Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
divendres, 18 d’octubre del 2024
El Cometa A3 Tsuchinschan ha il·luminat al exèrcit israelià!
dilluns, 14 d’octubre del 2024
Destruir hospitals i escoles el nou algoritme de la IA bèl·lica
dijous, 1 d’agost del 2024
dilluns, 22 d’abril del 2024
Israel busca l'extermini dels palestins i de pas les seves terres
dissabte, 9 de març del 2024
Grossman i els seus dubtes existencials
Avui, al Ara.cat, (8/3/24) apareix un article de David Grossman, Israel està caient en un abisme. Un article extens, emotiu, amb molts dubtes i una sensació de neguit existencial. Hi ha una frase prou ambigua quant diu: “¿Els països amb interessos en el conflicte no veuen que els israelians i els palestins ja no són capaços de salvar-se a si mateixos?”. Què vol dir això?
L’ inici del seu article explica el què representa el 7 d’octubre del 2023: “Com durant diverses hores els terroristes de Hamàs van envair llars d'israelians, van assassinar unes 1.200 persones, van violar i segrestar, saquejar i incendiar. Durant aquestes hores terribles, abans que les forces de defensa d'Israel sortissin del seu estat de commoció, els israelians van tenir una perspectiva dura i concreta del que podria passar si el seu país no només patís un cop dur, sinó si realment deixés d'existir. Si ja no hi hagués Israel.”
Grossman parla del altre costat, els palestins: “segons dades del ministeri de Salut gazià, dirigit per Hamàs, des del 7 d'octubre a la franja de Gaza han mort més de 30.000 palestins. Entre ells, molts nens, dones i civils, molts dels quals no pertanyien a Hamàs ni van participar al cicle de la guerra. “No implicats”, els anomena Israel en conflictès, l'idioma amb què els països en guerra s'enganyen a si mateixos per no afrontar les repercussions dels seus actes.”
Sembla que Grossman, no acaba de creuràs les xifres de mort del costat palestins. Dir que han mort molts nens, dones i civils, és quedar-se molt curt. No tothom és de Hamàs. Cal recordar que Hamàs va ser encoratjat dins del Estat israelià per afeblir a l’Autoritat Palestina.
“Tota la sang va a la ferida” (Gershom Scholem). Gairebé cinc mesos després de la matança, així és com se sent Israel. La por, la commoció, la ira, el dolor i la humiliació i la venjança, les energies mentals de tota una nació: tot això ha fluït sense parar cap a aquesta ferida, cap a l'abisme en què encara seguim caient.” Això és també la resposta israeliana contra els palestins. No hi ha aturador, malgrat algunes veus. Perquè aquesta ferida té a veure amb la sensació de pèrdua. Una pèrdua se seguretat existencial. Malgrat la seva fortalesa militar, incomparable els seus veïns, Grossman cau en una mena d’auto compassió, què vist des de fora, sembla ridícul. Pensa que el món odia a Israel, ho diu així: “ El que també ha quedat clar és com està de profundament arrelat l'odi a aquesta nació.”
Més enllà de la retòrica d’Iran, Hamàs, Hezbol•là, no crec que tothom volguí la seva desaparició, perquè això és impossible. I el poble d’Israel, ja farà l’impossible per impedir-ho. La destrucció de Gaza, te a veure amb l’ocupació de territoris per part del govern de Benjamin Netanyahu i la seva coalició d’extrema dreta política i religiosa. La polarització de la que parla Grossman ha generat per obra d’Hamàs un replegament de la societat israeliana, cap a una fortalesa i no una llar. Existeix un antisemitisme? Es clar que si existeix. Però això sempre ha estat latent. Però no crec pas que sigui majoritari, més enllà dels grups extremistes. Avui Israel, no és pas un estat paria, ni res per l’estil. Es una societat molt complexa per la seva diversitat d’estils de vida. El 7 d’octubre, Hamàs va atacar una festa rave on els joves israelians ballaven i s’ho passaven be. Dubto molt que Hamàs permetés res semblant al altra costat del mur dels territoris ocupats.
Grossman vol treure un missatge d’esperança per solucionar aquest conflicte etern. Acaba amb aquestes paraules d’un desideràtum: “Que tràgic que seria que això passi –si és que passa– no des de l'esperança i l'entusiasme sinó des de l'esgotament i la desesperació. D'altra banda, aquest és l'estat mental que sovint porta els enemics a reconciliar-se, i avui dia és l'únic que podem esperar. I ens conformarem amb això. Sembla que hàgim hagut de travessar el mateix infern per arribar al lloc des d'on poder veure, els dies excepcionalment lluminosos, els llunyans límits del cel.”
Grossman és massa parcial, i això és molt normal i comprensible. Però el que està passant a Gaza és massa esgarrifós per no incidir-hi, perquè quina mena de generació sortirà a Gaza, desprès de la destrucció de la seva població? Quins sentiments pot albergar els nens sense pare i mare que malviuran si arriben quant siguin adolescents? Quanta ràbia i odi envers l’enemic, sinó hi ha cap esperança per una vida millor?
divendres, 1 de març del 2024
La fam com estratègia de guerra
dijous, 11 de gener del 2024
Gaza en el purgatori
divendres, 15 de desembre del 2023
No queden llàgrimes per els soldats
dijous, 23 de novembre del 2023
L'exèrcit israelià s'apunta en el Hit parade de la infàmia
divendres, 3 de novembre del 2023
Esteu envoltats, tranquils, som amics!
dijous, 2 de novembre del 2023
La destrucció de Jabalia com a solució al problema palestí
Veient la destrucció de la població de Gaza, sembla difícil creure que l’aviació israeliana trobi encara edificis sencers on els dirigents o membres de Hamàs s'amaga. A aquestes alçades de l’atac israelià contra la Franja de Gaza, tothom és un objectiu per l’exèrcit israelià i el seu govern d’extrema dreta (religiosa). Els avions sobrevolen Gaza sense cap contratemps, no hi ha aviació de Hamàs, ni tancs blindats ni excavadores per fer neteja de les muntanyes de runes que van deixant al seu pas. Destrucció i mort és el que volen els dirigents de Israel. Amb la seva arrogància i supèrbia van deixar de banda al altre, ficats els territoris ocupats. Un dels drames d’aquest conflicte interminable és que l’Autoritat Palestina voldria retrocedir fins el 1948 any de la creació del Estat de Israel. L’estat de Israel neix com a conseqüència de la Shoa i la mala consciència d’Europa. Els palestins no van tenir cap representació política en el repartiment que la ONU va fer el 27 de novembre de 1947 on va adjudicar, sense cap consulta els palestins, del 56% del territori a Israel. Para el poble palestí, la Nakba –catàstrofe- va començar sense poguer fer res. Així, la creació del Estat de Israel va provocar l'èxode –Nakba- massiu de la població palestina eminentment rural cap el no-res. A la guerra del 1967 –Guerra dels Sis dies- Israel va ocupar Cisjordània i Gaza, més de mig milió de persones va fugir, una part d’aquest refugiats va anar a Jordània. Amèrica Llatina, EEUU, i països del Golf Pèrsic son altres dels llocs on hi ha palestins. A Israel hi ha més d’un milió de palestins amb passaport israelià. El problema actual és que mentre qualsevol jueu del món sempre pot anar a viure a Israel –per això la necessitat de terreny per construir-hi colònies dins del territoris ocupats, els palestins de la Nakba no poden fer-ho. Aquesta asimetria fa molt difícil qualsevol acord de pau i malgrat tot, sembla que l’única solució racional seria la creació de d’un estat palestí, però Israel vol imposar unes condicions del tot inacceptables per començar la impossibilitat del retorn dels palestins, que contrasta amb la política expansionista de Israel. Arribarem els 10.000 morts, tots ells, per descomptat, membres de Hamàs, mentre la resta tenim que mirar-ho amb impotència i indignació davant d’un Israel cada vegada més cap ficada a destruït tota Gaza.
dimecres, 11 d’octubre del 2023
Compte enrere per destruir Gaza
Tot el panorama desolador a una banda i un altre, fa molt difícil voler objectiu, racional, raonable. El reportatge sobre el quibut Kfar Azzaa, de Isabel Kershner (NYT) (Ara.cat, 11/10/23), és senyal inequívoca del odi de Hamàs envers els jueus. Diu el general Itai Veruv "És una cosa que no he vist mai a la meva vida, una cosa més semblant a un pogrom de l'època dels nostres avis". Palestina està dividida: Cisjordània i Gaza. Un repartiment absurd que ha creat una disfuncionalitat endèmica en el sí de Palestina atiada per Israel. Uns dirigents sense cap credibilitat - dividits entre possibilites (Mahmud Abbas) i radicals -Hamàs- (Ismail Haniyeh) que volen la desaparició de Israel, abans la seva constitució com Estat (1948). Una finestra d’oportunitat a les converses d’Oslo i Camp David, i la negativa de Arafat a la proposta de Ehud Barak de concloure un tractat de pau a canvi de territoris (2000).
A partir d’aquí, el somni s’ha transformat en un malson per tots, però especialment, per els palestins. Ara, amb l’acció suïcida i criminal de Hamàs, s’ha està en una nova situació. Gaza s’ha tancat per els palestins que no poden sortir i el exèrcit israelià és prepara per l’assalt casa per casa. S’ha especulat sobre quines accions cal dur a terme. Més de dos milions de palestins viuen en condicions extremes de pobresa, oprimits per els seus, i des de fora per l’exèrcit hebreu. Ara hi ha l’opció de buidar Gaza, segons Israel, però com? Egipte ha barrat el pas els que volen fugir dels atacs israelians. No sé que pensen fer, però la necessitat de refer-se del ridícul que ha fet els serveis de seguretat, ho voldran arreglar amb una sobreactuació que donades les anterior incursions, serà en tot cas, inimaginable. I no crec que la Comunitat Internacional, poguí fer gran cosa. L’únic segur és que amb les accions criminals de Hamàs s’ha trencat per molt de temps qualsevol intent d’acostar posicions de pau. Ara mana la venjança.
dilluns, 30 de maig del 2022
Shireen Abu Akleh, assassinada per forçes d'ocupació a Cisjordània
A l’Ara.cat (29/5/22) hi ha una entrevista a Shatha Hanaysha explicant l'assassinat de Shireen Abu Akleh, reportera d’Al-Jazira a Cisjordània el dia 11 de maig a mans de soldats israelians.
"Els soldats israelians amb els seus vehicles eren dins del camp, envoltant unes cases, on buscaven joves que volien detenir. Nosaltres volíem acostar-nos-hi per fer fotos i vídeos. Portàvem posats els cascos i les armilles i carregàvem càmeres i trípodes i pensàvem que érem en un lloc segur. Com fem sempre, ens vam posar en un lloc ben visible, davant uns vehicles de l’exèrcit, perquè sabessin que érem periodistes i ens hi vam quedar uns deu minuts. Després vam començar a avançar cap a l’interior del camp. Érem quatre periodistes: la Shireen, jo, l’Ali al-Samoudi i el Mujahid al-Saadi. Més enrere venien dos càmeres. I ens van començar a disparar."
¿Creu que vostès eren l’objectiu? ¿Que els van disparar perquè eren periodistes?
— "Sí, perquè allà no hi havia ningú més: només nosaltres quatre. Es van esperar que arribéssim a una zona des d’on era molt difícil retrocedir. Quan van començar els trets, el Mujahid de seguida se’n va adonar i va cridar: “És contra nosaltres!”, va saltar darrere un petit mur i ens va dir que hi anéssim. El vam voler seguir, però el foc era tan intens que vam haver de tornar enrere. L’Ali anava el primer i li van disparar per l’esquena. La Shireen, que era la segona, em va dir: “Han ferit l’Ali”. Jo estava darrere l’arbre i esperava que la Shireen vingués al meu costat, i aleshores va caure."
L’assassinat de Shireen, mostra una vegada més, la solitud del poble palestí a mans de les tropes d’ocupació a Cisjordània i Gaza. La impunitat dels soldats és un clàssic, i on l’exèrcit per cobrir l’expedient, farà una investigació on treure tota la responsabilitat al soldats que van disparar els periodistes. Encara diran que és va suïcidar. Com és pot viure així, en l’amenaça permanent d’unes forçes d’ocupació que s’ha saben impunes i amb el silenci permanent de la Comunitat internacional, ficada amb la guerra a Ucraïna?
dijous, 4 de novembre del 2021
Reseña: Los años del terror. De Al-Qaeda al Estado Islámico
dissabte, 15 de maig del 2021
Israel quiere ahorrarse vacunas