Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Precarietat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Precarietat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 de gener del 2022

Nit de Reis (2022)

 




Avui és nit de reis. Amb la pandèmia, tot queda una mica tocat, inclòs aquesta nit. Una nit de màgia es deia. Per els menuts ho és. Hi no cal grans regals, ni res per l’estil. Això si, és necessari una mica de ganes per fer d’aquesta nit, una nit especial. Ara es parla de emergències de tots tipus. Pobresa infantil, això és una aberració conceptual. El que hi ha es gent pobre, bé perquè no té feina i no hi cap xarxa d’ajuda social, o està atur, i les prestacions no li arriben a final de mes. El drama actual, es que el sous estan congelats des de fa dècades i en canvi, el cost de la vida ha pujat, i sort que hem estat sense inflació, fina ara, gràcies a les elèctriques. Sous baixos, preus del habitatge impossibles d’assumir, i un sistemàtic cant de sirenes perquè compris en el que no et fa falta. Això requereix prendre consciència del teus propis límits. Les estadístiques diuen que l’atur a baixat aquest últim any. Es una bona noticia, però cal mirar-s’ho en perspectiva, perquè la precarietat laboral es enorme, i les condicions laboral son molt pitjor que a la dècada dels vuitanta.




El neoliberalisme actual, ha trobat en la imatge del “empresari de la pròpia vida”, el subjecte ideal, per transformar les relacions laborals. L’atomització dels treballadors, sense afiliats als sindicats, on tot es provisional i precari, menys el propi capitalisme, que al inici de la pandèmia, semblava que podia entrar en un col•lapse imminent, per què com la roda del hàmster, cal que rodi, la producció per la producció. Ara la roda es troba en marxa. Sense una esquerra amb idees de futur, l’únic que sembla assegurat, es que l’economia va cap a un model, no de economia de competència –potser a nivell local, té sentit-, sinó a un model d’oligopolis i monopolis. I a l’altra banda, els consumidors, que s’han menjat els ciutadans. 

    

diumenge, 26 de setembre del 2021

Treballar fins l'infinit i més enllà!



"— Cal un canvi cultural a Espanya. A Europa hi ha una tendència clara a treballar cada cop més entre els 55 i els 70, 75 anys. Ho veiem en les tendències internacionals: a aquestes edats, per raons demogràfiques i de qualitat de vida, es pot treballar més. I Espanya és una anomalia europea: no només no seguim aquesta tendència sinó que fins i tot reduïm la proporció de més grans de 55 anys en actiu. Jo crec que clarament té a veure amb aspectes normatius com els convenis col·lectius, per exemple. Però crec que és un element fonamentalment cultural." (Entrevista al Ara.cat, 25/9/21)


Tenim unes taxes d'atur per sobre de la mitjana europea. I la taxa juvenil es incomprensible:



Espanya duplica la taxa  mitjana europea, resulta per tant molt sorprenent que es demani augmentar l'edat per la jubilació. O les enquestes no serveixen per reflectir la realitat de l'atur, o tenim una societat que prefereix viure en precari abans de treballar. No sé que és més pertorbador. 



I malgrat tot, és vol incentivar per mantenir la edat de jubilació per sobre dels 67 o més enllà. Potser si què hi ha gent que vol seguir treballant. En un entorn líquid del mercat de treball, on l'experiència no compte, les opcions de les persones de més 50 anys tenen problemes molt greus per poder aspirar a un treball de característiques adients. Sous baixos, falta de seguretat o simplement precarietat, no permet tenir un sostre d'expectatives de cara al futur, però el Sr. Ministre vol encoratjar-nos a treballar fins aquests 67 o més. He vist a persones molts grans treballar -estic pensant a Singapur- i veure'ls mouràs recollint plats a un restaurant, resulta patètic i llastimós.
 

diumenge, 27 de juny del 2021

Marxa de casa (impossible)

 


La noticia ens diu que el 80% de joves menors de 30 anys viuen amb els pares. La paraula jove té ara mateix un amplíssim espectre. Quina és la causa? La resposta està en la precarietat generalitzada del joves en el àmbit del treball. Sous baixos, cap perspectives de futur i preus abusius amb els lloguers. La pandèmia no fa més que ressaltar el que ja havia abans. Es decebedor que el futur del joves sigui tan incert, malgrat el optimisme que les Autoritats volen donar. Hi ha un atur estructural enorme, falta mà d’obra qualificada, això diuen, però molts tenen que marxar a fora d’Espanya. En la divisió del treball internacional, Espanya es el destí del turisme massiu. I això es tradueix amb feines mal pagades i treball estacionari. A més, molts del treballs son ocupats per gent de afora que no té manies d’agafar els que ací no volen fer-ho. Es demana ampliar l’edat de jubilació, però a la vegada aquest atur del joves és fa crònic, una autèntica paradoxa. Vivim temps d’un liberalisme sense rostre humà, ara son les famílies les xarxes que fan possible que tot això no s’ha esfondri. El sistema ha aconseguit, que els joves es creguin que son “empresaris de la seva pròpia vida”, no cal organitzar-se, res de sindicats per reivindicar drets, lluitar per els llocs de treball, etc., insolidaritat ple de xarxes socials. Mala pesa al taler, tenen els joves, però sobretot, tota la societat. Què espera tothom per fer alguna cosa més, per adreçar aquesta situació?