Tothom (tu també) és responsable del macrobotellons

 

En el seu Tantos tontos tópicos d'Aurelio Arteta *, en el capítol títulat: "Yo no he hecho nada" (pàg.103), planteja la qüestió de l'acció i de la manca d'acció. La qüestió és pertinent per parlar dels macrobotellons. Contemplar la multitud de joves bevent alcohol al carrer, sempre es pot exclamar que tot és culpa de l'Ajuntament, de la societat, costa més dir que alguna cosa tindrà a veure els pares en l'educació d'aquestes fills, o ja posats, el fracàs del sistema educatiu.

[En su libro Tantos tontos tópicos, de Aurelio Arteta*, en su capítulo títulado “Yo no he hecho nada” (pág.103), plantea la cuestión de la acción y de la falta de acción. La cuestión es pertinente para hablar de la macrobotellones. Contemplar a la multitud de jovenes bebiendo alcohol en la calle, siempre se puede exclamar que todo es culpa del Ayuntamiento, de la sociedad, cuesta más decir que algo tendrá que ver los padres en la educación de esas hijos, o ya puestos, el fracaso del sistema educativo.]

És possible fer alguna cosa més que indignar-se, o clamar en el desert, sobre la degeneració dels costums, de la societat i ja posats de l'univers? Com les coses no sempre ocorren per atzar, que també, la manca de responsabilitat de tots, des de no dir res davant de conductes incíviques, qui és el valent que retreu la mala conducta d'un grup de joves? La passivitat en les qüestions que ens afecten, acaben per convertir-se en responsabilitat nostra. Com diu l'autor de el text: "Dejar hacer hace, dejar de hacer es un dejar hacer a otros o un dejar que algo ocurra. De ahí la aparente paradoja de que en la omisión la deficiencia se vuelva eficaz, la ausencia se haga presente y la pasividad resulte sumamente activa.” (pàg.105)

[¿Es posible hacer algo más que indignarse, o clamar en el desierto, acerca de la degeneración de las costumbres, de la sociedad y ya puestos del universo? Como las cosas no siempre ocurren  por azar, que también, la falta de responsabilidad de todos, desde no decir nada delante de conductas incívicas, ¿quién es el valiente que afea la mala conducta de un grupo de jovenes? La pasividad en las cuestiones que nos afectan, acaban por convertirse en responsabilidad nuestra. Como dice el autor del texto: “Dejar hacer hace, dejar de hacer es un dejar hacer a otros o un dejar que algo ocurra. De ahí la aparente paradoja de que en la omisión la deficiencia se vuelva eficaz, la ausencia se haga presente y la pasividad resulte sumamente activa.” (pag.105)]

Quan tornem a contemplar les escenes dels macrobotellons, no podem dir que nosaltres no tenim res a veure en això. A la cadena causal de les accions u omissions, també una part de responsabilitat és nostra. Som cooperadors necessaris. Potser, els extraterrestres podran dir que ells no tenen res a veure. Però això només confirma que el nostre abandonament de la cosa pública, permet la seva reaparició augmentada i corregida al pitjor.

[Cuando volvamos a contemplar las escenas de la macrobotellones, no podemos decir que nosotros no tenemos nada que ver en ello. En la cadena causal de las acciones u omisiones, también una parte de responsabilidad es nuestra. Somos cooperadores necesarios. Tal vez, los extraterrestres podrán decir que ellos no tienen nada que ver. Pero eso solo confirma que nuestro abandono de lo público, permite su reaparición aumentada y corrigida a lo peor.]

*Aurelio Arteta, Tantos tontos tópicos, Divulgación, Ariel, Colección booket, Barcelona 2013.

Marxa de casa (impossible)

 

La noticia ens diu que el 80% de joves menors de 30 anys viuen amb els pares. La paraula jove té ara mateix un amplíssim espectre. Quina és la causa? La resposta està en la precarietat generalitzada del joves en el àmbit del treball. Sous baixos, cap perspectives de futur i preus abusius amb els lloguers. La pandèmia no fa més que ressaltar el que ja havia abans. Es decebedor que el futur del joves sigui tan incert, malgrat el optimisme que les Autoritats volen donar. Hi ha un atur estructural enorme, falta mà d’obra qualificada, això diuen, però molts tenen que marxar a fora d’Espanya. En la divisió del treball internacional, Espanya es el destí del turisme massiu. I això es tradueix amb feines mal pagades i treball estacionari. A més, molts del treballs son ocupats per gent de afora que no té manies d’agafar els que ací no volen fer-ho. Es demana ampliar l’edat de jubilació, però a la vegada aquest atur del joves és fa crònic, una autèntica paradoxa. Vivim temps d’un liberalisme sense rostre humà, ara son les famílies les xarxes que fan possible que tot això no s’ha esfondri. El sistema ha aconseguit, que els joves es creguin que son “empresaris de la seva pròpia vida”, no cal organitzar-se, res de sindicats per reivindicar drets, lluitar per els llocs de treball, etc., insolidaritat ple de xarxes socials. Mala pesa al taler, tenen els joves, però sobretot, tota la societat. Què espera tothom per fer alguna cosa més, per adreçar aquesta situació?

Febre dissabte a la nit

 Hi ha límits els aldarulls de cada vespre? On posar la ratlla de fins aquí? Com ha d’actuar la policia? Preguntes molt difícil de respondre amb força cura. És evident, què el contenidors cremats son obra d’una minoria què s’ha aprofita de les manifestacions pacifiques, però que al final acabant com el “rosari de la aurora”. La policia no té controlat aquests grups què tenen com objectiu crear el caos? Quina mena d’actuació cal per evitar què una jove acabi perden el ull? No val dir què es quedi a casa. Qui llança una pilotada d’aquesta mena, la tira a la cara. Està permès? Si hem de creure els portaveus de la policia tot és fa d’acord amb els protocols, però sembla que això no sempre va així, ho van veurà amb el què va passar amb l’Esther Quintana. 

La extrema dreta mediàtica està gaudint moltíssim de la crema de contenidors. No els interessa per res, el perquè de tot això. Hi ha violència? Es evident que si. Aquesta violència és minoritària, però real, a més és amplificada por aquests mitjans fins al deliri. La millor manera és aïlla a aquest grups què en mig de la multitud, pot gaudir dels seus happening particulars. No donaré idees a la policia de com ha d’actuar, per això ja tenen experts. Criminalitzar és fàcil, si a més i fiques a tots els què no t’ha agraden, llavors pots fer propaganda fàcil, per alimentar a la extrema dreta, aquest com saben, son gent d’ordre.

Com tot, les manifestacions violentes acabaran per desfer-se. Però la sensació de què estem al costat d’un polvorí social, seguirà estan, perquè les causes del malestar hi son vives. No és pot combatre amb lleis mordaces, ni fent retòrica de pre-guerra. El polítics tenen la obligació de buscar solucions els problemes real de la gent, inclosos els joves.