IMSERSO: Fuengirola-Antequera

 Dia 6

Fuengirola-Antequera

La frase completa es "Salga el sol por Antequera y póngase por donde quiera." Acorde a José Mª Iribarren, equivale a decir que "a uno le es indiferente que resulte una cosa u otra. Demuestra la mayor despreocupación sobre el resultado de una resolución*".

"Se dice que esta frase tuvo su origen durante la conquista de Granada, en el campamento de los Reyes Católicos. Así quedaba explicado en la revista Alrededor del Mundo por Luis de Granada (21 de diciembre de 1899): "Lo curioso es que Antequera está al oeste de Granada, o sea al poniente, no al levante. La frase es, pues, irónica, y equivale a: Salga el sol por donde quiera**".

 ++++++++++++++

El dia ha començat plovent. Esmorzar i cap a la carretera, direcció Almeria i després autovia Sevilla-Granada-Còrdova fins a Antequera (55km). Sense complicacions. Hem arribat a lloc sobre les 9:55. Hem aparcat al pàrquing, al costat de la plaça de braus. I des d’allà, cap a l’Alcassaba. 

Vicente Moreno Baptista

Hem passat per la Porta d’Estepa i amunt, per l’Alameda d’Andalusia i desprès carrer Infante don Fernando. Hem parat al bar Galeón, hem pres un tallat amb “xurros”, però no eren iguals al del dia anterior. En el lloc hi havia una fotografia d’època que deia que la Reina Eugenia Cristina, va passar per la porta del local al 1911. En fi, algun mèrit s’han d’atribuir.  He passat per el carrer Infante Don Fernando, passant per l’església de Sant Joan de Déu, per l’edifici de l’Ajuntament d’Antequera, un edifici que va ser antic Convent Franciscà de l'ordre tercera, al costat de l'església dels Remeis. Hem passat per l’església del Carme, i arribat a la Plaça de San Sebastià i l’església de San Sebastià, tota la plaça emmarcada per l’Alcassaba. Hem pujar per el carrer Zapateros, “Cuesta de San Judas”, un bonic racó on hi ha escales i taronges i que et permet arribar fins a l’Alcassaba. 

A prop de l'Alcassaba, la panoràmica d'Antequera deixa veure el seu skyline, ple d'esglésies, i la penya d'Antequera. Al costat de l'Alcassaba si troba la "Real Colegiata". 

Hem anat primer a l'Alcassaba, hi havia obres i hem pujat per unes escales de ferro i hem pagat 6€ per aquestes dues atraccions -Col·legiata i Alcassaba-. Hi havia poca gent a aquella hora (11:50) i una temperatura molt agradable. Des de d'alt de l'Alcassaba les vistes son espectaculars. 

He pujat a la torre del campanar. Una panoràmica de 360º permet veure la ciutat i els camps, que tenien un aspecte magnífic. Desprès a la Col·legiata. La façana es d'estil renaixentista, però dins no tenia massa interès, més enllà que es casa de Déu. Des del turó on està l'Alcassaba veus una quantitat d'esglésies i convents, en el seu moment -(s.XVI-XVII)- la ciutat devia de tenir una importància molt notable.

Antequera en miniatura

Hem pogut fer una passejada per els carrers d'aquesta població  de 44.000 habitants. Un lloc de províncies, sense l'afluència massiva dels turistes, malgrat les seves atraccions culturals. Com el temps passa ràpidament,  cap a les 13:30 hem anat a dinar al Mesón Ardave, un lloc molt petit, però una bona cuina. He menjat unes croquetes i uns peus de porc boníssims. La quantitat son molt generoses. Unes sis taules, tot molt cassola i sense pretensions i atesos amb molta naturalitat per el seu propietari i potser el seu fill, dins s'amaga la cuinera, Carmen Bueno. La carta cal llegir-la a les parets on en diferents llocs posen tots els plats.  

Des del restaurant hem anat tranquil·lament cap el pàrquing. Encara quedava una de les atraccions d'Antequera, els dòlmens.

Els dòlmens estan a prop del poble, però en cotxe s'ha de donar una volta molt gran. Un espai bucòlic, un "Centre de interpretació" -eufemisme, que vol ser un museu, un lloc per explicar la història i un  lloc de treball-. Al centre hi havia uns plafons didàctics que explicaven la història de la trobada dels dòlmens (1847).  Una arquitectura moderna i funcional tracta de minimitzar l'impacta arquitectònic dins dels camps que envolten els dòlmens de -Menga i Viera-.

Des del Centre de Visitants hi ha uns camins que porten al dos dòlmens els de Menga i Viera. En mig del camí, una noi fent les funcions de vigilant s'avorria a aquella hora 15:45h. No hi havia pràcticament visitants. I al costat dels dòlmens hi havia al de Viera una noia molt atenta, ha explicat -és un dir- quatre indicacions. 

"El dolmen de Viera està format per un llarg corredor segmentat en dos trams, al final del qual, s'hi disposa una cambra de planta quadrangular a la qual s'accedeix mitjançant una porta perforada quadrangular en la primera llosa. La construcció està edificada, com el dolmen de Menga, amb tècnica ortostàtica. Té un recorregut interior de més de 21 metres i una amplada que va dels 1,3 a l'entrada fins als 1,6 metres de la cambra. Els laterals estan formats per 14 (costat esquerre) i 15 ortòstats (costat dret), i es pensa que cadascú n'estava format per 16; la capçalera només té una llosa. De la coberta, es conserven 5 lloses íntegres i fragments de dues més, i es pressuposa que n'hi havia 3 o 4 més. L'alçària és d'uns 2 metres.

Com els altres dos monuments megalítics propers, està cobert per un túmul i en una orientació que forma una línia recta amb la penya dels Enamorats, una singular muntanya propera que té forma de rostre humà. El túmul fa uns 50 metres de diàmetre (3)."

En el dolmen de Menga, hi havia dins, amagat, un home assegut a una cadira que semblava més interessat en no obrir boca, l'hem deixat allà dins de la sorra que omple la superfície del dolem. 

"El Dolmen de Menga es va aixecar fa uns sis mil anys. És un enorme sepulcre de galeria on ja s'intueix un corredor d'accés delimitat per deu enormes lloses, cinc a cada costat, encara que en origen possiblement van ser set per lateral, que desemboca a la cambra sepulcral pròpiament dita, formada al seu torn dues parets de set monòlits cadascuna i un a la capçalera. Tot plegat està cobert amb cinc lloses subjectes per tres pilars de base quadrada, destaca l'última recer de la coberta que està calibrada en més de 180 tones(4)."

Desprès d'endinsar-se al neolític, nosaltres hem sortit al segle XXI. Agafar el cotxe del pàrquing del Conjunt Arqueològic. Hem tornat per l'autovia cap a Màlaga i Fuengirola. Hem arribar a les 5:45 al hotel on estic escrivint aquestes línies. El temps, amb núvols grisós ha permès l'excursió d'avui, molt agradable e instructiva. La gent molt simpàtica i molt agradable. Desprès de descansar hem fet un passeig per el Passeig Marítim, hem arribat fins el pont  i el Castell de Sohail. Al costat del pont hi ha un restaurant -ara tancat- que s'ha anomena "El Cateto" què és per el celíacs. 

Hem tornat al hotel i desprès de sopar hem vist les sèries de rigor i acabar d'escriure. Demà anem a una de les excursions estrella, "El caminito del rey" -tenim les entrades-. El problema que hi ha, és que les prediccions meteorològiques son adverses, és preveu pluja.

IMSERSO: Màlaga (II)

Dia 2

Desprès hem anat a dinar, feia massa sol. A la Malagueta –platja de Màlaga- les guinguetes estàvem plens. Nosaltres hem escollit –via Google- un local que es diu “Alma Lima” i és peruà. He menjat “peix fregit” i postra (mousse de mango i macarulla) boníssim. Desprès hem fet temps per anar al Pompidour. M’he menjat un gelat que m’ha sentat com un tret al estomac. Havia begut una cervesa, potser la combinació  era del tot indigesta. A les quatre el museu era de gratis –diumenge- i havia força gent. La veritat és que l’edifici és singular, però el contingut podíem haver-ho deixat córrer. L’art postmodern, té dificultat per expressar alguna cosa més que sorprendre. Hem marxat d’allà  decebuts. 

Hem esperat el bus turístic, i qui espera acaba desesperant, perquè ha tardat tot el temps del món. En tot cas, l’hem agafat, hi ha refet l’anterior viatge del matí. A la planta superior del bus, feia més fred del que pensàvem. Hem tornat a pujar al Castell de Gibralfaro i desprès hem passat per el Santuari de la Victòria (11)  i per el barri de la Victòria i ens  hem baixat a la parada 13. Des d’allà  hem agafat el carrer del Marqués de Larios i hem anat al Museu Carmen Tyssen. L’entrada anava inclosa amb el bus turístic.  

Un museu ple de gent, on prima més la quantitat que la qualitat. Hi havia l’exposició “Fieramente humanos. Retratos de Santidad Barroca”. Tot un mostrari de sants, Rivera, Murillo, Pedro Orrente, i molts altres, composen aquestes representacions de santedat. Com expressar la santedat? Què els fa diferents de la resta d’homes –de dones no hi havia masses- ? Les expressions de foscor, de llum i ombres, les expressions de dolor i il•luminació, fan d’aquestes obres un compendi dels arquetips “sobrehumans” que la ideologia del barroc (s.XVII) volia exaltar mitjançant la figura dels sants. Uns retrats certament on l’humanitat es deixa veure, però on la santedat no s’ha acaba de copsar, potser perquè el meu ull, li costa  veure la transcendència. Vivim temps sense Déu, i això vol dir que els sant, si, certament son humans, però massa humans en la representació pictòrica. Hi ha també una representació de pintura espanyola dels segles XVIII-XIX. Una iconografia que faria les delícies dels etnòlegs, en representacions de totes les classes socials, classes populars, burgesia, clergues, aristocràcia, militars. Un món molt llunyà, però que configuren un tríptic que el imaginari  social ha quedat al subconscient col•lectiu. Algunes imatges son certament molt artístiques i amb tècnica, molt acadèmiques. Son una mena de document, que com tot, cal anar en compte de no deixar-se enlluernar, perquè la mirada del artista no és innocent.

S’havia fet fosc i hem anat passejant fins a buscar la Renfe cap a Fuengirola. Hem pogut asseure’s. A les 20:30 estàvem entaulats al hotel, avui el sopar no ha estat a l’alçada. La primera tanda havia acabat amb tot. L'arròs estava massa dur, li faltaven 8’ de cocció, la carn freda. Això ens ha permès no  sopar massa. En fi, cal arribar a la primera ronda per sopar una mica millor. Per més inri, el Barça ha perdut davant del Madrid. Sort que no he vist el partit! Ara estic escrivint aquesta crònica del dia (23:15). Hem vist les nostres sèries de capçalera. Demà acabarem de veure Màlaga capital. És una ciutat magnífica.

IMSERSO: De casa a Fuengirola (1)

DIA 1

 Des de casa -Fuengirola

Hem sortit a les 7.20h cap a l’A2 hi havia força transit. Ara que no s’ha de pagar és nota la quantitat de cotxes i camions que fan servir l’autovia. Hem parat a una àrea de servei per posar-hi benzina, estàvem a l’àrea del Baix Ebre. Hem anant passant per Castelló de la Plana i els seus tarongers donaven al paisatge un color verd molt agraït, també les xemeneies  deixant anar fum de les fàbriques de ceràmica. Hem anat passant per València, hi havia molt de trànsit. Murcia, a la estació de servei de Santomera hem dinat i hem omplert de benzina un altra cop. He agafat una truita de carbassó, estava bona.

Almeria (hivernacles)

I desprès cap a Almeria i un paisatge ple de plàstics que ha anat envaeix tot el que veus. A molts llocs, naus industrials on proclamaven fruita exòtica. Al Ejido, l’epicentre de la febre dels hivernacles, de tota mina, omple tot el que els ulls poden abastar. Sembla que no hi ha aturador a aquesta mena d’agricultura intensiva. Un lloc de secà transformat en agricultura que necessita molta agua, la tècnica del gota a gota és  generalitzada. Es evident que el treball feixuc no ho fan els propietaris, almenys els que tenen grans hivernacles. Una immensa quantitat de hivernacles des d’espais industrials fins a hivernacles molt petits, necessiten de la col•laboració de molta mà d’obra, i on millor què els immigrants! A més, no semblava haver cap impediment per posar en qualsevol turó hivernacles de qualsevol mida, tot si val. No sé si hi ha cooperatives o cadascú vent el producte pel seu compte. Però és segur, què una part essencial ho fa gent de fora i sense papers. Hem anat passant a la província de Màlaga, on també hi ha hivernacles, però sense comparació a Almeria. Es evident que el paisatge els importa un rave. Passat Màlaga per l’A”-A/, el trànsit era molt intens. Hem passat Torremolinos, Benalmàdena, el lloc previst per arribar-hi, abans què ens ho canviessin a Fuengirola. A les 17.45h hem arribar al hotel Las Palmeras, un quatre estrelles que ho és pas, i un edifici mastodòntic amb 500 habitacions, se cap gràcia ni glamur.  

Fuengirola

Hem donat un passeig per el passeig Marítim, què per ser un dissabte no hi havia gens d’ambient i és què estem en temporada de jubilats, nacionals i també estrangers . A les 19.20h hem anat a sopar al hotel. Bufet lliure, molt de menjar, discret, hi havia molts estrangers. Quant marxàvem del restaurant per donar un altra volta per el passeig marítim, arribaven els del IMSERSO que venien amb avió. Alguna cosa els ha fet arribar tant tard, perquè el vol era a les 18.25. Ara estic escrivint tot això, dins d’una habitació típica d’hotel sense ànima. Si volia veure el mar, eren 10€ extres per dia. No hem vist des de la habitació el mar i si un pàrquing. Hem vist sèries abans d’anar a dormir. Demàs anem a Màlaga capital en tren.

Heine viatge per el Harz (II)

Viatge al Harz (1824) 

Heinrich Heine

(1798-1856)

"En va fer adonar  també de la congruència i de la utilitat de la natura. Els arbres són verds perquè el color verd és bo per als ulls. Vaig donar-li la raó i vaig afegir que Déu havia creat el bestiar perquè les sopes de carn reforcen l'home, que havia creat els ases perquè servíssim els homes de punt de comparació i que havia creat l'home perquè mengés sopes de carn i no fos un ase. El meu acompanyant estava encantat d'haver trobat una persona congeniant, el seu rostre resplendí encara més de content i, a l'hora del comiat, s'emocionà.

(...) Sí, jo ho sé millor: Déu ha creat l'home perquè admiri la magnificència del món. Cada autor, i ell n'és un de ben gran, vol que la seva obra sigui lloada. I la Bíblia, que són les memòries de Déu, diu expressament: Ell ha creat els homes per a la seva glòria i lloança*." (pàg.39) 

Islàndia: Glaciar Vatnajökull (II)

 La següent estació, què no vàrem poder fer ahir, era la platja negra  i les columnes de basalt de Raynisfjara. Hem anat fins a Vik.

 “Les dues platges de sorra negra són pocs quilòmetres abans d'arribar a Vik i són accessibles per desviaments cap a la dreta ben senyalitzats. Però, per què són de color negre? Com sabeu, la sorra és el resultat de l'erosió de les roques a prop de la costa. Segons el tipus de pedra que es tracti, serà el color que adquireixi la sorra. Com ja sabeu, la terra d'Islàndia és d'origen volcànic. Per tant, quan la lava es converteix en roca adquireix un color negre fosc que fa que la sorra sigui negra i no blanca.”

“Reynisfjara és la platja més espectacular d'Islàndia i l'escenari on es van filmar els episodis 5 i 6 de la setena temporada de la sèrie aclamada d'HBO, Joc de Trons (t'imaginaràs que trepitjar aquestes terres seria un somni per als fanàtics).”

“Són molts els motius que fan de Reynisfjara un lloc sorprenent, encara que tot es podria resumir que és una platja diferent. No, allà t'esperen pedres i còdols negres que li donen un aspecte salvatge. Tampoc esperis veure una platja de grans dimensions. Però sí que prepara't per trobar-te amb un espai emmarcat per penya-segats i muntanyes de 340 metres d'alçada.”

“La platja va ser el resultat d'una sèrie d'erupcions volcàniques ocorregudes a la darrera glaciació del planeta, a partir de la qual es van formar columnes de basalt, grutes i coves.”

“La platja crida l’atenció per diversos motius. Un són les impressionants columnes de basalt de 66 metres d'alçada que conformen la paret del penya-segat. De fet, en aquest lloc es troben algunes de les millors columnes de basalt de tota Islàndia. La combinació entre aquestes estructures hexagonals i la sorra volcànica totalment negra i brillant, dóna lloc a uns dels paisatges més increïbles de l'illa.”

“El basalt és una roca volcànica formada a partir del magma bullint que emergeix com a renta després d'una erupció volcànica. Quan la lava rica en ferro i magnesi es refreda i contrau ràpidament, entra el contacte amb l'aire de la superfície i se solidifica. Aquest procés ràpidament canvia la composició química i l'aparença de la lava donant lloc a pilars hexagonals de basalt que es veuen a molts llocs d'Islàndia.”

“Les columnes de basalt de la platja formen una petita escalinata on no podràs evitar pujar. A més, són la llar de centenars d'aus marines, entre elles els frarets, fulmars i llaurats, per la qual cosa no t'has de sorprendre si les veus per la zona.”

“Un altre dels motius pels quals Reynisfjara és especial són els pilars de roca –els trolls- de 66 metres d'alçada que es troben davant de la costa. Aquestes formacions que es coneixen amb el nom de Reynisdrangar són part del folklore islandès.”

“Segons la llegenda, aquestes grans columnes de basalt eren en realitat trolls que portaven vaixells de l'oceà a la costa. Els mateixos eren de color fosc i sortien massa tard a la nit. Un dia, el sol els va sorprendre a l'horitzó i la llum els va convertir en pedra sòlida. Una altra llegenda explica la història d'un home a qui els trolls haurien segrestat i assassinat la dona. Dolgut i furiós, l'home va seguir els trolls fins a Reynisfjara i els va congelar per assegurar-se que mai no tornin a matar.”

“Els que no creuen a les llegendes diuen que en realitat són columnes de basalt que alguna vegada van formar part dels penya-segats de la costa. Qualsevol en sigui l'origen, són una obra de la naturalesa digna d'apreciar.” 

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

El lloc estava pleníssim de turistes, com nosaltres, eren les 17h, feia vent i fred. Hi havia un onatge molt fort, hi havia corredisses entre els turistes per no mullar-se les sabates. Però els turistes volien, com tothom, fer-se selfie, molt a prop del la platja. Les columnes de basalt son espectacular, tots era espectacular, però malauradament, teníem poc temps, hi havia al començament de la platja, un salvavides massa llunyà per salvar a algú, potser era un recordatori que no cal fer l’imbècil quan hi ha perill. El autocar estava aparcat al costat d’un restaurant i el pàrquing estava ple. M’ha hauria agradat estar més temps, sense pressa, però teníem encara que veure el far i el espectacular arc doble de Dyrhólaey.

La llum s’havia esvaït poc a poc un aire fred i humit ampliava la sensació de fred. Anàvem a contrarellotge, perquè el lloc calia més estona del què hem tingut. Una carretera amb una forta pendent et deixa a una explanada per et permet veure uns paisatges  que per l’hora s’havien convertit en crepusculars. 

“El primer que visitaràs de camí a la platja negra de Reynisfjara és el penya-segat Dyrhólaey. Reconeixeràs aquest lloc per la seva característica roca sortint de 120 metres de longitud amb 2 arcs. L'accés es fa per una pista de terra i pedres amb un fort pendent que condueix fins al far de Dyrhólaey i un dels miradors més bells d'Islàndia.

Sabies què? Dyrhólaey en islandès es tradueix com «l'illa del forat a la porta», encara que tècnicament no és una illa. Com us imaginareu, el nom prové de l'enorme arc que esmentem abans, que es va formar com a conseqüència de l'erupció d'un volcà fa milers d'anys i l'erosió de l'aigua. Les dimensions de l'arc al penya-segat són tals que els vaixells i els avions petits poden travessar-lo.

Per la seva banda, el far Dyrhólaey va ser construït el 1910 i compta amb un balcó des d'on tindràs unes vistes espectaculars. La postal la componen enormes onades picant violentament contra l'arc de lava que emergeix del mar. Les vistes són especialment belles entre mitjans de maig i agost, quan a la postal se sumen els encantadors frarets.

Sabies què? A Dyrhólaey es troba una de les colònies de frarets més grans d'Islàndia. Els frarets són unes petites aus pròpies d'aquestes terres i tot un símbol nacional. Al costat d'ells apareixen altres espècies, com els xatracs àrtics, els pagells grans i altres espècies que formen els seus nius en aquest lloc.

Cap a l'oest apareix Dyrhólafjara, una amplíssima platja de sorra negra que s'estén per quilòmetres. Els dies clars s'entreveuen cap al nord la vasta extensió de la glacera Mýrdalsjökull. Aquest ocupa una superfície d'uns 600 km² i els seus gels cobreixen el cràter del volcà Katla, que pot entrar en erupció en qualsevol moment.

Cap a l'est apareix la bella platja negra de Kirkjufjara, i una mica més enllà, la nostra protagonista d'avui: l'espectacular platja Reynisfjara.”  

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

La tarda s’havia transformat, tot núvol i un cel grisós inundava tot, la llum s’havia anat i deixava un entorn malenconiós i tristot (18:30h). El far era bonic. Una estructura sense complicacions, funcional i eficient. He fet fotografies del lloc. El dia s’ha estava acabant, del cel blau a la grisó de la tarda-nit, havíem fet el que li correspon al turista, no deixar-se res per escodrinyar. 

Malgrat l’hora tot era foc i anàvem cap a Hellas. Teníem una bona estona d’autocar, el límit de velocitat de 60-80km feia que el recorregut s’ha fet llarg. Hem arribat a les 20h al hotel. El mateix del primer dia. Una estructura que s’amplia en nous mòduls. Hem tingut l’ensurt que les claus –targetes- no funcionaven. El nostre guia Ernesto ho ha pogut solucionar. Aquesta vegada les habitacions estàvem molt lluny on vàrem estar el primer dia. Hem anat a sopar, discret. Hem estat una estona escoltant les experiències de dos companyes  en els seus viatges amb alumnes. Desprès hem anat a l’habitació, calia fer un bon recorregut per una mena de laberint fins arribar a l’habitació molt modesta i petita, incòmode, no hi havia on ficar les maletes, excepte al terra. Com sempre la cantarella de l’aurora boral a planat un altra vegada en la nostre imaginació. Com estàvem molt a prop d’una sortida d’emergència, l’hem obert i hem sortit directament al carrer. Alguns companys estaven a l’expectativa amb la càmera i el mòbil a ma.  Hem pogut fer alguna fotografia, però el fenomen era massa breu i no donava possibilitats de fer-ne més fotografies. 

A les 22:30h hem arreglat les maletes per demà. Sortirem a les 9h. Ara estic escrivint aquesta crònica a les 23:10h. Hem vist petites granges amb edificis de colors molt vius, un món fred, però menys que d’altres llocs amb clima continental, però tot i així, molt inhòspit per l’esser humà. Un país, Islàndia que vol mantenir-se independent desprès del que va passar amb la crisi del 2008. Proteccionisme que sembla anar en la direcció contraria a la globalització, però que permet gràcies els impostos, un nivell de vida de primera qualitat. 

El nostre guia Ernesto ha explicat i donat algunes dades sobre el seu sistema impositiu. Així, hi ha retencions del treball que pot arribar al 50%. La televisió pública és paga a través de Hisenda. No hi ha grans cadenes internacional de l’alimentació, tot és producte de proximitat. Un del esport favorits del islandesos és el gol, hem vist un camp de golf sota la neu. Demà també serà un dia llarg e intens.

PD: Mig adormit, han trucat per telèfon. Hi havia aurora boral. Un segon truc amb un to de dir: “què no penses llevar-te?”. Hem sortit disparats al carrer. Sort de la sortida d’emergències tant a prop de la habitació. Però tot plegat ha estat una falsa alarma, no hi havia el que nosaltres desitjàvem, altres companys també havien sortit, uns núvols que amb el ull humà no veia el que volíem veure , però que si ho veuen les càmeres i els mòbils. Tornar a l’habitació i ficar-se al llit un altra cop. Afora feia fred. Potser demàs tindrem més sort.