La paella indigesta

La imatge, la GC i el CNI potser, estan esbrinant on és fa fer la fotografia. Hi ha els sospitosos habituals: Puigdemont, Comín, Puig, la mediàtica Rahola. La fotografia no seria res del altra món, excepte, que hi ha tres persones al exili, per causa del 1-O. El problema rau, que estem dins d'una pandèmia interminable, i els "retratats" no porten mascareta. L'oposició  ha posat el crit al cel, estem al estiu, cal fer-se visible. Desprès dels sermons de les mascaretes, tots els de la paella, semblen que son immunes. Les explicacions son d'un tecnicisme absurd, perquè deurien de saber que la instantània acabaria a les xarxes. No pots dir a casa una cosa i fora d'ella la contraria, no?

 

1 de Maig: Manifestar-se en pandèmia és inconstitucional !

 

"Chicago és plena de fàbriques. N’hi ha fins i tot al bell mig de la ciutat, al costat de l’edifici més alt del món. Chicago és plena de fàbriques, Chicago és plena d’obrers. En arribar al barri de Haymarket, demano als meus amics que m’ensenyin el lloc on varen ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada Primer de Maig.

—Deu ser per aquí —em diuen. Però ningú no en sap res.

Cap estàtua s’ha erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni estàtua, ni monòlit, ni placa de bronze, ni res de res.

El Primer de Maig és l’únic jorn veritablement universal de la humanitat sencera, l’únic dia on coincideixen totes les històries i totes les geografies, totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als Estats Units el Primer de Maig és un dia qualsevol. Aquest dia la gent treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, no recorda que els drets de la classe obrera no han brotat de l’orella d’una cabra, ni de la mà de Déu o de l’amo.

Després de la inútil exploració de Haymarket, els meus amics em porten a conèixer la millor llibreria de la ciutat. I allà, per pura curiositat, per pura casualitat, descobreixo un vell cartell que està com esperant-me, barrejat entre molts altres cartells de cinema i música rock. El cartell reprodueix un proverbi de l’Àfrica: «Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant el caçador»". (Eduardo Galeano, Citat per David Fernández, Ulleres vermelles, Ara.cat, 30/4/2021)

La UE encara li falta un bull

 Sylvie Kauffmann, El procés de vacunació a Europa s’ha sumit en el caos, (Ara.cat, 6/2/21), planteja una sèrie de qüestions importants, sobre el paper de la UE en el context mundial. 

La pandèmia ha posat de manifest les limitacions de la UE en el context global. I això ha estat així, al parer de l’articulista per les següents raons:

1.- Hi havia un doble objectiu: vacunar a la població (450 milions), un repte de primer ordre, i en segons lloc, reactivar l’economia malmesa per aquesta crisis sanitària i com resultat d’això, donar visibilitat a la pròpia UE dins del context mundial, enfront dels EE.UU, Rússia i la Xina.

2.- Aquest objectius no s’han acomplert tal com havien somiat els responsables de la Comissió europea. Hi ha diferents raons: Una és la manca de governança dins de la UE, i això ha fet enrederir els contractes amb les farmacèutiques. A més, la pica baralla amb Astra Zeneca, que no ha pogut fer front els compromisos de subministraments, han creat una sensació de improvisació i desgavell a la UE. Fins ara un 3% de població ha sigut vacunada. 

3.- Què a passat perquè estiguem amb aquesta situació?  Com sempre, no hi ha un sol factor, sinó una multiplicitat de factors. L’autora del article, apunta en primer lloc a la cap de la Comissió, Ursula van Ler Leyen, “El seu estil de gestió més aviat hermètic va obrir pas als errors tàctics”, entre ells, i no menor, “la decisió de controlar l’exportació de vacunes fabricades a la Unió Europea”, generant tensions entre Irlanda e Irlanda del Nord. Un altra factor, són de caràcter procedimental. Normalment, son les països membres que gestionen els seus propis interessos, un altra cosa, es si això es sostenible, si volem enfortir a la UE. Aquesta vegada, la Comissió , va agafar la rendes del timó: la negociació dels contractes en nom de tots els estats membres amb les farmacèutiques, no ha estat tot reeixit. Coordinar-se amb tots els estat membres, ha alentit tot el procés. A més, hi ha hagut un interès per abaratir el preu de les vacunes, aquesta estratègia, no ha sortit massa bé, Israel  “no va regatejar el preu de les vacunes”. 

4.- Les raons de fons, no són tant, el preu, ni la descoordinació, sinó té arrels més profundes. Són culturals i polítiques, una “aversió al risc i es caracteritza, en alguns països, per l’escepticisme en matèria de vacunes”. S’ha volgut anar massa de pressa i s’ha demanat responsabilitats a les farmacèutiques què no és podien concretat. Sembla de tota manera, que una negociació estat per estat, encara hauria estat més caòtica i molt més cara, amb greuges nacional, difícil de gestionar. Tot, això tal com diu Sylvie Kauffmann, “en un món on les vacunes s’han convertit en un nou indicador de poder geopolític, el president rus, Vladímir Putin, i el xinès, Xi Jinping, somriuran veient les dificultats europees”.

5.- La UE s’ha vist tensionada per tots els cantons. Per una banda, els propis estat membres pressionats a la vegada per la societat. Hi ha hagut una mena de “nacionalisme de vacunal”, a Espanya, la gestió centralitzada de les vacunes, ha creat la sensació de greuges entre CCAA. Aquesta gestió és tan deficient, com la de la EU.

6.- Una constatació, els EE.UU han estat absents d’aquesta lluita global contra la pandèmia, degut al negacionisme de Trump. “Des de la Segona Guerra Mundial en què no ha intervingut el lideratge nord-americà”. La UE, podia haver liderat aquesta lluita, omplir el buit, però encara “ha d’aprendre de l’experiència”.