23-F: 40 anys desprès

 

Avui fa 40 anys del 23-F. Sortia del institut a Masnou. Anava escoltant la ràdio Cadena-Ser, passant per la Conreria, quan vaig escoltar allò de: “¡Quieto todo el mundo!”. I  tothom va callar. La ràdio i la televisió van ser testimoni del cop d’estat de manual. ¡Todo por la Patria! Allò va canviar el rumb de la democràcia a Espanya, és va escorar definitivament a la dreta i encara seguim així. Com deia al seu article Vicenç Villatoro, hi ha tres espais intocables e immutables: “la monarquia, la unitat d’Espanya (tal com ells l’entenen) i la no revisió del franquisme (que es podia mantenir dins de les estructures de l’Estat)”.

Aquests tres pilars son de fet, el llegat de Franco, se li ha fet cas fil per rand, malgrat què en alguns moments, ens havíem oblidat, però quan les coses van amb una direcció prohibida, llavors, surt tota l’artilleria, mediàtica-legal-governamental, per dir “¡A por ellos!”. I així estem, la extrema dreta pot sortir sense avergonyir-se, mentre el sistema li fa més por el independentisme que aquest neofranquistes sense complexos. 

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (I)

 Ressenya:

Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes, Trad. Jordi Boixadós. Sèrie Bergman 1, labutxaca, Barcelona, 2019.

La novel•la negra, ara té geografia nòrdica. Tal com diu a la contraportada, sempre cal llegir-la, és una història truculenta, amb 554 pàgines, hi ha per explicar fil per randa, les diverses històries de tots els personatges, i n’hi ha molts, potser masses. 

Des de el primer moment, l’assassí ja te’l trobes, té un destí què complir. I una ciutat on passa tota l’acció, Västerås. Desprès està la víctima, què li roben el cor. Però ací, no és cap llicència poètica, sinó un acte d’allò més cruel, potser l’assassí vol calma  els seus dimonis, què hi té.

Apareixen les famílies, del noi mort, l’amiga, el malparit que fa bullying,  tots tenen draps bruts que rentar a casa. Què passa quant el teu fill és assassinat? Quant comences a culpar-te de tot? Quant a més, tot sembla conspirar contra tu? 

  

Què difícil es educar els fills. Sempre ho ha sigut, però ara sembla més complicat. Quant son adolescents, i tanca’n la porta de l’habitació, què fan tot el dia?

Desprès, la policia. La policia també té els seus propis dimonis corporatius, com tothom. Enveges, tírries, i el que sol passar  a qualsevol treball, sempre hi ha un per sobre teu, que massa sovint, creus què és més incompetent que tu. 

A la vida real no deu ser fàcil descobrir l’assassí. També és veritat, què en molts casos, sempre és a prop, massa a prop. Quant l’assassí és un desconegut, llavors tot comença a trontollar. Llavors, la sèrie causal s’ha en va a noris. No hi ha el crim perfecta. La vida està plena de imperfeccions. Normalment, són les casualitats les què permeten seguir pistes. De moment, no hi ha masses pistes en aquest cas.  

Sebastian Bergman, té problemes d’autoestima, ell, pensa què no, però és una persona psicopàtica. Desprès del desastre, on ho va perdre tot, porta una vida, sense solta ni volta. Les seves víctimes son les dones. Qualsevol dona, per exemple, la mare d’en Leonard Lundin,  Clara. Ell sap com seduir, és una mena d’esport. És especialment malparit, quant la víctima, està en un moment especialment vulnerable, però, ja té això en Bergman. Potser és un psicòleg genial, però com a persona és un desgraciat. 

Bergman, està el lloc del crim, per casualitat. A anat a la casa del pares que ell va fugir fa molt de temps. La mare a mort, i ell, entra a la seva antiga casa. Tot el molesta, els records, les dificultats de convivència amb els pares, primer, i desprès amb la mare. També la mare té secrets, per casualitat, descobreix, dins d’una capça de sabates unes cartes adreçades a ell, però que no han pogut enviar-les perquè no sabien on era.  Ara té, interès a saber i esbrinar qui és la Anna Eriksson.

Imatges del aterratge a Mart

 

Perseverance

¡No saps en qui estàs parlant!

 

El llegat franquista segueix triomfal. Cap entrebanc en el seu món hermètic,  ple de privilegis. No sé suposa que el Pazo era patrimoni del Estat? Sembla que no. Indenmnitzar els Franco, vol dir què la confusió  patrimonial i estatal, en el seu cas, és una excepció , què desprès d'haver mort el dictador, encara manté viu tots els seus privilegis, sense què a ningú, hagi dit res de res. La monarquia la va instaurar Franco, ni el poble espanyol ni res de res, la Constitució va acceptar sense plantejar-se cal altra alternativa, i havia, però també, havia tanta por que els militars no féssim alguna cosa, què tothom va callar i la possibilitat d'una República va quedar en el oblit, fins que el 2017 és va tornar a parlar.

Els haredim: viure la religiositat al extrem

 

¿Quanta gent més morirà per aquest enterrament? La imatge és molt potent. Una multitud de gent, sense mascarelles, sense espai entre uns i altres, és l'escenari perfecta perquè el virus de la Covid-19, s'escampi tranquil·lament.  Dins del món ultraortodox, destaquen els haredim. Un grup què viu la seva religiositat amb un fervor que si fossin musulmans, serien fanàtics. Com sempre, tot depèn de la perspectiva, ells o nosaltres. També els haredim, uns han optat per seguir instruccions per protegir-se, mentre altres no ha estat així. Com combinar el respecta a la salut pública i les seves creences? A Israel, aquestes minories tenen un poder notable, perquè les partits ultraortodoxos son clau per donar el govern els partits grans. Israel ha vacunat a una part important de la seva població, però els haredim, son la comunitat on hi ha més contagis. 

A Espanya he sentit en paraules de l'extrema dreta, parlar dels jueus: "El judío es culpable". La Fiscalía sempre tan diligent per segons qui, en aquesta ocasió, no ha badat boca. La societat jueva, és com totes, complexa i diversa. Laica i ultraortodoxa, és un tret fonamental en aquesta societat. A Espanya, alguns voldrien que aquesta diversitat fos eliminada, alguns i tot, han dit que el millor era matar a la meitat de la població, o sia, si què hi nazis a casa nostre!

Febre dissabte a la nit

 Hi ha límits els aldarulls de cada vespre? On posar la ratlla de fins aquí? Com ha d’actuar la policia? Preguntes molt difícil de respondre amb força cura. És evident, què el contenidors cremats son obra d’una minoria què s’ha aprofita de les manifestacions pacifiques, però que al final acabant com el “rosari de la aurora”. La policia no té controlat aquests grups què tenen com objectiu crear el caos? Quina mena d’actuació cal per evitar què una jove acabi perden el ull? No val dir què es quedi a casa. Qui llança una pilotada d’aquesta mena, la tira a la cara. Està permès? Si hem de creure els portaveus de la policia tot és fa d’acord amb els protocols, però sembla que això no sempre va així, ho van veurà amb el què va passar amb l’Esther Quintana. 

La extrema dreta mediàtica està gaudint moltíssim de la crema de contenidors. No els interessa per res, el perquè de tot això. Hi ha violència? Es evident que si. Aquesta violència és minoritària, però real, a més és amplificada por aquests mitjans fins al deliri. La millor manera és aïlla a aquest grups què en mig de la multitud, pot gaudir dels seus happening particulars. No donaré idees a la policia de com ha d’actuar, per això ja tenen experts. Criminalitzar és fàcil, si a més i fiques a tots els què no t’ha agraden, llavors pots fer propaganda fàcil, per alimentar a la extrema dreta, aquest com saben, son gent d’ordre.

Com tot, les manifestacions violentes acabaran per desfer-se. Però la sensació de què estem al costat d’un polvorí social, seguirà estan, perquè les causes del malestar hi son vives. No és pot combatre amb lleis mordaces, ni fent retòrica de pre-guerra. El polítics tenen la obligació de buscar solucions els problemes real de la gent, inclosos els joves.

Recomendaciones musicales

 

Día Internacional de la Lengua Materna

 

Si et un contenidor del cel et cauran els claus!

Emissor d'amor a distància

Imatges virals per els mitjans de la extrema dreta mediàtica. Suposo què ells mai han anat a cap manifestació què no hagi estat convocada per el PP. I el PP li costa fer manifestacions, excepte per protestar contra les mesures del PSOE. Mai van anar a cap manifestacions en l'època franquista. 

Mai havien donat importància què mig milió de persones o un milió, és manifestessin el 11-S a Catalunya. Cap interès per els seu lemes. Però ara si, si crema un contenidor llavors posen el crit al cel, mai criden si el rei emèrit sen va amb les butxaques plenes a un país exòtic, on sempre fa sol i no és preocupen del drets humans.

Mai aquest mitjans volen esbrinar perquè passa el què passa. Ells, tossuts volen rei i ordre, res més, la resta sembla què tant li fa. Què un raper, força d'estripat digui el que diu i per això el fiquin a la presó és per ells normalíssim. Què el foc d'un contenidor és per ells, la prova de càrrec contra l'independentisme, això si és una veritat sagrada. Al món del espectacle, no hi ha millor manera de començar un telediari què amb foc consumint un pobre contenidor, o una motocicleta o un cotxe, això si que ven. Milers de manifestants amb lemes incomprensibles com "Llibertat Presos Polítics", o "Autodeterminació del pobles" o "Som una nació", això no cal ni esmentar-ho, excepte si s'ha trencat una paperera.

Per això, la gent que surt els happening del vespre, sap què sortiran a la televisió. Ja saben que res es mou, si no poden fer-ho un milió de persones, menys cent o dos centes o cinquanta. Hasél és un símptoma del que passa a la societat. Un rei emèrit què se'n en fot de tothom, una Monarquia de cartró pedra, apuntalada per la guàrdia pretoriana del PSOE, i la resta de forçes hiperconstitucionals, amén de l'elites del pensament únic, fan què la Monarquia almenys a Catalunya sigui vista sense un bri d'entusiasme. Un Rei què sortia amb els papers de Panama no diu massa d'ell. Ah si, va dir que rebutjava l'herència, però quina? Sense responsabilitats de res, som més a prop de Marroc què de Dinamarca, per posar dos extrems de monarquies.

Sense habitatge, sense perspectives de emancipació real, les seves frustracions, això si, en mòbils i xarxes social traient fum, aquesta generació no sembla que tingui massa futur. Veient a Josep Borrell, què no vol jubilar-se, malgrat que ja té una edat que oficialment tindria que anar-se a casa, els joves tenen què esperar a casa, sense què ningú doni respostes de futur. Estem encara amb mode pandemia. La gent gran encara espera la vacunació. Tenim un país  del qual no podem decidir si quedar-no-si o marxar, la hipersocialista Carmen Calvo, diu que ni amb el 99,9% de la població catalana volgués la separació això seria impossible. 

Un contenidor val menys que l'ull de la noia què la perduda per anar a una manifestació?. La pobre policia està deprimida, i per això si tens la mala sort de topar-te amb ells, sortiràs ven calent dels cops de porra. Al maig francès, hi van haver ferits, però ningú va perdre l'ull. Ningú vol contenidors cremats, però els nostres polítics tindrien que fer els deures.

 

El arte y la musica (III)

Cornelis De Heem

(Vanitas)

                               

A.Vivaldi 

(Estaciones: Invierno)

Día Mundial de la Justicia Social

 

Si avui és divendres, és perquè estem a Mart

 

Ahir a la nit vaig veure com s’ha arribava a Mart. El Perseverence va aterrar a les 21.56h i la primera imatge apareix a les 22h. Sembla mentida què des de 200 milions de Km de la Terra, és poguí fer totes les maniobres a distància. Hi ha 11 minuts entre el fet i la nostre recepció del què ha passat. Una tona de pes, una velocitat de 20.000 km/h que arriba, una atmosfera molt tènue, això vol dir que té què desacce-lerà moltíssim, necessita coets retropropulsors i un paracaigudes de 20 metres de diàmetre què s’obra a 12 km de la superfície, tot, per reduir l’impacte de la nau. Tot això és extraordinari. La ciència és capaç de fer meravelles com portar imatges d’un planeta com Mart. I malgrat tot, hi haurà gent què no és capaç d’acceptar que hem anat a la Lluna. Si no hem anat a la Lluna, llavors, tampoc a Mart.

Cita con Marte (21:55h)

 

La conquista del espacio

(22:00h)

21:56h

Perdre un ull de la cara

Un altre vegada el mateix, surts a una manifestació, i acabes sense un ull, perquè la BRIMO t'ha fit una bola -del que sigui al ull-. Això ja va passar amb Esther Quintana, i tot el calvari què tindré que suportar. Ara, esperem que no triguin tant a saber qui ha fet això i a ser possible demanar responsabilitats.  

 

Carmen Calvo o la ortodoxia

 Paraules clarividents: “La vicepresidenta primera, Carmen Calvo, ha tret ferro a l'èxit de les formacions que defensen l'estat propi i ha advertit que el referèndum d'autodeterminació "no està en el marc de la Constitució i la legalitat". "És igual el percentatge que tregui un partit en unes eleccions territorials en relació a una qüestió que no és constitucional o legal", ha afirmat en la roda de premsa posterior al consell de ministres.” (Ara.cat, 17/02/21)

Aquesta és la cara que ha posat en saber que Illa no governarà

Si encara havia dubtes, dos coses que queden claríssimes: 1) No hi haurà referèndum, i 2) Ni què hagués el 90% de votants a favor de la independència, el govern central, s’hi negaria amb totes les seves forçes –i son moltes- per impedir-ho. Amb aquestes condicions en Illa, ja pot preparar-se per la travessia del desert català.

In Memòriam: Joan Margarit (1938 -2021)

 

Autoretrat

Del llibre Els motius del llop, 1993

-

De la guerra quedava el capot vell

d’un desertor al meu llit. De nit sentia

el tacte adust d’uns anys que no van ser

els més feliços de la meva vida.

Malgrat tot, el passat acaba sent

fraternitat de llops, melancolia

per un paisatge falsejat pel temps.

Queda l’amor -no la filosofia,

que és com una òpera- i, sobretot,

res de poeta maleït: tinc por,

però me’n surto sense idealisme.

A vegades, les llàgrimes rellisquen

darrere el vidre fosc de les ulleres.

La vida és un capot de desertor.

Solicito para Pablo Hasél: "una novia, un piso y un trabajo" y libertad

 

"Una novia, un piso y un trabajo para el rey emérito", dice el eminente Raúl del Pozo, inventándose todas estas necesidades. La nómina de los vasallos mediáticos permite comprender la campaña permanente para mantener a flote a un personaje que ha perdido el rumbo irremediablemente y con él, la corte de las maravillas que en su adulación desmedida, dice muchos de estos titanes de la información. Mientras en Lleida se lleva a cabo la detención de quien ha osado ensuciar el buen nombre del rey emérito, Pablo Hasél. 

Voldrà la CUP assumir responsabilitats de Govern?

 Les eleccions tornant a donar-nos un resultats què malgrat el soroll dels propers dies o setmanes, no dona massa marge.

1.- Si a guanyat el PSC, però de res li serveix, li passa com li va passar a Cs, com gots comunicants, puja a costa de Cs. Això és així, perquè allò que es deia ànima catalanista, ja va marxar cap a ERC majoritàriament.

2.- El bloc del anterior govern de la Generalitat segueix fort. Ara és ERC qui té la clau per governar, però no serà gens fàcil.

3.- La CUP, malauradament, té la capacitat per decidir o desfer un govern, però les seves pròpies contradiccions, la fan altament improbable. És el què té ser l’expressió de la puresa ideològica.

4.- En Comú P, es manté equidistants de tothom. 

4.- Vox, és converteix en la quarta força més votada. Tothom té la culpa, però especialment Cs i PP què es van fer la foto amb ells. Al Parlament, veurem escenes com mai s’havien vist.

5.- Cs,  ha passat de ser qui va guanyar les anteriors eleccions, a quedar-se amb sis diputats, una part del seus electors han anat al PSC i un altre al Vox, ací, també la transversalitat és un fet què te a veure més amb el pla identitari què ideològic.

6.- EL PP. Un partit què ha fet tard a l’hora de desmarcar-se de Vox. Molts dels seus antics votants s’ha decantat per l’opció més espanyolista. Es el què donar-los oxigen. 

7.- Hi ha una opció guanyadora: ERC+JuntsxCat+CUP, però té l’inconvenient que la CUP i Junts son incompatibles. Això crea una il•lusió, el miratge de esquerres –tenint en compte què no s’ha sap què vol dir això- sembla la quadratura del cercle: PSC+ ERC+ Comú P=74, majoria absoluta, però aquesta opció és força difícil de fer, sobretot si vas firmant paperets on dius que no tindràs pactes amb el dimoni (PSC). Així , què ara mateix, i gràcies a l’abstenció del 47%, tot està per decidir, caldrà fer política, però aquesta està força tocada.

Resultats de les eleccions amb el 55% escrutat (22.00h)

La suma de ERC i JxCat fan 62 escons, serà capaç de sumar la CUP? Aquesta és la pregunta. No hi ha cap més què sigui real.

 

14-F: El Dia

 

Recomendaciones musicales

 

                 

 

                 

Homenatge a Chic Corea

                  

Dia de reflexió

 En menys de vint-i-quatre hores anirem a votar. Una data que no prové del Parlament, sinó del TSJC. Primera anomalia democràtica. La segona, és que estem a la tercera onada de la pandemia, però el TSJC, no ha fet cas de les recomanacions del propi Parlament, ni dels informes epidemiològics. La tercera constatació, en mig de la pandemia, ha hagut un record històric de persones que tenien que anar a les meses electorals, que ha buscat “impediment o causes de excuses” –aquesta és la denominació, poc neutral que dona la Llei Electoral- per evitar una por molt raonable, tenint en compte la falta de vacunació de la població. Amb aquest panorama, existeix una possibilitat ben real d’abstenció per demà. Ja veurem com s’expressa en les diferents grups polítics.

Dia de reflexió, diu la Llei Electoral (Ley Orgánica 5/1985, de 19 de Junio, del régimen electoral general) amb una revisió al 2019, què hores d’ara resulta xocant. En tot cas, si una pancarta dins d’un edifici públic, on expressa una desig, i sense demanar cap vot per cap partit, és suficient per la JEC, per destituir un President de la Generalitat,  des del art. 155, tot això i molt més és possible. Ara s’ha accepta que un partit feixista poguí presentar-se sense cap problema. Mentre es demanda la il·legalització dels partits que demanant la independència, així es Espanya. 

Sort que la campanya electoral és va acabar ahir a les 24h. Ja no caldrà escoltar la propaganda del diferents partits polítics. Una campanya mediatitzada per la pandemia on els míting ha estat virtuals o residuals. Hi ha que s’ha fet viral, amb la seva negativa a fer-se un test d’antígens. Però resulta que el que no ho volia fer, havia sigut fa quatre dies, Ministre de Sanitat del Govern d’Espanya. Tot plegat molt difícil d’entendre.

El PSC i el seu líder, va dir que ell no pactaria amb cap força independentista. Esta en el seu dret de dir que el li passi per el cap. Ja s’ha sap que en campanya, tothom té la llengua fàcil. Com a resposta a l’actitud del PSC, els partits independentistes, han firmat un paper –mullat- on deien que no pactaran amb el PSC. Això ha estat detonant per una petita campanya contra els partits independentistes, que no és poden veure.

Vots que no serveixen per res. Per començar el PdeCat, una mena de submarí que segons les enquestes, no tindrà representació parlamentaria. Milers de vots tirats a la paperera. Tan difícil era fer una coalició de partits independentistes? L’altra partit o moviment, la CUP és el vot que vol ser radical, però que no serveix per a res. La seva puresa la fa inservible per la quotidianitat de la política. I quedant, es clar, ERC i Junts, dues formacions d’esquerra una i liberal (conservadora) l’altra. No és fàcil conviure, sobretot, perquè l’ombra allargada de Puigdemont és un pes que no es fàcil de gestionar.

Desprès venen els partits unionistes. A l’esquerra –no és fàcil saber que vol dir avui això d’esquerres-, està En Comú Podem i PSC. Aquests dos partits tenen interessos comuns, manen al Ajuntament de Barcelona i la Diputació, però també volen la Generalitat. El PSC avui no té cap ànima catalanista, és una terminal del PSOE, cada vegada  més centralista e insensible a la perifèria. Tothom especula sobre la quantitat de escons què poden obtenir. Segurament, no serà suficient per governar la Generalitat.

A la dreta del bloc unionista, Cs i PP. Cs segons la demoscòpia ho té força malament, però mai se sap. Va ser la primera força al 2017 en 36 escons, però allò va ser un miratge, ara les enquestes li donen entre 11 i 12. On aniran aquests vots que perdran? La resposta és a l’extrema dreta, per això Cs no és cap partit ni liberal ni res semblant, i un altra cap al PSC què el 2017 no els van votar i ara si.  I desprès el PP. El que passa amb el PP és un fenomen molt estrany. Un partit fort a Espanya, a Catalunya es dilueix fins a convertir-se en testimonial. Les enquestes li donen entre 6 o 7 escons, això vol dir que recuperaria vots del 2017 què va obtenir 4. La campanya del candidat, ha estat força comentada, sobretot, perquè s’ha enfrontat amb la seva criatura (Vox), que sembla que pot tenir tanta representació com ells. Això ja passa, en aquest món tan mesquí de la política.

Por últim, l’extrema dreta, Vox, el seu trist candidat, una terminal de Madrid, ha fet un paper ben discret, però que amb un missatge carregat de mala llet, és capaç de connectar amb votants que abans votaven PSC, Cs i PP. Això si es transversalitat! Esperem que la seva presència sigui la menor possible, per el be de tothom.

El arte y la música (II)

 

In Memoriam

Chic Corea

(1941-2021)

Día Mundial de la radio

 

Adiós a Rato y hola Hasél

 

Tu que pots, vés a votar

 Sort que la companya electoral s’acaba. Masses opcions per tant minúscules diferències entre ells. Necessitaríem una mena de eina com el càlcul infinitesimal, per esbrinar quines diferència existien entre els grups afins. Almenys hi ha un grup, que té esperit de diferenciar-se de la resta. El seu lema seria com “Vull ser President de la Generalitat, per dir que la Generalitat és una merda”. Coherència no hi ha, però malgrat això, les enquestes li donen 6 0 7 escons. Es el què té viure en un món tan desequilibrat. La gent, almenys  una part, vol solucions màgiques. Vol culpables. Vol tindrà algú que dir-li que és per culpa seva que ell està així. 

Un del errors del independentisme, ha sigut desentendre's d’aquestes grups. A l’era Pujol –el polític més influent del segle XX, a Catalunya-, tractava de apropar-se, ho intentava. Però ara, no és el cas. I ja saben que si no conrees aquestes vots, aniran algú que si vol apropar-se. És més, alguns han fet bandera d’aquestes grups. Molts d'aquest voten esquerres, però ja no. L’eix nacional-unionista pesa més què el ideològic, esquerra-dreta, també hi ha un altre eix, eficiència-ineficiència. Com en el món, res surt que s’ha previst, aquestes eixos, va barrejats en diferents dosis. Segons els context, es pot votar a uns o a uns altres. En aquesta etapa líquida, ja no hi ha fidelitats els partits, perquè varen ser ells, els qui s’han van desempallegar de la ideologia per fer un mix en què no se sap de que van.

Diumenge toca votar -això ho va decidir el TSJC, no el Parlament-, hi ha països que és obligatori, a casa nostre es voluntari. Jo sempre he anat a votar, és una exigència moral, vinc d’un temps que no és podia votar, així què si, és un imperatiu moral. I en passa com a tothom, amb tanta oferta costa decidir-se, tots ells son substitutius d’allò que ara no existeix. Hi ha una cosa clara que per mi fa de criteri: Qui vol destruir tota la feina que s’ha fet en aquests quaranta anys d’autogovern? Es clar què les coses és poden fer millor. Han de ser millors, però veient els que venen, la Generalitat es convertiria com a molt en una Diputació o simplement una terminal del “Gobierno Civil” (ara és diu Delegación del Gobierno).

Imatges de dos galàxies molt llunyanes

 

El ébola reaparece en la República Democrática del Congo

[La vacuna de oxford sólo tiene un 10% de eficacia contra la variante sudafricana]

Les dues imatges expresan l'abisme de mitjans d'uns i altres. Sembla que efectivament, vivim en dues galàxies molt llunyanes. Malgrat què el que passa a l'Àfrica també arriba a Europa i al inrevés. 

[Las dos imágenes expresan el abismo de medios de unos y otros. Parece que efectivamente, vivimos en dos galaxias muy lejanas. A pesar que lo que ocurre en África también llega a Europa y al revés.]

Día Internacional de la Mujer y la Niña en la Ciencia

 

Avui és el Día Internacional de la Mujer y la Niña en la Ciencia. Un día per concienciar de la importancia de que la ciència no te generes i sí cap, cor i voluntat. El 50% de població és un potencial massa gros, perquè és perdi, no ens ho podem permetre. Els Premis Nobel hi ha 587 homes (97%) i 20 dones (3%), potser ja va sent hora de canviar aquest panorama.

¡Nada en la nevera!

 

¡Al ritmo que vamos los mayores de 75 años pueden esperar sentados!

[A el ritme que anem els majors de 75 anys poden esperar asseguts!]

Ressenyes: Sol de sang (I)

 Jo NesbØ, Sol de sang (2015). Trad. Laura Segarra Vidal, Colc. A tot vent, 736, ed.Proa, Barcelona, 2020.

He dit més d’una vegada que les contraportades del llibres, hi ha qui fa un excel•lents sinopsis del llibre, aquest és el cas. Llavors, costa una mica de dir alguna cosa més. 

En Ulf s’ha anat al nord-extrem de Noruega, a Kǻsund [poblet imaginari]. Ningú va a un lloc així, si no es per una bona raó. En Ulf, té una bona raó. Es diu el Pescador, un cap de la droga a Oslo. Ulf, treballava per ell, però l’espifiada i ara, sap què passa quan vols fer-te el espavilat amb el Pescador, que et vol mort. De moment, s’ha anat molt lluny d’Oslo, però sap, que malgrat tot, aniran a per ell.

El sol està permanent obert, de dia i de nit. Això vol dir què estem al cercle polar àrtic. En Ulf, s’ha inventat aquest nom, des del moment que baixa del autobús, ha començat a coneixer gent. Per començar a un sami que és diu Mattis. Li pregunta com és que anat a parar allà. La resposta d’Ulf, no es massa convincent, diu que a anat a caçar. En Mattis, no se’l creu. Li pregunta on pot anar a descansar. Li suggereix l’església. 

Allà coneixerà amb Knut, un nen molt espavilat i inquisidor. Desprès apareix la mare de Knut. Li diu què no pot estar-se a l’església, però i una cabana on pot estar-se. El lloc és perfecta, lluny de tot i tots. El nen l’acompanya fins la cabana. 

En Hans Ulf té molt de temps per pensar-hi. Pensa en les males idees què a tingut al llarg de la seva vida. Tenia un encàrrec per desempallegar-se d’en Gustau. Però, no sempre les coses surten com volíem.  A més, ja sé com se sent un quan et volen matar. Segur què la propera vegada en Johnny Moe, no serà tan primmirat. 

La solitud, l’esta deixen tou, per això s’han va a la festa dels samis. A l’església hi ha molts cotxes, i un cotxe negre, de matrícula d’Oslo. Entra dins, però allà no hi ha cap boda, hi ha un taüt, és per ell? Han muntat aquest circ per mi? Tots estan en nòmina del Pescador? Pobre Ulf, què comença a patir, però no, el taüt es per el marit de la Lea, Hugo Eliassen, un malparit de primera.

Tots s’han van a la casa de la Lea, també està el germà bessó del Hugo, l’Ove, un altre malparit idèntic al seu germà. També vol a la Lea. En Ulf, vol ajudar, però no sap ben bé com fer-ho. Li han dit què els samis –un pagans- fan la festa a un altre lloc. 

Ulf, recorda la seva vida passada, on apareix la Bobby. Aquesta li diu que esta embarassada. De cop tot sembla congelar-se, però, la Bobby, li treu del cap, què seran una família feliç. El què vol és què li pagui la manutenció. La nena s’han diu Anna. I ell, vol protegir-la. Però, no hi ha sort a la seva vida, perquè la nena és posa malalta. Leucèmia aguda (pà.g105). Tot va a mal borràs. La nena al hospital, no hi ha gaires esperances. A més la Bobby, no és presenta a cuidar a la nena. En Ulf, arriba al pis d’ella, diu què està malament, però de fet, està drogada, ha vist la xeringa. 

En Ulf, ha vist què hi ha un tractament molt car, a Alemanya. Vol aferrar-se a l’esperança. I això passa perquè: “ (...) ens consolem amb el que podem: amb una revista mèdica alemanya, amb una xeringa plena d’heroïna, amb un llibre amb un suplement nou de trinca que et promet la vida eterna si et sotmets al nou salvador que acaben d’introduir”. Amb tot això, és quant va acceptar la feina del Pescador.

El temps sembla congelat. Com no té rés a fer, més enllà d’esperar que arribin els homes del Pescador, d’envà a la festa dels samis, no havien dit que durava tres dies? Som-hi! Allà la festa va de baixa, però encarà pot parlar en Kornelius. Parlà d’en Mattis, i de l’Anita. L’Anita vol ficar-se al llit amb Ulf. Li diu que ha vist a un altre foraster del sud, li fa una breu descripció: “ Un home prim. Amb serrell de nazi. Excèntric. Tenia l’ungla del dit índex llarga” (pàg.114)

En Ulf comença a suar, el foraster li ha dit què el home que busca es diu Jon. Ulf no troba millor solució què anar-se’n amb l’Anita. Buscava temps.

En Ulf, s’han va a la cabana, donant una volta i amb molt de compte. Ha anat a buscar l’escopeta que havia amagat al costat del riu. Entra per fi a la cabana, algú ha estat. Per sort, no s’ha emportat els diners.

Tots semblen molt protectors, la Lea, per exemple, li ha dit al foraster, que en Johnny havia marxat del poble. I l’altre foraster, també havia marxat. Tot plegat, la Lea mentia també com qualsevol altre. Anirà al infern de cap!

En Ulf, és veu enredat per en Knut, a anar a pescar. Accedeix, mentre rema explica a la Lea, que no va ser un bon pare perquè malgrat tot, la nena va morir al hospital. En Ulf, volia creure que la salvaria: “Creiem, perquè és millor que reconèixer que només hi ha una cosa que ens espera allà baix a les profunditats, i és la foscor, el fred. La mort.” (pàg.134)

Alguna cosa així, deuria pensar el bacallà que van pescar per joia de Knut què estava feliç de haver anat a pescar amb la mare i el Ulf. Aquest, pensava què en Johnny, també voldria pescar-lo. Tornaria, això és segur, i potser no seria tan amable amb tothom.

Desprès de capturar el bacallà, van anar a una petita illa, allà la Lea va fer foc, per cuinar el peix, és el moment per el joc amb Knut i fer confessions, especialment, de la Lea i la seva trista història. Desprès tornant de la illa a casa. Ulf se sent bé amb Lea. S’ha acomiadant, i Lea l’invita per el dissabte a l’aplec de l’oració. Ulf també li demana si pot agafar el cotxe per anar a comprar a Alta. 

Barcelona ben neta!!!

 

Día Mundial de las Legumbres

 

La UE encara li falta un bull

 Sylvie Kauffmann, El procés de vacunació a Europa s’ha sumit en el caos, (Ara.cat, 6/2/21), planteja una sèrie de qüestions importants, sobre el paper de la UE en el context mundial. 

La pandèmia ha posat de manifest les limitacions de la UE en el context global. I això ha estat així, al parer de l’articulista per les següents raons:

1.- Hi havia un doble objectiu: vacunar a la població (450 milions), un repte de primer ordre, i en segons lloc, reactivar l’economia malmesa per aquesta crisis sanitària i com resultat d’això, donar visibilitat a la pròpia UE dins del context mundial, enfront dels EE.UU, Rússia i la Xina.

2.- Aquest objectius no s’han acomplert tal com havien somiat els responsables de la Comissió europea. Hi ha diferents raons: Una és la manca de governança dins de la UE, i això ha fet enrederir els contractes amb les farmacèutiques. A més, la pica baralla amb Astra Zeneca, que no ha pogut fer front els compromisos de subministraments, han creat una sensació de improvisació i desgavell a la UE. Fins ara un 3% de població ha sigut vacunada. 

3.- Què a passat perquè estiguem amb aquesta situació?  Com sempre, no hi ha un sol factor, sinó una multiplicitat de factors. L’autora del article, apunta en primer lloc a la cap de la Comissió, Ursula van Ler Leyen, “El seu estil de gestió més aviat hermètic va obrir pas als errors tàctics”, entre ells, i no menor, “la decisió de controlar l’exportació de vacunes fabricades a la Unió Europea”, generant tensions entre Irlanda e Irlanda del Nord. Un altra factor, són de caràcter procedimental. Normalment, son les països membres que gestionen els seus propis interessos, un altra cosa, es si això es sostenible, si volem enfortir a la UE. Aquesta vegada, la Comissió , va agafar la rendes del timó: la negociació dels contractes en nom de tots els estats membres amb les farmacèutiques, no ha estat tot reeixit. Coordinar-se amb tots els estat membres, ha alentit tot el procés. A més, hi ha hagut un interès per abaratir el preu de les vacunes, aquesta estratègia, no ha sortit massa bé, Israel  “no va regatejar el preu de les vacunes”. 

4.- Les raons de fons, no són tant, el preu, ni la descoordinació, sinó té arrels més profundes. Són culturals i polítiques, una “aversió al risc i es caracteritza, en alguns països, per l’escepticisme en matèria de vacunes”. S’ha volgut anar massa de pressa i s’ha demanat responsabilitats a les farmacèutiques què no és podien concretat. Sembla de tota manera, que una negociació estat per estat, encara hauria estat més caòtica i molt més cara, amb greuges nacional, difícil de gestionar. Tot, això tal com diu Sylvie Kauffmann, “en un món on les vacunes s’han convertit en un nou indicador de poder geopolític, el president rus, Vladímir Putin, i el xinès, Xi Jinping, somriuran veient les dificultats europees”.

5.- La UE s’ha vist tensionada per tots els cantons. Per una banda, els propis estat membres pressionats a la vegada per la societat. Hi ha hagut una mena de “nacionalisme de vacunal”, a Espanya, la gestió centralitzada de les vacunes, ha creat la sensació de greuges entre CCAA. Aquesta gestió és tan deficient, com la de la EU.

6.- Una constatació, els EE.UU han estat absents d’aquesta lluita global contra la pandèmia, degut al negacionisme de Trump. “Des de la Segona Guerra Mundial en què no ha intervingut el lideratge nord-americà”. La UE, podia haver liderat aquesta lluita, omplir el buit, però encara “ha d’aprendre de l’experiència”.