Els talibans no es volen posar al mòbil!

 

L'article de Madina Ayar, torna explicar el que està passant a l'Afganistan. 

"Durant els últims cinc anys, he après que els talibans prohibeixen tot allò que no poden controlar completament. Primer va ser l'educació de les noies. Després el treball de les dones. Després els llibres, la música i la vida pública. Ara els telèfons mòbils, perquè encara són la nostra petita finestra a l’exterior que ens permet comunicar-nos, difondre informació i aconseguir que el món continuï sabent una mica què passa dins de l’Afganistan."(Ara.cat, 10/7/26)

La UE va rebre -discretament- a una delegació de talibans a Brussel·les. La visita era el reflexa d'una davallada en la capacitat de la UE per defensar els dretes humans. La UE i una part important de països, vol expulsar els afganesos/ses cap el paradís talibà. I això és possible gràcies els diners que recapten del IVA. Estem subvencionant un estat demencial que exclou al 50% de la població amb el vist i plau de la UE.  Cada vegada que veig a la Von der Leyen (no és l'única) parlar se'n remou l'estomac.  

PD: 

Afganistan o la vergonya d'Occident

 

La crònica de Madina Ayar (Ara.cat) -un pseudònim-, permet fer-se una idea del que passa a l'Afganistan amb les dones i nenes que malviuen al país del opi. Occident li va donar les claus els talibans, saben el que farien, els hi van dir que tot aniria millor, i la UE i la resta s'ho va voler creure. Però la realitat és tossuda, i els talibans no veuen a les dones com podem veure-les nosaltres. El burka expressa la mort civil de les dones. Han imposat la xaria i les dones queden excloses de tota visibilitat. Així que la Madina Ayar explica el seu intent per sortir del país, una presó -no son els únics- on no poden sortir lliurement, perquè son considerades menor d'edat, malgrat que poden forçar matrimonis a nenes de 7 a 8 anys. De moment, s'ha d'inventar un marit per justificar sortir de la presó d'Afganistan. Caldrà esperar noves entregues per saber si ho aconsegueix. 

   

Bombardejar un centre rehabilitació per drogodependents

 

La crònica és de Madina Ayar i explica el que ha vist "El bombardeig pakistanès a un centre de rehabilitació per a drogodependents a Kabul la nit del 16 de març va ser devastador,  o vaig veure tot amb els meus propis ulls: cranis destrossats, extremitats amputades, cadàvers al terra." (Ara.cat, 27/3/26). En l'atac van morir 400 persones i 250 van quedar ferides, el centre de rehabilitació tenia 2000 llits. Les xifres donen idea de l'abast de les repercussions de les drogues. La periodista de només 25 anys diu: "Em pregunto quants joves de la meva edat a d’altres països han vist el que he vist jo." Anar al centre forense on s'amunteguen les cadàvers i les famílies esperen mentre l'esperança i la por lluiten dins de cada cor. 

Pakistan és pot permetre això, per la feliç coincidència, que la seva guerra particular queda enfosquida per l'altre guerra més mediàtica, on les los superpotències una regional i l'altre mundial estan fent les delícies dels especuladors en les matèries primeres. De matèria prima, per assassinar i matar hi ha en abundància i pel que sembla, aquesta no cotitza a la borsa, no hi ha perill per l'estabilitat del sistema borsari mundial. La crònica no diu res de les dones, excepte, d'un cas: "Es deia Muzamil, i els talibans l’havien internat per error al centre de rehabilitació la nit anterior a l’atac perquè estava amb uns amics que sí que consumien drogues. Tenia dos fills i també s’encarregava de mantenir la seva mare, la seva germana vídua i els seus dos nebots. “Muzamil no era un addicte. Com se suposa que hem de viure ara sense ell?", es lamentava la seva germana*."

Una vegada més hi ha víctimes dignes i víctimes indignes, les que pertanyen al costat dolent de l'historia no hi ha res a fer amb elles, l'oblit és la seva condemna. A Afganistan, les dones, totes, son víctimes indignes, gràcies especialment, a Occident.