O'Donnell fa caure de quatre potes a Trump

 

"Hi ha un moment molt impactant de l’entrevista. O’Donnell llegeix a Trump part del comunicat que l’assaltant va enviar a la seva família: “No estic disposat a permetre que un pedòfil, violador i traïdor em taqui les mans amb els seus crims”. Trump es posa seriós i renya O’Donnell: “Sabia que ho llegiries perquè ets una persona horrible. No soc un violador. No he violat a ningú”. O’Donnell, sense immutar-se i amb la mateixa fredor que havia demostrat fins aquell moment, sense modificar el to de veu, li respon: “Ah! Creu que es referia a vostè?”"

Mònica Planas, imprescindible per llegir entre línies, etziba al final del seu article el següent: "El que provoca perplexitat és que la premsa continuï volent participar en aquest tipus de farsa amb Trump a la Casa Blanca*."

Segurament, a la Mònica Planas, li ha faltat explicar les connexions entre els mitjans de comunicació i la Casa Blanca. Els conglomerats mediàtics son tant potents i les corretges de transmissions son tant evidents, què ningú vol estar fora de l'àrea d'influència que emana de la Casa Blanca, malgrat que sigui tòxica les emanacions.

Show al sopar de corresponsals a la Casa Blanca

 

Si la teva popularitat baixa, i estàs al sopar de corresponsals, què millor noticia què l'intent d'un presumpte atemptat a Trump? Ara dirà que Déu el protegeix, a mi en sembla un nou muntatge de la fàbrica de mentides de la Casa Blanca. El presumpte tirador, Cole Allen, li espera un calvari. Una vida malmesa i una família que tindrà que conviure amb tot el que suposa aquest presumpte atemptat a la vida d'un déu menor. 

  

Trencant límits: 1:59:30

 

Avui s'ha fet historia dins de l'atletisme mundial. Baixar de de les dues hores a la marató semblava una missió impossible. Una de les raons és que les maratons tenen diferents traçats que fa què cada marató sigui única. I avui, a Londres s'han donat tots els requisits per fer-ho. La tecnologia -sabatilles- també ha posat els seu gra de sorra. La gent caminant ràpid tot anar a 8-9' el kilòmetre. En les curses populars 6' el kilòmetre no està gens malament. Els professionals han de baixar dels 2'50'' com ho ha fet Sabastian Sawe, atleta Kènia de 31 anys. Anar aquest ritme durant els 42 km és un esforç colossal. Un altre atleta,  Yomif Kejelcha -un clàssic a la Diamond League-, també va baixar de les dues hores (1:59:41), però quedar segons, en aquest món hipercompetitiu, et deixa a l'ombra.

També a "la cursa femenina també ha caigut el rècord mundial. Tigst Assefa, d'Etiòpia, s'ha imposat després de batre el seu propi rècord del món amb un temps de 2 h, 15 min i 41 s." (ara.cat)

Recomanacions musicals

 

Getafe-Barça (0-2): A un pas de guanyar la lliga

 

Un partit a priori difícil, en un camp què en paraules de Gerard, “és una puta merda”. Un partit travat durant bona part del primer temps, sense ocasions clares. Una genialitat de Fermí, ha permès obrir el marcador al 45’. A la segona part, més del mateix, moltes faltes per part del Getafe, sense ser assenyalades per l'àrbitre. En una contra Rashford ha marcat el segons amb una cavalcada de 45 metres. Amb el cero a dos, el partit i els canvis per dues bandes a anat desenvolupar-se el partit. El Getafe lluitador fins al límit permès per l'àrbitre, ha acabat acceptant la derrota. Una derrota que fa al Barça encara més campió, gràcies a l’ensopegada d’ahir del R.Madrid. La Lliga està pràcticament a tocar. Podria fer-se realitat la propera setmana si el R.Madrid perdés al camps del Espanyol, o si no, al camp nou la següent setmana.

PD: Sense Lamine, també és pot guanyar amb solvència.

Josep Pla viatge pel Maresme

 

Josep Pla, en el seu llibre De l'Empordanet a Barcelona*, escrit al any 1942, fa un viatge, amb "l'indispensable salconduit -pagant, sant Pere canta-, en projecto sobre el confús sistema del autobusos i dels trens." (p.7)  La GC havia devastat el país, i aquests apunts son molt instructius per adonar-se dels canvis soferts des de llavors. Volia centrar-me en l'explicació literària-socio-política d'un fenomen avui natural, però que amb el temps ha esdevingut un fet capital. Es tracta del turisme. 

Una de les grans creacions del segle XIX va ser el ferrocarril**. Fins a la seva creació, la mobilitat era difícil i feixuga per els atrevits que sortien de casa. Caminant, a cavall, amb diligències, tot plegat lent, molt lent i perillós. Però el ferrocarril va trastocar-ho tot. No tothom ho veia clar, especialment, els que vivien del moviment de gent i mercaderies. A Espanya el primera tram de ferrocarril va ser Barcelona a Mataró. La seva realització, totalment privada, fou deguda a un indià, el senyor Biada de Mataró. Al any 1848 (octubre), Barcelona comptava amb 160.000 habitants, mentre Mataró no arribava a 4000. Amb l'ampliació cap a Arenys va possibilitar una nova forma de vida: el turisme i amb ell, el estiueig. 

Amb el seu estil càustic, Pla ens diu que "el dret a estiuejar, que avui és imprescriptible, és modern, de quatre dies" (p.189).  El cas és que gràcies al ferrocarril, va permetre arribar a Caldes d'Estrac, que tenia unes termes i que per la gent benestant semblava produir miracles. Aquests miracles al parer de Pla, és producte del "famós empirisme mèdic barceloní" (p.189). Segons Pla, la burgesia catalana ha "tingut dos monopolis: la intel·ligència de les seves criatures i les aigües saludables". (189-90). Per fer possible la línia és va crear la societat "Camino de Hierro del Este de Barcelona y de Barcelona a Mataró y a Arenys de Mar". A partir de 1852 la línia arribava a Caldes i el seu balneari per prendre les aigües. L'èxit fou complert. 

Abans d'aquest canvi, la gent benestant de Barcelona anava a Sant Gervasi de Cassoles, "lloc molt allunyat de la ciutat" (p.190). Amb el ferrocarril, era més còmode arribar-hi a Caldes que no pas a Sant Gervasi. Amb aquest èxode començà l'estiueig.  I la burgesia si va llançar a edificar "torres, xalets i residències" (p.190) sense cap restricció d'estils o gustós estètics. Els nous inquilins de les construccions van voler fer seva la localitat, anomenant-la amb "un punt de cursileria", Caldetes.  El desenvolupament de Caldes va associat els esdevenirs polítics que va patir Espanya i Catalunya. Amb la Restauració (1874), la "política del país (a l'estiu) es féu a Caldetes" (p.191).  

Pla s'esplaia amb quina mena de persones viuen en aquelles torres, sense cap estil concret, a Europa aquesta falta d'estil s'ha anomena "'liberty', que jo m'atreviria a traduir per estil burgès o llibertari" (o.192).  Pla és fa creus dels teulats extravagants i aliens al entorn natural del paisatge. Ironitza amb teulades pensades per els Alps quan la neu cau, però que a Caldetes, fan un paper estrafolari. 

Pla, fa un pronòstic que el temps li ha donat la raó és aquest: " Quan amb els anys, el Maresme sigui una successió de barris residencials de Barcelona, pràcticament afegits, Caldetes oferirà una tradició i una obertura que no tenen pas gaires pobles, -pobres d’urbanització generalment" (p.193).

Quan l'estiu s'acaba, aquests pobles queden ensopits, cosa que a Pla ja li agraden. Diu: " En el Passeig dels Anglesos no hi ha una ànima vivent. Em sembla que tot el passeig és meu. Les torres són tancades. La clientela estiva és invisible. La tarda és gloriosa; el silenci, deliciós, la botànica té una presència lleugera" (p.193)

Art i musica: Eyvind Earle (1916-2000)

 

Eyvind Earle

Do you have an email address?

 

"Sobre aquesta qüestió, Sánchez ha dit a l'entrada de la cimera informal de líders de la Unió Europea a Xipre que no treballen basant-se en correus sinó en "documents oficials" i "posicionaments del govern dels Estats Units". En aquest sentit, ha expressat "absoluta col·laboració amb els aliats però sempre dins la legalitat internacional"."

El Pentàgon deu ser una olla de grills, amb les destitucions de tots aquells que es mostren tibis a les exigències de Trump. Així que aquest "correu" no és més que l'enèsima queixa perquè els aliats que no son consultat per iniciar una guerra a l'Iran, no col·laborin per obrir l'estret d'Ormuz, que abans de tot això estava obert. Pedro Sánchez deu ser l'únic polític europeu que ha parlat amb una certa dignitat davant de la servitud de la resta de polítics europeus. L'OTAN, ara mateix no existeix, la defensa europea és una entelèquia, l'exemple d'Ucraïna dona fe del desconcert i la falta de compromís davant d'un dictador com Putin, amic inestimable d'altre candidat a dictador del món lliure.

Sant Jordi: Llibres i Roses

 

Parlar de la llegenda de Sant Jordi vol dir ficar-se en contradiccions insuperables. Al segle XIX Francesc Maspons i Labrós*, explica una història que és fruit de històries que venen del passat llunyà. El cas, és que hi havia un regne que està condemnat per un drac. Devorava donzelles. Quant li va tocar el torn a la filla del rei, i el drac estava apunt de cruspir-se-la va aparèixer un cavallers que duia tant el escut con al pit una creu roja. El cavaller era Sant Jordi. Fent la senyal de la creu, el drac va perdre el combat singular. Sant Jordi es patró de Catalunya, però també de molts indrets perifèrics. Com tota llegenda  molt probablement, no va existir. Des de el segle XIII, la formació del seu prestigi, esdevé un clàssic, perquè en moments decisius de la batalla, apareixia dalt d'un cavall blanc per donar ànims e infondrà valor. A Barcelona l'escut de sant Jordi data del 1281. I des de 1456 és va proclamar patró de Catalunya. Durant segles, la figura del cavaller era patrimoni de la noblesa i no tant de les classes subalternes. 

(...)  La celebració de Sant Jordi comença a partir de 1877. Hi ha confluències diverses que faran que la diada de Sant Jordi vagi acompanyada d'una exaltació nacional i patriòtica de Catalunya. 

Malgrat tot, durant el segle XX, la diada va estar prohibida per les diferents dictadures que ha patit la nostre història. La Diada no ha estat mai festiu, excepte, a l'any 1931. Desprès de la dictadura de Franco, la commemoració de la Diada a anat agafant volada i avui s'ha convertir en un espectacle  avalat per la UNESCO de gent on la rosa i el llibre son els protagonistes.

II

La Diada del llibre té data de naixement, l'any 1926. L'impulsor va ser un valencià que vivia a Barcelona des de 1918, en Vicent Clavel Andrés* havia traslladat l'editorial Cervantes. Proposar com a data el 7 d'octubre, "dia suposat del naixement de Cervantes*". A partir del 1926 en plena dictadura de Primo de Rivera, és va commemorar la "Fiesta del libro español". Per descomptat, al decret prohibia qualsevol altre llengua que no fos el castellà. 

Madrid vivia la data com manifestació institucional, a Barcelona, és a dir, a la perifèria va adquirir un caire "més comercial i popular, en bona part gràcies a l'impuls que rep dels llibreters i editors més actius (amb Antoni López Llausàs i Gustau Gili al capdavant)." Van començar a posar parades al carrer, concursos d'aparador en les llibreries, "descomptes  per la compra de llibres, 10%, aparició de rànquing del títols  més venuts o per la pràctica de convocar escriptors a les llibreries per dedicar exemplars als compradors".

L'anys 1931 es trasllada la data del octubre al 23 d'abril, per "no interferir amb la venda del llibres de text en els inicis del curs escolar i, per torna, coincidia amb el dia cert de la mort de Cervantes. Quant al 1930 s'acorda el trasllat de dates, no és va preveure la proclamació de la Segona República. Les roses acompanyaven des de el segle XV la celebració de Sant Jordi, patró de Catalunya, on a la plaça Sant Jaume hi havia parades de roses. Tot aquest cúmul de circumstàncies extraordinàries, va fer emergí l'exaltació de catalanitat. Tot això s'atura per la guerra civil i la dictadura franquista. És a partir de 1960 que l'alenada catalanista torna a emergí del silenci obligat per la repressió.

La vessant comercial de la Diada és importantíssima, perquè en un sol dia hi ha la facturació del 10% del total.  "A prop de dos milions d'exemplars de més de setanta mil títols diferents -un 52% en català-, amb una facturació superior els 25 milions d'euros, xifra pròxima la 10% de la facturació anual".

La Unesco va declarar el 23 d'abril com el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d'Autor. "El 21 d'abril de 2017  es va presentar a la Unesco des de Barcelona, per iniciativa de la Cambra del Llibre i del Gremi de Floristes, la petició que el Dia del Llibre i de la Rosa sigui declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Avui el 23 d'abril la festa s'estén "a més d'un centenar de països".

Ell llibre Guinness, no admet cap rècord d'aquesta mena!

 

Zelenski sembla recordar els seus antic temps d'humorista. Una broma de mal gust, on la terra devastada donen idea de la brutalitat de la guerra, i encara volen donar nom a un President que volia acabar amb totes les guerres del món i l'únic que sap fer es engegar-les? Què hi hagi un sonat, al capdavant de la nació més poderosa del món és una autèntica desgracia, però que la resta el volgui afalagar demostra que la servitud no te fronteres i està arrelada a la condició humana. 

L'estret d'Ormuz l'aposta de casino

 

Si desconnectes el cap de setmana, i tornes a veure com estan les coses al món el dilluns, t'ha adones que no cal estar massa pendent perquè l'escenari no canvia, la lògica del enfrontament segueix tal com està des de fa unes setmanes. Una treva fràgil que fa que els mercats i els que ponen manipular-la facin números. De moment, el món segueix igual de malament. L'estret d'Ormuz sembla tancat, ara per ordre dels EUA, malgrat el lament pornogràfic de Trump. 

Recomanacions musicals

 

Art i musica: Thomas Cooper Gotch (1854-1931)

 

Thomas Cooper Gotch

El Papa a Camerun, un país dividit en guerra de baixa intensitat

 

L'afirmació del Papa és verídica i exacta

EUA: el Dorado no és un xampú!

 

La destrucció de la dignitat humana

 

He parlat d'aquests crims en altre entregues. Vivim en la saturació de noticies, i aquesta, no té el ressò d'altres molt més mediàtiques on la premsa exalta els seus líders. Això que passa al Sudan te ha veure amb la falta absoluta de moral cívica. Les societats humanes malgrat la historia recent, no sembla après res de les amargues lliçons del segle XX i d'aquest XXI què s'ha està fent molt llarg i sobretot, inhòspit. Les dones com a botí o objectiu de guerra. Quina mena de gent ens hem convertit per fer els més vulnerables els objectius d'aquesta violència? Ara mateix, amb els governants dèspotes e insensibles, el món camina cap un desert on la mentida, la violència i la cobdícia son els eixos vertebradors d'allò que hauria ser l'art de arreglar i fer fàcil la vida de la gent, és a dir, de la política.  

Pena de Mort per els Palestins

 

PD: Israel vol emular a Iran en l'aplicació de la pena de mort, pensada exclusivament per assassinar palestins. A més d'assassinar-los pel aire, per terra o per mar, ara també en les presons israelianes. Aquesta llei, exclou els colons que assassinen en la impunitat a Cisjordània o Gaza.

Ressenya: Història d'un piano

 

He llegit el llibre de Ramon Gener, Història d’un piano 31887. Premi Ramon Llull 2024*. Ramon Gener té el do què tot el que fa ho fa be. I això ho reflecteix amb aquest llibre. Una historia a la mida dels seus coneixements artístics. 

Sense ànim de fer d'espòiler –és a dir, desvetllar la història-, la trama és la següent: Magdeburg (Alemanya), a casa dels Schulze, al costat de la Catedral. Allà un nen en Johannes descobrirà l’art mitjançant el paino Grotrian-Steinwg de la mà del mestre Herr Schmidt. Al capítol dos, hi ha una excel•lent introducció al piano. “Her Schmidt digué: ‘Que la musica tingui un mar’. I aparegueren cinc línies horitzontals paral•leles a les quals anomenaren pentagrama. En Johannes veié que totes les línies eren bones i les estimà. Hi hagué un vespres i un matí, i fou el dia primer.” (p.17).

Johannes tenia un do extraordinari, una oïda per la musica excepcional. Herr Schmidt ho va veure clar des del primer moment. Un nen que toca el piano sense haver estat ensenyat. El professor va pensar que si l'ensenyava com calia, el seu futur seria incommensurable. I així ho va fer. Tota la seva saviesa la va posar a disposició del petit Johannes. El temps va anar passat. La mare, viuda des de molt jove, ha possat tot els seu amor al seu fill. Va arribar un dia que en Johannes, va deixar de ser un nen i el vell professor Schmidt no li  donar més del que ja sabia, calia anar del niu per cercar un nou paradís. Accedir al  Reial Conservatori de Leipzig, no era gens fàcil, començant per l’economia de l’Ortrud i en Johannes. El professor Schmidt va fer tot el que podia per intentar que entri.  Hi si va poder entrar. La proba d'ingrés va impressionar a tot que el va escoltar, l’Opus 9, número 2 de Chopin. El seu director, antic alumne de Herr Schmidt, el va acceptar immediatament, amb un beca per poder ajudar a la família Schulze.

Allà va poder desenvolupar el seu increïble talent. Tothom sabia que arribaria molt amunt. Cada cap de setmana en Johann anava a Magdeburg a veure a la seva mare. Per ella, l’arribada del seu fill era llum a la seva vida, dedicada a cosir per guanyar-se la vida. 

Mentre el futur és projectava radiant, la mare volia oferir-li un regal, un nou piano, assessorat el Herr Schmidt convertit en amic de la família.  

I llavors, la guerra (1914). I han Johannes va ser mobilitzat com tants joves. La guerra és pensava que duraria poc. Però, malgrat les cartes de Johannes dient-li a la mare que no es preocupes perquè això passaria. En Johannes li havien dit que tindria permís per anar-hi a casa. I la seva mare va remoure cel i terra per donar-li una sorpresa: un piano Grotrian-Steinweg de cua amb número de sèrie 31887, construït a l’any 1915. El va portar a casa, i va esperar en Johannes, però en Johannes no va arribar mai.

Perquè en Johannes va lluitar en les trinxeres a Arràs (França). Enmig de la guerra, hi va haver un moment de pau, on els soldats enemics, alemanys per un cantó i francesos i anglesos es van trobar en terra de ningú, per donar-se regals. En Johannes li va donar amb un soldat anglès una partitura de Debussy. Aquell regal, va fer que el soldat anglès és convertís en protagonista de l'historia de aquest piano.

Si ací ho ha ves deixat, el llibre hauria guanyat en dramatisme. Però, malauradament, el llibre obre noves històries que no tenen el mateix to dramàtic i en canvi obre nous camins més dubtosos. 

Un llibre que amb la història del Johannes hi ha un altre de més contemporània, però que almenys per mi, era sobrer. En definitiva, un llibre ideal per Sant Jordi, malgrat què amb l'allau de llibres d’aquest 2026, sigui difícil que tregui el cap a les llistes del propers best-sellers.  

Catenaccio a Ormuz: la pinça EUA i l'Iran

 

Mentre l’estret d’Ormuz segueix bloquejat, abans de la guerra està oberta, ara Trump diu que el vol bloquejar. Un altre del seus anuncis absurds. Així, estarà bloquejat per partida doble! Mentre les converses –es un dir-, entre EUA e Iran a Islamabad, han quedat en res. Gràcies a aquest fet, el petroli torna a pujar. Segur que hi ha molts que és beneficiaran d’aquest fet.  

A Israel, Netanyahu vol culminar aquest inici d’any meravellós, amb l’annexió i destrucció del sud del Líban així com la destrucció de l’Iran. Mentre la guerra segueixi, ell no tindrà que anar els jutjats, què d’això és tracta.  

Ací a Europa, a falta de bones noticies, ens agafen a un clau roent anomenat Hongria, i la victòria de la dreta de Péter Magyar. Pel que sembla, no és tant extremista com el seu antecessor, Orban. La UE hauria de establir mecanisme més enllà de la unanimitat que fa que els consensos és fàcil impossibles, evitant així, l’aparició de personatges que vulguin fer descarrilar a la pròpia UE.  

Recomanacions musicals