Avui és l’aniversari dels atentats terroristes a Barcelona i Cambrils. La memòria és fluixa sobretot si no et toca d'a prop. Setze morts i a prop de tres-cents ferits de diferents nacionalitats. Hi queden dubtes molt seriosos, per exemple, el paper del CNI. Però això, sembla impossible a d’hores d’ara que hi hagi una explicació raonada. El silenci dona peu a tota mena de elucubracions. Ripoll i la neofeixista Orriols expressa la por i la utilització partidista de la xenofòbia. Avui, la idea del immigrant que surt del seu país per quedar-se a un altra país sembla cosa del passat. La precarietat estructural on estem tots ficats, les facilitats dels mitjans de transport, fa que la idea de integració –desintegració dirien alguns- sigui borrosa. El problema és global i per tant les possibles solucions també. I malgrat tot, la sospita, el rebuig de tot el que representen, s'estén com una bassa d’oli, a punt perquè gent com l’Orriols o els de Vox, però també la resta aprofundim entre ells i nosaltres.
Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
dijous, 17 d’agost del 2023
dimecres, 15 de juny del 2022
Reseñas: Las nuevas caras de la derecha (I)
Enzo Traverso: “Las nuevas caras de la derecha. Conversaciones con Régis Meyran”, Trad.Horacio Pons, Siglo XXI, Buenos Aires, 2018.
En el prefacio a la edición castellana, Enzo Traverso pone el acento en un concepto que aparece continuamente en la entrevista:
“Tanto Alternativa para Alemania como la extrema derecha austríaca, el Partido de la Libertad [Freiheitliche Partei Österreichs, FPÖ], exhiben todos los rasgos del “posfascismo” que se discute en estas páginas: una mezcla de autoritarismo, nacionalismo, conservadurismo, populismo, xenofobia, islamofobia y desprecio del pluralismo. Estos partidos ya no son fascistas —surgieron luego de la consumación de la secuencia histórica de los fascismos clásicos—, pero sería imposible definirlos sin relacionarlos con el fascismo, una experiencia que marcó la historia del siglo XX y quedó grabada en nuestra memoria histórica.”
El “posfascismo” es un concepto difuso al haber una mezcla de autoritarismo, nacionalismo, conservadurismo, populismo, xenofobia, islamofobia y desprecio del pluralismo”. A lo largo de la entrevista se hace hincapié en estas cuestiones.
¿Cómo enfrentarse a este nuevo desafío que propone el posfascismo? La respuesta que nos da es la siguiente:
“(...) sería un populismo de izquierda, ni xenófobo ni regresivo; un populismo que defendiera el bien común contra los privilegios de una élite voraz que ha remodelado el mundo a su imagen; un populismo capaz de defender las culturas nacionales para integrarlas al vasto mundo en vez de levantar muros.”
Como el tiempo es un disolvente extraordinario, el prefacio se escribió en diciembre de 2017, antes de la pandemia, y de todo lo que vino después, se habla de Podemos y España como “laboratorio para las izquierdas europeas”. Hace una afirmación acerca de la inexistencia de la extrema derecha que ya en el 2017 había dejado de ser cierta y que con el paso del tiempo, España se ha incorporado al club selecto de los países europeos donde partidos de extrema derecha como VOX aspiran a gobernar sea en solitario o en coalición.
En el Prologo de Régis Meyran, que es quien hace las preguntas en la conversación con Treverso, nos marca el terreno de juego de esas conversaciones.
1.-Del fascismo al posfascismo
El nuevo populismo de derechas, es denominado por Traverso “posfacistas”, existe una matriz histórica, pero lo tiempos han cambiado, en el nuevo paraíso neoliberal, el “posfascismo es el síntoma de un sistema político tambaleante, en el cual, carentes ya de base social, los partidos, desde los de la derecha hasta los de la extrema izquierda, se entregan a nuevas formas de comunicación que los hacen abandonar su línea tradicional.”
La historia, sus consecuencias, sus derivadas no siempre previstas, casi nunca lo es, permite mirar el pasado para intentar comprender el presente, pero el nuevo marco es inédito porque vivimos en un marco global. La globalización ha alterado los parámetros del siglo XX. Todo tiene un aire de familia, pero los fenómenos actuales no son meras repeticiones del fascismo de los años 30 del siglo pasado.
Las ideologías del pasado – fascismo, comunismo- se han esfumado, pero como si de un retorno de lo reprimido vuelven a la actualidad, pero con mutaciones importantes que hace que los antiguos conceptos sean insuficientes o ineficaces para explicar el presente. El texto, habla con mucho detalle del Frente Nacional de Marie Le Pen. Un partido que ha sabido aglutinar a antiguos comunistas, así como una constelación de conservadores y extremistas de derechas, haciéndolos respetables. Otro tanto podríamos de decir de Vox en España.
El PP tenía en su seno esos grupúsculos franquistas enquistados en sus filas, no en vano la matriz del PP era Alianza Popular, que era la reserva del franquismo, para atravesar la nueva etapa que supuso la muerte del dictador y el inicio de la Transición y posterior Democracia.
Una característica de esta nueva situación –globalización- es el declive de las ideologías colonizada por una dogma sagrado: el mercado global. Neoliberalismo, pensamiento único. No hay más horizonte que hacerse rico, y sino lo consigues, es solamente culpa tuya. El individuo es exaltado y desconectado de lo social. Una contradicción o paradoja en la que vivimos inmersos en un mundo incierto, sin expectativas, reactivo a la siguiente crisis climática, energética, pandémica –el texto no podía prever las consecuencias catastróficas-, de horizontes de emancipación.
Curiosamente, mientras que en ese clima poco propenso para las utopías, la extrema derecha o posfacismo, parece que se desenvuelve como pez en el agua. La política de la extrema derecha se alimenta del miedo, de la falta de futuro, de un horizonte demasiado grande para los ciudadanos que descreídos de las instituciones que deberían haberlo protegido, lo han dejado a la intemperie. Es en ese nicho eco-político donde los resultados del posfacismo ha ido experimentando un crecimiento sorprendente.
dimecres, 13 d’abril del 2022
Ningú estima a Catalunya
A Catalunya no l’estima ningú. Amb l’excepció del País Basc, la resta suspèn a Catalunya. Andalusia, País Valencià, Extremadura (34,7), Galícia, Madrid (45,2). El “A por ellos” fa furor. Però, des dels temps de Pujol, els nostres polítics no s’han interessat massa per el nouvinguts de fora. A més les picabaralles eternes entre ERC i Junts, fan molt de mal al moviment independentista. La dreta mediàtica i el seu discurs d’odi contra tot el que té a veure amb el català, ha calat amb l’imaginari col•lectiu de fora de Catalunya. Els tòpics es repeteixen una i un altra vegada sense que cap instància faci res per contradir-la.
Un dels clàssics: "amb separatistes que consideren inferiors els nens que parlen castellà", això ho diu una autoritat -Alfonso Fernández Mañueco- que pacta amb l’extrema dreta de Vox, que juga a la contra, contra Catalunya, ells volen eradicar el estat autonòmic, però no tenen cap inconvenient en asseure's a la cadira, un discurs neofranquista, contra la immigració –aquesta es el seva bandera-. Tenen un enemic i ell es el responsable de tots els mals que pateix Espanya, perquè ells adoren Espanya, i si fos necessari, matarien a la meitat que gosin posar amb dubte aquest amor patri. I malgrat tot, Mañueco i el PP no tenen cap dubta que el millor per ells, es pactar amb Vox. Un grup antisistema, neofranquista i predemocràtic, sens dubte, un aliat molt més fiable que el PSOE, posem per cas.
diumenge, 13 de juny del 2021
No vaig poguer agafar l'autobús a Madrid
dissabte, 12 de juny del 2021
On puc agafar l'autobús per anar a Colon (Madrid)?
"La organización Unión78, de la que forman parte Fernando Savater, María San Gil o Rosa Díez ha convocado la concentración, a la que ya han confirmado su asistencia Isabel Díaz Ayuso, Pablo Casado y Santiago Abascal, entre otros políticos."(Antena 3)
Tothom sap que Unión 78, sembla un grup de nostàlgics d’un passat molt passat, volen impulsar una manifestació contra els possibles indults a un CRIMINALS sense ànima! El crim, es contra la Unidad de España. Per això s'apleguen personatges com Savater, San Gil i Rosa Díez. Volen salvar Espanya, i tenen tot el dret de fer-ho, però no és obligatori adherir-se. Parlen malament del independentisme, “separatismo” diuen ells, ideologia que l’equiparen al nazisme perquè a Catalunya l’odi i la xenofòbia està al ADN dels nacionalistes, diuen. En canvi ells, son la gent inclusiva, menys per els independentistes, que volen una Espanya UNA Y GRANDE, però que segons ells, això no es nacionalisme espanyolista. Volen justícia diuen, però no son creïbles, les seves dèries les volen inocular -en temps de pandèmia, potser la paraula no és la més oportuna- hi ha partits que s'afegeixen ràpidament, el PP i especialment VOX, ara si ve o no Cs és irrellevant. Es faran la fotografia a Colon, molta bandera patriòtica, és pot portar la senyera? La quantitat de gent que anirà a la manifestació serà un baròmetre de la catalonofobia que hi ha aquests sector de l' Espanya UNA y GRANDE. Serà una exaltació de l’Espanya de la que vull marxar! Gràcies per donar-me encara més raons.
divendres, 11 de juny del 2021
Terrorisme de gènere
diumenge, 2 de maig del 2021
dimecres, 28 d’abril del 2021
El rebuig il·lustrat: Vox
dilluns, 26 d’abril del 2021
Bales a Madrid o a Vox ja li agrada!
La setmana passada van poder veure com a les eleccions a Madrid, Vox va donar lliçons de com s’han de fer les coses. Com Pablo Iglesias, va marxar, amb el debat de la Ser, mentre la candidata de Vox a Madrid, li anava etzibant que marxes, tot, molt edificant, mentre els altres candidats, aguantaven, i no van marxar, junt amb Iglesias, més tard, si ho van fer. Així, Vox va guanyar el concurs per incompareixença dels altres. El PP, és va quedar com un estaquirot i Cs també. Bales que arriben amb “amenaces de mort al ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska; el líder de Podem, Pablo Iglesias, i la directora de la Guàrdia Civil, María Gámez” (Ara.cat). I la representant de Vox posant amb dubte aquestes amenaces. I desprès el President Pedro Sánchez, parlant com si ho acabes de descobrir: "Hem arribat a pensar que era normal". És evident, què sols ells –el PSOE- ho pensaven. La seva hipocresia, malgrat tot, encara sobte, perquè tant de cinisme, és difícil de pair.
dilluns, 8 de febrer del 2021
Sánchez beatifica a Vox
Hi ha frases que acompanyaran a Pedro Sánchez durant un temps, en un altre país, hi hauria dimissions, però ací, ningú es mou de la cadira. La frase per emmarcar es la següent: “més responsabilitat i sentit d'Estat " això ho deia a la representació feixista al Congrés de Diputats a Madrid. Sánchez es expert en fer totes les trampes que calguin per mantenir-se al poder. Parlar de sentit d’Estat sembla una broma de mal gust, per una formació que és predemocràtica i que deuen somniar amb el que van dir aquells militars retirats de matar a 24 milions de ciutadans. Ningú s’ha pres la molèstia de esbrinar si havia delicte d’odi. És evident que aquesta figura [delicte d'odi], es innecessària en una societat democràtica, rés més es fa servir contra els què convinguin, segons les circumstàncies i les correlacions de forces. Què sabrà el cabdill, de sentit d’Estat (democràtic)? De fet, són ells qui apuntalen els governs de Múrcia, Madrid i Andalusia.
Per cert, la ministra comodí Carmen Calvo, no sap què existeixi feixisme al hemicicle del Congrés. Els té davant seu, però no sap distingir-los. Malament anem quan el PSOE fa la vista grossa amb un antipartit com Vox. Ben mirat hi ha sintonia dins del PSOE, crida l’atenció el mutisme de Podem amb tot això. No poden dir ni muuuu!!!
dilluns, 7 de desembre del 2020
18 minuts
dijous, 3 de desembre del 2020
Soldats de plom i els seu somnis
dissabte, 24 d’octubre del 2020
Vox y el populismo de la peor especie