diumenge, 27 de juny del 2021

Marxa de casa (impossible)

 


La noticia ens diu que el 80% de joves menors de 30 anys viuen amb els pares. La paraula jove té ara mateix un amplíssim espectre. Quina és la causa? La resposta està en la precarietat generalitzada del joves en el àmbit del treball. Sous baixos, cap perspectives de futur i preus abusius amb els lloguers. La pandèmia no fa més que ressaltar el que ja havia abans. Es decebedor que el futur del joves sigui tan incert, malgrat el optimisme que les Autoritats volen donar. Hi ha un atur estructural enorme, falta mà d’obra qualificada, això diuen, però molts tenen que marxar a fora d’Espanya. En la divisió del treball internacional, Espanya es el destí del turisme massiu. I això es tradueix amb feines mal pagades i treball estacionari. A més, molts del treballs son ocupats per gent de afora que no té manies d’agafar els que ací no volen fer-ho. Es demana ampliar l’edat de jubilació, però a la vegada aquest atur del joves és fa crònic, una autèntica paradoxa. Vivim temps d’un liberalisme sense rostre humà, ara son les famílies les xarxes que fan possible que tot això no s’ha esfondri. El sistema ha aconseguit, que els joves es creguin que son “empresaris de la seva pròpia vida”, no cal organitzar-se, res de sindicats per reivindicar drets, lluitar per els llocs de treball, etc., insolidaritat ple de xarxes socials. Mala pesa al taler, tenen els joves, però sobretot, tota la societat. Què espera tothom per fer alguna cosa més, per adreçar aquesta situació?

Recomendaciones musicales

 






divendres, 25 de juny del 2021

El Covid-19, no oblida Àfrica

 



La noticia "L'Àfrica entra en la tercera onada amb només un 2,5% de vacunats", mostra una vegada més, com es la geopolítica en un món global. Mentre al primer món, es porta a terme la vacunació de la seva població, tot un continent, no arriben les vacunes. Això és un disbarat perquè precisament, vivim en un món global. Què sentit té, vacunar-nos al primer món, si el virus s'escampa per la resta del món? Com alguns deien emfàticament, el virus del Covid-19 i les seves variants, no coneixen fronteres, i poden tornar per la porta del darrera i deixar tota la feina feta en res.  La Comunitat internacional, pensa fer alguna cosa?


dimarts, 22 de juny del 2021

Indults

 



Avui el Consell de Ministres, ha formalitzat els nou indults als presos polítics. Un gest què per la dreta extrema, ací a Espanya no hi ha dreta, és pres com una autèntica tragèdia nacional. A Catalunya, un gest simbòlic, què arriba tard, què no soluciona tots el problemes, però que almenys, posa fi a una injustícia. Tot plegat comença una nova etapa de desglaç. I no, la independència està molt llunyana. Però qui a dit que això seria fàcil? 

Ressenya: La casa de foc, de Francesc Seré (II)

 


Amb la tempesta, ve la necessitat de parlar, o de confessar. I els de Can Sol estan necessitats de treure tota la merda que omple una bona part de les seves vides. La Carmina va embogir en la seva adolescència, va perdre la mare, i el pare, en Jordi, va fer el que va poder, però no s’han va sortir. La Carmina, va conèixer les drogues, i desprès les flames al paller i les morts dels seus amics. Ella és va salvar. En Jordi la va treure de les flames. Estava embarassada de la Mar, però encara no ho sabia. El pare va mori en el incendi. Tot trasbalsat. Les males companyies és el que tenen. Obre portes, però aquestes condueixen al infern. Desprès, la recuperació i sobretot, la culpa.

Desprès va venir en Jordi, costa explicar-se, sobretot a un estrany, però potser era més fàcil ací. Es ven segur que no explicaria res a un conegut del Sallent. Tothom parlava d'ell. Una barreja de respecte i por. Es una combinació molt complicada per fer amics. Tenia diners, manegava negocis. Era traficant? El de Can Mau, li pregunta, però en Jordi, es conscient de no haver fet prou per la Carmina. Li explica que vol dir tenir una filla drogoaddicta: “(...). Ni has vist com alguns dels seus amics es degradaven i se t’afiguraven com un esperit, com la imatge de la teva filla al cap de dos o tres anys. Quan els veia tan prims, saps què pensava? Que en comptes de punxar-se la droga, cada punxada treia una unça de cosa, una unça de vida, que s’anaven buidant de mica en mica, que una part seva es perdia.” (pàg.468)

La seva vida ha sigut una expiació, per això, fa el que sigui perquè no li passi a la Mar. Què si va cremar el paller? La resposta d’en Jordi es clara: “-Que vaig salvar la Carmina, això va passar.” (pàg.472)

També va parlar amb la Mar. Ella tenia el do del seu avi. Podria sortir-se’n de tot plegat? La Mar, com adolescent que era, tenia els sentiments a flor de pell. Qualsevol cosa, pot provoca una tempesta de sentiments incontrolats. No deu ser fàcil ser la neta d’en Jordi. La Mar, se sent responsable del univers, és el què té ser adolescent. Això és una carrega molt feixuga per una jove que porta any anant al psicòleg. Saber el que diuen del avi, de la mare, del incendi, de les drogues, dels diners, tot això no és gens fàcil de gestionar. 

Les històries també s’acaben, i aquesta no és cap excepció, En Jordi, va tenir un atac de cor, i això accelera les preparatius, per quant ja no sigui, i li fa prometre al de can Mau, què s’ocuparà de que tot vagi com cal. Amb tot el que ha viscut, no té més remei que acceptar. La mort també arriba al Núvol. El de can Mau, segueix en contacta amb els de can Sol, la Carmina i la Mar que estudia a Barcelona. Cadascú intenta fer el seu camí. I jo deixo de fer d’espoiler.   


Ressenya:

Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.


dilluns, 21 de juny del 2021

Ressenya: La casa de foc, Francesc Serés (I)

Ressenya:

Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.

 



El llibre de Serés va ser guardonat amb el Premi Proa de novel•la. El llibre ens explica dins d’un món –la vall del riu Ser, per la carretera GI-524- el què passa al qualsevol indret. Un novel•la “local”, en un món global. La història es simple: El protagonista, va al enterrament d’en Jordi, el 2014. Ell va entrar a les vides de totes els personatges al desembre del 2007. Era professor d’aula d’acollida a una escola a Olot. Passava un mal moment a la seva vida. Necessitava un lloc més assequible per viure. La Consol i en Josep, uns coneguts, li van dir que hi havia una casa en Can Mau, passat Santa Pau. 

La història es desenvolupa al voltant de tots els personatges que van sortir, al fil de les diferents històries. La terra es important a aquesta història. Hi ha un pol d’atracció, Can Sol, on hi viuen, el Jordi, la Carmina, i la Mar, filla de la Carmina. El Jordi és l’avi de la Mar. En Jordi li demana què li faci classes de repàs a la Mar, al nouvingut. En Jordi, i el seu poder invisible,  fa que tothom li digui que si. Però el nouvingut, no sap rés del Sallent, de les seves històries, els silencis, hi ha un entramat  profund amb els habitants d’aquestes conrades que és fa difícil calibrar el que passa entre ells. Can Sol ho hi radia tot. Tothom té ferides que  cal guarir, però ell, l’últim que ha arribat no sap entendré els seus jocs, les seves mirades, els seus gestos, l’expressió corporal. No sap rés dels altres.

En Jordi era un saurí, que tenia molts diners i molta influència per aquelles valls. Tothom li devia favors, i això és perquè ell, en feia de favors. En llocs petits, la intensitat de les relacions pot ser asfixiant o potser opressiva. Tothom sap del altre més del què caldria. Les història venen de lluny, ningú oblida el que s’ha fet i el pitjor el que no. Rancúnies cuinades a foc molt lent donen destil•lats d’odis i enveges difícils de oblidar. En Jordi, s’havia com manegar totes aquestes qüestions. Així: “ Sap trobar les febleses, en Jordi. Si els hagués amenaçat hauria començat una guerra amb algú que no tenia gaire res a perdre. En comptes d’enfrontar-s’hi, resulta que els ha comprat” (pàg.285)

Això bé, perquè per aquelles conrades hi ha gent que si dedica al cultiu de la maria. Perquè “-El que en Colàs vol dir és que no se n’han sortit amb les hortes ni amb el bosc i que han tirat pel dret, i tirar pel dret aquí vol dir plantar maria.” (pàg.284)

El foraster és figura clàssica en els móns tancats del pobles petits. A les grans ciutats, ets anònim, ningú sap res de tu, però els llocs petits, estàs exposat dia i nit al escrutini més intens i microscòpic. Can Mau i Can Sol, estan a prop, però a l’hora molt lluny. La Mar se sent bé amb el foraster. La noi sembla tenir instint com el seu avi. La Carmina, és un altra cosa. Guarda secrets. La Carmina i el foraster acabant intimant, discretament, malgrat que tothom ho sap. Com ho saben? Perquè hi ha gent que vigila, que mira darrera de les cortines, perquè si cal s’ho inventen.

La història de la maria, té derivades per el foraster, en Santi i l’Abadal, li volen explicar que ningú pot anar per les muntanyes, especialment, un nens de Gàmbia que sembla que han vist les plantacions. Volen sense dir-ho que  faci alguna cosa per aturar els passejos dels nens. Sense saber-ho, els nens marxan a Gàmbia, els pares dels nois que vivien a una de les masies, també marxen. Què ha passat ací? 

La policia intervé escorcollant “els camins que van de Pruan a la Miana”, trobaran bosses plenes de maria, hi haurà detencions, la del Santi. Sembla que la pau al idíl•lic paradís sé està esgarrant. 

Sarsuela en el Liceu


 
Avui el PSOE vol escenificar un acta de propaganda política. Des d'un marc "incomparable" vol dir a tothom -consum extern i intern- que el seu govern, és el més progressista de la història, i què per això despatxa uns indults descafeïnats. La Catalunya de la ANC i Omnium no estarà present al acta míting, però si els cercles econòmics què es pensen què encara som al segle XIX. Segur que estarà a primera fila la Delegada del Govern central a Catalunya!

dijous, 17 de juny del 2021

Reseña: Días y libros de Emilio Lledó (III)

 III

En esta tercera entrega trato de resumir el texto de Mauricio Jalón que es el editor de este libro y que nos habla de la figura de Emilio Lledó, en Lledó: Creación y medida.



Emilio Lledó (1927)


Los filósofos parecen condenados a estar etiquetados por corrientes de pensamiento, por continuadores de sus maestros, por las aportaciones creativas al ámbito de la familia filosófica. Algunos, sin quererlo, son elevados a los altares, para convertirse en monumentos intocables con su inevitable escolástica. Platón y Aristóteles son puntos de arranque del pensamiento occidental, no son los únicos, pero su peso en virtud de azares incontrolables, por ejemplo, su incorporación, no siempre pacifica, con el cristianismo, les dio una dimensión histórica que otros autores, fueron borrados del escenario.

Si imaginamos a los filósofos como pertenecientes a jugadores de futbol, ¿en qué equipo juega Lledó? Algunos “jugadores” crearon sus propios equipos, sea la Academia (Platón) o el Liceo (Aristóteles). Si nos venimos al siglo XX, resulta que los equipos o muchos de ellos, nacieron en el siglo XVIII y XIX. Las tradiciones filosóficas pesan muchísimo, pues, desde principios del XIX, los filósofos, o al menos una parte de ellos, ejercieron su magisterio en instituciones estatales, es decir, en universidades. Kant, Marx, Nietzsche proyectaron su sombra, algunos dirían mala sombra, en el siglo XX. El positivismo del siglo XIX, también se filtro en el siglo XX. El psicoanálisis, quería hacer positivismo de los procesos inconscientes. La ciencia empezaba a devorar todo el territorio que anteriormente, era de la filosofía. La filosofía se batía en retirada. El siglo XX nos ha dado la fenomenología (Husserl), el existencialismo (Sartre), no puede dejar de citar a Heidegger, que se sitúa entre la fenomenología y el existencialismo, a pesar de su negativa a ser adscrito al cualquier corriente determinada, por decirlo así, juega sólo, la hermenéutica (Gadamer). Uno de los motores del cambio de rumbo ejercido en el siglo XX ha sido la aparición del lenguaje como objeto de reflexión filosófica: autores como Russell, Wittgenstein y la filosofía analítica han puesto en el centro de sus reflexiones la cuestión del lenguaje. Se ha hablado del “giro lingüístico” para enfatizar esta cuestión. Las variantes y recreaciones de estas corrientes han dado lugar a una extraordinaria heterogeneidad en el territorio filosófico. 

Después de este rapsódico apunte histórico, la cuestión sigue en pie. ¿Dónde juega Emilio Lledó? El propio Mauricio Jalón, apunta en esa dirección: “(…). Dada la agilidad de su expresión, se alza, pues, la cuestión del género o, si se quiere, la del emplazamiento del autor [La cursiva es mía]: asunto de mayor interés aún al considerar los pasajes de su trayectoria que este libro acoge en forma de breves escritos, apasionados y, sólo en apariencia, coyunturales.” (pág.15)


El CGPJ avala cualquier tipo de apología



Si el CGPJ defiende que hacer apología del franquismo queda amparada en la libertad de expresión, por la misma regla de tres, hacer apología del terrorismo, también debería estar amparada por la libertad de expresión. ¡Quién avisa no es traidor!


 

dimecres, 16 de juny del 2021

Reseña: Días y libros de Emilio Lledó (II)

 


II

 El autor de estos misceláneos textos, nos introduce en la intención y justificación del presente volumen. Nada mejor que dejar que hable el autor, un autor vivo, tiene el interés de expresar intenciones que son comprensibles para los lectores de su tiempo. Imposible en los casos que nos separan un abismo, por ejemplo, Homero, y sin embargo, seguimos leyéndolo, a pesar que su intención nos es desconocida y no sabemos nada de los intereses que le movieron a escribir sus obras, que milagrosamente nos han llegado desde la noche de los tiempos.

El texto se abre con “palabras para esta edición” (pág. 11). Nos dice al principio: “Hay algo en este libro de historia personal, de historia de mi juventud.(…) [En estos textos] se reflejan mis años de estudiante en Heidelberg entre 1953 y 1962. Una pequeña memoria de lecturas que entonces hice y que son testimonio de mis intereses.”

Nos sigue confesando: “Evocaba casi sin querer la época en la que huía de mi país, intentando respirar otros aires y, sobre todo, buscando otra universidad. (…) Pero lo que encontré en la Universidad de Heidelberg tenía la marca de esos dos conceptos esenciales que caracterizaron el pensamiento de Humboldt: soledad y libertad. Soledad que no era aislamiento de la sociedad sino la posibilidad de un encuentro inmediato con la cultura y con las humanidades. Y ese encuentro trajo a aquel estudiante muchos de los libros que aquí se reseñan, y muchos de los “días” que se llenaron con la luz de un entusiasmo juvenil que la relectura de estas páginas me ha traído de nuevo” (pág.11)

Lledó habla de uno de los conceptos esenciales de su quehacer filosófico, la memoria. “(…), los ecos de esas lecturas, de esos días de mi juventud, confluían en los momentos presentes, en el río de mi propia memoria. Y ese río por el que circulaba mi vida me permitía bañarme otra vez en él. El famoso fragmento de Heráclito [frag.91*] no coincidía con esta experiencia: el agua que fluía en ese cauce era, en el fondo, siempre la misma”. (pág.11)

Evoca autores que han hablado con mejor tino sobre cuestiones que nos tienen “confundidos y trivializados”, temas como la identidad, la ideología, tales autores aparecen en la galería que Lledó reseña con pulcritud y empatía.

En fecha tan lejano como 1914, escribía Russel lo siguiente: “para nosotros, para quienes la seguridad se ha convertido en monotonía, para quienes el primitivo salvajismo de la naturaleza está tan remoto que se ha vuelto un simple aderezo agradable para nuestra ordenada rutina”. Dos años después se iniciaba un ciclo de guerras devastadoras en Europa. ¿Podemos aprender la historia? ¿Podemos evitar los errores y horrores que han aplastado al hombre corriente?

Lledó evoca a I.Kant en su libro “Sobre la paz perpetua” (1795), para recordarnos lo siguiente:

“(…) Estos hábiles políticos se ufanan en poseer una ciencia práctica; pero lo que dominan es la técnica de los negocios y […] están dispuestos a no olvidar su propio provecho y a sacrificar al pueblo y, si es posible, al mundo entero.” 

Como dice Lledó: “Después de dos siglos, las palabras de Kant siguen tan vivas como cuando se escribieron. Su actualidad nos permite, sin embargo, adivinar uno de los problemas esenciales de la historia humana en la que, junto a la miseria, la ignorancia y la  violencia, se lucha además por afirmar los ideales del progreso y la inteligencia. También por sostener “la lucha por la racionalidad”, por “el lugar de la memoria” en el que el espacio construido por los arquitectos de la cultura nos permite atisbar el “perdido concepto de la armonía interior, del equilibrio, de la alegría […] “. (pág.12)

Acaba el texto agradeciendo a los editores “que me acercaron, con él, a mi propia vida”. (pág.13)

III

En esta tercera entrega trato de resumir el texto de Mauricio Jalón que es el editor de este libro y que nos habla de la figura de Emilio Lledó, en Lledó: Creación y medida.


Reseña:

Emilio Lledó, Días y libros, Edición de Mauricio Jalón. Austral, Barcelona, 2018. 

* De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis. Quadrivium, 4.Edició i traducció de Joan Ferrer Gràcia. edicions de la ela geminada, Girona, 2011.


Desnonaments criminals

 


Què és pot dir davant d'una noticia com aquesta? Ara tots son lamentacions i sobretot desempallegar-se de qualsevol responsabilitat. Vivim en un món sense entranyes. On el ciutadà s'ha convertit en "empresari de la seva pròpia vida" (Byung-Chul Han). La prova del cotó d'això és la transferència de responsabilitat de les elèctriques cap al consumidor-empresari. Si vols pagar menys el rebut de la llum, buscar la vida!

I si no podem buscar-nos la vida? Llavors, el nostra sistema, aquell que tan els agrada els liberals del BOE, et deixa sense res. També hi haurà qui culpabilitzi a qui s'ha tret la vida. Va deixar de pagar tres mesos desprès del tancament per pandèmia. La nostre vida està en mans de mercaders sense ànima què res més volen diners. A Barcelona, tant què li agrada estimar-se a ella mateixa i què té una Alcaldessa -fruit d'un pacta amb Cs de Valls, ara fora de Catalunya i Espanya-, que va sortir de la PHA, deuria adonar-se que no es pot viure de eslògans ni bones paraules. Som una societat desnortada, qualsevol pot perdre el treball, i llavors, el descens al infern està garantit, per això és necessari, reivindicar mecanisme per que les institucions siguin capaços de estendre una xarxa de seguretat, a aquelles persones més vulnerables, es a dir, aquells que no tenen uns salaris dignes per poder viure sense el temor de que et treure'n de casa teva. 


dimarts, 15 de juny del 2021

Reseña: Días y libros de Emilio Lledó (I)

 Ressenya: 

Emilio Lledó, Días y libros, Edición de Mauricio Jalón. Austral, Barcelona, 2018. 




Leer a Lledó es una experiencia inolvidable. Es nuestro sabio por antonomasia –me gusta esa palabra-. Su estilo sencillo y lleno de matices, es capaz de introducirnos en todos los problemas que plantea al hilo de sus reseñas y comentarios en cuestiones de actualidad. El arco de tiempo que abarca estas breves “pepitas de oro”, las hay desde 1952 – Un problema Occidental-  hasta 1993 – Carta desde Berlín- del propio Lledó.

Lledó nos pasea con mano amiga pero firme, por los vericuetos del pensamiento occidental al hilo de reseñas de autores alemanes mayoritariamente, que desgraciada-mente, no se han traducido. Su profundo conocimiento de la historia de la filosofía nos permite averiguar el núcleo de los problemas que se van planteando.

Presocráticos, Platón, hay que recordar que Lledó escribe un texto esencial en su introducción a las obras de Platón, vol I, editorial Gredos, donde contextualiza y analiza todo lo que hay que saber sobre las obras y el significado siempre abierto de Platón. Aristóteles, y su reivindicación de un autor clásico, que es capaz aún de pervivir para hacernos reflexionar hoy, destruyendo una imagen anquilosada y caduca. Epicuro, Plotino, Descartes, Kant, que esboza una síntesis excelente sobre los problemas planteados por el autor de la Crítica de la razón pura. Hegel, el idealismo alemán, Dilthey, la hermenéutica y Gadamer. Cerrando con una imprescindible  reseña de Filosofía 87 cuyo editor es  Vattimo.

El núcleo central, es imposible resumir todos los hilos que recoge Lledó, pero simplificando al máximo, diríamos que lo que está en juego es el hombre concreto. Ese hombre que desde Grecia para circunscribirnos a nuestra cultura, apostó por el logos, el lenguaje, y la necesidad de saber. Vivimos tiempos menesterosos, donde la velocidad se confunde con el progreso, estamos inundados de información, pero nos falta saber, falta ese momento imprescindibles que es la reflexión, la introspección, la necesidad de tomar distancia de las cosas, antes que nos devore esa anarquía de propaganda que nos dice como debemos vivir, en medio de una tecnología que quiere controlarnos. ¿Cómo resistir esos embates? ¿Cómo construir una sociedad más humana, más libre, más fraternal y equitativa?

Lledó trata de darnos pistas. El lenguaje, el logos, la intersubjetividad, el diálogo real, la pasión, la racionalidad son elementos necesarios para resistir esa invasión de lo tecnológico en el espacio del “mundo de la vida”. Nada no es ajeno a cuanto acontece en nuestro mundo. 

Unos textos que dan que pensar y permiten reflexionar sobre lo que somos y sobre todo queremos ser. Una de las pistas que se remite y remite en sus reseñas es el saber leer. Puede parecer una obviedad, pero el tema no es menor. Leer es conectarse con el autor del texto, y si ese autor hace siglos que escribió, es evidente que no escribió para nosotros, sino para sus conciudadanos. Esa capacidad de conectarnos con el pasado, permite que ese pasado traspase la barrera del tiempo y se haga presente en nuestro presente. Los clásicos, son esos autores que nos hacen reflexionar sobre nuestro presente, por eso, nunca caducan. Platón se enfrenta a los sofistas, pero toda su obra es una grandiosa reflexión sobre nosotros mismos, por eso, su lectura, aún puede ayudarnos a pensar sobre temas que siguen aún en pie: la justicia, la bondad, el amor, el saber, las paradojas del lenguaje, la política, la demagogia, la tiranía, no buscamos soluciones en Platón, sino que a través de su lectura, nos da un punto de lucidez para solventar esas cuestiones que encadenan nuestras sociedades. 

El libro le falta un índice analítico que resultaría muy útil, dada la cantidad de nombres y corrientes que se manejan. Esto no es culpa de Lledó, sino de la editorial.


Ayuso se li va l'olla!

 




Malgrat la propaganda dels mitjans patriòtics, la manifestació contra els indults, va fer figa. Molta calor, i ganes de estar a una terrassa prenent unes canyes, va deixar la plaça Colon més buida del què haurien volgut els seus organitzadors. 

                                 

Cadascú al seu nivell


Segur que a la plaça no hi havia cap odi ni cap exaltació neofranquista, però les paraules de Rosa Díaz, que res més es representa a ella mateixa deixa un regust antidemocràtic. Quan ja estàs amortitzat en política, llavors, les teves aparicions sempre son de gratis. Cap compromís i molta demagògia per dir que hi ha bons i dolents, espanyols i independentistes. No tenen cap escrúpul democràtic anant de bracet amb l’extrema dreta que representa el pitjor d’una Espanya que no s’acaba de marxar mai, perquè mai ha marxat de les seves institucions. 

PD: Les declaracions de Ayuso plantejant una mena d'ultimàtum al Rei, no haurà caigut massa be en molts cercles del nepotisme madrileny i espanyol. Potser va ser que amb l’ambient tropical –per la calor-, és va deixar anar. Ayuso que segur se sap de memòria la Constitució, deu saber, que el Rei ha de referendar el que digui el govern, si es negues a firmar, llavors entraríem en una nova dimensió desconeguda. La figura del Rei és simbòlica, però en el discurs del Rei el 3 de octubre del 2017, va trencar aquest simbolisme, i va anar més enllà de la Constitució amb la aprovació de tothom!.


                                


Ernesto Ekaizer: "Felip VI va fer el discurs del 3-O mentre era beneficiari de fons a l'estranger" (Ara.cat. 12/6/2021).  Tothom donant lliços de patriotisme i l'únic que volen es defensar els seus privilegis i prebendes sense que ningú posi límits els seus afers, per això s'embolcallen amb la bandera, que sempre queda bé. O si no que li preguntin al emèrit!


dilluns, 14 de juny del 2021

Martínez-Almeida: la vox de su amo

 


La fotografia de l’Alcalde de Madrid, te una escenografia força estranya. Què fa un paó al seu voltant? Es casa seva? O està al zoològic? En màniga de camisa, però amb corbata amb la calor que deu fer a Madrid! Les seves declaracions amb un requadre son munició contra el PSOE i sobretot per Pedro Sánchez, el intrús a la Moncloa. La cara de bon nen de Martínez-Almeida, el fa molt susceptible de fer el que li  manen per seguir a la cadira. Al seu partit, hi ha molt més llops que estan disposats a tot per asseure's a la cadira de l’alcaldia de Madrid. Sembla que encara no han paït la catàstrofe de la moció de censura (2018). La victòria electoral del 2019, no ha fet més que confirmar la malvolença del PP i la extrema dreta al president de govern.


[La fotografía del Alcalde de Madrid, tiene una escenografía bastante extraña. ¿Qué hace un pavo real a su alrededor? Es su casa? O está en el l zoológico? En mangas de camisa, pero con corbata con el calor que debe hacer en Madrid! Sus declaraciones en un recuadro son munición contra el PSOE y sobre todo para Pedro Sánchez, el intruso en la Moncloa. La cara de niño bueno de Martínez-Almeida, lo hace muy susceptible de hacer lo que le manden para seguir en la silla. A su partido, hay mucho más lobos que están dispuestos a todo para sentarse en la silla de la alcaldía de Madrid. Parece que todavía no han digerido la catástrofe de la moción de censura (2018). La victoria electoral del 2019, no ha hecho más que confirmar la inquina del PP y la extrema derecha al presidente de gobierno.]

diumenge, 13 de juny del 2021

No vaig poguer agafar l'autobús a Madrid

 



La fotografia comprometedora no s'ha fet, qui no volia? La manifestació del trifachito ha sigut un èxit, han anat els què volien anar. El Santi, Pablo e Inés han anat, però, o bé el fotògraf no ha vingut, o algú no volia sortir a la foto.  També han anat les forçes vives, Savater, cada dia més patriota canyí, Rosa Díaz que viu d'aquests moments de gloria efímera, Maria San Gil, que ja no té massa a dir, ETA fa temps que va desaparèixer, però molts del patriotes voldrien que hi fos, per això han projectat l'ombra terrorista al moviment independentista, hi alguns han dit barbaritats sense cap mena d'escrúpol. Sempre surt de gratis! Altres participants, Andrés Trapiello s'han adherit, per principis democràtics, se suposa. També s'ha apuntant el liberal per antonomàsia, Vargas Llosa.  És evident que es pot ser un escriptor immens, però ser un assa en qüestions polítiques.

Com sempre hi ha una guerra de xifres al voltant d'aquestes manifestacions. La xifra de 25.000 participants, segons la Delegació del govern, contrasta amb els 200.000 dels organitzadors. Vox es predemocràtic, però tothom sembla que vol blanquejar-los, tot sigui per la pàtria.  

Demà a les portades del diaris fatxendes de Madrid sortiran les fotografies dels manifestants, sempre queda molt fotogènic i dinàmic. Veus contra l'indult, tindrien que canviar la Constitució per eliminar aquesta figura, però sobretot, veus contra Pedro Sánchez, que es el veritable objectiu de la dreta extrema i la extrema dreta.      

Recomendaciones musicales

 




El vídeo ilustra el racismo de la sociedad norteamericana



dissabte, 12 de juny del 2021

On puc agafar l'autobús per anar a Colon (Madrid)?

 "La organización Unión78, de la que forman parte Fernando Savater, María San Gil o Rosa Díez ha convocado la concentración, a la que ya han confirmado su asistencia Isabel Díaz Ayuso, Pablo Casado y Santiago Abascal, entre otros políticos."(Antena 3)




Tothom sap que Unión 78, sembla un grup de nostàlgics d’un passat molt passat, volen impulsar una manifestació contra els possibles indults a un CRIMINALS sense ànima! El crim, es contra la Unidad de España. Per això s'apleguen personatges com Savater, San Gil i Rosa Díez. Volen salvar Espanya, i tenen tot el dret de fer-ho, però no és obligatori adherir-se. Parlen malament del independentisme, “separatismo” diuen ells, ideologia que  l’equiparen al nazisme perquè a Catalunya l’odi i la xenofòbia està al ADN dels nacionalistes, diuen. En canvi ells, son la gent inclusiva, menys per els independentistes, que volen una Espanya UNA Y GRANDE, però que segons ells, això no es nacionalisme espanyolista. Volen justícia diuen, però no son creïbles, les seves dèries les volen inocular -en temps de pandèmia, potser la paraula no és la més oportuna- hi ha partits que s'afegeixen ràpidament, el PP i especialment VOX, ara si ve o no Cs és irrellevant. Es faran la fotografia a Colon, molta bandera patriòtica, és pot portar la senyera? La quantitat de gent que anirà a la manifestació serà un baròmetre de la catalonofobia que hi ha aquests sector de l' Espanya UNA y GRANDE.  Serà una exaltació de l’Espanya de la que vull marxar! Gràcies per donar-me encara més raons.


La Vall de Boí (i III)

 

                                  Sant Climent de Taüll






















Música y arte: William Turner

 



divendres, 11 de juny del 2021

La Vall de Boí (II)

 



















Terrorisme de gènere

 



Una onada de assassinats de dones a mans del marits i el crim de Tenerife ens dona una imatge decebedora sobre els crims de gènere. És terrorisme de gènere, més de mil dones i fills han mort a causa de les ex parelles. L’estadística no ve des de els anys 80, ve des de l’any 2003 i suma més de 1078 i 304 menors. És a dir, és més mortífera que la guerra d’ETA, però què alguns, Vox, per exemple, vol minimitzar o simplement negligir.