Llegint els articles de la Montserrat Roig (1946-1991), en Un pensament de sal, un pessic de pebre*. Tinc la sensació que malgrat els seus articles escrits al 1991 semblen fet per ara mateix. Sembla que hi ha coses que no canvien o en tot cas, sempre poden anar a pitjor. Diu: “(...) Però la imatge d’un home vençut ens retorna l’única veritat: les guerres serveixen perquè el nombre de derrotats es faci més gran. Mai no en sabrem el nom, ni les històries familiars, ni si alguna vegada s’han sentit estimats. Aquesta història només surt a les novel•les, això si encara queden novel•listes que batallen pel cor dels homes."
"(...) Que ens hem convertit en addictes del petroli i que el nostre benestar un pèl minso però benestar al capdavall, s’ha aconseguit a costa de la depredació de tres quartes parts del món. (...)"
"Vicençs Fisas diu que la cultura de la pau ha de substituir la cultura de la violència. Un programa que durarà segles. Potser és urgent aprendre a viatjar d’una altra manera. (...) Viatjar amb el pensament al Perú, on l'epidèmia de còlera s’hauria eradicar només estalviant les despeses d’un dia d’aquesta guerra - [parla de la guerra contra Saddam Hussein per part d’Estats Units i els seu aliats, gràcies a les seves mentides]-. Viatjar amb el pensament per tot el món, convertint-nos en habitants que sospitem sense parar d’aquestes mentides, tan dolces, que ens han pretès contar**. Ho sabíem, ho dèiem. Però enraonar d’aquests afers era demostrar un excessiu sentimentalisme, sempre considerat de mal gust. I vam acabar per triturar tots els sentiments dins la batedora, amb l’esperança que no augmentés el nostre colesterol, l’únic fet de rellevància durant deus anys d’aquest segle.” (28-II-1991) (pàg.234-5)
“Em penso que he arriba a ser historiador per fer un dia aquesta troballa. La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la seva pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, d’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana. Aquesta és la meva feina i, tocant aquell arxiu del tribunal, resseguint amb els ulls les línies traçades per la ploma de l’escrivà, sento un alleujament indicible.” (pàg.156)
+++++++++++++++++++
La presó altre cop. Determinats jueus passen del gueto a la ciutadania, però Matès va d’una cel•la a l’altra, sense deixar mai d’estar fora de la llei. Tal com escriu un jurista el 1938 a Les Cahiers des droits de l’homme, “he vist, nombroses vegades, aquests pobres infeliços la vida dels quals passa gairebé per complet a la garjola. Surten d’una presó per ser conduïts a la frontera d’un país veí, on no triguen a empresonar-los altra vegada”. Matès, un refugiat polític al qual França té l’honor d’atorgar el dret d’asil? El seu empresonament demostra més aviat la inanitat de la distinció entre “estrangers de bona fe” i “estadants irregulars”, i la fusió de tots dos en la categoria dels delinqüents.” (pàg.157)
+++++++++++++++++++
Llegeixo al llibre de Ivan Jablonka, Història del avis que no vaig tenir. Una investigació. Trad. Marta Marfany. Llibres Anagrama 93. Editorial Anagrama, 2022.
A la contraporta del llibre és pot llegir:
"Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i documents, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques... De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust." Així, ens situa en el context que l'autor Ivan Jablonka fa la seva particular investigació de passat i del present.
“-Ell era diferent de Matés. Però va continuar sent comunista tota la vida.
-Fins i tot després de la purga dels generals, la liquidació del KPP, el pacte germanosoviètic?
-És clar! Ser comunista és una identitat. Tant és el que facin Stalin o el Partit. “ (pàg.150)
+++++++++++++++
Xenofòbia, misèria, vulnerabilitat: el lot de tots els immigrants. (...) Hem de recordar que Matès va néixer a l’imperi dels tsars, on els jueus no tenien el dret de residir a la ciutat, ni el dret de comprar terres, ni el dret de dedicar-se a determinades professions, ni el dret de sortir de “la zona de residència”, qua abraça la Polònia del Congrés, Ucraïna, Bielorússia, Lituània i una part de la Rússia de l’oest. París és terra de llibertat.” (pàg.150)
++++++++++++++
El revolucionari valent i íntegre es retracta com a jueu de la diàspora. El comunista polonès queda despullat per tothom, de Parczew a París, d’Estocolm a Roma, de l’extrema dreta al PCF. Clandestí a Polònia, clandestí a França: dues classes d’absència en el món, però la primera, alimentada per l’esperança de ser útil a la humanitat, transforma els perills en missions, els turments en sacrifici, i ofereix moments de plenitud. França, en comparació, és la grisor, l’absurditat, el laberint amb el qual topes –i tinc curiositat per saber quins sentiments va provocar en Matès el pacte germano-soviètic del 23 d’agost de 1939. “En molt poques ocasions”, escriu Arthur Koestler, “en les hores més fosques, la humanitat resta abandonada sense una fer particular per la qual viure i morir” “ (pàg.152)
Josep Pla
II
La nevada de Nadal (1962), com les inundacions del Vallès, produí, d'entrada, una gran sorpresa. Semblà com si després de vint-i-cinc anys de cretinització dictatorial general progressiva, que ha produït en els uns una somnífera indiferència i en els altres una fascinació pel paternalisme, semblà, deia, que aquella aigua o aquella neu que queia fos inconcebible. Feia l'efecte com si la naturalesa hagués trencat les regles de joc d'una manera escandalosa i no gens correcta. La paralització mental, l'estupidització general, l'embeneitiment, és el fenomen més voluminós del país. (pàg.107)
No diu res de la catàstrofe humana que va suposar les inundacions!
IV
Després de la guerra civil [1941], vaig anar a Madrid, (...).Hi vaig trobar Carles Sentís [al Palace]. Vaig tenir la debilitat d'explicar-li el que pensava sobre la guerra general i l'estat del país. Amb això entrà un senyor amb una gran comitiva: era un tal Orbaneja*, cap de l'ordre públic de Madrid. Sentís, suposo que per fer gràcia, li explicà el que li havia dit. Orbaneja en féu presentar a la Seguretat, que era a l'edifici del Ministeri de la Governació de l'Estat -Puerta del Sol. Hi vaig estar dos dies en un saló dormint sobre una otomana. Vaig poder donar un encàrrec a Sentís demanant-li que el seu soci, Gregorito Marañón, em fes alliberar. Em donaren un salconduit i vaig anar-me'n a casa**. (pàg.175-6)
* El capitán médico Vicente Sergio Orbaneja estuvo involucrado en la sublevación militar en Mallorca cuando estaba destinado en el Hospital Militar de Palma. Tuvo un puesto destacado en la organización de los servicios sanitarios del frente de Manacor y en Artá, si bien su actuación no estuvo exenta de incidentes, como el haber fingido una herida durante el bombardeo de la última localidad. Sus conexiones políticas le sirvieron para participar en las intrigas que precedieron el Decreto de Unificación de las fuerzas políticas del bando nacional en 1937 y, a continuación, para desempeñar cargos destacados en los primeros años del franquismo. Tras ser gobernador civil en León, Tenerife y Murcia y jefe de la Policía en Madrid, su carrera política se desvaneció a partir de 1941 al verse implicado en un caso de corrupción. Durante décadas ha sido recordado en Mallorca por su papel en la represión política, aunque no se han aportado muchas evidencias escritas. El contraste entre documentos inéditos de los archivos del Hospital Militar y otras fuentes, como las memorias del alférez médico Bartolomé Mestre, arroja luz sobre este personaje del que se conocen pocos detalles y todavía falta un estudio general. (Gabriel Alou Forner, EL CAPITAN MEDICO VICENTE SERGIOORBANEJA: AUGE Y CAIDADE UN FALANGISTA DESCONOCIDO. BSAL #73, 2017, 191-211, ISSN: 0212-7458)
** Al llibre hi ha al annexos una carta de Carles Sentís a Josep Pla del 16 de julio 1941 [pàgs. 255 i següents] , on tracta d'explicar-se.
Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.
En el món d'avui, parlar de llibres d'autoajuda o coaching o qualsevol altre bajanada d'aquestes, no vol dir que abans d'això, la gent no sabia que havia de fer?
Llegim atentament aquest fragment:
"Aquest fenomen universal presenta tres aspectes, be coneguts de tothom:
a.) Donats el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai són idèntics, ni és possible de preveure'ls amb exactitud. Hi ha sempre, en passar-los a prova, una cosa que anguileja i desconcerta constantment. De vegades, la realitat dóna més: de vegades menys. Sovint, sense més ni més, tot falla: a voltes, fins amb menys d'esforç, tot reïx.
b.) Els dots i el treball no són una garantia segura. Homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles. Homes infatigables i de primer ordre vivotegen -occità- [sobreviuen] tan sols.
c.) És inútil d'enfrontar homes iguals, de forçes iguals, o bé homes diferents, superiors els uns als altres. És impossible de preveure amb exactitud, ni vagament aproximada, quins aniran més lluny*." (pág.16)
* Gaziel [Agustí Calvet, 1887-1964]. Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí (1893-1914). Memòries I. Les millors obres de la literatura catalana. Edicions 62 i "la Caixa". Barcelona,
