2020: fi d' etapa

 A falta de dues hores per acabar aquest interminable 2020, voldria felicitar a tothom perquè el 2021 sigui millor. Masses coses han passat aquest any que sempre estarà associat a la pandemia del Covid-19.  El Covid i el estat d’alarma, retallades de llibertats a canvi de un bé, la salut que ha començat a cotitzar a l’alça. Més de 47.000 morts a Espanya.

Les Autoritats, han sigut incapaces de gestionar de forma coherent la pandemia. Quadrar el cercle viciós de salut i economia ha estat una missió impossible. I per acabar-ho de arreglar, la falta de ajudes a la població més afectada, ha generat un pou de misèria i ressentiment que ja veurem com s’ha arregla.

En aquestes situacions límits, molta gent a fet el possible perquè les conseqüències siguin menys greu, per exemple, el personal sanitari, mal pagat i menyspreada, ha posat el llistó molt alt. No és suficient els aplaudiments. Cal que a les nomines dels sector sanitari hi hagi el agraïment de tota la societat. Les residències de gent gran han patit els estralls de la pandemia. Caldrà revisar a fons la seva problemàtica, perquè el que ha passat clama al cel.

Tota la gent ha patit els embats d’una pandemia global i el sistema econòmic, ha trontollar d’una manera imprevisible. Caldria repensar aquest sistema que crea unes desigualtats sense precedents. Xina ha sortir més enfortir que els EEUU. El adéu de Trump es una bona noticia. Països com Espanya, no tenen res a dir al concert internacional, i sort en tenim de pertanyé a la UE. Les vacunes son la bona noticia d’aquest quart trimestre ple d’ensurts. A Espanya ja veurem quan finalitzarà la vacunació de la gent amb més riscos (la gent gran i els sector sanitari). Serà llarg i tediós.

El PSOE i Podem, segueixen governant, malgrat els entrebancs d’una dreta i extrema dreta que no deixa treva a les seves ànsies de poder mal dissimulades. L’artilleria mediàtica segueix els seu joc brut. Les instàncies judicials segueixen la seva venjança contra el independentisme. El pitjor és que el govern “més progressista de la història” no és capaç de posar punt final al problema català, o almenys mitigar-ho. La por els poders fàctics els té paralitzats. A Catalunya, la governança, després de la destitució del President Torra, sembla que carregar-se la voluntat de la ciutadania no sigui cap problema, segueix el desgavell habitual entre els dos socis què estén condemnats a entendres, ERC i Junts per Catalunya. Queda clar una cosa, la independència, s’ha allunyat per molt de temps. Cal en tendra que ampliar la base requereix temps i molta paciència. La gent ho entén. Però a canvi, vol una gestió més eficaç del que hem tingut. L’exemple de les ajudes els autònoms, és un tast, de què les coses és podem fer millor.

L’actual autonomia i el seu permanent dèficit fiscal, fa què les aspiracions d’anar més allà, estiguin llastrades. No hi ha marge de maniobra. Això vol dir, que s’ha de repensar com fer què els recursos que necessita la societat catalana, tota la societat, és puguin obtenir d’uns governs què tenen la mala costum de no fer el que diu que faran.

Per si tot això no fos suficient, està la monarquia i els estirabots del rei emèrit a Abu-Dhabi, i els milions d’euros que volten a reu del món, segons determinades fonts. Una monarquia, què en Felip VI, no despertà cap entusiasme, més enllà de la dreta nostàlgica què entén que és la millor garantia que rés es pugui moure. Exemplaritat i ètica son paraules buides què aquesta monarquia caduca i tronada no entén ni compren.

Estampas navideñas (III)

 

Estampas navideñas (II)

 

Una bonita estampa que la ciudadanía española, y especialmente, la derecha mediática, desearía que se convirtiera en realidad . La monarquía es una institución, pero es una institución familiar. Si eres una mujer, se puede saltar la línea sucesoria y empezar a quebrar la Constitución. El TC  avaló el art.57.1, un artículo inconstitucional que choca frontalmente con el art. 1.1., en la STC 8/1983, de 18 de febrero nos dice: "Se configura como un valor superior que se proyecta con una eficacia trascendente de modo que toda situación de desigualdad persistente a la entrada en vigor de la Constitución deviene incompatible con orden de valores que la Constitución proclama (F.3).".

La persona es la institución, y ahora mismo, excepto la vicepresidente Carmen Calvo, que es más papista que el Papa,  y los amigos del club de vídeo casero exaltando al rey; no todos, estamos a favor de la monarquía. Teniendo en cuenta la imposibilidad de cambiar la Constitución, un problema, la sucesión, deberá ser cocinada por los partidos constitucio-nalistas, al margen de toda la legalidad, tal como se hizo con el art.135, obligados por Bruselas y que prioriza el pago de la deuda a cualquier otro pago que el Estado deba hacer frente. Esta modificación que es extraordinariamente lesiva para la ciudadanía, no fue votada por referéndum.

Si esto fuese el Hola, hablaríamos de encuentro fraternal, de momento, ese encuentro no se ha producido. Abu-Dabi, que es el refugio de invierno del rey emérito, se ha trasladado la infanta Elena, para darle ánimos en estos momentos de zozobra generalizada. En cambio, el hijo pródigo, sigue inmutable, haciendo oídos sordos a las demandas de guerreros nostálgicos, o actuales, y a las súplicas de un padre achacoso de 82 años que querría pasar lo que le queda de vida en su España de mil amores. Continuará...

Líderes en destruir los derechos humanos: China y Arabia Saudí

 

Estampas navideñas (I)

 

El millor regal de reis ha arribat en forma de vacuna. La instantània mostra el seu trasllat a les dependències a Guadalajara per per la seva posterior expedició a les diferents CCAA.

[El mejor regalo de reyes ha llegado en forma de vacuna. La instantánea muestra su traslado a las dependencias en Guadalajara para por su posterior expedición a las diferentes CCAA.]

A la fotografia es pot veure que va a sobre d'un palet novíssim, sembla fet per a aquesta caixa que conté l'esperança de vida per a una població, la qual està en les residències de gent gran, i no només aquests, que desgraciadament, han estat els que s'han endut la pitjor part de desastre de l'covid-19.

[En la fotografía se puede ver que va encima de un palé nuevísimo, parece hecho para esa caja que contiene la esperanza de vida para una población, la que está en las residencias de ancianos, y no sólo estos, que desgracia-damente, han sido quienes se han llevado la peor parte del desastre del covid-19.]

Les 47.404 persones mortes per covid-19, és el balanç catastròfic d'aquest virus, que gràcies a l'esforç i necessitat ha aconseguit que la ciència mèdica hagi aconseguit en temps record, una vacuna. Ara toca l'espera perquè tots puguem vacunar i poder començar una normalitat que mai podrà ser l'anterior a la pandèmia, perquè totes aquestes persones mortes, ens recordaran el fràgils que som i com la nostra supèrbia, ens fa creure que només els altres són susceptibles de contagiar-se.

[Las 47.404 personas fallecidas por covid-19, es el balance catastrófico de este virus, que gracias al empeño y necesidad ha logrado que la ciencia médica haya conseguido en tiempo record, una vacuna. Ahora toca la espera para que todos podamos vacunarnos y poder empezar una normalidad que nunca podrá ser la anterior a la pandemia, porque todas esas personas fallecidas, nos recordarán lo frágiles que somos y cómo nuestra soberbia, nos hace creer que sólo los demás son susceptibles de contagiarse.]

La bandera no és més que un detall patriòtic en temps en què qualsevol excusa és bona per fer propaganda. En alguns països no hi havia cap bandera. Per què hauria d'haver?

[La bandera no es más que un detalle patriótico en tiempos en que cualquier excusa es buena para hacer propaganda. En algunos países no había ninguna bandera. ¿Por qué debería haberla? ]

Estampas navideñas

 

El discurso del Rey, ¿alguien sabe si el gobierno le da el visto bueno a lo escrito por el monarca? En todo caso, no hablar claro del desaguisado de su padre le resta toda credibilidad, si es que aún tiene. En todo caso, quería comentar el atrezzo del discurso, lo que hay en la periferia de la vista. Si bajo el volumen de voz, y me concentro en esos detalles minúsculos pero significativos, lo que vemos es que no hay nada rompedor, ni moderno, ni imaginativo. 

Lo primero que me viene de la contemplación de ese cuadro, es su expresa declaración de miedo al vacío. No dejar espacios sin cubrir, el encuadre está atiborrado de objetos "regios", un barroquismo muy acorde con los Borbones. No hay un toque personal, ni tan siquiera una alusión de la existencia de CCAA en España, se pasa de la bandera nacional a la europea, como toque institucional. Muebles de estilo imperial poco acorde con lo que la gente corriente y moliente se puede permitir. Todo el cuadro transmite una falta de emoción y naturalidad que se acopla con facilidad a un reinado que no podrá zafarse de la sombra que desde Abu-Dabi se proyecta hasta la casita de la Zarzuela.

Recomendaciones musicales

 

Sabadell, Parc Catalunya

 25-12-2020

La bandera què més estimen els constitucionalistes

Recomendaciones musicales

 

Recomendaciones musicales

 

Bon Nadal!

 

 

Bon Nadal !

 

Llibertat presos polítics!

No esteu sols, perquè hi ha molta gent què us recorda i se'n ràbia per la injustícia que han comés contra vosaltres i per extensió a molta gent que vàrem anar a votar el 1-O. Una nit malaguanyada perquè tindríeu què estar a casa, però les institucions del estat, i especialment la justícia i el seus estaments més alts, donen mostres de una animadversió ratllada en la prevaricació.

 

La fiscalia i la nova inquisició

La Fiscalia del TS, ho té molt clar, ¡A por ellos!. Si visquéssim a l'antiga Unió Soviètica, reclamarien mesures psiquiàtriques per els condemnats, perquè segons ells, no hi penediment. Volen les seves ànimes. Sort, que se suposa que la Fiscalia, acusa en nom del poble. No contents de rebutjar qualsevol mesura contra l'indult, carregen contra tot allò que no els agrada. Estem davant d'una nova inquisició que per damunt de la justícia, hi ha la sagrada unitat d'Espanya. ¡Amén!  Potser què s'ho facin mirar, filant tan prim per uns -els presos polítics-, mentre tenen la mà ampla amb aquell que viu a Abu-Dabi.

[La Fiscalía del TS, lo tiene muy claro, ¡A por ellos !. Si viviéramos en la antigua Unión Soviética, reclamarían medidas psiquiátricas para los condenados, porque según ellos, no hay arrepentimiento. Quieren sus almas. Suerte, que se supone que la Fiscalía, acusa en nombre del pueblo. No contentos con rechazar cualquier medida contra el indulto, cargan contra todo lo que no les gusta. Estamos ante una nueva inquisición que por encima de la justicia, está la sagrada unidad de España. ¡Amén! Quizás que se lo hagan mirar, hilando tan fino para unos -los presos políticos-, mientras tienen la mano ancha con aquel que vive en Abu-Dabi.]

 

Ferreres i el seu ull clínic

Sempre es diu que val més una imatge que mil paraules, no és cert. Però les vinyetes de Ferreres, son un exemple de com un dibuix es capaç de ser més punyent que moltes editorials. Fent un cop d'ull, el món s'ha fet petit per alguns.

 

Pobreza y pandemia

 Avui hi ha loteria nacional, no he mirat res, de moment.  Més tard comprovaré que no m’ha tocat res. Sóc afortunat per no tindré angoixes per si en toca o no. Malament, quan tot depèn de l’atzar. En temps on la precarietat es cada vegada més profunda, s’escolta una lletania que no m’ha agrada, i és la pobresa infantil. No se suposa que són els pares els pobres? Per què volem estendrà aquet epítet, “pobresa infantil”? Quan era petit, nosaltres no tenien cap sentiment de pobresa, malgrat que objectivament, ho érem. Vivim en temps que no hi ha garantit ni un plat a taula. No és això, la constatació d’un fracàs estrepitosos de la nostra societat i del nostre sistema econòmic? Aquest sistema és diu, capitalisme. El què està en crisi és precisament, aquest sistema. Es capaç de crear riquesa, però malauradament, la distribució de la riquesa que es produeix, es concentra en molt poques mans. 

[Hoy hay lotería nacional, no  he  mirado nada, de momento. Más tarde comprobaré que no me ha tocado nada. Soy afortunado por no tener angustias por si toca o no. Mal, cuando todo depende del azar. En tiempos donde la precariedad es cada vez más profunda, se escucha una letanía que no me gusta, y es la pobreza infantil. ¿No se supone que son los padres los pobres? ¿Por qué queremos extenderá aqueste epíteto, "pobreza infantil"? Cuando era pequeño, nosotros no tenían ningún sentimiento de pobreza, a pesar de que objetivamente, lo éramos. Vivimos en tiempos que no hay garantizado ni un plato en la mesa. ¿No es eso, la constatación de un fracaso estrepitosos de nuestra sociedad y de nuestro sistema económico? Este sistema se llama, capitalismo. Lo que está en crisis es precisamente, este sistema. Es capaz de crear riqueza, pero desgraciadamente, la distribución de la riqueza que se produce, se concentra en muy pocas manos.]

Les classes mitjanes estan quedant laminades per aquest capitalisme financer i global. Cada vegada hi ha més gent que queda fora de joc del sistema. Sort en tenim, de viure a la UE, on encara hi ha un cert estat del benestar –prestacions social, sanitat, educació-, cada vegada més minse, però, que amb les crisis del 2008 i ara la pandemia, està deixant massa gent sense recursos. Pobresa infantil, és individualitzar encara més aquesta atomització de la societat. El capitalisme global, no vol societats, sinó individus que són empresaris de la seva vida. Res de solidaritats ni xarxes socials. Noticies com la Marató de TV3, son residuals. No hi ha rés pitjor que esperar que la Loteria et pugui arreglar la (teva) vida, perquè això vol dir, que l’Estat, ha dimitit de les seves funcions, de redistribució del benestar. La pandemia, ha fet posar en estat d’alarma al sistema econòmic, però qui surt més malparat son les persones que és queden sense feina, què ja no poden rebre ajuts del Estat, sense un sistema impositiu –UE- més just, les estats es converteixen , en allò que deia Marx, “El govern del Estat modern no és més que una junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa”. ( El Manifest comunista). Cal substituir burgesa, per l'elit hipermil·lionaries que són aquest 1% que posseeix bona part de la riquesa del món.

[Las clases medias están quedando laminadas por este capitalismo financiero y global. Cada vez hay más gente que queda fuera de juego del sistema. Suerte tenemos, de vivir en la UE, donde todavía hay un cierto estado del bienestar -prestaciones social, sanidad, educación-, cada vez más escasas, sin embargo, que con las crisis de 2008 y ahora la pandemia, está dejando demasiada gente sin recursos. Pobreza infantil, es individualizar aún más esta atomización de la sociedad. El capitalismo global, no quiere sociedades, sino individuos que sean empresarios de su vida. Nada de solidaridades ni redes sociales. Noticias como la Maratón de TV3, son residuales. No hay nada peor que esperar a que la Lotería te pueda arreglar la (tu) vida, porque esto quiere decir, que el Estado, ha dimitido de sus funciones, de redistribución del bienestar. La pandemia, ha hecho poner en estado de alarma al sistema económico, pero quien sale peor parado son las personas que se quedan sin trabajo, que ya no pueden recibir ayudas del Estado, sin un sistema impositivo -UE- más justo, las estados se convierten, en lo que decía Marx, "El gobierno del Estado moderno no es más que una junta que administra los negocios comunes de toda la clase burguesa". (El Manifiesto comunista). Sustituir burguesa, por la élite hipermillonarias que son ese 1% que posee buena parte de la riqueza del mundo.]

Recomendaciones musicales

 

 

 

Procol Harum 

A Whiter Shade Of Pale (Live 1968)

El TC quema la libertad de expresión

 

"No es libertad de expresión el ultraje a la bandera de España.

Así se lo ha dictado el Tribunal Constitucional en una reciente sentencia. El órgano de garantías constitucionales ha emitido una nota donde adelanta el sentido del fallo. Las expresiones “Aquí tenéis el silencio de la puta bandera” y “hay que prenderle fuego a la puta bandera” fueron proferidas por un sindicalista y le valieron una condena por el artículo 543 del Código Penal por "ultraje a España". Una condena que, dicta el Tribunal Constitucional, no vulnera sus derechos fundamentales. 

El TC se ha transformado en censor de las libertades públicas, la defensa de la Unidad de la Patria es el motivo que quemar la bandera española -un trozo de trapo-, sea constitutivo de delito. ¿Si quemas la bandera catalana, es delito? ¡La bandera española es más sagrada que la estadounidense!

Resenya: John le Carré (I)

 Rsenya:

John le Carré. Volar en cercles. Trad. Marc Rubió Rondon. El balancí 761, edicions 62, Barcelona, 2016.

Aquest és un llibre singular. És una mena de testament literari i personal sobre el fet d’escriure. Hi ha la gènesis de molts llibres que el lector pot gaudir, ara què le Carré ha mort (13/12/2020).

He llegit bona part dels seus llibres. Això gràcies a la col·lecció Bruguera. Libro amigo que va publicar tots els seus llibres. Potser el “honorable colegial” és un del seus llibres què més en va agradar. Hi ha un, potser era inevitable, un tall, en l’escriptura de le Carré. Hi una un abans i un desprès, de la fallida de la Unió soviètica, expressada amb el mur de Berlín, així, “El espía que surgió del frío”. La guerra bruta, de la Guerra Freda, va ser el moment dels espies, una guerra que era expressió de la raó d’estat, per altres mitjans. El seu llibre “La gente de Smiley” permet fer-se una idea d’aquesta guerra.

La segona etapa en l’escriptura de le Carré, es torna més crítica i mordaç envers el tripijocs dels serveis secrets. Sense la Guerra Freda, ara toca altres assumptes. Sempre es tracta d’un joc, en el que sempre perden els mateixos. Un element fonamental per mantenir aquests serveis, ha sigut el terrorisme. Ha sigut manà caigut del cel per totes les agencies de espionatge. La seguretat és el nou mantra oficial. John le Carré ha radiografiat aquests nous temps, amb ofici i economia de mitjans. Un minimalisme narratiu per dibuixar els nous espais on és juga en la vida de les persones i es porten al límit, a les societats democràtiques.

En aquestes memòries, des de els seus inicis, de la seva afició a escriure, del seu pare, un capítol imprescindible, per la seva franquesa i un punt irònic què es tenir un pare tan fatxenda.

Al inici del seu llibre diu això: “Reconec que va ser gràcies al meu èxit que vaig treure la millor versió de mi mateix, i en línies generals, tant si aquesta versió era bona com, si no, això és el que vaig fer” (pàg.19). Això si és una confessió i un motor per fer el que ha fet. Copsar el pols de la nostre societat. 

La ley mordaza asfixia la libertad de expresión

 

"Muchos jueces son absolutamente incorruptibles; nadie puede inducirles a hacer justicia.“ (Bertolt Brecht)

Ofensiva a la llibertat d'expressió i manifestació. La llei mordassa fa estralls, davant del govern més progressista de la història (sic). La democràcia té diferents bares de mesurar, segons quin siguin els protagonistes. Si són militars o policies, barra lliure per les seves manifestacions. Si són independentistes o qualsevol ciutadà que vulgui manifestar-se, ho té cru. Les cúpules de la Judicatura, sigui el TS o TC ha decidit per sobre del que ha dit la Justicia Europea, posar-se la bandera per garantir que tot està lligat i ben lligat. ¡A la merda el que digui la UE! Tot el que no els agradi, serà delicte. Així de fàcil ho tenen els amants de l'imperi de la llei. Allà on impera la llei, la llibertat queda arraconada en un segon pla. Si seguim així, tindrà raó Brecht i el seu poema Ara venen a per mi, però és massa tard.

[Ofensiva a la libertad de expresión y manifestación. La ley mordaza hace estragos, delante del gobierno más progresista de la historia (sic). La democracia tiene diferentes varas de medir, según sean los protagonistas. Si son militares o policías, barra libre para sus manifestaciones. Si son independentistas o cualquier ciudadano que quiera manifestarse, lo tiene crudo. Las cúpulas de la Judicatura, sea el TS o TC ha decidido por encima de lo que ha dicho la Justicia Europea, ponerse la bandera para garantizar que todo está atado y bien atado. ¡A la mierda lo que diga la UE! Todo lo que no les guste, será delito. Así de fácil lo tienen los amantes del imperio de la ley. Allí donde impera la ley, la libertad queda arrinconada en un segundo plano. Si seguimos así, tendrá razón Brecht y su poema Ahora vienen por mí, pero es demasiado tarde.]

PD: A les Administracions, els deuria caure la cara de vergonya amb totes exigencies que res més tenen una sola direcció, els ciutadans, mentres que aquestes Administracions, son incapaços de resoldre els problemes de habitatge, pobresa i exclusió social.

[PD: A las Administraciones, los debería caer la cara de vergüenza con todas exigencias que nada más tienen una sola dirección, los ciudadanos, mientras que estas Administra-ciones, son incapaces de resolver los problemas de vivienda, pobreza y exclusión social.]

In Memòriam: John le Carré (1931-2020)

 

Recomendaciones musicales

 

Obrin els bars i tanquin les biblioteques!

 

Qualsevol xifre (covid-19) és un desastre, això per començar. Les nostres Autoritats, emprades amb un organisme què té vida propia, el Prosicat, fa i desfà , sense massa lògica. La lògica ací, és combinar activitat econòmica i salut, dos variables molt difícils d'encaixar. Per això, aquestes mesures, sempres complicades d'explicar, sobretot per els afectats. Del municipi a la comarca, és el nou invent, per satisfer els centres comercials. Per exemple, Baricentro  (molt a prop de Barcelona). Té sentit, què els dies feiners, puguis anar-hi, però el cap de setmana sigui prohibit? Les Administracions, se'ls omple la boca de cultura, però resulta en canvi imprescindibles obrir els bars. Jo no sóc de bars. Hi ha masses, ja sé que viuen de les màquines escurabutxaques, què els lloguers son cars, però valdria la pena pensar que som líders mundials en aquesta mena d'establiments, hi ha 1 per cada 175 persones. Bars i restaurants, hi ha 277.539 , ocupa a 1,7 milions i representa el 4,7 del PIB. Ací, no hi ha I (investigació)+D (desenvolupament) +R (recerca). Mà d'obra intensiva i molt poc preparada, amb un sous molt baixos, crea un panorama molt poc engrescador, i sense futur. Més enllà del que puguin aguantar el propietaris. Com vivim temps de canvi, molt establiments d'aquesta mena, han sigut colonitzats, per xinesos. 

No seria el moment de fer una reconversió d'aquest sector, a la recerca de la excel·lència i la professionalitat, amb sous més dignes? Potser és hora de encarir les vegades alcohòliques, massa barates per els estàndards europeus?

Frases intempestivas: Albert Camus

 Frases intempestivas:

“A Guilloux: “Toda la desgracia de los hombres proviene de no emplear un lenguaje simple. Si el héroe de El malentendido [obra teatral del propio Camus] hubiera dicho: “Aquí estoy. Soy yo y soy tu hijo”, el diálogo habría sido posible, y no una trampa como en la obra de teatro. No habría habido entonces tragedia, ya que la cima de todas las tragedias está en la sordera de sus héroes. Desde este punto de vista Sócrates tiene razón, contra Jesús y Nietzsche. El progreso y la verdadera grandeza residen en el diálogo a la altura del hombre, y no en el evangelio monologado y dictado desde la cumbre de una montaña solitaria. En esto estoy. El contrapeso de lo absurdo es la comunidad de los hombres que luchan contra él. Y si elegimos servir a esta comunidad, elegimos servir el diálogo hasta lo absurdo contra toda política de la mentira o del silencio. Este es el modo de ser libre en compañía de los demás*”. (pág.326-327)

En este breve fragmento, nos da claves para interpretar su visión personal y filosófica. Afirmación del diálogo que hace posible entenderse y sirve para construir una sociedad humana, con todas las limitaciones que supone nuestra propia finitud. Se rechaza la figura del héroe para reivindicar al ciudadano que tiene como herramienta la palabra para cimentar una sociedad en que la gente pueda entenderse.

* Albert Camus, Carnets (1935-1951) trad. Eduardo Paz Leston, LB, Alianza editorial, Madrid, 2ed, 2014.

Drama en Badalona

Drama a Badalona. Podia haver sigut a qualsevol ciutat. Un edifici deixat de la ma de deu, però de propietat privada que portava deu anys sense què ningú fes cas. Per això, estava ocupat per sense sostres que mal vivien en aquest edifici. La fotografia permet veure que a una certa distancia hi ha uns blocs de pisos ven llampants, és el que té viure a la nostre societat (capitalista).

De moment hi ha tres morts al incendi, però encara s'ha d'entrar a una part que encara no s'ha pogut accedir. No s'ha sap si hi ha més gent. Molts del sense sostre son migrats sense papers. Hi ha que porten mitja vida a Espanya, però sense els maleïts papers, gràcies a la Llei d'Estrangeria.

Ara tots son lamentacions, però de moment, les Administracions, ja pensen en com escapolir-se de les seves responsabilitats. El cercle viciós del sense papers impossibilitat qualsevol mena de integració. El Alcalde de Badalona, el xenòfob Albiol, ja ha suggerit què ha passat. Vivim temps de pandemia, i això permet a les Autoritats fer veure que treballant incansablement  per la salut del seus ciutadans. Sembla que la resta del problemes, passin a la llista, però si ets un sense papers, llavors no ets cap prioritat, és més, no existeixes. Potser, l'única llista què apareixeran  serà la de la seva defunció.

 

 

¡Pringaos!, dice el campechano

 

[El rey emérito paga 678.394 euros a Hacienda para evitat una

 investigación penal sobre las tarjetas opacas]

Recomendaciones musicales

 

 

 

18 minuts

 Abascal triomfa a Barcelona

Exaltació patriòtica a la Plaça Sant Jaume, a càrrec del cabdill Abascal. Crida l'atenció què és pugui fer un acte polític, amb gent, quan està prohibit què hi hagi concentracions de persones en llocs com bar, restaurants, etc. No és desconcertant? Divuit minuts a trigat en concloure el seu acte d'exaltació de la Constitució. Ells què deixarien la Constitució en preconstitucional. A l'acte dos cents seguidors varen escoltar la lletania apocalíptica d'Abascal.  Abascal pot presumir què ETA va matar a un amic seu. Això és tot el capital polític d'un personatge què ha viscut a l'ombra del PP. Encara no sap què ETA va arribar a amenaçar a qualsevol ciutadà del Estat, tots érem potencials actius per la seves accions. Sembla què a la dreta li sap molt de greu que ETA ja no sigui, per això, la substituït per el independentisme. Al costat d'Abascal, hi havia un petit grup què feia la salutació feixista. Tot plegat molt constitucional. Cal minimitzar aquests actes d'exaltació neofeixista? La resposta és què no. Seria bo què els partits polítics independentistes, prenguessin nota què no tothom pensa en clau independentista. Què aquests moviments, xuclen de la ràbia i la frustració d'un ciutadania què té molts motius per estripar-ho tot i abraçar a qualsevol que els i digui que tot això té solució. No deixa de ser interessant que els partits del 155, no s'hagin fet cap fotografia celebrant el triomf constitucional.

¡Nada que celebrar!

En aquesta setmana han passat un parell de noticies que diuen molt del estat de la CE. El primer és l’aparició del TS per dir que no s’ha d’aplicar el art.100.2 de la Llei penitenciaria, i això vol dir, que el presos polítics, no poden sortir de la presó. Rés de nou, amb un Marchena que somia amb ser president del TS. Ja fa tota la feina per fer mèrits. Simultàniament, un grup de jubilats militars, envien una carta al Rei, que denunciar en “contuberni social-comunista”. Per acabar-ho d’adobar, al WhatsApp, del grup, podem llegir comentaris, que caldria matar a 26 milions de desafectes a Espanya. Per tota això, va d’això, la Unitat de Espanya. Per suposat, no hi cap resposta de la Fiscalia, ella que sempre córrer si hi ha ficat l’independentisme, ara arronsa les espatlles, perquè li fa mandra intervenir. Un “¡ A por ellos !” permanent en totes les instancies estatals. Així, què ja s’ho poden menjar la Constitució (1978), perquè per a molts, ja no ens representa i la fan servir –amb una reinterpretació esbiaixada i mesquina- especialment, la dreta, com a bandera per “ningunear” a la “perifèria” què no s’ha agenolla davant del espanyolisme. No deixa de ser lamentable que la presidenta del Congrés, tanqui la boca, quan un representant de la ciutadania parla amb un idioma cooficial –per exemple, el català-. Així, què desprès de 42 anys de CE, estem pitjor, perquè al any 1978, hi havia moltes esperances, que amb el pas del temps, s’han recorden, de les paraules mentideres dels nostres governants, dient que en absència de violència, és pot parlar de tot?. Res més eren paraules què és deien, perquè així quedaven bé, i no comprometien a res. 

Mentre la repressió contra l’anterior govern de la Generalitat, que ha portat els seu membres, a la presó i l’exili, ací, encara és felicitant per què vivim en el millors del mons possibles. Però, no vivim en el millor del mons possibles. Es veritat, alguns, si què viuen per sobre de les seves possibilitats, el nostre rei emèrit, viu retirat a una de les democràcies més ven establertes del món, com és a Abu Dabi. Allà retirat fora de cap entrebanc jurídic, pot gaudir d’una fortuna què segons ell, s’ho ha guanyat amb dedicació absoluta a Espanya.  ¡Dona fàstic la imatge d’un rei què s’omple les butxaques amb el vist i plau dels governs respectius. Cal recordar que si el rei és inviolable, en canvi, és el president del govern, quina recau la responsabilitat (art.64.2 CE). Per què no s’ha fet ? La resposta es evident: perquè això els fa mal, així, què cap esperança què és pugui esbrinar res de res. Sort tenen dels independentista, a falta de ETA.

 

Recomendaciones musicales

 

La revenja del TS

El TS acaba de llançar la clau els presos polítics. S'ha salta tota la jurisprudència anterior, la llei penitenciària del art.100.2 i carrega contra l'administració penitenciària de Catalunya. Marchena vol que quedi clar el què pensa sobre el Procés. La condemna del anterior govern de la Generalitat, és de fet, una condemna a tota la societat catalana. El més preocupant és què el PSOE, i Pedro Sánchez, no facin rés, per por del què diran. És evident, què el problema català, per la resta d'Espanya no és cap problema. Caldria tindre-ho en compte. El cost personal del presos polítics, és immens, per les seves famílies i per ells, també per la resta de la ciutadania. Fins quant una llei de amnistia!

 

Tortosa i el seu monument franquista

 

                 

Les monuments què volen perdurar segles, acaben com (quasi) tots a la paperera de la història     

Soldats de plom i els seu somnis

 

S'imaginen què això ho digués, no sé, qualsevol independentista? Llavors, la Fiscalia, aniria corrent per investigar els fets, això si, abans, hauria una exhibició policial, cercant el què fos, per poder sortir a les noticies.  Que uns jubilats militars facin escrits al Rei, titllant el govern legítim de "social-comunistes" -això és el què es deia al franquisme, dels que no exaltaven al règim-, rés més demostra que la Transició va amagar sota l'estora tota la merda del anterior règim. Ara Vox, vol ser l'altaveu d'un món caduc, què exalta sense rubor quaranta anys de dictadura. S'amagarà el Rei o dirà quelcom. El PSOE li deuen tremolar les cames. Per cert, dins d'aquestes 26 milions, m'hi trobo. 

L'UNESCO és solidaritza (de moment) amb els braus

 

"L’Asociación Internacional de Tauromaquia, malgrat el nom, és nacional i molt nacional. Parla en els seus papers d’una expresión de nuestra identidad nacional, instalada en las entrañas del pueblo español. " Diu en el seu Dietari, Vicençs Villatoro. El rebuig és per qüestió de forma. Estranya que la marca Espanya, no s'ha implicat més. Tenint en compte que això de els braus és qüestió de "entrañas", jo no tinc per veure morir un animal, mentre què els espectadors, racionals, veuen en naturalitat l'agonia del animal. Hi ha coses -com aquesta- què el pas del temps, les fa anacròniques i caduques i a més diu força de una part de la societat, la nostre. Va sent hora de llançar llastre del passat. Manolo Escobar , va immortalitzar amb una cançoneta en ple franquisme, aquesta simbiosi de l'Espanya cañí :

"No me gusta que a los toros

te pongas la minifalda (bis)"

No cal que faci, exegesis de la frase que posa en evidencia la mentalitat de tota una època i que sembla que alguns la volen ressuscitar.