Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
divendres, 4 d’octubre del 2024
Israel pot destruir la indústria petroliera del Iran?
dijous, 28 de març del 2024
El decliu nord-americà?
L’article de Christoher Caldwell, La desfeta d’Occident? (Ara.cat, 11/3/24)
L’articulista, fa una reflexió sobre el decliu d’EE.UU al món. Les contradiccions nord-americanes son cada vegada més flagrants. Així, s'encoratgen a l’OTAN per ampliar els seus membres, l’últim a incorporar-se ha sigut Suècia. Biden ha dit que “Europa està en perill”. Però, immediatament, ha subratllat que no pensa enviar-hi tropes terrestres a Ucraïna. Rússia, sap que Europa no intervindrà amb efectius, la disparitat d’opinions en sí de l’OTAN ho fan impossible i potser convenient. A més l’ajuda no acaba d’arribar-hi. Ucraïna no pot guanyar aquesta guerra, perquè Rússia està ficada a mig gas. I malgrat tot, Rússia no ha aconseguit el que volia, una rendició sense condicions. No s’ha està en les mateixes condicions que va propicia la conquesta de Crimea. Ucraïna està empipada, la paraula no és exacta, amb tots els seus presumptes aliats. Perquè aquests aliats volen contrapartides, és a dir, que el material bèl·lic no surt de franc, vet ací el problema de fons. I Ucraïna, no pot pagar-ho.
L’autor fa referència al llibre de Emmanuel Todd, “La desfeta d’Occident”, llibre que s’ha convertit en un best seller a França. Todd, al parer de Caldwell, fa una declaració emfàtica: EE.UU està en decliu. Es crític contra l’expansió de l’OTAN. Pensa que aquest imperialisme “ha posat en perill la resta del món”. Una constant de la política de intervencionista nord-americana ha sigut, entrar-hi –Iraq, Afganistan, i sortir-se'n de mala manera, deixant al darrera la destrucció del país. El síndrome de Vietnam, pesa com una llosa en el subconscient nord-americà. En aquest context, Rússia i Putin, han vist una excel•lent coartada per rearmar-se ideològica i militarment amb una deriva autocràtica evident. Per Todd, l’era global comença a tenir un balanç negatiu, envers l’altre actor a escala global, Xina. Todd, veu el decliu nord-americà en el fet que EE:UU “formen menys enginyers que Rússia, no només per càpita sinó en xifres absolutes”. Els ideal de llibertat, de democràcia han estat en contradiccions flagrants depenent del país què volia què entrés a la seva esfera de influència. Exportar valors que no combregen amb bona part de països del món, no és precisament, el que ha fet la Xina. Una dada important que dona llum sobre com funcionen els països es “la mortalitat infantil, el paràmetre revelador que el va portar a predir el col•lapse soviètic fa mig segle, és més alta a l’Amèrica de Biden (5,4 per mil) que a la Rússia de Putin, i tres vegades més alta que al Japó del primer ministre Fumio Kishida.” Aquesta dada és molt més potent que el PIB. Demostra que alguna cosa no funciona, que hi ha un dèficit enorme de cara al futur d’EE.UU.
Cadwell, veu en l’arrogància Occident un mal profund que afecta al bon criteri i a tenir present el principi de realitat, per sobre del principi dels desitjos que masses vegades es confonen. EE.UU té un problema molt greu amb la polarització de la societat que Trump encarna a la perfecció. I aquesta polarització és un autèntic perill per l’estabilitat d’Occident en primer lloc, però també a la resta del món. Xina està en millors condicions per assolir el regnat de nova potencia mundial, perquè en el seu cinisme pragmàtic, busca influencia sense ficar-se en les dinàmiques pròpies de cada país. I Rússia, vol tornar a ser el que no ha sigut des de la caiguda de la Unió Soviètica. No ho podrà fer, però l’aliança amb Xina –ni que sigui conjuntural i tàctica- li permet augmentar la seva autoestima malmesa per la guerra a Ucraïna i les repercussions dels atemptats de Moscou de fa uns dies.
dissabte, 29 d’abril del 2023
Reseña: La sociedad del desconocimiento ( y IV)
IV
Lo que nos espera*
24
Entender y gobernar el mundo que viene
divendres, 16 de setembre del 2022
Ministeri de la Veritat (G.Orwell)
"Davant dels grandiosos canvis del nostre temps en l'àmbit mundial, mai vistos abans, estem disposats a servir d'exemple amb els col·legues russos com a potències mundials responsables. I a jugar un paper de lideratge per conduir aquest món ràpidament canviant a una trajectòria de desenvolupament estable i positiu", ha dit Xi Jinping.
Xi Jinping, màxim aliat de Putin, parla com Orwell anomenaria el què diuen al Ministeri de la Veritat. Vivim un desordre global amb dos dictadors que es presenten com "líders responsables". És el món al inrevés. Mentre Occident, finança la guerra de Putin, Xina, pot seguir produint allò que vàrem deslocalitzar en ares de la globalització. Com diu l'editorial del Ara:" es veuen ara[Occident] amenaçades per aquests règims il·liberals que ja no es conformen amb ser la fàbrica del món. Volen dominar-lo i imposar els seus valors.". Hi ha algun pla per adreçar aquesta situació?
dimecres, 9 de març del 2022
Ressenya: Mai, de Ken Follet
Una novel•la al seu estil, on la intriga, la versemblança dels fets, la descripció dels personatges: espies, terroristes, diplomàtics, caps d’estat, son analitzats per Follet amb un estil cinematogràfic. Un in crescendo de situacions cada vegada més conflictives on la política de la força sempre te aspirants i on el seny escasseja.
La novel•la té diferents escenaris, propi d’un món globalitzat. Així, veiem el Txad, Washington, Pequín, Pyonyang, cadascun defensen interessos propis i aliens. El Txad, hi ha el terrorisme islamista. Els migrants què han d’anar de la mà de traficants de persones sense escrúpols, què et poden deixar a qualsevol lloc. L’episodi de Hufra , és potser un dels més intensos de la novel•la.
Washington i Pequín, representen avui les potencies principal d’aquest món global. Els seus interessos podrien arribar a ser antagònics. La capacitat de Pequín de posicionar-ne a qualsevol país, sigui qui sigui el seu règim, li permet anar omplint forats que les democràcies occidentals, li costa de fer. Malgrat que no te cap problema per ser interlocutor de dictadures, siguin teocràtiques o no.
Un del problemes que es planteja en la novel•la es Corea del Nord. Un soci difícil, però que malgrat tot, el mantenen contra tota lògica. Qui mana a la Xina? Es evident que mana el exèrcit i el partit comunista. Però, el comunisme s’ha esfumat del segle XXI. La retòrica oficial es parla de comunisme, malgrat ser la fàbrica del capitalisme. Com és pot parla d’aquesta contradicció tan evident? Potser fan com els filòsofs averroistes, amb la seva teoria de la doble veritat: Hi ha una veritat absoluta: el comunisme de Mao, i hi ha una veritat per el poble: el capitalisme de consum. Aquest fet, és el que ha permès a la Xina, sobreviure al col•lapse de l’antiga Unió Soviètica (1989).
Per què mantenir una Corea del Nord? La resposta es històrica. Xina no vol que Corea del Sud absorbeixi Corea del Nord, com va fer Alemanya amb l’antiga RDA. Corea del Nord es un tap. El volen mantenir, malgrat totes les incomoditats que puguin tindrà. A la novel•la aquesta incomoditat arribarà al paroxisme.
Un final previsible, què permet reflexionar-hi sobre com és pot governar el món global amb les obsessions nacionals? El canvi climàtic, la revolució tecno-biològica, la guerra nuclear, la governança global*, aquest problemes son reals, a la novel•la, en Ken Follet, parla de guerra nuclear. Un dels problemes d’aquesta novel•la per passar-la a la gran pantalla és que el final s’hauria de canviar, a la gent no li agraden els finals apocalíptics.
dimarts, 11 de gener del 2022
Reseña: Civilización o barbarie o cómo se transforma en geometría asimétrica
El texto recoge la salida o mejor huida de Afganistán en agosto de 2021. Este hecho permite reflexionar al autor acerca de los acontecimientos que podemos esperar en el futuro más cercano. Considera a Afganistán, como un nudo de relaciones de poder de dimensiones globales. Hace elucubraciones. El tablero de poder tiene su centro, precisamente, en Afganistán, pues, su geografía toca centros neurálgicos en el escenario global: Pakistán, Irán, Repúblicas de la antigua Unión Soviética, Turkmenistán, Uzbekistán y Tayikistán, amén de China. Considera Lamo de Espinosa que dependiendo cómo evolucione Afganistán, la posibilidad de desestabilización de la zona puede crear tensiones que pueden llegar a la guerra. Una vez EE.UU ha renunciado a esa zona, primero con Trump y después con Biden, se ha pasado como apunta el autor de una “American First” a una “American Only”. Esa renuncia ha dado lugar a China y Rusia ejercer su influencia. Los intereses contrapuestos de las partes, utilizando las tradiciones pugnas entre vecinos, por ejemplo, India vs Pakistán, India y Rusia, y Pakistán y China, crea condiciones para ser utilizada como arma arrojadiza contra Occidente, pero también entre esos vecinos en los que cada uno tiene intereses confesables pero también inconfesable. Irán, también quiere jugar tener su propio paraguas de seguridad sea con Rusia o China.
Si el escenario de Afganistán es el modelo, se pregunta el autor, ¿cómo defenderá EEUU a sus socios, sea Taiwán, Israel o incluso Japón? ¿Será capaz de defender las repúblicas Bálticas o Ucrania de una agresión de Rusia? Ahora mismo, la respuesta sería que no, o tal vez si, no hay seguridades. Eso significa que los países en cuestión deben buscar nuevos socios, y no puede buscarlos en Occidente. La UE, no tiene peso ni fuerza, aunque eso sí, siempre podrá decir que está “sumamente preocupada” por los acontecimientos que suceden más allá de la UE.
EU.UU sólo tiene una prioridad, China. Llama la atención el mensaje apocalíptico que desliza el autor: “Afganistán puede acabar siendo una suerte de agujero negro que proyecte inestabilidad justo en el llamado ‘centro del mundo’” (pág.362)
Allí donde EEUU se ha retirado ha dejado la puerta abierta a otras potencias que ocupan su lugar. Si Occidente se repliega, Afganistán es el último ejemplo, los países de Oriente Próximo y Lejano, no dejan de tejer alianzas, todo lo efímeras que se quieran, pero dejando a un lado a la UE y EEUU. China y Pakistán buscando el “Corredor Económico” que permita acceder al Índico. Esa alianza no puede ser bien vista por India enemiga de Pakistán desde su fundación. ¿Qué podemos esperar de una UE que no tiene una voz unitaria y sobre todo creíble en ese escenario que deja fuera de juego a Occidente? El autor parece que hace una llamada al miedo: o “civilización o barbarie” (pág.366) y cita a Tocqueville para remachar el clavo de la desconfianza en ese futuro que como dice el propio Tocqueville: “Las naciones de nuestros días no pueden impedir la igualdad de condiciones en su seno; pero de ellas depende que la igualdad las lleve a la servidumbre o a la libertad, a la civilización o a la barbarie, a la prosperidad o a la miseria” (pág.367)
El nuevo mundo global, tiene que decidirse ante ese dilema que Tocqueville intuyó en 1840 (La democracia en América, vol II). Las tendencias autoritarias reforzadas por las políticas para luchar contra la pandemia están creando un caldo de cultivo que es aprovechado por los populismos de derechas y no solo ellos, para un repliegue hacia los viejos valores. La democracia formal se instala en régimen autoritarios, pero la servidumbre parece ganar adeptos. La UE y EE.UU tienen en su seno el cáncer de la división interna entre nostálgicos de un pasado imaginario y un futuro por construir. Lo nuevo en este orden es que podría darse lo que aparentemente ofrece la mayor dictadura del mundo- China-, servidumbre y prosperidad y ante esta nueva receta, los cantos de sirenas se hacen tan ensordecedores que difícilmente podremos escuchar lo que significa la idea de libertad y la democracia como campo para profundizar en ella.
dimarts, 19 de setembre del 2017
Entrevista a John Gray (I)
Gray es crítico con lo que denomina "la bogeria del conte de fades progressista" [la locura del cuento de hadas progresista], piensa que las acciones humanas no están predeterminadas hacia lo mejor. Según Gray poner en cuestión está visión optimista de la historia es "la forma més radical de censura".
Pone como ejemplo, la reaparición de la tortura. Si la ciencia y la tecnología aparecen avanzar de manera imparable, no pasa lo mismo con la ética y la política. Por eso Gray pudo anticipar (2003) su retorno. La historia está llena de episodios en que dadas determinadas circunstancias, su retorno sería inevitable. Así, "estava 100% segur que la tortura s'utilitzaria a escala global. L'escenari era el d'un món neocolonial. Aquest tipus de guerres sempre impliquen tortura" [estaba 100% seguro que la tortura se utilizaría a escala global. El escenario era el de un mundo neocolonial. Este tipo de guerras siempre implican tortura]. Además, después del 11-S los neoconservadores adquirieron influencia en Washington, y además defendía la tortura como medio para fines angélicales.
Capdevila pregunta, Quins fantasmes? [¿Qué fantasmas?]. La respuesta de Gray es demoledora: "Els fantasmes són les idees que han heredat dels últims deu o vint o trenta anys. Es fiquen en guerres i després no saben què fer o com sortir-se. La realitat és que ningú mana, ningú se’n fa càrrec." [ Los fantasmas son las ideas que han heredado de los últimos diez o veinte o trenta años. Se meten en guerras y después no saben que hacer o como salirse de ellas. La realidad es que nadie manda, nadie se hace cargo].
Para Gray la política no es substantiva, la política "és un esforç temporal per lluitar contra els mals humans, (...)., sempre l'he vista com una recerca de solucions temporals a problemes permanents" [ es un esfuerzo temporal para luchar contra los males humanos, (...)., siempre la he visto como una búsqueda de soluciones temporales a problema permanentes"].
Gray es pesimista con respecto a las enseñanzas que puede aportar la historia, porque "L’únic que aprenen és que la bogeria humana és eterna. La major part dels desastres de la història no passen per error, sinó que passen quan els que produeixen els desastres saben –o se’ls ha dit- que les seves polítiques produiran desastres (...).". [Lo único que aprenden es que la locura humana es eterna. La mayor parte de los desastres de la historia no pasan por error, sino que pasan cuando los que producen los desastres saben - o se les ha dicho- que sus política producirán desastres].
Gray mira el panorama geopoítico con una mira llena de escepticismo, no ve en el horizonte ningún cambio significativo. No es partidario de las revoluciones. Habla de la Primavera árabe, de las simpatías que fueron acogidas, pero la realidad era que "El 60% de la població és analfabeta. Hi havia gent que sortia a les places, però què fas amb aquesta gent tan pobre? El resultat era previsible (...).[El 60% de la población és aalfabeta. Había gente que salia a las plazas, pero ¿qué haces con esta gente tan pobre?. El resultado era previsible]
Gray se queja de la torpeza de Occidente en todos estos acontecimientos, afirma: "Hauríem de deixar-ho estar. (...). No hi durem la pau. En part perquè el conflicte té un component religiós. Ara mateix estan en una espècie de semirevolució que segurament seguirà així durant una o dues generacions (...). La majoria de les esperances que la gent diposita en la política són il·lusions." [Habríamos de dejarlo estar. (...) No llevamos la paz. En parte porque el conflicto tiene un componente religioso. Ahora mismo están en una especie de semirevolución que seguramente seguirá así durante una o dos generaciones (...). La mayoría de las esperanzas que la gente deposita en la política son ilusiones]