diumenge, 30 de gener del 2022

"El meu pare ja m'ho deia", Belloch

 


"El meu pare, que desgraciadament va morir fa molts anys, deia que l'únic problema real que hi havia a Espanya no era el País Basc, sinó Catalunya. Ho deia quan el terrorisme estava en plena expansió, i pot ser que el meu pare tingués raó, que en termes institucionals la situació a Catalunya és molt més perillosa que la que provocava el terrorisme, que generava i genera dolor, ràbia i indignació però no qüestiona l'estat de dret. En el fons, a l'inrevés, el reafirma". (Ara.cat. 29/1/22)

Utilitzar al pare per dir el que ha dit Juan Alberto Belloch (PSOE), demostra el tarannà d'aquest dinosaure polític. Sembla que a certa edat els antics esquerrans es tornen rancis i nostàlgics.  Es pot, naturalment, no estar d'acord en el ideari independentista, però aquesta obsessió de fer entrar a ETA, sembla indecent, d'un partit PSOE i un govern de Felipe González que va crear el GAL. Te raó, Catalunya genera un problema institucional, però el que es segur, es que no amainarà el problema, perquè el PSOE és incapaç de donar resposta més enllà de l'apel·lació a la unitat de la pàtria, això ja ho deia Franco, i sembla que tots aquests eterns dirigents del PSOE, siguin els seus testaferros. 

Recomendaciones musicales

 







dijous, 27 de gener del 2022

Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust

 



La Commemoració és oportuna tal com diu l'article de Vicenç Villatoro, El mal no és banal (Ara.cat,26/1/22). La desmemoria col·lectiva és molt gran. A Espanya és parla de nazis, per referir-se els catalans que volen un estat independent. Aquesta connexió demostra fins a quin punt és pot arribar per destruir el contrari, tot si val.

La memòria dels que van morir els camps de concentració està assegurada, però el que no està és que aquesta memòria sigui banalitzada per aquells que aplaudeixen la "División Azul". El llibre de Montserrat Roig, "Els catalans als camps nazis"  Edicions 62, fa un inventari amb noms i cognoms. A Espanya costa molt reivindicar a tots ells.

Oblidar, negar  i banalitzar, heus ací la triada que voldria silenciar per sempre aquestes víctimes que fan nosa per el relat interessat que alguns voldrien imposar.



dimarts, 25 de gener del 2022

El Camí de Sant Jaume a Catalunya (III): Biure- Pont de Molins-Vilabertran-Figueres ( i II)

 
















"La fragata "Blas de Lezo" pone en jaque a las fuerzas rusas"



La fotografia propagandística es veu a un Pedro Sánchez en clau estadista de nivell europeu. Vol solucionar un petit problema a l'altra punta de les fronteres europees. Ucraïna cau lluny del abast de Sánchez, però ell, no té cap problema domèstic, Catalunya no compte, treu temps per arreglar el mon. El conflicte diplomàtic entre Ucraïna i  Rússia, fa que l' UE intenti posar remei, però no sap com fer-ho. Putin deu de pensar que la fragata "Blas de Lezo", es la resposta d'Espanya a tot l'afer Catalunya. Esperem que aquest gest no sigui massa car per la ciutadania espanyola com catalana. 

 

diumenge, 23 de gener del 2022

Alabès-Barça: Una victòria pírrica

 


I

La primera part del Alabès-Barça mereix un zero per part del Barça. Cap oportunitat, cap jugada amb cara i ulls, res de res. Una davantera amb un Ferran Torres, que no es capaç de fer res de bo, no m'ha estranya que el deixessin marxar, sense cap sentit ofensiu, imprecís i prescindible. Un altra que passa una mala ratxa es Adbe. No li surt res de bo. També imprecís i perfectament prescindible. Una davantera indigna per una Barça previsible, inofensiu en atac i ges engrescador per l'aficionat que veu partir darrere partit com van poguer deixar escapar a Messi. Al últim instant de la primera part, el Alabès hauria pogut marcar un gol, però Pere Pons molt innocent li ha donat la pilota a Ter Stegen. A la segona part, caldria canviïs per activar un centre que no es capaç de donar pilotes els davanters.

II

La segona part ha començat una mica millor, però a cada minut que passava el Barça anava diluint-se. Bona part de la segona ha començat a semblar-se a la primera. Tothom esperava canvis, però aquest han tardat moltíssim a produir-se. Abde ha marxat i el seu lloc la ocupat Nico. Ferran Torres ha semblat un jugador de futbolí. Cap moviment, sempre immòbil.  L'únic davanter  Luuk de Jong que ha tingut una clara oportunitat de gol, ha estat substituït per Jutglà.  Joselu al minut 77 ha tingut la millor oportunitat del Alabès, però per sort del Barça a sortit fora. El futbol té això, un equip està a punt de marcar el gol, i al minut següent, es l'altra que marca, i al minut 87 De Jong marca a una assistència del jugador de futbolí Ferran Torres. Així es el futbol. 

Recomendaciones musicales

 






Escuchar esta música  (Pharoah Sanders) es entrar en un mundo de sensaciones y emociones. Música tan alejada de lo que se hace hoy que parece inactual, y sin embargo, mucho más resistente al paso del tiempo que lo que se nos vende como la última novedad.

divendres, 21 de gener del 2022

Reseña: No-cosas. Quiebra del mundo de hoy

 Byung-Chul Han, No-cosas. Quiebra del mundo de hoy. Trad. Joaquín Chamorro Mielke. Ed.Taurus, Madrid, 2021.




Una fotografía más de nuestra sociedad líquida que se expresa en el título de la obra No-Cosas. Han reivindica, especialmente, en el último apartado: Una digresión sobre la gramola (pág.107 y ss.) donde a raíz de una experiencia personal, reflexiona y desvela sus propias inquietudes y vivencias con relación a un objeto (Cosa) como la gramola o jukebox que se ha vuelto obsoleto en un mundo donde las cosas se baten en retirada, debido paradójicamente a la inflación de objetos de usar y tirar en la que estamos instalados. Reivindicar los objetos que nos atan a la tierra, a un espacio donde refugiarnos de la intemperie que provoca esa ola de las no-cosas, el orden virtual en el que la nueva economía nos quiere encerrar.



Gramola


Hace una apología de la materia y la tecnología contra Heidegger. Materializar el mundo es un imperativo político para Han en un mundo donde las cosas se transforman en materia de reciclaje, pensamos en Vinted y otras plataformas, no hay que llevar la ropa que has usado, a los más necesitados, recíclalo de tal manera que recuperes el dinero que gastaste en el artículo que no usas, he ahí la nueva máxima del neocapitalismo. Un espacio virtual, donde las prendas de vestir, pero también objetos que ya no utilizas son lanzados otra vez al mercado. Las no-cosas, solo tienen utilidad: un solo uso, además, los fabricantes se encargan de imposibilitar una vida útil más larga en todo lo que se fabrica. 

Han sigue utilizando como voces autorizadas para dialogar con ellas, a Heidegger especialmente, pero no sólo. El texto sufre muchas veces de repeticiones, posiblemente, el mensaje queda claro, pero se hace reiterativo. 

El capítulo central de la obra se titula: Vistas de las cosas (pág.63 y ss.) donde se hace un análisis muy interesante a partir de los dibujos animados de Mickey Mouse. Las cosas tenían vida, se enfrentaban, u oponían resistencia. Las cosas eran “lo otro”. Escuchar y oír lo que dicen las cosas es un paso necesario e imprescindible para abrirse a la experiencia de la alteridad. Como las cosas se han difuminado, debido al exceso de cosas, estas pierden consistencia, substancia. Lo que ahora se venera es lo virtual, lo que no se resiste. Hay un apartado donde se habla del smartphone (pág.33 y ss.) donde lo real es absorbido por lo virtual. No hay cosas, hay algoritmos, y estos no tienen alma, sólo calculan y cuentan. El Smartphone, es la llave mágica en un mundo sin magia. Por eso el smartphone está lleno de aplicaciones para solucionarnos la vida pero una vida virtual sin presencias reales, encerrados en un mundo en el que somos los indiscutidos reyes, pero aislados de los demás. 

¿Cómo revertir esta tendencia? La respuesta de Han es modesta. Lo he indicado más arriba. Reivindicar lo necesario, hacer de los objetos parte de nosotros. Las cosas están a la mano, como dice Heidegger. Cuidarlos, atenderlo, en su uso cotidiano es hacer que exista una conexión, que en el actual momento histórico, parece una quimera. Establece una imagen que viene de muy lejos, la materia y la magia. Así como la conexión entre la magia y la felicidad, parece hoy desterrada de nuestro mundo lleno de algoritmos sin alma, y por tanto, sin felicidad. Ese mundo lleno de algoritmos, de información y cálculo, sólo ofrece la salida de la depresión, donde el peso del yo se hace insoportable, porque de alguna manera intuye que la salida de ese pozo solo se puede salir a través del trabajo de lo negativo: del otro, del esfuerzo por acallar los gritos que hemos acumulado, necesitamos distancia y silencio, para volver a rearmarnos y mirar a los otros a los ojos para oír sus voces, para hacer de este mundo un mundo humano y no de smarts (inteligentes) sin alma alguna.


Athletic de Bilbao 3- Barça 2: Eliminats!

 


 El Barça ha perdut un partit que en cap moment ha pogut guanyar. Un gol de Pedri al 93' ha permès forçar la pròrroga. Un Barça on totes les pilotes dividides anaven a parar a  l'Athletic. Un partit ple d'errades amb els passes, sense cap presència a l'àrea del rival. L'únic bo era el resultat, però sense possibilitat de refer-se d'un joc absolutament nefast. 

Potser si és el partit més dolent que ha jugat el Barça amb Xavi a la banqueta. Un penal a la pròrroga fet per Alba, ha establert un just guanyador d'un partit on l'Athletic ha lluitat fins l'extenuació. Ansu Fati s'ha lesionat a la mitja hora de jugar-hi. El Barça fa un pas endarrere, i torna a perdre quant et juguen a mossegar. Es molt difícil construir un equip si no hi ha continuïtat per les lesions. Toca seguint remar contracorrent. L'Athletic ha fet el seu partit, tot cor, però es que aquest Barça dona alegries els equips contraris.  

dimarts, 18 de gener del 2022

Diners caiguts del cel (del Parlament)

 


Al Parlament es fan miracles econòmics. No hi ha diners, però, sempre hi ha un grupet d’escollits, que per la seva sort increïble, poden seguir cobrant sense treballar. Això si que dona ànims els aturats, i aquells no que arriben a final de mes. El pitjor, què no es poc, es que el propi Parlament, li costa donar la informació. Temen, amb raó que la gent se’n prenyi, per això la tècnica de la dilació. 1,7 milions d’euros per no treballar es  una bona xifra. Per què es fan aquestes bestieses? Es evident que amb els diners del contribuents, tothom es molt generós amb uns i mesquins amb la resta. A la informació del Ara, queda clar que aquest privilegiats podran seguir gaudint d’un enriquiment injust, emparat per el propi Parlament.  Si us plau, que no vinguin amb que s’ha de treballar més, ser més curós amb els sous dels treballadors, que cal ajustaments per el be de la economia, i totes aquestes collonades que tan aficionats son el nostres polítics, perquè sempre son els primers a no donar exemple a els seus comportaments. Alguna dimissió?


PD: Ara, desprès del escàndol, definitivament, es vol suprimir aquest descarat privilegi, arrossegats per les informacions que s'han fet públiques. Ja ho deia Lord Acton (s.XIX), referint-se al poder: màxima responsabilitat i nul·la  credibilitat.   


dijous, 13 de gener del 2022

The Ronettes: Adéu a Veronica Bennett (The Ronettes)

 





Badalona: Zona cero de la indignitat

 




Quan dos jutjats (2), els Mossos d'Esquadra, la Sareb  s' uneixen, contra immigrants el resultat es una victòria increïble per fer el món més just i humà. Tots estaran contents, la Sareb, es un engendra per fer-se trampes al solitari en qüestions  de números vermells, pertany al Estat, no sembla que sigui per servir a els ciutadans. Ara sembla que té molta presa a treu 'sen de sobra a tots els sense sostre que mal viuen en condicions infrahumanes.



Sense comentari, perquè es comenta sol
 

Sembla que si tots ells haguessin mort per intoxicació de fum, o un incendi devastador, llavors tothom parlaria que cal fer alguna cosa, però l'únic que saben fer aquest Estat de despropòsits en el que vivim, és exactament això.  Tots al carrer, si algú pregunta hi ara que farà aquesta gent? La resposta de les Administració, que sempre volen parlar, es un silenci què no pot evitar sentir vergonya per el maltractament de la gent més pobre i desemparada.