Nosaltres els catalans (I)

 

Josep Pla

Mentre ERC i PSC segueixen les seves infinites converses, hi ha una majoria parlamentaria, és deia, independentista, però que fa molt de temps han deixat de anar junts, per barallar-se millor, i fan que ara la possibilitat de aprovar Pressupostos comenci a ser una quimera, val la pena llegir aquest text: 

"Aquest país, que, per la raó que sigui, aspira a tenir una personalitat i que, per tant, hauria de fer una política d’unió permanent, que hauria d’anteposar la construcció del país a tot el que no sigui aquesta finalitat, ha estat extremament sensible (des de fa segles) als prejudicis separatius, a la ferocitat de les lluites ideològiques, a les guerres ocasionades per la concepció de la tradició, a les terribles diferències promogudes per qüestions personals, etcètera*." (Josep Pla, 1969)

Dia de reflexió

 En menys de vint-i-quatre hores anirem a votar. Una data que no prové del Parlament, sinó del TSJC. Primera anomalia democràtica. La segona, és que estem a la tercera onada de la pandemia, però el TSJC, no ha fet cas de les recomanacions del propi Parlament, ni dels informes epidemiològics. La tercera constatació, en mig de la pandemia, ha hagut un record històric de persones que tenien que anar a les meses electorals, que ha buscat “impediment o causes de excuses” –aquesta és la denominació, poc neutral que dona la Llei Electoral- per evitar una por molt raonable, tenint en compte la falta de vacunació de la població. Amb aquest panorama, existeix una possibilitat ben real d’abstenció per demà. Ja veurem com s’expressa en les diferents grups polítics.

Dia de reflexió, diu la Llei Electoral (Ley Orgánica 5/1985, de 19 de Junio, del régimen electoral general) amb una revisió al 2019, què hores d’ara resulta xocant. En tot cas, si una pancarta dins d’un edifici públic, on expressa una desig, i sense demanar cap vot per cap partit, és suficient per la JEC, per destituir un President de la Generalitat,  des del art. 155, tot això i molt més és possible. Ara s’ha accepta que un partit feixista poguí presentar-se sense cap problema. Mentre es demanda la il·legalització dels partits que demanant la independència, així es Espanya. 

Sort que la campanya electoral és va acabar ahir a les 24h. Ja no caldrà escoltar la propaganda del diferents partits polítics. Una campanya mediatitzada per la pandemia on els míting ha estat virtuals o residuals. Hi ha que s’ha fet viral, amb la seva negativa a fer-se un test d’antígens. Però resulta que el que no ho volia fer, havia sigut fa quatre dies, Ministre de Sanitat del Govern d’Espanya. Tot plegat molt difícil d’entendre.

El PSC i el seu líder, va dir que ell no pactaria amb cap força independentista. Esta en el seu dret de dir que el li passi per el cap. Ja s’ha sap que en campanya, tothom té la llengua fàcil. Com a resposta a l’actitud del PSC, els partits independentistes, han firmat un paper –mullat- on deien que no pactaran amb el PSC. Això ha estat detonant per una petita campanya contra els partits independentistes, que no és poden veure.

Vots que no serveixen per res. Per començar el PdeCat, una mena de submarí que segons les enquestes, no tindrà representació parlamentaria. Milers de vots tirats a la paperera. Tan difícil era fer una coalició de partits independentistes? L’altra partit o moviment, la CUP és el vot que vol ser radical, però que no serveix per a res. La seva puresa la fa inservible per la quotidianitat de la política. I quedant, es clar, ERC i Junts, dues formacions d’esquerra una i liberal (conservadora) l’altra. No és fàcil conviure, sobretot, perquè l’ombra allargada de Puigdemont és un pes que no es fàcil de gestionar.

Desprès venen els partits unionistes. A l’esquerra –no és fàcil saber que vol dir avui això d’esquerres-, està En Comú Podem i PSC. Aquests dos partits tenen interessos comuns, manen al Ajuntament de Barcelona i la Diputació, però també volen la Generalitat. El PSC avui no té cap ànima catalanista, és una terminal del PSOE, cada vegada  més centralista e insensible a la perifèria. Tothom especula sobre la quantitat de escons què poden obtenir. Segurament, no serà suficient per governar la Generalitat.

A la dreta del bloc unionista, Cs i PP. Cs segons la demoscòpia ho té força malament, però mai se sap. Va ser la primera força al 2017 en 36 escons, però allò va ser un miratge, ara les enquestes li donen entre 11 i 12. On aniran aquests vots que perdran? La resposta és a l’extrema dreta, per això Cs no és cap partit ni liberal ni res semblant, i un altra cap al PSC què el 2017 no els van votar i ara si.  I desprès el PP. El que passa amb el PP és un fenomen molt estrany. Un partit fort a Espanya, a Catalunya es dilueix fins a convertir-se en testimonial. Les enquestes li donen entre 6 o 7 escons, això vol dir que recuperaria vots del 2017 què va obtenir 4. La campanya del candidat, ha estat força comentada, sobretot, perquè s’ha enfrontat amb la seva criatura (Vox), que sembla que pot tenir tanta representació com ells. Això ja passa, en aquest món tan mesquí de la política.

Por últim, l’extrema dreta, Vox, el seu trist candidat, una terminal de Madrid, ha fet un paper ben discret, però que amb un missatge carregat de mala llet, és capaç de connectar amb votants que abans votaven PSC, Cs i PP. Això si es transversalitat! Esperem que la seva presència sigui la menor possible, per el be de tothom.

Tu que pots, vés a votar

 Sort que la companya electoral s’acaba. Masses opcions per tant minúscules diferències entre ells. Necessitaríem una mena de eina com el càlcul infinitesimal, per esbrinar quines diferència existien entre els grups afins. Almenys hi ha un grup, que té esperit de diferenciar-se de la resta. El seu lema seria com “Vull ser President de la Generalitat, per dir que la Generalitat és una merda”. Coherència no hi ha, però malgrat això, les enquestes li donen 6 0 7 escons. Es el què té viure en un món tan desequilibrat. La gent, almenys  una part, vol solucions màgiques. Vol culpables. Vol tindrà algú que dir-li que és per culpa seva que ell està així. 

Un del errors del independentisme, ha sigut desentendre's d’aquestes grups. A l’era Pujol –el polític més influent del segle XX, a Catalunya-, tractava de apropar-se, ho intentava. Però ara, no és el cas. I ja saben que si no conrees aquestes vots, aniran algú que si vol apropar-se. És més, alguns han fet bandera d’aquestes grups. Molts d'aquest voten esquerres, però ja no. L’eix nacional-unionista pesa més què el ideològic, esquerra-dreta, també hi ha un altre eix, eficiència-ineficiència. Com en el món, res surt que s’ha previst, aquestes eixos, va barrejats en diferents dosis. Segons els context, es pot votar a uns o a uns altres. En aquesta etapa líquida, ja no hi ha fidelitats els partits, perquè varen ser ells, els qui s’han van desempallegar de la ideologia per fer un mix en què no se sap de que van.

Diumenge toca votar -això ho va decidir el TSJC, no el Parlament-, hi ha països que és obligatori, a casa nostre es voluntari. Jo sempre he anat a votar, és una exigència moral, vinc d’un temps que no és podia votar, així què si, és un imperatiu moral. I en passa com a tothom, amb tanta oferta costa decidir-se, tots ells son substitutius d’allò que ara no existeix. Hi ha una cosa clara que per mi fa de criteri: Qui vol destruir tota la feina que s’ha fet en aquests quaranta anys d’autogovern? Es clar què les coses és poden fer millor. Han de ser millors, però veient els que venen, la Generalitat es convertiria com a molt en una Diputació o simplement una terminal del “Gobierno Civil” (ara és diu Delegación del Gobierno).

Falta una setmana per anar a votar: 14-F

 

Falta una setmana per anar a votar. Ningú es creu els eslògans de campanya. Tots tant primaris i simplistes que dona llàstima. Qui són aquest genis de campanya?

El lema de ERC diu alguna cosa, massa genèric, no promet res, cap acció, concreta. Sembla una obvietat això de estar al costa de la gent, se suposa que el partits estan per servir a la societat, però no són més que màquines de poder. El seu líder vicari, Aragonés, porta un posat gens revolucionari, malgrat el puny tancat. 

La fotografia es simpàtica, transmet "naturalitat" i un posat modern, amb l'arracada un primer pla. El lema, també, és força esquemàtic, fer i ser dos conceptes  que exemplificant una manera de pensar, una barreja de pragmatisme (fer) i fe nacional (ser). Però això, potser m'ho estic inventant.

Al PSC, s'han lluït amb el cartell. La fotografia és la del carnet de identitat. Un posat de bon jan que mai ha trencat un plat. I l'eslògan d'una simplicitat extrema. El què hem de fer? Es la cara de la pandemia, 61.386  morts. No sé com pot fer aquesta cara d'autocomplaença.

 

Cs no té precisament uns genis a l'hora de triar imatges. Té que suspendré la campanya per haver copiat de Shutterstock, les imatges. El lema "Para que todos ganemos", mostra al seu presidenciable en cara de pocs amics, mentre la seva líder que està al oasi del Congrès a Madrid, somriu, pensant en la clatellada que s'han daurant.  En mans de Cs la Generalitat quedaria esborrada per sempre. 

La imatge vol transmetre naturalitat, un esbós de somriuen, quantes vegades van tenir que repetir la fotografia? I el lema? Un clàssic, si poses la paraula canvi, sembla que ja ets d'esquerres. Què es mereix Catalunya? El  art.155? No sé, massa equivoc. 

El cartell del PP transmet un missatge, som perdedors, així què cap mania. La imatge , en blanc i negre, millor, gris, sembla feta al fotomaton  d'una estació de tren. L'eslògan, en castellà, fa competència amb Cs, és d'allò més pobre. A Catalunya li aniria millor, si les transferències fossin les justes, les balancés fiscals tinguessin retorn a Catalunya, però tot això ja ho saben, però per 5 0 7 diputats al Parlament, no cal fer rés per Catalunya.

  

La antiga Convergència té un repte dificilíssim. La fotografia mostra les dues cares d'Àngels Chacón, amb la mascareta, com deu mana i el cartell. Un cartell que sembla de pel·lícula amb un títol força estrany: "Si t'ho penses PDecat". No sé perquè no ho han deixat córrer el partit de Pujol. No dona cap idea de país i això és dolent, com dolent són les expectatives que li dona la demoscòpia.  

La CUP ens mostra una somrient Dolors Sabater, com si acabes d'haver anat al dentista. La fotografia es bona l'enquadrament assenyat, el fulard dona un toc de distinció. I el lema, ben explícit, Per guanyar. No queda clar, què guanyem la resta. Ja s'ha sap que la CUP són els irreductibles, les ànimes belles que deia Hegel. No sé que faran quant toqui fer aliances. Normalment, sempre ho volen trencar tot. La seva subjectivitat  absoluta és fa perdre una visió general, són d'aquells que ho volen tot o res, i és clar, sempre obtenen res.

Per últim, està una força extraparlamentària a Catalunya, per això no surten a la foto. A més no cal fer més propaganda d'un partit que si puges faria de la Generalitat el Gobierno Civil. Però el cartell donen por, potser és el que busquen. El cabdill i el seu escuder a Catalunya, fent cara d'emprenyats.