Aquest 11-S està marcat, per el Covid-19. Les manifestacions multitudinàries del independentisme, s’han tingut que aplaçar. Hi haurà concentracions, però rés a veure amb el any passat.
Malgrat les querelles internes, fruit de les desavinences entre ERC i Junts per Catalunya, han creat un divisió lamentable, però potser inevitable. L’eix nacional versus l’eix social. Dretes i esquerres. Exemplar la base o la crida a la puresa de la patria. La realitat es tossuda. El front judicial, segueix el seva marxa triomfal: “La unidad de España”. PSOE i Podem, coexistint amb dificultats i contradiccions, com noi pot ser d’altre manera. Com enyoren els del POSE les majories absolutes!
Les partits sistèmics –PSOE i PP-, encara segueixen amb l’orbita de una realitat que està desbordada i transformada. A més, la pandemia ha creat un nou forat negre a les perspectives de reactivació. Partits que amb les inèrcies de dècades governant amb majories absolutes, son incapaços de establir aliances, més enllà de les conjunturals. Potser si que PP, Vox i Cs somien amb un govern central tripartit, però de moment, esperem que no ho aconsegueixin, no sumen.
La transició està acabada, però tot segueix igual, hi ha presos polítics, però el govern de Sànchez, no mou un dit, per indultar o amnistiar a bona part del anterior govern de la Generalitat. Que existeixi aquest presos, que el TS segueixi la seva particular creuada, rés més dona oxigen al moviment independentista.
