Los textos son escritos dentro de Consells, proverbis i insolències [Consejos, proverbios e insolencias](1968). Una vez más hay que recordar que el objetivo de estas páginas, es el ir a las fuentes y leerlos.
* Joan Fuster , Indagacions i propostes. Assaig, diaris, aforismes (1981), 4ª ed.Edicions 62, Barcelona, 1998.
31.- “EL perill de ‘dominar l’ofici’ és que l’art sigui simplement ‘ofici’”.
32.- “PERLES DEL DICCIONARI.- ‘Filosop (phil-, filosof)..., 2. orinal de malalt” (Diccionari Aguiló, vol.IV, pàg.57)”
33.-“DIALÈCTIC o no –de moment , això és secundari-, materialisme. En tant que filosofia, ni arriba a semblar filosofia. Què més podríem demanar?”.
34.- “NOMÉS els arqueòlegs saben què és el temps”.
35.- “NECESSITES un rival per a afirmar-te. No el destrueixis! Preserva-te’l, subvenciona’l, si cal!”.
36.- “NO facis versos sobre la mort: és inútil. Fes testament,
que resulta molt més pràctic”.
37.- “NO dubta qui vol, sinó qui pot. Esforça’t a dubtar, tanmateix”.
38.- “NO tinguis més conviccions que les decididament imprescindibles”.
39.- “DEFINEIX-TE, si vols. Però no perdis de vista que definir-se és ensenyar les vergonyes”.
40.- “EN el temps de la cibernètica, l’important és saber parar una màquina”.
41.- “T’EXHORTO a practicar l’equitació. En la pròxima societat sense classe no en tindràs l’oportunitat. Ara tampoc, és cert. Tanmateix, t’hi exhorto. Fa bonic”.
42.- “ HAS de llegir Henry Miller, perquè, vertaderament, Rabelais ja no el suportaries. I, al cap i a la fi, amb l’un o amb l’altre, et trobaràs amb la inesgotable, alliçonadora epopeia de la bragueta”.
43.- “ET tracten com si fossis una cosa. I és que ets una cosa, quantificable i cotitzada. La teva obligació és saber-ho”.
44.- “LA renda sexual per capita! Això també ho haurien de precisar les estadístiques!
45.- “EL que mana vol que els manats siguin dòcils. Tota filosofia de la història ha de partir d’aquesta obvietat”.
Nota: Los textos son escritos dentro de Consells, proverbis i insolències [Consejos, proverbios e insolencias](1968). Una vez más hay que recordar que el objetivo de estas páginas, es el ir a las fuentes y leerlos.
* Joan Fuster , Indagacions i propostes. Assaig, diaris, aforismes (1981), 4ª ed.Edicions 62, Barcelona, 1998.
16.- “TOT això que jo ara penso i escric, ho han pensat i ho han escrit molta, moltíssima gent, abans que jo. Si no fos així, no tindria mèrit”. 17.- “EL pitjor de ser vell és que tothom té, d’entrada, la intenció de respectar-te”. 18.- “ET discuteixen? Doncs ja comptes amb alguna probabilitat de tenir raó”. 19.- “TOTS passem per moments en què ens agradaria ser uns perfectes idiotes”. 20.- “ÉS probable que m’equivoqui. De tota manera, he de córrer aquest risc”. 21.- “COSTA mot d’aconseguir una certesa, i encara sempre és interina”. 22.- “LA idea de “reciprocitat” resulta astutament egoista. I explica l’existència dels “bons samaritans”, de més a més”. 23.- “THOTOM és subaltern d’algú”. 24.- “PENSAR és deformar. Com pintar o fer poesia, però d’una altra manera”. 25.- “EN realitat, de respecte per la filosofia, només en tenen els filòsofs, i encara no tots”. 26.- “QUAN el pintor pinta, el món creix”. 26.- “LA màxima creació humana és el triangle equilàter”. 27.- “ALGÚ va inventar l’art per suplir les deficiències de la veritat”. 28.- “NOMES l’evident és raonable. La raó, en bona part, depèn de la ‘vista’”. 29.- “HISTORIA DE LA PINTURA.- Non saturatur oculus visu [L'ull no està satisfet] (Ecc I,8) 30.- “EN art, la forma més justa de realisme és la caricatura”. Nota:
Los textos son escritos dentro de Consells, proverbis i insolències [Consejos, proverbios e insolencias](1968). Una vez más hay que recordar que el objetivo de estas páginas, es el ir a las fuentes y leerlos.
* Joan Fuster , Indagacions i propostes. Assaig, diaris, aforismes (1981), 4ª ed.Edicions 62, Barcelona, 1998.
1.- “...Huma, massa humà...” No hi ha res que sigui massa humà”. 2.- “Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser mal educat”. 3.- “L’HOME no ha fet res més, d’encà que és home: corregir la creació, esmenar l’obra de Déu –tot allò que Déu havia fet i que, segons el Gènesi, considerava bo...” 4.- “La dona és un home tan absolutament alienat, que ni tan sols és una dona”. 5.- “NINGÚ no pot viure sense fer una víctima. O sense fer-se víctima de si mateix”. 6.- “I la castedat, què? No és una forma de l’avaricia?” 7.- “EN última instància, som allò que els altres ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen que siguem”. 8.- “ELS desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil•la”. 9.- “ SÍ, en efecte, el món està mal fet... Diguem-ho, almenys, de tant en tant”. 10.- “NOMÉS hi ha una manera incruenta de viure: dormir”. 11.- NO la nuesa, el vestit és impúdic. Però passa que ja ens hi hem acostumat, i de més a més, el clima no permet res més”. 12.- “AL capdavall, la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat”. 13.- “SÓC optimista: tanco els ulls”. 14.- “LES meves contradiccions són les meves esperances”.
15.- “ELS dèbils estem condemnats a ser deslleials, mentiders, envejosos, astuts. Que no ens ho reprotxin, doncs!” Nota: Los textos son escritos dentro de Consells, proverbis i insolències [Consejos, proverbios e insolencias](1968). Una vez más hay que recordar que el objetivo de estas páginas, es el ir a las fuentes y leerlos.
* Joan Fuster , Indagacions i propostes. Assaig, diaris, aforismes (1981), 4ª ed.Edicions 62, Barcelona, 1998.
1.- “Un càlcul estadístic, bastant perfecte, fet sobre la massa total de la literatura catalana produïda d’ençà de la Renaixença, em dóna per resultat que, quant a la temática:
a)El 60% és una glossa més o menys acadèmica d’aquells versos de Verdaguer que diuen:
Tot sia ver vós
Jesuset dolcísim;
Tot sia per vós,
Jesús amós;
b)Un 30% tracta de l’Empordà;
c)El 10% restant s’ocupa dels temes habituals en qualsevol literatura civilitzada” [Wax1.- "Un cálculo estadístico, bastante perfecto, hecho sobre la masa total de la literatura catalana producida desde la Renaixença, me da por resultado que, en cuanto a la temática: a) El 60% es una glosa más o menos académica de aquellos versos de Verdaguer que dicen: Todo sea ver vos Jesusito dulcísimo; Todo sea por vos, Jesús amos;
b) Un 30% trata del Empordán; c) El 10% restante se ocupa de los temas habituales en cualquier literatura civilizada "(1968)]
2.- “Dit d’una altra manera.- La Història de la Filosofia és aquell capítol de la Historia de la Literatura on s’arraconan el gran llibres il•legibles”. ["Dicho de otra manera.- La Historia de la Filosofía es aquel capítulo de la Historia de la Literatura donde dejan los grandes libros ilegibles".]
3.- “Guerres, fam, opressions… Els crims quoditians de la nostre societat són tan monstruosos com insistits. El major de tots, però, és d’haver-nos-hi acostumat fins al punt de fer-nos-en cómplices per indiferencia”. ["Guerras, hambre, opresiones ... Los crímenes cotidianos de nuestra sociedad son tan monstruosos como persistentes. El mayor de todos, sin embargo, es de habernos acostumbrado hasta el punto de hacernos en cómplices por indiferencia ".]
4.- “Sobre els orígens històrics de la vaga.- Una, a Grècia. Aristòfanes la registra en Lysistrata. Fou una vaga de sexes.” ["Sobre los orígenes históricos de la huelga.- Una, en Grecia. Aristófanes la registra en Lysistrata. Fue una huelga de sexos. "]
5.- “El dia que es faci un recompte dels mèrits del rancor, es veurà que no són insignificants. Sense rencor no tindriem la Revolució, ni els Nacionalismes, ni la millor part de la Divina Comèdia”. ["El día que se haga un recuento de los méritos del rencor, se verá que no son insignificantes. Sin rencor no tendríamos la Revolución, ni los Nacionalismos, ni la mejor parte de la Divina Comedia "]
6.- “Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició”. ["¿Quién está dispuesto a morir por un ideal, está, en el fondo, igualmente dispuesto a matar por el ideal. Todas las doctrinas que empiezan con unos mártires terminan con una inquisición "]
7.- “Sempre hi ha hagut tirania; és gaire segur que sempre n’hi haurà. Les més suportables són aquelles que no s’exerceixen en nom de principis elevats”. ["Siempre ha habido tiranía; es muy seguro que siempre habrá. Las más soportables son aquellas que no se ejercen en nombre de principios elevados "]
8.- “L’oci és essencialment perniciós. El dia que les màquines, automatitzades o més productives, concedeixin a l’home un lleure gairabé continu –tot és possible-, se’n veuran els estralls. S’accentuarà, per exemple, la tendencia de la gent a l’alcohol, a la filosofia i al suïcidi”. ["El ocio es esencialmente pernicioso. El día que las máquinas, automatizadas o más productivas, concedan al hombre un ocio casi continuo -todo es posible-, se verán los estragos. Se acentuará, por ejemplo, la tendencia de la gente al alcohol, a la filosofía y al suicidio "]
9.- “Idea de pàtria- El vell mot llatí, utilitari i seriós, diu: “Ubi bene, ibi patria” [On està el bé allà està la pàtria]. Huysmans, espiritual i devot, diu” Ma patrie c’est où je prie bien” [La meva pàtria és on reso bé]. En últim terme, les dues actituds s’equivalen.” ["Idea de patria- La vieja palabra latina, utilitaria y seria, dice:" Ubi bene, ibi patria "[Dónde está el bien allí está la patria]. Huysmans, espiritual y devoto, dice "Ma patrie c'est où je prie bien" [Mi patria es donde rezo bien]. En último término, las dos actitudes se equivalen. "]
10.- “La societat no es deixa pas engañar. Sap que la follia no és sinó una coartada biológica de certes formes d’inconformisme. Un manicomi, tan com de sanatori, fa de presó.” ["La sociedad no se deja engañar. Sabe que la locura no es sino una coartada biológica de ciertas formas de inconformismo. Un manicomio, tanto como de sanatorio, hace de prisión. "] Nota: Los textos son escritos dentro de Consells, proverbis i insolències [Consejos, proverbios e insolencias](1968). Una vez más hay que recordar que el objetivo de estas páginas, es el ir a las fuentes y leerlos.
* Joan Fuster , Indagacions i propostes. Assaig, diaris, aforismes (1981), 4ª ed.Edicions 62, Barcelona, 1998.
Joan Fuster en su “Diccionari per ociosos”, nos explica en la letra N “nacionalisme. Término en la actualidad tan manido que ya no se sabe de qué hablamos, lo cual resulta muy extraño y perturbador.
Fuster empieza desempolvando el término “nacionista” que aparece en el Diccionario Aguiló [Marian Aguiló i Fuster (1825-1897] a propósito de un texto, el Lumen Domus. En el Diccionario aparece un pequeño fragmento del mencionado Lumen Domus que dice así: “Si los frares predicadors de Catalunya gozan quexarse y parlar ab lo degut zel de los de sa nació, al punt són tractats de nacionistas i bandolers” [“Si los frailes predicadores de Cataluña tienen la osadía de quejarse y hablar con el debido celo de los de su nación, al punto son tratados de nacionistas y bandoleros”]. Fuster aclara: “Una prèvia: “bandolers”, ací, vol dir “parcials”; no hem d’exagerar les coses!” [Una previa: “bandoleros”, aquí, quiere decir “parciales”; no hemos de exagerar las cosas]. Fuster aventura que el texto Lumen Domus, y el término “nacionista” ha de ser de antes del siglo XIX. Porque nacionista es precursor de “nacionalista”. Fuster hace volar la imaginación y aventura una idea atrevida al decir que “ I heus ací que en llengua catalana aquest derivat de nació –el sufixista s’hi fa plenament significatiu- s’anticipa, n’estic segur,a totes les altres llengües europees”. [He aquí que en lengua catalana este derivado de nación -el sufijo se hace plenamente significativo- se anticipa, estoy seguro, a todas las otras lenguas europeas](…)
Fuster sintetiza los dos rasgos que conlleva el nacionalismo: “lamentació i reivindicació”. La exaltación patriótica siempre supone al “otro”. Llegar afirmar que el “’nacionalisme’ ens permet de pensar que és una forma de ‘patriotisme’ una mica especial: un ‘patriotisme’ vexat i, per això mateix, més agressiu.” (pàg.101-102) ["nacionalismo nos permite pensar que es una forma de patriotismo un poco especial: un patriotismo humillado y, por eso mismo, más agresivo"]. Establece una tipología interesante entre pueblos plenos (excel•lit) y pueblos frustrados. Los primeros son aquellos que han acabado convertidos en estado-nación, mientras que los otros no han llegado a nada. Pone el ejemplo de Francia y de los Países Occitanos. A partir del siglo XIX, el “nacionalismo”, apunta Joan Fuster “entraren en una nova fase de consciencia política: nosaltres, també" ["entraremos en una nueva fase de consciencia política: nosotros también"]. Apunta la idea que Cataluña ni era un pueblo pleno ni frustrado. ¿Qué era entonces? Dice Joan Fuster: “(…) Els catalans, a diferencia dels uns i dels altres, estaven en condicions d’esdevenir nacionistes amb una facilitat què és quasi premonitòria”.["Los catalanes, a diferencia de los unos y de los otros, estaban e condiciones de convertirse en nacionistas con una facilidad que es casi premonitoria"](pàg.104). ¿Por qué nacionista y no nacionalista? La respuesta es que el nacionalismo catalán “mai no fou un nacionalisme virulent i resolut. La vocació nacionalista prou la tenim: l’adversitat ens hi ha empeny i obliga. Ara bé: és una vocació que no arribem a satisfer" [nunca fue un nacionalismo virulento y resoluto. La vocación nacionalista ya la tenemos: la adversidad nos empuja y obliga. Ahora bien, es una vocación que no llegamos a satisfacer]”. Acaba con una declaración escéptica: “Ser nacionista era una conducta explicable, lógica, en el XVII o el XVIII. No ho era gens, ja en el XIX. Ser nacionalista, avui, també es un anacronisme. Només que, en el fons, hi ha “pobles” que encara no poden ser res més que això. Es absurd. Tristament absurd.” (pàg.105) [ Ser nacionista era una conducta explicable, lógica, en el XVII o el XVIII. No lo era, ya en el XIX. Ser nacionalista, hoy, también es un anacronismo. Solamente que, en el fondo, hay "pueblos" que todavía no pueden ser nada más que esto. Es absurdo. Tristemente absurdo. ] Esta declaración pesarosa, debería hacernos reflexionar en el momento actual, donde hay un juicio política y unos representantes de la ciudadanía que querían ir más allá de lo que podía imaginar Fuster.
En la nueva era de las "fake news", es oportuno repasar lo que decía Joan Fuster sobre el "charlatan". Es además especialmente oportuno en estas horas de campaña electoral, donde los candidatos -que buscan su acomodo en los diferentes niveles de la Administración-, hablan y prometen como descosidos. Es verdad que últimamente, no proponen sino que insultan. Son los nuevos tiempos descafeinados en los que lamentablemente vivimos. Xarlata
«Homme libre, toujours tu chériras la mer? El vers —de Baudelaire— fa bonic: sembla de Víctor Hugo i tot! Però... Penso que, probablement, cap home del Mediterrani no seria sincer si lligava la idea de llibertat a la idea de mar. (…) Per a nosaltres, en. efecte, la llibertat és inseparable de la terra ferma —davant la mar— on som arrelats. Més encara: inseparable de la plaça del poble on habitem. Dic «la plaça»: l’àgora, el fòrum —si preferiu unes al•lusions decoratives. La societat del Mediterrani, fins ara mateix, s’organitza en ciutats: ni tan sols hem arribat —ho formulo, com tot, cum grano salis— a la nació. (…) La llibertat, en una plaça —en l’àgora, en el fòrum—, és, simplement, la llibertat de xerrar. Quan els homes del Mediterrani parlen de llibertat, no volen referir-se a res més. L’home del Mediterrani porta una cotorra política dintre seu. És una cotorra política, a seques. Afeccionats a xerrar, viciosos de la xerrameca, admirem els genis de l’especialitat. Per això el Mediterrani és, essencialment, una pedrera fèrtil de tribuns: tribuns de la plebs, en uns casos, o tribuns de la tirania, en d’altres. Però sempre tribuns: oradors, xerraires, xarlatans. (…)El dèspota és un personatge tan entranyable, per a nosaltres, que gairebé pertany —diríem— al folklore. Però el dictador mediterrani no escapa a la fatalitat del seu terrer: és un xerraire més, un xarlatà. (…) En uns altres llocs, l’autoritarisme es recolza en d’altres mèrits: el providencialisme, la dinastia, la ferocitat, el perfil heroic, el dogma doctrinari. Entre nosaltres, en tot cas, això ha d’avalar-se amb la típica —i tòpica— facultat perorativa. En bona part, la «dinàmica històrica» de les nostres societats gira entorn de la llibertat de xerrar: llibertat que reclamen els ciutadans per a ells, monopoli que els tirans s’apressen a reservar-se. Un dèspota lacònic tindria, entre nosaltres, ben poques possibilitats de durar. (…) Els súbdits, els ciutadans, els sotmesos, no aspiren a manar: s’acontenten de parlar, de xerrar. El tirà, de vegades, els concedeix una tolerant oportunitat d’esbravar-se en una oposició merament verbal.(…). Parlar — parlar a la plaça— és la nostra màxima il•lusió. Com a dictadors o com a dictats, els mediterranis volem parlar: xerrar. La mar? L’home «lliure» sempre chérira la plaça: l’àgora, el fòrum . (pàg.177-179)
++++++++++++++
Un ejemplo...
Charlatan [ El hombre libre, siempre amará la mar? El verso –de Baudelaire- es bello: parece de Víctor Hugo y todo! Pero... Pienso que probablemente, ningún hombre del Mediterráneo no sería sincero si ligaba la idea de libertad a la idea de mar. (…) Para nosotros, en efecto, la libertad es inseparable de la tierra firme –delante del mar- donde estamos anclados. Más aún: inseparable de la plaza del pueblo donde habitamos. Digo “la plaza”: el ágora, el fórum –si preferís unas alusiones decorativas. La sociedad del Mediterráneo, hasta ahora mismo, se organiza en ciudades: ni tan solo hemos llegado –lo formulo, como todo, cum grano salis- a la nación. La libertad, en una plaza –en el ágora en el fórum-, es, simplemente, la libertad de charlar. (…) El hombre del Mediterráneo lleva una cotorra política dentro de él. Es una cotorra política, a secas. Aficionado a charlar, vicioso de la habladuría, admiramos los genios de la especialidad. Por esto el Mediterráneo es, esencialmente, una cantera fértil de tribunos: tribunos de la plebe, en unos casos, o tribunos de la tiranía, en otros. Pero siempre tribunos: oradores, habladores, charlatanes. (…) El déspota es un personaje entrañable, para nosotros, que casi pertenece –diríamos- al folclore. Pero el dictador mediterráneo no escapa de la fatalidad de tierra: es un hablador más, un charlatán. En otros lugares, el autoritarismo se apoya en otros méritos: el providencialismo, la dinastía, la ferocidad, el perfil heroico, el dogma doctrinario. Entre nosotros, en todo caso, esto ha de avalarse con la típica –y tópica- facultad perorativa. E buena parte, la “dinámica histórica” de nuestras sociedades gira en torno a la libertad de charlar: libertad que reclaman los ciudadanos para ellos, monopolio que los tiranos se apresuran a reservarse. Un déspota lacónico tendría, entre nosotros, muy pocas posibilidades de durar*. (…) Los súbditos, los ciudadanos, los sometidos, no aspiran a mandar: se a contentan con hablar, charlar. El tirano, a veces, les concede una tolerante oportunidad de desfogarse en una oposición meramente verbal. Hablar –hablar en la plaza- es nuestra máxima ilusión. Como dictadores o como dictados, los mediterráneos queremos hablar: charlar. ¿La mar? “libre” siempre amara la plaza: el ágora, el fórum**. ] (“Diccionari per a ociosos”, pàg. 177-179)
Joan Fuster, Obres Completes/6 Assaig,2. Clàssics Catalans del Segle XX, edicions 62, Barcelona, 2ªed. 1992.
Nota:
* "Un déspota lacónico....". Franco era la excepción. Frente a otros dictadores, no es necesario dar nombres, porque salen inmediatamente, éste no tenía don de palabra, y sin embargo, gobernó con mano de acero una España en blanco y negro, que algunos nostálgicos, querrían volver de la mano de Vox a una España preconstitucional. ** La traducción es de antoni3
Transcribo un texto de Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964): Xenofobia
“ (…). En qualsevol cas, l’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. (…) Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som “estrangers” per a algú. I de l’estranger, en fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el forester se’ns presenta com a client. No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubto. (…) L’antiga xenofòbia, l’autèntica xenofòbia, l’odi a l’estranger, tanmateix, perdura i perdurarà per molt de temps encara. Ni que sigui mentre els Estats tinguin escoles obertes. (pàgs. 179-180)
[En cualquier caso, el extranjero es un punto de referencia polémico, probablemente imprescindible, para un patriotismo agresivo. (…) Toda xenofobia contesta a otra xenofobia, ya que todos somos “extranjeros” para alguien. Y del extranjero, hacemos un enemigo: cada extranjero es un enemigo potencial. Solamente la moderna expansión del turismo comienza a derogar este principio de vieja prosapia sentimental: ahora el extranjero se nos presenta como cliente. No sé si el turismo acabara rebajando la xenofobia: lo dudo. (…) La antigua xenofobia, la auténtica, el odio al extranjero, sin embargo, perdura y perdurará por mucho tiempo todavía. Ni que sea mientras los Estados tengan escuelas abiertas.]
[Joan Fuster, Obres Completes/6 Assaigs,2. Clàssics Catalans del Segle XX. Edicions 62, 2ed. Barcelona, 1992]
