"Una novia, un piso y un trabajo para el rey emérito", dice el eminente Raúl del Pozo, inventándose todas estas necesidades. La nómina de los vasallos mediáticos permite comprender la campaña permanente para mantener a flote a un personaje que ha perdido el rumbo irremediablemente y con él, la corte de las maravillas que en su adulación desmedida, dice muchos de estos titanes de la información. Mientras en Lleida se lleva a cabo la detención de quien ha osado ensuciar el buen nombre del rey emérito, Pablo Hasél.
Avui l’article de Narcís Comadira, Finals de gener, és el més recomanable per la seva franquesa i foscor, un xic desesperat, un article punyent, en blanc i negre, sense floritures, sense cap horitzó de primavera. Es gener. Té raó, tot ho decideix Madrid, però, el febrer caldria sortir de casa, ja sé que fa molta mandra, però no podem fer-li la feina a Madrid. S'ha d'anar a votar, com si la primavera estigues a tocar, ja voldrien què calléssim, per això, hem de parlar clar, el 14 de febrer, una data imposada des d’una instancia, TSJC què jugar a ser l’àrbitre gens neutral, per imposar-nos un President de la Generalitat, què aquest sí callarà per tranquil•litzar els de la Moncloa i a tota la resta. Plou, i fa sol, hi veig un arc de Sant Martí, això no és cap metàfora, és simple física, però més enllà d’aquesta foscor, d’aquesta pandèmia interminable, dels estralls en la economia de las persones, de les mesquineses dels partits polítics, de la supèrbia dels governants, de la destral sota el cap de la llei mordassa, que veu sediciosos en cada Pablo Hasél, malgrat tot, la vida segueix, no val compadir-nos, no val callar-se, ja els agradaria, per això, el 14 de febrer, cal anar a votar, no esperem miracles, no n’hi ha, cal pica pedra, no és bonic, però és el que toca.
