14-F: El Dia

 

Dia de reflexió

 En menys de vint-i-quatre hores anirem a votar. Una data que no prové del Parlament, sinó del TSJC. Primera anomalia democràtica. La segona, és que estem a la tercera onada de la pandemia, però el TSJC, no ha fet cas de les recomanacions del propi Parlament, ni dels informes epidemiològics. La tercera constatació, en mig de la pandemia, ha hagut un record històric de persones que tenien que anar a les meses electorals, que ha buscat “impediment o causes de excuses” –aquesta és la denominació, poc neutral que dona la Llei Electoral- per evitar una por molt raonable, tenint en compte la falta de vacunació de la població. Amb aquest panorama, existeix una possibilitat ben real d’abstenció per demà. Ja veurem com s’expressa en les diferents grups polítics.

Dia de reflexió, diu la Llei Electoral (Ley Orgánica 5/1985, de 19 de Junio, del régimen electoral general) amb una revisió al 2019, què hores d’ara resulta xocant. En tot cas, si una pancarta dins d’un edifici públic, on expressa una desig, i sense demanar cap vot per cap partit, és suficient per la JEC, per destituir un President de la Generalitat,  des del art. 155, tot això i molt més és possible. Ara s’ha accepta que un partit feixista poguí presentar-se sense cap problema. Mentre es demanda la il·legalització dels partits que demanant la independència, així es Espanya. 

Sort que la campanya electoral és va acabar ahir a les 24h. Ja no caldrà escoltar la propaganda del diferents partits polítics. Una campanya mediatitzada per la pandemia on els míting ha estat virtuals o residuals. Hi ha que s’ha fet viral, amb la seva negativa a fer-se un test d’antígens. Però resulta que el que no ho volia fer, havia sigut fa quatre dies, Ministre de Sanitat del Govern d’Espanya. Tot plegat molt difícil d’entendre.

El PSC i el seu líder, va dir que ell no pactaria amb cap força independentista. Esta en el seu dret de dir que el li passi per el cap. Ja s’ha sap que en campanya, tothom té la llengua fàcil. Com a resposta a l’actitud del PSC, els partits independentistes, han firmat un paper –mullat- on deien que no pactaran amb el PSC. Això ha estat detonant per una petita campanya contra els partits independentistes, que no és poden veure.

Vots que no serveixen per res. Per començar el PdeCat, una mena de submarí que segons les enquestes, no tindrà representació parlamentaria. Milers de vots tirats a la paperera. Tan difícil era fer una coalició de partits independentistes? L’altra partit o moviment, la CUP és el vot que vol ser radical, però que no serveix per a res. La seva puresa la fa inservible per la quotidianitat de la política. I quedant, es clar, ERC i Junts, dues formacions d’esquerra una i liberal (conservadora) l’altra. No és fàcil conviure, sobretot, perquè l’ombra allargada de Puigdemont és un pes que no es fàcil de gestionar.

Desprès venen els partits unionistes. A l’esquerra –no és fàcil saber que vol dir avui això d’esquerres-, està En Comú Podem i PSC. Aquests dos partits tenen interessos comuns, manen al Ajuntament de Barcelona i la Diputació, però també volen la Generalitat. El PSC avui no té cap ànima catalanista, és una terminal del PSOE, cada vegada  més centralista e insensible a la perifèria. Tothom especula sobre la quantitat de escons què poden obtenir. Segurament, no serà suficient per governar la Generalitat.

A la dreta del bloc unionista, Cs i PP. Cs segons la demoscòpia ho té força malament, però mai se sap. Va ser la primera força al 2017 en 36 escons, però allò va ser un miratge, ara les enquestes li donen entre 11 i 12. On aniran aquests vots que perdran? La resposta és a l’extrema dreta, per això Cs no és cap partit ni liberal ni res semblant, i un altra cap al PSC què el 2017 no els van votar i ara si.  I desprès el PP. El que passa amb el PP és un fenomen molt estrany. Un partit fort a Espanya, a Catalunya es dilueix fins a convertir-se en testimonial. Les enquestes li donen entre 6 o 7 escons, això vol dir que recuperaria vots del 2017 què va obtenir 4. La campanya del candidat, ha estat força comentada, sobretot, perquè s’ha enfrontat amb la seva criatura (Vox), que sembla que pot tenir tanta representació com ells. Això ja passa, en aquest món tan mesquí de la política.

Por últim, l’extrema dreta, Vox, el seu trist candidat, una terminal de Madrid, ha fet un paper ben discret, però que amb un missatge carregat de mala llet, és capaç de connectar amb votants que abans votaven PSC, Cs i PP. Això si es transversalitat! Esperem que la seva presència sigui la menor possible, per el be de tothom.

On està l'esquerra?

 Escolto a la ràdio, què l'esquerra és culpable –per incompareixença- del ascens de l’ultra dreta Vox.  Una pregunta d’estil filosofia analítica, seria què vol dir “esquerra, avui”. Tots els partits de govern, deixen de costat la seva presumpta ideologia per passar-se al pragmatisme de curta volada. Per exemple, el PSOE. Un partit institucional, que governa Espanya des de fa quaranta anys, no pot ser un partit d’esquerra. 

No val cap retòrica qui digui què és d’esquerra. No s’ho creu ni ells mateixos. Les polítiques son neoliberals, en economia, l’autonomia d’aquesta esfera, a esdevingut intocable e immutable dins d’Europa. Allò del pensament únic, que diríem.

Si qui tindria la obligació –ideològicament parlant- s’ha retirat al espai de poder (relatiu), per impulsar polítiques d’esquerres, llavors qui queda? Ens hem quedat orfes de referents. Tot ha sigut engolit per l’economia i els missatges neoliberals. Precisament per això, l’extrema dreta, pot dir que ells són la nova avantguarda. Els seus eslògans son vuit de contingut, però apel•len els sentiments, els greuges reals o imaginaris, la recerca de culpables, els bocs expiatoris, sempre els més dèbils, sia l’immigrant sense papers, les dones, o qualsevol que no s’ha ajusta a les seves necessitats de “normalitat”. 

Com redefinir l’esquerra en un entorn canviant, on els subjectes “revolucionaris” no els troben enlloc? Si, existeixen moviments, però  són més aviat culturals que polítics, més virtuals que reals, més gasius que  ferms. A casa nostre, per exemple, hi ha una certa esquerra –que pactaria en qualsevol per mantenir-se en el poder- que pregona l’autodeterminació d’aquells que viuen molt lluny, però no comprenen o simplement no hi havia pensat mai, què a Catalunya, hi hagués dos milions de persones que volen un procés –democràtic- per decidir el seu futur. Demanar la independència es d’esquerres o de dretes? Aquesta esquerra què té poder (relatiu) és posa les mans al cap si detenen activistes ja sigui a Moscou o Rangún, però no tenen massa a dir, sobre els presos polítics a Catalunya. 

Veig en certa perplexitat, en motiu de les properes eleccions a Catalunya, què els cartells de propaganda electoral, encara és necessari omplir els carrer d’aquests cartells? I aquest cartells, s’ha escampen no de qualsevol manera, sinó amb els eixos esquerra-dreta i unionistes-independentistes.  Això, on abans, els barris votaven esquerres, ara voten, Cs. Tot, està força trasbalsat. I ara que Cs, fa figa, la fugida de vots pot anar al PSC –qui ho hauria dit- o l’extrema dreta, Vox i PP. Així, què aquests eixos existeixen, però estan tan esquerdats que la seva utilitat és molt dubtosa. Les enquestes, aquestes màquines per dirigir les intencions de vots, no acaben de posar-se d’acord, i tot depèn de quina tendència sigui per atorgar avantatges a uns u altres.  Les pors per les votacions el 14-F, i la abstenció, poden canviar la composició del proper Parlament. Sembla que hi ha una cosa per quedar-se, almenys durant una bona temporada, la fragmentació del vot, el temps del bipartidisme s’ha acabat. Caldrà fer coalicions, pactar, transigir, i això, la nostra classe política no està gens avesada. Encara queden dies (11) per anar a votar, i tal com estan les coses això és una eternitat. En les ultimes eleccions al País Basc i Galicia, l’abstenció va ser del 49 i 41 % respectivament. Si aquestes dades son extrapolades a Catalunya, vol dir, que el nou President li haurà votat un 25% de la població. Però, el TSJC té molt d’interès en què és faci, seria paradoxal, què el proper President tingui una presentació molt minse dels catalans. Per suposat, la legitimitat està garantida, o avala el TSJC. Sempre hi haurà temps per fotre fora el nou inquilí del Palau de la Generalitat si és independentista, és clar. 

La gran esperança blanca: Illa

 Quina setmana hem tingut! L’art.155 segueix viu, el TSJC és ara la terminal del poder central. Tot sigui per la causa. L’objectiu és posar un socialista a la Generalitat. Ja hi va haver un, Montilla amb el tripartit, però eren altres temps. Ara, això sembla impossible. Tan a canviat la política a Catalunya. Illa vol ser President, Vox ja anunciat que els seus vots, serà per ell, com objectiu per treure els independentistes del govern. Algú dubta que Illa acceptarà aquests vots? Tot depèn si el 14 de febrer anem a votar, i l’abstenció. Segons els CIS, sumats tots els del art.155 farien fora al actual govern independentista.  Sumarien 65 escons –opció conserva-dora-, envers del 59 de l’opció independentista. Vox podria tenir de 6 a 10 escons, aquest surten de Cs o PP. El problema serà l’abstenció.

 

Si les eleccions s’anaven cap el maig, llavors, aquests números no serveixen, i l’efecte Illa pot haver canviat. Pot ser és per això que el TSJC vol impulsar la candidatura de Illa i mantenir contra tot sentit comú el 14 de febrer. 

S'ha ajorna les eleccions fins el 30 de maig

 

Els nostres representants al Parlament, han decidit que les eleccions siguin el 30 de maig, davant la difícil situació de la pandemia. Uns dels grups més entusiastes ha sigut Cs, que en veu del candidat a les eleccions, Carlos Carrizosa ha pogut dir: "Hem fet un servei a la societat, a la salut, a la integritat física i a la vida". Vol dir tots els partits o res més ells? El PSC no està d'acord. Sembla què el PSC ara no vol fer cas als experts, Illa tindria que dir alguna cosa en més seny que els seus companys, per exemple, a Iceta. Li han aixafat la guitarra, pel que sembla. En fi, ja veurem qui va els tribunals més ràpidament per impugnar les dates de les eleccions. Ningú va dir rés amb la suspensió de les eleccions gallegues i basques, però a Catalunya si juga amb unes regles diferents.

[Nuestros representantes en el Parlamento, han decidido que las elecciones sean el 30 de mayo, ante la difícil situación de la pandemia. Unos de los grupos más entusiastas ha sido Cs, que en voz del candidato a las elecciones, Carlos Carrizosa ha podido decir: "Hemos hecho un servicio a la sociedad, a la salud, a la integridad física y la vida". ¿Quiere decir todos los partidos o nada más que ellos? El PSC no está de acuerdo. Parece que el PSC ahora no quiere hacer caso a los expertos, Illa tendría que decir algo con más cordura que sus compañeros, por ejemplo, Iceta. Le han roto los planes, al parecer. En fin, ya veremos quien va a los tribunales más rápidamente para impugnar las fechas de las elecciones. Nadie dijo nada con la suspensión de las elecciones gallegas y vascas, pero en Cataluña si juega con unas reglas diferentes.]