Totes les notícies porten al mateix lloc. Si ets un malparit de mena i et el President d'EUA, llavors tothom et llepa el cul. Ho ha fet Mark Rutte, secretari (personal) general de l'OTAN, en un paper, que els desqualifica per càrrec públic, per el seu vassallatge absolut i incondicional a les tesis de Trump. La resta de marionetes de l'OTAN, excepte Pedro Sánchez, ha seguit fil per randa el guió de Rutte preparat per Trump. Ara pel que sembla el TS d'EUA, li dona tota la raó el nous sàtrapa de la llibertat. Amb un TS ultraconservador, la possibilitat d'un tercer mandat està al caure.
Un personatge insubstancial i d'una arrogància patològica, s'ha convertit amb l'aplaudiment general, si no ho fas, et converteixes immediatament en el seu enemic. Ningú li vol fer ombra. Potser l'únic que pot passar d'ells és diu Netanyahu. Putin està desaparegut, Xi Jinping, s'ha situat en un perfil baix, no vol guerres comercials, però també pot obstaculitzar a Trump. I la resta espera quina una portarà de cap les properes hores. Som hostatges d'un psicòpata altament funcional que el pitjor és que tothom li fa cas, per convicció o per por. No sé quina de les dues és més letal.
L’OTAN és avui, com ho havia estat sempre, una estructura per donar cobertura els EUA. Ara amb Trump a la Presidència ja no cal cap cobertura. Des de Rutte fen de ventríloc de Trump, tothom s’ha de posar dempeus quan arriba el nou emperador del món lliure. Pel camí que porta, Trump vol ser l’únic home lliure del món lliure. 'Espanya amenaça en fer descarrilar la cimera de l'OTAN', i això per què? No vol assumir el 5% de despesa militar que vol el Líder Suprem Trump. Ningú vol fer enfadar a l’Emperador, tothom té por d’un personatge que sembla extret d’una historieta de còmic de sèrie B. Però resulta que ell, s’han surt. El seu ego deu estat pels núvols. Si Sánchez no és del gust de Trump, un altre que tampoc és ben rebut és Zelenski. I això perquè el bo de Putin està ficat en un atzucac que fa perdre la paciència a un impacient Trump. Per cert, un 5% de despesa militar suposa el doble del pressupost de la Generalitat de Catalunya, es a dir, uns 87.346 milions d’euros.
El llibre és la continuació el Regne, on els germans Opgard fan i desfan al poble d’Os. Literalment son els reis, especialment, en Carl, el germà petit, mentre el gran, en Roy és qui té que treure les castanyes del foc per el seu germà.
Al llarg del llibre apareixen personatges que havien aparegut en el primer llibre, però que ara adquireixen un estatus de personatges principals. Les aspiracions dels germans per ampliar el seu imperi, fa que tinguin que jugar brut, i a Roy se li dona de meravella fer-ho. Si al Regne hi havia morts, en aquesta entrega, també hi ha. De fet, el propi Roy s’ha adona que s’ha convertit en un assassí en sèrie molt eficient. Inclús un assassí, també es capaç d’enamorar-se de la Natalie.
La Natalie serà el detonant perquè esclati la guerra entre els dos germans. Carl, juga brut amb els negocis, amb el hotel Spa Os. Han tingut que apretar a uns geologecs perquè donin un informe favorable els seus interessos. La combinació de diners i extorsió sempre dona fruits. En Kurt Olsen, vol enxampar els germans Opgard, perquè una nova llei permet ampliar el temps per perseguir els delictes greus. I en Kurt, el fill del presumpte suïcida, el seu pare i antic policia, vol esbrinar que allò no va ser un suïcidi i si un assassinat. A més, les tècniques forenses son molt més precises per esbrinar-ho. Roy s’ha tornat fred i metòdic, sap que ha de fer, però sempre apareixen imponderables, i en aquest cas, es la filla de l’Anton Moe. Aquell que abusava d’ella i que Roy va amenaçar en matar-lo si feia alguna cosa contra la noia.
Roy té un somni, construir-hi una muntanya russa, al costat del hotel. S’ha fet amb els terrenys de la Rita Willumsen. Vol fer-la de fusta i que sigui la mes gran de totes. S’ha fet amb les accions del Spa. Però el germà que s’ha tirat a la Natalie Moe, per fer mal al seu germà, a anat a explicar-li tota la història a Kurt Olsen. Per alguna estranya maniobra del cor, en Roy vol parar. Vol confessar els seus pecats.
La realitat i la literatura permet fer transferències entre una i altre. Entenem el que ens explica, perquè som humans, i perquè el que fan els altres nosaltres també ho podem fer. Així pot escriure:
“(...) El rei de les escombraries. Un desgraciar que sacrifica la dignitat a l’altar de la supervivència, com fem tots. Tan sols desplacem el límit del que anomenen digne, en canvien la definició per poder viure en pau amb nosaltres mateixos. Fins i tot la gent que assassina els qui s’interposen al seu camí i li roba l’esposa i el càrrec al germà es pensa que té un honor a defensar. Un honor que defensa amb més desesperació que la majoria perquè el límit ja no es pot desplaçar més, ja no queda dignitat per sacrificar.” (pàg.416)
Carl i Roy son un transsumpte d' Abel i Caín, posats dins de la modernitat. Germans que lluiten per ser el rei d'Os, Roy és el dolent, el violent el salvador del germà petit, malgrat que no va poder salvar a Carl del seu propi pare. Arriba un punt en que Roy està en una situació límit, perquè el seu estimadíssim germà l'apunta amb una escopeta, al costat de la boca, llavor:
" He llegit la teoria aquesta que diu que veus passar la vida davant els ulls quan saps que estàs a punt de morir. Que és el cervell, que busca desesperadament en tot l'arxiu de vivències alguna cosa que es pugui aprofitar per salvar-te. I tot i que jo ja no buscava salvar-me, va ser justament això el que va passar." (pàg.423)
NesbØ fa referència a Barcelona:
“(...) podríem anar a Barcelona per Sant Jordi.
-Sant Jordi?
-Una festa catalana en que se celebra la diada del patró i la dona regala un llibre a l’home que estima, i ell a ella una orsa. Ve dels bons temps d’abans que els dones sabessin llegir, però com que en el nostre cas es al revés, estaré content si tu em regales la rosa.” (pàg.441)
En Roy està enamorat. Ho havia estat de la Mari Aas, de la Shannon i ara de la Natalie. No podia ser veritat que en Roy per fi pogués ser feliç? Malgrat tot el que ha fet? Per descomptat, cal llegir el llibre per saber la resposta.
"Els dotze països afectats pel nou decret de Trump són l’Afganistan, Birmània, el Txad, la República del Congo, Guinea Equatorial, Eritrea, Haití, l’Iran, Líbia, Somàlia, el Sudan i el Iemen. D'altra banda, els set estats que tenen l'entrada limitada o restringida a partir d'aquest dilluns són Burundi, Cuba, Laos, Sierra Leone, Togo, el Turkmenistan i Veneçuela. Trump ha justificat la mesura dient que és necessària per protegir la "seguretat nacional"." (Ara.cat.,9/6/25)
Si fem una ullada els països "paries", es pot comprovar que tots ells son pobres del tercer món. Això contrasta amb altres països que pel que sembla son pràcticament cosins-germans com Aràbia Saudí, Rússia, per exemple. El racisme te a veure a aquesta llista, països molt d'ells en guerra. Molt d'ells amb terres rares per explotar, o petroli com Veneçuela. Parlar de seguretat nacional és fer comèdia de la pitjor espècie. No trobo Palestina, segur que Trump pensa que ells no poden viatjar els EUA. Trump ha encetat una guerra domèstica a Los Angeles, per perseguir a gent que viu des de fa molts anys els EEUU. Sempre hi ha qui paga els plats trencats, i la baula més dèbil son per descomptat els migrants de parla hispana. Ells son com a tota reu qui fa les feines que no volen els de casa. Degradació política i moral en un país on la decència sembla que s'hagi amagat, anava a dir que a quasi tot el mon. Estic convençut que molta gent del Congo pensava anar a viure i treballar a EUA, potser si tens una alçada de 2,15m llavors faran alguna excepció.
El president Harry Truman va predir que els jueus serien cruels. El 23 d'agost de 1947, Truman va escriure aquesta carta a Eleanor Roosevelt. "L'acció d'alguns dels nostres sionistes dels Estats Units acabarà perjudicant tothom contra el que intenten fer. Em temo molt que els jueus siguin com tots els desfavorits. Quan arriben al cim, són tan intolerants i cruels com ho era la gent amb ells quan estaven a sota. Lamento molt aquesta situació perquè la meva simpatia sempre ha estat del seu costat". (Llegit a les pàgines d'opinió de Haaretz)
PD: Encara no existia l'Estat d'Israel (1948)
