La crònica és de Madina Ayar i explica el que ha vist "El bombardeig pakistanès a un centre de rehabilitació per a drogodependents a Kabul la nit del 16 de març va ser devastador, o vaig veure tot amb els meus propis ulls: cranis destrossats, extremitats amputades, cadàvers al terra." (Ara.cat, 27/3/26). En l'atac van morir 400 persones i 250 van quedar ferides, el centre de rehabilitació tenia 2000 llits. Les xifres donen idea de l'abast de les repercussions de les drogues. La periodista de només 25 anys diu: "Em pregunto quants joves de la meva edat a d’altres països han vist el que he vist jo." Anar al centre forense on s'amunteguen les cadàvers i les famílies esperen mentre l'esperança i la por lluiten dins de cada cor.
Pakistan és pot permetre això, per la feliç coincidència, que la seva guerra particular queda enfosquida per l'altre guerra més mediàtica, on les los superpotències una regional i l'altre mundial estan fent les delícies dels especuladors en les matèries primeres. De matèria prima, per assassinar i matar hi ha en abundància i pel que sembla, aquesta no cotitza a la borsa, no hi ha perill per l'estabilitat del sistema borsari mundial. La crònica no diu res de les dones, excepte, d'un cas: "Es deia Muzamil, i els talibans l’havien internat per error al centre de rehabilitació la nit anterior a l’atac perquè estava amb uns amics que sí que consumien drogues. Tenia dos fills i també s’encarregava de mantenir la seva mare, la seva germana vídua i els seus dos nebots. “Muzamil no era un addicte. Com se suposa que hem de viure ara sense ell?", es lamentava la seva germana*."
Una vegada més hi ha víctimes dignes i víctimes indignes, les que pertanyen al costat dolent de l'historia no hi ha res a fer amb elles, l'oblit és la seva condemna. A Afganistan, les dones, totes, son víctimes indignes, gràcies especialment, a Occident.
