Destitució o Substitució?

 

Sembla que si el Govern fa alguna cosa, be o malament, sempre es motiu per desencadenar un allau de critiques. Aquestes crítiques no son mai neutres, totes porten un esbiaix ideològic. Què un govern, canviï a Trapero de la cúpula del Mossos, tindria que ser un acte normal, però, desprès del 1-O (2017) res ja es normal a Catalunya. Trapero va ser portat els Tribunals per destruir-lo a ell i la Institució. La seva defensa va ser una bufetada contra els que el volien destruir, Pérez de los Cobos i companyia. Va ser absolt. Però el mal estava fet. El van restituir del càrrec. Les seves afirmacions de què tenia un pla per detenir al Govern de la Generalitat, si calia, va ser el detonant. I ara, el Conseller Elena, el destitueix segons uns i el substitueixen segons el Govern (ERC i Junts) i posa el seu lloc a Josep Maria Estela com nou Cap dels Mossos d’Esquadra.

Pensar que aquesta substitució es per fer feliç a la CUP és inversemblant, perquè la CUP mai estarà contenta amb res. Mai a aprovat uns Pressupostos, mai donarà el seu vist-i-plau a res. Així què voler relacionar-los simplement, es voler posar llenya al foc, munició per el PSC.  

Aragonès i la solitud del poder

 

La CUP ha dit no els Pressupostos de la Generalitat. Una esmena a la totalitat com gest de bona voluntat! Sembla que hi ha una majoria independentista al Parlament, però sempre jugant a ser minoria. Es una voluntat de fer-se petit, allò que és deia dels partits d’esquerra, el deliri per la ínfima diferència. La CUP és així, sempre reactiu, per això, com tothom ja ho sap, cal prendre un camí que busqui complicitats, ni que sigui infinitesimal, amb els altres partits, sigui Comú Podem o PSC. 

Com volen exemplar la base com és diu retòricament, si no som capaços de pactar amb altres formacions polítiques? Una vegada més, quant cal implicar-se la CUP surt corrent al desert, on és troba com a casa, tranquils i en pau en sí mateix. Ara toca remar contra el vent, però això ja ho saben tots. Aragonès estàs sol, i tens que començar a trobar companys de viatge, i no son precisament ni la CUP ni Junts.

Km 0: la taula de conversa arranca amb una pota menys (Junts)

La taula s'ha posat en marxa. Això, ja és un èxit. Malgrat tot, sempre hi ha un començament, potser molt tímid, poc engrescador, però això és millor que el art.155, que vàrem votar els del PSOE. Ningú pot esperar que a la primera reunió hi hagi acords de màxims. Tot va per llarg. A més, el executiu central, malgrat les declaracions del propi Sánchez, té a sobre la judicatura més extrema. Ja se sap que a Madrid, però també a la Generalitat, molts volen que aquestes reunions fracassin. Per la dreta extrema, parlar en sempre sinònim de rendició. Parlen en termes de guerracivilista, d'enemic de la pàtria. Ningú a d'esperar grans resultats, però això és millor que el 155. 

 

S'ha acabat el temp!

 

El temps de confusió s'ha d'acabar. Ja ni ha prou d'enredar a tothom. ERC i Junts, tenen l'obligació d'aclarir al electoral que son partits diferents i amb solucions diferents. Cadascun ha de ser conscient de la seva impossibilitat de tornar a governar junts. L'electorat, escollirà, no hi ha massa espai a Catalunya per les sorpreses. Desprès de haver governat en el passat, ERC i Junts, segueixen les seves guerres particular, carregades de mesquineses i rancúnies. Ja es hora de què això s'ha acabi, per be de tots, especialment, per la ciutadania. L'1-O queda lluny, molt lluny, i és hora de reconstruir el país, des de la Generalitat, què és l'únic instrument que tenim per tirar endavant, per millorar dins les possibilitats què en dona els instruments polític i jurídics -competències-. Diu Esther Vera al seu article "Dies mesquins": (...) sembla indicar que l'estructura dels blocs que s'ha anat solidificant a Catalunya (...)". La paraula és exacta, "solidificant", ara les relacions entre ERC i Junts són tòxiques. No ajuden a ningú. No és hora de fer retrets estèrils, si no mirar al futur. Altres opcions -modestes- són possibles. Un pacte entre ERC i Comuns, la CUP amb el PSC, és una opció molt fràgil, però caldria explorar-la. Cadascun d'aquests actors, tenen interessos molt divergents, però si vivim un moment d'emergència social -i ben real-, caldrà coratge polític per fer polítiques social, però els vetos, són molts reals, les incompatibilitats, també. Pactar, dialogar, arribar a acords de mínims, això és el que vol la ciutadania de Catalunya. Volem noves eleccions, necessitem aclarir el panorama, refer de nou el teixit polític de casa nostre. No podem tornar a tenir la mateixa política de la rancúnia ni la mesquinesa a la Generalitat. Ja han fet tard! 

PD: Sembla que hi ha acord d'última hora, ahir a la tarda-nit. Ja no m'han alegro!

Trencar-ho tot

 

Trencar-ho tot, podia ser un bon final, per una relació tòxica que hem patit la ciutadania de Catalunya. No si val tot, aquests socis ERC y Junts, no han sigut capaços de gestionar la Generalitat amb una mica de seny. L'eix dreta i esquerra també existeix. Socis què han fet comèdia per semblar que treballaven a la una, però que desprès cadascun tirava pel seu camí. ERC té què mirar a l'esquerra, el problema és que no arriba a sumar amb els Comuns. El PSC deu estar pensant que la seva victòria inútil, ara, ja no ho es tant. ERC ha dit prou, però això vol dir, anar a eleccions. Adéu al 52% de vot independentista. Molta gent està molt cansada d'aquest espectacle permanent de desunió a les files independentistes, però potser, cal repensar tota l'estratègia a mig termini. No parlo del llarg termini, perquè, simplement, és impossible.

Potser a les properes eleccions, el PSC esgarrapi vots de Cs, què ja pot acomiadar-se del Parlament, una pujada de Vox, moderada, i abstenció, què castigarà tant a ERC i Junts. Però, no veig massa canvi en la correlació de forçes i tornarem aquest joc estèril amb el que estem instal·lats. Es possible què s'ha arribi a un acord in extremis? No ho sé. Les ferides actuals son molt més profundes que abans de començar aquestes converses després del 14-F. 

Sembla que definitivament, la Generalitat, no tingui qui l'estimi.  Això és un error històric, per dir una paraula grandiloqüent, però aquest ha estat un instrument molt valuós per la transformació de Catalunya. Ningú pot entendre què els partits independentistes, vulguin desentendre's de l'acció de govern a la Generalitat. Es veritat que la Generalitat té poc marge de maniobra, què les seves lleis, son impugnades amb molta facilitat i el TC té la costum de suspendre-les, què no té la financiació que li pertoca, però malgrat tot encara pot fer coses. La independència  no arribarà, almenys a mig termini, però, la gent té molts problemes i espera què els seus polítics, facin alguna cosa més que barallar-se entre ells, mentre que l'atur, l'habitatge, les infraestructures, la pandèmia, la sanitat, l'educació, els impostos, i un llarguíssim etcètera, estan a l'espera que el proper govern entomi, si qui sigui, tots aquests problemes, que no marxen i què no es resoldran amb ERC i Junts enemistat fins el dia del judici final.

       

El etern retorn del no res!

 Sembla que ERC i Junts constaten que no poden arribar a cap pacta ni acord per formar govern. ERC ja ha dit que vol governar amb minoria i pactar amb els Comuns i la CUP. Sembla massa difícil què passi. Per què aquesta impossibilitat de pactar un govern?

Tothom parla de conceptes com estratègia, tàctica, principis, objectius, on tot acaba amb la independència.  Segons el diccionari de María Moliner, “estrategia”, en la seva segona accepció diu: “Arte de dirigir un asunto para lograr el objetivo deseado”. És allò que Weber dei raó instrumental. Així què estem parlant d’un mitja per arribar a un fi, què amb el nostre cas, seria la independència de Catalunya. En el cas de tàctic: Hi ha dos accepcions possibles: "2. Conjunto de reglas para la conducción de las operaciones de guerra. 3. Manera de conducirse calculada para el logro de un fin  determinado.”. 

La 2 sembla massa bèl·lica per el cas, malgrat les espurnes que surten entre ERC i Junts. La 3 apareix com més adient per el cas concret. Aquest fi, no sembla calcat a aquella raó instrumental que en dit abans?

Ciutadania esperant què és posin d'acord ERC i Junts

Què va passar a finals del 2017? Per què no és va arribar al objectiu què és va dir? Per què tants sacrificis –presó, exili, causes amb la justícia espanyola-, per arribar a aquesta situació de bloqueig permanent?  Encara no hi ha diagnòstic? En les últimes eleccions de febrer, un 52% de la ciutadania va votar opcions independentistes. Un èxit extraordinari, tenint en compte el context en què es va fer. Per què ho estan malbaraten això? Els governs son malauradament, gestors, en aquest cas, de la Generalitat. No interessa gestionar-la? Prefereixen el no res? Es fa difícil entendre aquest maximalisme, d’uns i altres, per no entendres. Potser Lledoners no és el lloc més adient per solucionar els problemes. Potser tot és tan fàcil com una dèria de Puigdemont o Junqueras, que deixen de banda a tota la ciutadania de Catalunya. Si fos així, mal paper fan altres actors d’aquest vodevil dolent i llastimós en el que estem ficats.

Tu que pots, vés a votar

 Sort que la companya electoral s’acaba. Masses opcions per tant minúscules diferències entre ells. Necessitaríem una mena de eina com el càlcul infinitesimal, per esbrinar quines diferència existien entre els grups afins. Almenys hi ha un grup, que té esperit de diferenciar-se de la resta. El seu lema seria com “Vull ser President de la Generalitat, per dir que la Generalitat és una merda”. Coherència no hi ha, però malgrat això, les enquestes li donen 6 0 7 escons. Es el què té viure en un món tan desequilibrat. La gent, almenys  una part, vol solucions màgiques. Vol culpables. Vol tindrà algú que dir-li que és per culpa seva que ell està així. 

Un del errors del independentisme, ha sigut desentendre's d’aquestes grups. A l’era Pujol –el polític més influent del segle XX, a Catalunya-, tractava de apropar-se, ho intentava. Però ara, no és el cas. I ja saben que si no conrees aquestes vots, aniran algú que si vol apropar-se. És més, alguns han fet bandera d’aquestes grups. Molts d'aquest voten esquerres, però ja no. L’eix nacional-unionista pesa més què el ideològic, esquerra-dreta, també hi ha un altre eix, eficiència-ineficiència. Com en el món, res surt que s’ha previst, aquestes eixos, va barrejats en diferents dosis. Segons els context, es pot votar a uns o a uns altres. En aquesta etapa líquida, ja no hi ha fidelitats els partits, perquè varen ser ells, els qui s’han van desempallegar de la ideologia per fer un mix en què no se sap de que van.

Diumenge toca votar -això ho va decidir el TSJC, no el Parlament-, hi ha països que és obligatori, a casa nostre es voluntari. Jo sempre he anat a votar, és una exigència moral, vinc d’un temps que no és podia votar, així què si, és un imperatiu moral. I en passa com a tothom, amb tanta oferta costa decidir-se, tots ells son substitutius d’allò que ara no existeix. Hi ha una cosa clara que per mi fa de criteri: Qui vol destruir tota la feina que s’ha fet en aquests quaranta anys d’autogovern? Es clar què les coses és poden fer millor. Han de ser millors, però veient els que venen, la Generalitat es convertiria com a molt en una Diputació o simplement una terminal del “Gobierno Civil” (ara és diu Delegación del Gobierno).

El TSJC és fa fort a la Generalitat

 

Ara s'ha fet oficial què a Catalunya mana qualsevol ciutadà preocupat per defensar els drets de la ciutadania enmig d'una pandemia global i què el TSJC avala al ciutadà abans que  a  les institucions què ens representan (mal o bé). Potser al ritme què anem, seria convenient que poguessin votar els membres del TSJC, almenys sabriem a què jugem.

Més enllà de Filomena i la pandemia

 Les properes eleccions del 14-F, diuen que no seran plebiscitàries, però en penso que això no és veritat. Això és així, perquè encara estan a la presó l’anterior govern de la Generalitat. Sembla que s’oblida aquest detall, què alguns els agradaria obviar. Mentre hi hagi presos i exili, no hi tenim gaires opcions. El transvasament de vots d’unes opcions a unes altres, té límits. No puc votar els del art.155. (PSC), ni aquells que fan esforços per ser equidistants (Comuns), ni per descomptat, la dreta extrema (PP i Cs) i l’ultra dreta (Vox). Així, què tinc poques opcions: ERC, Junts per Catalunya i la CUP. Potser si tingues vint anys, votaría CUP, però sóc massa vell per suportar la puresa dels desitjos. Masses decepcions, per somnis que no s’han acomplert. Ara, sabent que tots plegats hem perdut, val la pena, assumir les pèrdues, perquè després de tot, encara son valuoses. Al 1-O del 2017, varem ser massa fràgils (Nassim N.Taleb), malgrat que tothom sabia el què acabaria passant-nos. Els catalans, en agrada fer volar coloms, i no sempre toquen de peus a terra. 

[Las próximas elecciones del 14-F, dicen que no serán plebiscitarias, pero pienso que eso no es verdad. Esto es así, porque todavía están en prisión el anterior gobierno de la Generalitat. Parece que se olvida este detalle, que algunos les gustaría obviar. Mientras haya presos y exilio, no tenemos muchas opciones. El trasvase de votos de unas opciones a otras, tiene límites. No puedo votar los del art.155. (PSC), ni aquellos que hacen esfuerzos por ser equidistantes (Comunes), ni por supuesto, la derecha extrema (PP y Cs) y la ultra derecha (Vox). Así, que tengo pocas opciones: ERC, Juntos por Cataluña y la CUP. Quizás si tuviera veinte años, votaría CUP, pero soy demasiado viejo para soportar la pureza de los deseos. Demasiadas decepciones, por sueños que no se han cumplido. Ahora, sabiendo que todos hemos perdido, vale la pena, asumir las pérdidas, porque después de todo, son valiosas. Al 1-O de 2017, fuimos demasiado frágiles (Nassim N.Taleb), aunque todo el mundo sabía lo que iba a pasarnos . Los catalanes, nos gusta hacer cortinas de humo, y no siempre tenemos los pies en el suelo.]

  

Ho volíem tot, però no estaven preparats per perdre, van tirar d’un voluntarisme insensat. Així que cal prendre’ns amb calma aquest nou repte. Mantenir el sobiranisme a la Generalitat, aquesta és el mínim comú denominador, però també, exigir, els governants, més eficiència a la gestió del dia a dia, i ser capaços de dir les coses per el  seu nom. No tot és culpa del altres, també nosaltres som incapaços de fer les coses bé. Assumir-ho sense retòrica els fracassos, pagant, això si un preu, per exemple, dimissions, un acte extraordinàriament exòtic al món de la política.

[Lo queríamos todo, pero no estaban preparados para perder, tiramos de un voluntarismo insensato. Así que hay que tomarnos con calma este nuevo reto. Mantener el soberanismo en la Generalitat, este es el mínimo común denominador, pero también, exigir los gobernantes, más eficiencia en la gestión del día a día, y ser capaces de decir las cosas por su nombre. No todo es culpa de los otros, también nosotros somos incapaces de hacer las cosas bien. Asumirlo sin retórica los fracasos, pagando, eso sí un precio, por ejemplo, dimisiones, un acto extraordinariamente exótico en el mundo de la política.]

La Generalitat vol autodestruir-se

És possible què en temps de pandemia hi hagi un govern –en funcions- que faci el paper i l'espectacle de tirar-se el plats per al cap? Pot haver tal irresponsabilitat junta per part de la coalició que (des)governa Catalunya en hores tràgiques com aquestes? És possible que aquests socis irresponsables, vulguin tornar a governar (junts)? Les eleccions tenen una dificultat afegida, a part de els 155, a qui és pot escollir? Malauradament, la resposta es la CUP, però aquest encara són més irresponsables si estiguessin al govern. Així, què ens queda? Potser per això, tant ERC com Junts per Catalunya fan una performance per fer-la més grossa o potser volen que el PROCICAT  governi la Generalitat. La societat catalana és mereix molt més del què rep d’aquests partits què no tenen cap sentit ni de país, ni d’estat ni rés què s’assembli.

[¿Es posible que en tiempos de pandemia haya un gobierno -en funciones- que haga el papel y el espectáculo de tirarse los trastos a la cabeza? ¿Puede haber tal irresponsabilidad junta por parte de la coalición que (des) gobierna Cataluña en horas trágicas como estas? ¿Es posible que estos socios irresponsables, quieran volver a gobernar (juntos)? Las elecciones tienen una dificultad añadida, aparte de los del 155, ¿a quién se  puede elegir? Desgraciadamente, la respuesta es la CUP, pero estos son aún  más irresponsables si estuvieran en el gobierno. ¿Así, qué nos queda? Quizá por eso, tanto ERC como Junts per Catalunya hacen una performance para hacerla más grande o quizás quieren que el PROCICAT gobierne la Generalitat. La sociedad catalana se merece mucho más de lo que reciben de estos partidos que no tienen ningún sentido ni de país, ni de estado ni nada que se parezca.]

Tonto el último!!!

Llegeixo al Ara aquesta noticia:

 "El departament de Treball, Benestar i Famílies va posar una ajuda directa de 2.000 euros a disposició de només 10.000 dels 100.000 autònoms que complien les condicions. Costa de creure que algú pensés que només hi hauria 10.000 peticionaris. I, en efecte, en només una hora es van registrar més de 400.000 peticions per rebre l’ajuda

I a sobre, l'únic criteri que es va establir era que el primer que la demanés a través d’una plataforma digital seria qui se l’emportaria. Per tant, era evident que es generaria un col·lapse monumental  i molts nervis entre els aspirants. Dilluns els sistema es va penjar, ahir també, i abans de dinar, lògicament, ja s’havien repartit tots els diners. "

Qui ho pot fer tant malament? Repartien diners com reparteixen dinar al camps de refugiats on és veu què el únic criteri es tenir més força què el teu veí. No en saben més, i què és col·lapsi els sistemes informàtics , és ja un clàssic, o sinó què els pregunti els professors/res que n'ha estant tips de veure com les plataformes son un desastre. Si hi ha 100.000 autònoms què complien  els requisits, per què aquest sistema estil "tómbola"? Una pregunta, els que han llançar pintura vermella, han estat agraciats amb el premi?

Els afectats, tant li dona si són de ER o Junt per Catalunya, són govern els responsables o millor dir, irresponsables, d'aquest sidral. El mínim que s'ha de demanar són dimissions per aquest afer esperpèntic que l'únic què fa, és incidir en la baixa qualitat del nostres representants, què el únic mèrit que tenen, és sé soci d'un partit polític. I cap experiència en el món del treball.

Un nou curs que sembla vell

 Avui comença el nou curs escolar, amb tot el  que representa, la nova normalitat què ha imposat el covid-19. La nova rutina que comença en pors i esperançes. No hi ha cap alternativa, llevat de tancar centres quan comenci els contagis, que n’hi hauran. La qüestió és quants centres i alumnes afectarà tot això. També el professorat que quedi confinat a casa i el etern problema de les substitucions. S’han dit molts disbarats, per exemple:

[Hoy comienza el nuevo curso escolar, con todo lo que representa, la nueva normalidad que ha impuesto el Covid-19. La nueva rutina que comienza con miedos y esperanzas. No hay alternativa, salvo cerrar centros cuando comiencen los contagios, que los tendrán. La cuestión es cuántos centros y alumnos afectará todo esto. También el profesorado que quede confinado en casa y el eterno problema de las sustituciones. Se han dicho muchos disparates, por ejemplo:]

“El conseller d’Educació, Josep Bargalló, va anunciar que es repartirien 300.000 ordinadors a tots els alumnes a partir de 3r d’ESO i FP dels centres públics i “els que calgui” dels centres concertats, i fins a 85.000 dispositius entre els docents de centres públics per garantir una bona docència online quan hi hagi quarantenes. Els ordinadors no estan ni comprats, perquè l’altíssima demanda n’ha disparat el preu i ara la conselleria està esperant que siguin més barats. De moment es repartiran ordinadors a 40.000 docents. Els alumnes hauran d’esperar almenys fins al desembre.” (Ara.cat, 13/09/2020)

["El consejero de Educación, Josep Bargalló, anunció que se repartirían 300.000 ordenadores a todos los alumnos a partir de 3º de ESO y FP de los centros públicos y" los que sea necesario "de los centros concertados, y hasta 85.000 dispositivos entre los docentes de centros públicos para garantizar una buena docencia online cuando haya cuarentenas. Los ordenadores no están ni comprados, porque la altísima demanda ha disparado el precio y ahora la conselleria está esperando que sean más baratos. De momento se repartirán ordenadores a 40.000 docentes. Los alumnos tendrán que esperar al menos hasta diciembre. " (Ara.cat, 09/13/2020)]

Hi ha més, naturalment, però la qüestió es què els polítics tenen facilitat de xerrar massa, per demostrar que controlen el què passa, o almenys, ens ho volen fer creure. La Generalitat està de facto intervinguda, no hi ha diners. Amb un President que el dijous serà defenestrar, no per les urnes, com seria normal en una societat democràtica, sinó per no treure una bandera, els jutges, segrestaran la voluntat popular, una vegada més. Fins quant és pot aguantar està permanent monitorització de la vida pública catalana?

[Hay más, naturalmente, pero la cuestión se que los políticos tienen facilidad de hablar demasiado, para demostrar que controlan lo que ocurre, o al menos, nos lo quieren hacer creer. La Generalitat está de facto intervenida, no hay dinero. Con un Presidente que el jueves será defenestrar, no por las urnas, como sería normal en una sociedad democrática, sino por no sacar una bandera , los jueces, secuestrarán la voluntad popular, una vez más. ¿Hasta cuánto se puede aguantar está permanente monitorización de la vida pública catalana?

L’estiu s’ha acabat, però els problemes de la gent, segueixen sense resoldre’s. I això, és una oportunitat per la extrema dreta, Vox, si no parlo de la esquerra és perquè s’ha esfumat com el vent. PSOE fa veure que la coexistència amb Podemos és real, però ells voldrien un pacta amb Cs i la abstenció del PP, ara que aquest partit corromput fins el moll del os, tracte esquivar l’afer Kitchen, “que investiga el suposat espionatge a l'extresorer del PP Luis Bárcenas, "per ara" no li preocupa perquè l'exsecretari d'Estat de Seguretat Francisco Martínez és l'"únic imputat" i "no està afiliat" al PP” (Ara.cat, 14/09/2020)

[El verano ha terminado, pero los problemas de la gente, siguen sin resolverse. Y eso, es una oportunidad para la extrema derecha, Vox, si no hablo de la izquierda es porque se ha esfumado como el viento. PSOE hace ver que la coexistencia con Podemos es real, pero ellos querrían un pacto con Cs y la abstención del PP, ahora que este partido corrompido hasta los huesos, trata esquivar el asunto Kitchen, "que investiga el supuesto espionaje al extesorero del PP Luis Bárcenas, "por ahora" no le preocupa que el ex secretario de Estado de Seguridad Francisco Martínez es el "único imputado" y "no está afiliado" al PP "(Ara.cat, 14/09 / 2020)]

Pablo Casado, es contenta a dir que ells estan nets com una patena, però el PP està corcat per dins, com tots els partits que porten dècades governant Espanya. El nostre problema amb la corrupció, és sistèmic, perquè mai han assumit cap responsabilitat ni han exercitat cap exemplaritat qui tindria que haver-ho demanat i exigir, i no estic parlant dels partits polítics, si no dels electors que voten els mateixos passi el què passi. Aquest bucle infernal, ha creat aquest sistema podrit, per què ens posem les mans al cap quant es destapa el escàndol del rei emèrit? Tot ho aguanta el poder, el BOE, i CGPJ.

[Pablo Casado, se contenta con decir que ellos están limpios como una patena, pero el PP está carcomido por dentro, como todos los partidos que llevan décadas gobernando España. Nuestro problema con la corrupción, es sistémico, porque nunca han asumido ninguna responsabilidad ni han ejercitado ninguna ejemplaridad quien tendría que haberlo pedido y exigir, y no estoy hablando de los partidos políticos, si no de los electores que votan a los mismos pase lo que pase. Este bucle infernal, ha creado este sistema podrido, ¿por qué nos ponemos las manos en la cabeza cuando se destapa el escándalo del rey emérito? Todo lo aguanta el poder, el BOE, y CGPJ.]

El difícil arte de gobernar

Canvis de Consellers però per què?

Torra i l'amor per la BRIMO

Del cielo te caen los clavos...

Sembla que la STS serà demà o demà passat. En tot cas, aquesta setmana. Hi ha entrecreuaments de paraules entre el govern de la Generalitat i el Govern central. Sembla que vindran uns centenars de PN, per demostrar qui manà ací. No sé que si imaginen. El TS ho tenia fàcil, per sortir-se del atzucac que el govern de Rajoy en havia ficat. Però tot sembla que la Sentència serà més política que jurídica. Tenint en compta el precedents, tot està dat i beneit. Què farem la ciutadania? La lògica diu que el govern de la Generalitat, deuria de convocar eleccions. Això seria la jugada més intel•ligent, però ara mateix governa les emocions i un soterrada guerra entre Junts per Catalunya i ERC. Els primers seguint el “consells” de Carles Puigdemont, que no vol fer eleccions i ERC que si vol fer-les. Unes eleccions donaria sortida -  Albert O. Hirschman- el rebuig de la Sentència per una part de la ciutadania. No fer això i demanar anar a les barricades, sembla fora de tota mida. Potser aniria la CUP, però no és obligatori, al contrari, donaria raons –com si els fes falta- per justificar qualsevol mesura coercitiva contra les institucions catalanes, a més de les personals.

[Parece que la STS será mañana o pasado mañana. En todo caso, esta semana. Hay entrecruzamientos de palabras entre el gobierno de la Generalitat y el Gobierno central. Parece que vendrán unos cientos de PN, para demostrar quién manda aquí. No sé que se imaginan. El TS lo tenía fácil, para salir del callejón sin salida que el gobierno de Rajoy se había metido. Pero todo parece que la Sentencia será más política que jurídica. Teniendo en cuenta los precedentes, todo está atado y bien atado. ¿Qué haremos la ciudadanía? La lógica dice que el gobierno de la Generalitat, debería convocar elecciones. Eso sería la jugada más inteligente, pero ahora mismo gobierna las emociones y un soterrada guerra entre Junts per Cataluña y ERC. Los primeros siguiendo los "consejos" de Carles Puigdemont, que no quiere hacer elecciones y ERC que si quiere hacerlas. Unas elecciones daría salida - Albert O. Hirschman- al rechazo de la Sentencia de una parte de la ciudadanía. No hacer esto y pedir ir a las barricadas, parece fuera de toda medida. Quizás iría la CUP, pero no es obligatorio, al contrario, daría razones -como si les hiciera falta- para justificar cualquier medida coercitiva contra las instituciones catalanas, amén de las personales.]

Quim Torra, espavila't !

¡Quim Torra, espabila !

Desprès de la ressaca nadalenca, comença un nou “curs”. Rés a canviat, però. Hi ha els mateixos problemes que abans de Nadal. Encara pitjor, aquests problemes es van fent més grossos, més crònics, més feixucs. No té pinta de arreglar-se sense fer mal els sentiments i autoestima del món independentista. Els que estan a la presó segueixen allà. Hi ha solidaritat, però amb això no ni ha prou. A la Generalitat, Quim Torra, s’ha deixat engolir per Waterloo. Puigdemont, no pot pretendre imposar una agenda, la seva, per molt que tothom sap, que ell va guanyar les eleccions del 21-D de 2017.

[Después de la resaca navideña, comienza un nuevo "curso". Nada a cambiado. Hay los mismos problemas que antes de Navidad. Todavía peor, estos problemas se van haciendo más grandes, más crónicos, más pesados. No tiene pinta de arreglarse sin hacer daño a los sentimientos y autoestima del mundo independentista. Los que están en prisión siguen allí. Hay solidaridad, pero con esto no hay suficiente. A la Generalitat, Quim Torra, se ha dejado engullir por Waterloo. Puigdemont, no puede pretender impone una agenda, la suya, por mucho que todos sabemos, que él ganó las elecciones del 21-D de 2007]

Quim Torra, té l’obligació de governar per a tothom, i això vol dir, no fer retòrica de barricada, perquè ni es assenyat ni convenient. Potser els més “purs” els agradaria aquest retòrica, però la gent, que es més realista i pragmàtica que els nostres governants, sap que per aquesta via no farem rés de bo.

[Quim Torra, tiene la obligación de gobernar para todos, y esto quiere decir, no hacer retórica de barricada, porque ni es juicioso ni conveniente. Puede que los más "puros" les gustaría esta retórica, pero la gente, que es más realista y pragmática que nuestros gobernantes, sabe que por esta vía no haremos nada bueno.]

Llavors, hom és pot pregunta, que hem de fer?. La resposta es seguir treballant per la ciutadania, millorar les seves vides quotidianes, fer política, buscar-hi consensos amb allò que sigui possible, i no fer el paper d’estrassa permanentment. 

[Entonces, uno se puede preguntar, ¿qué hemos de hacer?. La respuesta es seguir trabajando por la ciudadanía, mejorar sus vidas cotidianas, hacer política, buscar consensos con aquello que sea posible, y no hacer el ridículo permanentemente ]

La gent que ha votat independentisme, sap, sabem, que aquest objectiu, serà a llarg termini. No tenim dubta que aquest és el nostre horitzó, però per arribar-hi, cal tranquil•litat, rés de preses que no arriben a cap lloc. La societat catalana, té ja molts problemes, treball, vivenda, sanitat, seguretat, migració, què s’han d’anar resolen, i per això cal consensos amb altres forces polítiques. No podem anar tots sols. Ara mateix, la societat espanyola, també busca culpables per tot el que està passant. Tenen els mateixos problemes que a Catalunya, però sembla, que PP, Cs i PSOE, creuen que tots aquest problemes, tenen un únic responsables: Catalunya i el independentisme. Mal anirem si aquest és el seu anàlisi de la situació, però sembla que això dona vots. No resoldran els problemes així, però sembla també que no els preocupa.

[La gente que ha votado independentismo, sabe, sabemos, que este objetivo, será a largo plazo. No tenemos dudas que este es nuestro horizonte, pero para llegar,  hay que tranquilizarse, nada de prisas que no llevan a ningún lado. La sociedad catalana, tiene ya muchos problemas, trabajo, vivienda, sanidad, seguridad, migración, que se han de resolver y que por esto son necesarios consensos con otras fuerzas políticas. No podemos ir solos. Ahora mismo, la sociedad española, también busca culpables por todo lo que está pasando. Tienen los mismos problemas que en Cataluña, pero parece que PP, Cs y PSOE, creen que todos estos problemas, tienen un único responsable: Cataluña y el independentismo. Mal iríamos si este es su análisis de la situación, pero parece que esto da votos. No resolverán así los problemas, pero parece también que no les preocupa]

La entrevista: Sánchez vs Torra

El próximo día 9 se celebrará la esperada entrevista institucional entre Pedro Sánchez, Presidente del Gobierno y Quim Torra, President de la Generalitat. Entrevista que se ha aplazado de forma incomprensible, toda vez que el problema político más importante que hay sobre la mesa es el contencioso territorial entre Cataluña y España.

El President de la Generalitat le va a decir que quiere un referéndum pactado, mientras que el Presidente del Gobierno le dirá que no puede, no sé si no quiere. Así que la cuestión va a quedar en el desencuentro. El President de la Generalitat debería dejar los DIU para más adelante. Después de lo sucedido, desconocer lo que ha pasado es una irresponsabilidad.

De momento el Gobierno no ha hecho ningún paso significativo en la cuestión judicial, la Fiscalía General del Estado, debería dar pasos para rebajar la tensión. Es verdad que el Magistrado Llarena, después de reinventar lo sucedido en Cataluña desde septiembre hasta octubre, seguirá contra viento y marea su particular cruzada antiindependentista.

Los presos políticos están ya por fin en Cataluña.Que hayan estado durante ocho meses en prisión preventiva en Madrid, sólo se explica como una medida de fuerza del Magistrado Llarena. No había necesidad de tenerlos a seiscientos kilómetros lejos de los suyos. Ahora, los deja trasladar, como si fuese un gesto de magnanimidad. No lo es. Todo en este proceso, es anormal y prevaricador. 

La DIU fue un acto innecesario e ilegal. Ilegal fue el desplazamiento de fuerzas expedicionarias para reprimir el 1-O. La violencia de esas fuerzas expedicionarias, el “¡a por ellos!”quedará para siempre en la retina de los que vivieron en sus carnes y esa ignominia que nos regalo el gobierno del PP.

La Generalitat debería ser capaz de retomar la política de los pequeños gestos, la gestión de la sanidad, la educación, de las políticas sociales, etc., y retomar la necesidad de una revisión a fondo del sistema de financiación. Estar presente en todas las reuniones de las CC.AA e intentar ampliar bases. Un sistema como el español cuya herencia es el franquismo, no puede imaginar que una Comunidad quiera separarse. Sin embargo, el Estado ha olvidado que las Comunidades pueden plantear estas cuestiones sin convertirse en sediciosas.  El franquismo está tan presente que el BOE del 3-7-2018, publicaba  la orden ministerial de la cartera de Justicia que ahora dirige Dolores Delgado según la cual se expide la Real Carta de Sucesión en la que Carmen Martínez-Bordiú hereda el título nobiliario de duque de Franco. En anterior Ministro de Justicia Rafael Catalá, firma la orden el 31 de marzo, un día antes que prosperase la moción de censura.

Si el franquismo está vivo, si su legado esta vivísimo; la figura del Rey, es un regalo que Franco impuso para el futuro, el otro legado, era la unidad de España. Ambas conforman el núcleo duro del nacionalismo español. ¿Cómo va aceptar que se cuestione uno de los pilares de es núcleo? La Constitución, nos ha regalado treinta y cinco años de buenas intenciones, pero la realidad es cambiante, nuestra Constitución, copiada en buena medida de la alemana se caracteriza por ser tan prolija y el método de reforma tan imposible que cualquier modificación parece una misión imposible.

El President de la Generalitat, deberá explicar al Presidente del Gobierno que en las prisiones catalanas hay presos políticos y exiliado, que la aplicación del Art.155 supuso un estado de excepción y seguimos en la anormalidad política y jurídica y que es misión de ambos, tratar de reconducir esa situación, todo lo que no sea esto, será otra entrevista perdida y ya va demasiadas.

Cuerda de presos (políticos) independentistas

Traslado de los presos políticos a Cataluña, en un despliegue insólito. Antes de llegar a Cataluña, pasarán la noche en la prisión de Zuera, Zaragoza. Al parecer el trayecto no puede hacerse en el mismo día. ¿Cómo es posible? Miles de autocares hacen el desplazamiento entre Barcelona y Madrid y a nadie se le ocurre, que debían parar en Zaragoza para dormir. 

No parece que haya mucha coordinación entre Instituciones penitenciarias y la Generalitat que tiene competencia en esta materia. Según Inés Arrimadas, el traslado es un auténtico escándalo. Según ella, deberían estar en Madrid. Arrimadas debe desconocer la ley al atribuir como una victoria independentista el acercamiento a Cataluña de los presos políticos.

Este traslado en etapas, permite comprender las diferencias abismales entre el trato preferente de Iñaki Urdangarin y los representantes del independentismo catalán. Para él, una prisión, con todos los medios para su disfrute. Un despliegue de medios para el recluso condenado por  “un delito continuado de prevaricación con malversación (dos años y tres meses) del que habría sido cooperador necesario, fraude a la Administración Pública (siete meses), tráfico de influencias (un año) y dos delitos fiscales (un año de cárcel por cada uno). El Alto Tribunal retoca al alza la cifra defraudada a Hacienda que debe reintegrar, que sube a 326.925 euros, si bien mantiene la multa que acarrea en 512.553.” (STS 277/20118)

Inés Arrimadas no ha dicho nada sobre el trato preferente de Iñaki Urdangarin, los medios que se destinan, para el prisionero solitario en Brieva (Ávila). Este tipo de delitos no se arreglan en prisión. Sería mucho más efectivo si tuvieran que devolver todo el dinero sustraído y en caso de no devolverlo, embargarles todos los bienes e inhabilitarles para contratar con las Administraciones públicas. No es descartable que se le pudiera conceder un indulto a medio plazo.

Pedro Sánchez interlocutor de Quim Torra

Pedro Sánchez nuevo Presidente del Gobierno. Una  moción de censura que ha triunfado contra todo pronóstico. Vivimos en tiempos acelerados e imprevisibles. Habría que preguntarse porque el PP llega a ser tan antipático, que no es capaz de buscarse aliados. Pedro Sánchez se ha encontrado con aliados inesperados. Unos bienvenidos como el PNB, otros, los nacionalistas catalanes, incómodos y fuente segura de perturbaciones.

¿Qué podemos esperar? Hay un exceso de pensamiento mágico en el orden político. Se espera de él, hechos milagrosos, cuando deberíamos ser muy modestos en sus resultados. La política es pacto, negociación, consensos que rebajan las aspiraciones de los participantes. Como hemos vivimos en una democracia bipartidista en el que la mayoría absoluta era la norma, no han sabido desarrollar ni cultivar esa mínima sensibilidad hacia el adversario político. Cada vez que se ha necesitado la concurrencia de partidos bisagras, CiU, PNB, se ha hecho sin entusiasmo, como una losa que hay que soportar, a la espera de nueva mayoría absoluta.

La eliminación del bipartidismo y la aparición de nuevos actores políticos, por la derecha Cs, y por la izquierda Podemos, ha creado un nuevo escenario político. Es está confluencia de actores que ha hecho posible el triunfo de la moción de censura de Pedro Sánchez.

Sin embargo, los partidos nacionalistas, sí tienen aún un papel que jugar. Lo hemos visto con el PNB, que con sus cinco diputados ha sido clave en la resolución de esta moción de censura. ¿Por qué el PNB, tiene carta blanca y no los nacionalistas catalanes? La respuesta es una catalanofobia hábilmente cultivada desde las instancias nacionalistas españolas, especialmente Cs, que ha hecho de ella, su razón de ser.

Si la moción de censura ha catapultado a Sánchez a la Presidencia de España, el nuevo ejecutivo de la Generalitat, también ha empezado su andadura. Sus objetivos son claros: República. ¿Es una buena estrategia declarar ese objetivo? ¿No sería más cauteloso, un repliegue táctico? La experiencia de estos últimos meses debería hacer a los responsables de la Generalitat extraordinariamente cautelosos. El Art.155 ha sido derogado, pero su activación está a la vuelta de la esquina. Dependerá de la voluntad de Pedro Sánchez y la sensatez de Quim Torra.

Cataluña y España

Nou Govern de la Generalitat

Toma de posesión del nuevo Presidente del Gobierno