Ressenya: "El Alzamiento de Persépolis" de James S.A. Corey (i II)

 II

“La nave que atravesó primero tenía un aspecto extraño. Y no solo por la forma orgànica e insólita. La imagen en calor falso se afanaba por intentar encontrarle sentido a su silueta y daba la impresión de tratarse de un error gráfico o de algo sacado de una pesadilla. Bobbie intentó encontrar las uniones del enchapado, pero fue incapz. Su mente se esforzaba por verla como una nave, pero no dejaba de recordarle a una antigua criatura marina de las profundidades de la Tierra*.” (pág.140)

La veu del capità Santiago Singh abord del destructor laconia Tormenta Inminente, va dir: “-He venido para aceptar su rendición”. (pág.151).

Així que no venien en so de pau. Tant la Coalició Terra-Mart, L’ONU, com la Unió de Transports, l’Associació de Mons, volien oposar-se aquesta rendició. A partir d’ací, Laconia vol liderar els destins de tots els mons coneguts. 

Una bona part del llibre consisteix en els esforços heroics per defensar-se d’aquesta amenaça. El conqueridors no son extraterrestres, son humans. Medina es conquerida fàcilment per els laconians, un nou director vol impulsar l’enteniment entre els nous amos i els antics. El nou comandament de Medina és el capità Santiago Singh, que no té cap experiència en aquestes labors a mig camí entre diplomàcia i policia. Vol imposar un nou estil conciliador, però això no serà possible.

Els tripulants de la Roci, comencen a planejar una fugida. Tot està en contra. Una barreja d’estratègia i cops de mà violents, son la recepta per intentar fugir de Medina. La nau “Ull de la Tempesta” s’ha endinsa dins del sistema solar. Ha de lluitar contra tota la flota del sistema solar. Pot guanyar aquesta lluita aparentment desigual? Tant fatxendes son aquests laconians? 

La resposta es que si poden guanyar, perquè la seva tecnologia és d’un altre món. Quin sentit té lluitar sinó tens cap possibilitat de fer mal al enemic? Drummer, no té cap opció que rendir-se abans que tota la flota es converteixi en fum. Això dona una superioritat a Laconia i el seu emperador Winston Duarte.  Vol integrar les diferents organitzacions de la coalició Terra-Mart, dins del nou Imperi. 

Els sabotatges continuen a Medina, Singh està perdent el control i això a Laconia es paga molt car. Els tripulants de la Roci, aconsegueixen apoderar-se de la nau Tempesta Imminent. De la tripulació de la Roci, hi ha en Holden que ha sigut capturat per els laconians. Es enviat a Laconia, ell sap coses que ningú més en sap, i el que sap, és vital per els laconians. De Medina surten la Roci i la Tempesta Imminent. En termes globals, això és un contratemps petit en comparació en la rendició del sistema solar i la resta de mons. Duarte sap que això acaba de començar.

Ressenya: El fin de la muerte (I)

 III

El tercer volum de la trilogia, El fin de la muerte*, és un diari on és fa repàs del que ha passat en els anterior entregues i la seva finalització. Impossible fer un resum.  Per la seva importància dins l’obra hi ha tres contes que Yun Yianmig explica a Cheng Xin. 

El primer conte es diu: “El nuevo pintor del rey” (pág.384).

Hi havia una vegada un Regne sense Contes. Tothom era feliç. El rei tenia dos fills i una filla. El príncep Aigües Profundes i el príncep Sorra Gelada. La princesa era Gota de Rosada. Del primer príncep va marxar quan era molt petit a la illa de la Tomba. Tot semblava harmonia i felicitat, però el príncep Sorra Gelada covava un mal profund en el seu cor. El rei, va proclamar a la princesa Gota Rosada la successora del regne.  El rei volia immortalitzar la festa de la proclamació amb una pintura que representes l’acte. El príncep Sorra Gelada va voler que el pintor no fos el bell mestre Eteri, sinó un de més jove, anomenat Ull Agut de He’ershingenmosiken. Era molt jove, però la seva capacitat per pintar era excepcional. A qui pintava, desapareixia d’escena. I així, van desaparèixer el rei, la reina, els ministres. La princesa va marxar cap la illa on es trobava l’altre príncep. Ull Agut no havia vist mai al príncep i per això no va poder pintar-lo. El mestre Eteri va ajudar a la princesa a fugir juntament a la tia Folgada. Va utilitzar un paraigües que tenia que moure permanentment perquè així no pogués fer desaparèixer a la princesa. Ull Agut va pintar també a la princesa. Imaginaven Sorra Gelada i el pintor que també havia deixat d’existir. Fins ací el primer conte.

El segon conte es diu: “El mar de los Voraces” (pág.399). Comença al costat del mar. Al horitzó està la illa de la Tomba. On romandre el príncep Aigües Profundes. No pot tornar perquè al mar hi ha uns peixos que s’ho mengen tot. Tant la princesa Gota Rosada com el seu seguici, no saben que tenen que fer. La princesa està meravellada per veure el mar per primera vegada. El capità Vela blanca, veu com el aigua manil de la princesa per culpa de la marea comença a surar el mar. Amb el sabó que hi havia resulta que els peixos voraços es queden tranquils, relaxats. I això li dona una idea al capità per posar el seu pla en marxa. Agafen un petit vaixell i posant davant la pastilla de sabó de la princesa dins del aigua. Aquesta genera molta escuma que fa que els peixos es tornin menys agressius i perillosos. Amb aquest mètode arriben a la illa. El príncep des de la llunyania és veia un gegant, però a mesura que s’acosten a la illa, la seva alçada es torna normal. Els germans per fi es troben. Gota Rosada li explica al seu germà el que ha passat a palau. Tots plegat agafen dos vaixell i s’han van cap a el Regne sense Contes. 

El tercer conte és diu “El Príncep Aigües Profundes”. Al arribar-hi hi ha un petit exèrcit que vol apressar a la princesa per ordre del nou rei, Sorra Gelada. Tota la comitiva marxa cap a Palau. El nou rei, li ha dit a Ull Agut que pintés el seu retrat, però Ull Agut li ha dit al rei que no ha pogut fer-ho perquè no s’ha ajusta a les lleis de la perspectiva. El rei què es molt bo amb l’espasa lluiten, però el príncep Aigües Profundes encara és més bo i li a travessa el cor. Tant el capità com la princesa, marxen del regne. Hi havia gent que explicaven histories de què farien la princesa com el capità.

Ressenya: El bosque oscuro (I)

 

II

La segona part de la trilogia:  [El bosc fosc] El bosque oscuro, dona idea del que podem fer per defensar-nos. El títol conté la metàfora clau d’aquesta trilogia.  Una de les fonts de coneixement humà, és l’analogia. Si al bosc hi ha caçadors i preses, llavors, cal ser el primer a aconseguir el major botí. El problema és que hi hagi masses caçadors, perquè la lluita per la supervivència farà que és transformin en enèmics. I caldrà destruir-los. Poden lluitar junts durant un cert temps, perquè estratègicament, és bo per els nostres interessos.  Però arribarà un moment que tornarem a ser enemics. Si disposo d’una avantatge tècnica finalment, podré prevaldre en la competència. 

Si això succeeix al llarg de la història de la humanitat, perquè no valdria en un context galàctic? La segona part del llibre explica les diferents estratègies per la supervivència que han creant els humans davant de l’arribada dels Trisolarians.

Així, van apareixent “Los vallados”, dins de l’Era Crítica, quant la flota de Trisolaris està a 4,12 anys llum. Sobre la Terra hi ha uns artefactes anomenats sofons que son com ulls que tot ho miren i escolten el que fan els humans. La estratègia de los “Vallados” consisteix que ells puguin pensar alguna estratègia per derrotar els trisolarians. Hi ha un “vallado” que serà fonamental en tota aquesta història, és diu Luo Ji.

Luo Ji vol saber fins a quin punt Trisolaris és una autèntica amenaça. Envia les coordenades de 244J2E1, un estel a setze anys llum del sol. “Es una estrella con tres planetas, dos de ellos de tipo Júpiter y uno terrestre” (pág.264)

Trisolaris, i el seu governant suprem, vol destruir el vallado Luo Ji (pág.266). Per Luo Ji, ha utilitzat una maledicció, contra l’estel 244J2E1. Si Trisolaris vol fer alguna cosa, farà falta molt de temps per saber si la maledicció s’ha acomplert.  Luo Ji, hiberna, vol despertar-se per veure els efectes de la seva maledicció. L’era de la Crisi, va generar diferents estratègies, una va ser el projecta Vallado, l’altre el Projecte Estels. Ací, apareix un altre dels protagonistes d’aquesta trilogia, Yun Tianming. Va ser un dels primers humans a comprar-se un estel, anomenada DX3906 i està a 286,5 anys llum. Abans de deixar la Terra, Yun Tianming, va regalar l’estel a  Chen Xin, un altre dels protagonistes de la saga. El Projecte Escala, volia fer què una sonda anés al 1% de la velocitat de la llum, i portés a un humà per trobar-se amb els Trisolarians, el protagonista del encontre serà Yun Tainming. 

Davant de la perspectiva d’un encontre en el futur amb extraterrestres, la recerca tecnològica és va incremental exponencialment. Dues noves tècniques de transmissions per enviar senyals al espai es van desenvolupar: la de neutrins i les ones gravitatòries. Aquestes jugarien un paper fonamental en el futur.

“-Indicar la posición de una estrella para otro observador en el universo está lejos de ser tan fácil como la gente se imagina. La analogía es la siguiente: sobrevuelas el desierto del Sáhara en avión y en el suelo uno de los granos de arena grita: “¡Aquí estoy!” Oyes el grito, pero ¿desde el avión puedes establecer la posición de ese grano de arena? En la Vía Láctea hay doscientos mil millones de estrellas. A todos los efectos se trata de un desierto de estrellas.” (pág.262) [vol II]

Ressenya: Lovelock (I)

"El Arca, un gigantesco hábitat espacial, se prepara para abandonar el sistema solar e iniciar su viaje de exploración y colonización. A bordo se instala una selección de los mejores especialistas de la humanidad, alojados en poblados situados en un entorno artificial que anticipa las condiciones que los colonos encontrarán en su nuevo mundo y les permite desarrollar las habilidades específicas que necesitarán para prosperar.Además de los colonos y sus familias, en el Arca viajan los testigos: animales genéticamente modificados, dotados de inteligencia y mejoras cibernéticas, que observan las actividades de sus amos, científicos insignes y otras personalidades, grabando sus vidas para la posteridad.Ésta es la historia de Lovelock, un mono capuchino, testigo de la gaióloga jefe de la expedición. De cómo pasó de la adoración por su ama al escepticismo. De cómo tomó consciencia de su estatus de esclavo... y planeó su rebelión.Orson Scott Card (autor de El juego de Ender) y Kathryn H. Kidd recrean minuciosamente los detalles de una expedición de colonización interestelar plausible y contra ese trasfondo narran la emocionante aventura de un ser a la vez menos y más que humano en busca de su lugar en el universo.*"

Aquesta és la presentació del llibre. Miquel Barceló -l'altre Miquel, malauradament mort fa poc temps (2021) fa la presentació del llibre. Una presentació que reivindica la figura de la coautora del llibre.  Un llibre  atípic. El narrador principal no és un esser humà. És un caputxí modificat genèticament i que s’utilitza per documentar la vida d’una persona. El seu nom és Lovelock. El seu nom no és al atzar, perquè porta el nom de científic que va proposar la hipòtesi de Gaia. El problema principal què es planteja és com prendre consciencia de l’altre què no és humà?  Som conscients els humans què les nostres mascotes –he dit mascotes?- no son joguines!, què son essers vius? Ja posats, tenen ànima o esprit? Aquest llibre va d’això. I a més, te la virtut d’explorar amb humor i ironia les relacions humanes en tota les seves arestes tragicòmiques de la condició humana.

Ressenya: Pregària a Prosèrpina

 

Ressenya: Albert Sánchez Piñol, Pregària a Prosèrpina. La Campana. Barcelona, 2023.

Un llibre excessiu, una lluita entre el món i el submón. Humans contra tectònics.  Una història de Roma surrealista i plena de girs inesperats, sorpreses desagradables, i sobretot, la Fi del Món. Com sempre, cal llegir la contraportada del llibre per fer-se una idea del llibre. 

Esperem que Sánchez Piñol, no vulgui seguir aquest filó narratiu. Amb la Pell freda, ja va explorar la idea de l’Altre. Ací, també hi ha uns altres, però aquests sembla que no volen saber res de nosaltres i nosaltres menystenim a aquells que no son del nostres. La història situa al fill del gran Ciceró en el centre de la trama. Apareixen la figura del Marc Tul•li Ciceró (pare), Juli Cèsar i Pompeu. Una bona desfilada de personatges molts d’ells, importants en la trama d’aquesta història. Hi ha pinzellades del món romà i reflexions d’ordre polític i social. Tot això, amb una lectura entretinguda, on el jove Marc passa per un viatge iniciàtic, des de la petulància del jove patrici, fins a a un Marc què ha vist el inframón i els seus habitants, especialment, els tectònics. 

Un viatge on el seguiran, Sitir Tra, una guerra del ordre de Gea, és diuen aspes i son capaços de lluitar amb una destresa formidable. Arribaran fins a l’Àfrica  per trobar les penjades de la mantícora –animal mitològic-. Però a l’Àfrica, a prop de Cartago –tota ella destruïda- trobaran un forat des on surtiran el enemics de la humanitat. Un altre personatge important son Baltasar Palusi i el seu germà Adad, a més del esclau personal del jove Marc, anomenat Servus. En aquest forat faran presoner a un tectònic, li van dir Caput per el seu aspecte monstruós. A l’expedició hi anava un noi anomenat Qal que coneixia el terreny. A ell se'l va encomanar que portés al pare de Marc una carta per rebre ordres de què fer desprès de la troballa dels tectònics. El jove patrici Marc es comportava com un aristòcrata sense miraments els altres. Però començava a entendre que calia canviar, però quan et penses que ets l’amo del món, posar-se en la pell dels altres, costa moltíssim.

Del Forat de la Mantícora, anaven sortint petits grups de tectònics. El cas, per no allargar massa aquesta ressenya, hi ha un enfrontament en el que desapareix per el forat el jove Marc. En nom del Caput era Nestedum, i aquest si te una presència notable en la novel•la. Havia sigut alliberat per Marc abans de voler marxar del Forat.

Set anys va passar Marc dins de la profunditats terrestres. Presoner de Nestedum, va aprendre la humiliació, la tortura, la desesperació, la resignació, però el pensament de Sitir li donava un bri d’esperança.

Una esperança que finalment va poder complir al escapar-se de les presons dels tectònics. La seva sortida miraculosa va ser per el Vesuvi. Tornar a casa, quan tothom el donava per mort, va ser un miracle. Però Marc sabia que allò que va viure, no era més que un preludi terrible per els humans. Un exèrcit de tectons havien sortit del Forat de la Mantícora encapçalat per Nestedum i volia venjança. I l’objectiu era la capital del Món: Roma. I segur que a Roma estava Marc Tul•li Ciceró. Davant la pressió dels fets, el Senat de Roma aboleix l’esclavitud. La resta de la història cal llegir-la.

Ressenya: No te veré morir

 

Una vegada més, Muñoz Molina, demostra el seu mestratge en aquesta novel•la minimalista on l’amor i el temps, també, la distància mostrant els estralls que l’acompanyen. Un llibre on es perfila com el temps esborra allò que una vegada semblava indestructible. Els éssers humans, tenen contra el temps, un arma molt potent, la memòria. Cert, aquesta no és sempre molt fiable, perquè és selectiva. Recorda allò que vol. Uns protagonistes que es tornen a retrobar desprès d’una vida de separació. Gabriel Aristu i Adriana Zuber són els protagonistes d’aquesta història trista. Retrobar aquell amor de joventut, quan ha passat massa temps, que queda d’aquell foc de passió? La causalitat vol que el nom de Adriana sonia a l’oïda de Aristu mitjançant Julio Máiquez el confident accidental de Gabriel Aristu, el nom resulta ser el de la filla, però Aristu no sap que te una filla, de fet, no sap res d’ella des de que va marxar als Estats Units. 

Aristu i Adriana Zuber, tenen un altra cita, però el temps no ho arregla tot, com diu Julio Máiquez: “Pero el tiempo no cura nada. El tiempo mata. El tiempo empeora y destruye.” (pág.132) 

Cal llegir el llibre, una escriptura precisa, fluida, sense eufemismes, cap sentimentalisme, cap concessió al melodrama, en aquest cas, seria molt fàcil. Tot va començar: “empezaba en un aula del Instituto Británico de Madrid hacia 1956 y pareció haber terminado con un viaje a América en 1967: pero se reanudaba de pronto, cuarenta y tantos años después, por puro azar, por intervención mía, solo unos meses atrás, en Madrid, (...)” (pág.230) 

Adriana en la seva entrevista amb Aristu: “Acerco los labios a los de Adriana y estaban ásperos, a pesar del carmín, y ella los apartó. Tardó un poco en darse cuenta de que lla le estaba hablando al oído, y le costó al principio entender sus palabras,porque sonaban muy fuerte su respiración. Temió que ella le estuviera diciendo algo muy valioso y no podía oírla, no entender lo que le decía, como le había pasado en algún sueño.

-Ayúdame-dijo-, ayúdame- Y él al principio no comprendía.

-A qué quieres que te ayude.

-Ayúdame a morir. No puede ayudarme nadie más que tú.” (pág.209)

Deixo al lector la finalització d’aquesta novel•la on els somnis son un altre recurs per reviure el passat. Records que marquen, com li va passar al seu pare, els records de Pau Casals, de la Residència d’Estudiants, de la Guerra Civil, dels seus estralls, del perquè marxar d’una Espanya fosca i sense futur. Un llibre imprescindible.

Ressenya: Mai, de Ken Follet

Una novel•la al seu estil, on la intriga, la versemblança dels fets, la descripció dels personatges: espies, terroristes, diplomàtics, caps d’estat, son analitzats per Follet amb un estil cinematogràfic. Un in crescendo de situacions cada vegada més conflictives on la política de la força sempre te aspirants i on el seny escasseja. 

La novel•la té diferents escenaris, propi d’un món globalitzat. Així, veiem el Txad, Washington, Pequín, Pyonyang, cadascun defensen interessos propis i aliens. El Txad, hi ha el terrorisme islamista. Els migrants què han d’anar de la mà de traficants de persones sense escrúpols, què et poden deixar a qualsevol lloc. L’episodi de Hufra , és potser un dels més intensos de la novel•la.

 Washington i Pequín, representen avui les potencies principal d’aquest món global. Els seus interessos podrien arribar a ser antagònics. La capacitat de Pequín de posicionar-ne a qualsevol país, sigui qui sigui el seu règim, li permet anar omplint forats que les democràcies occidentals,  li costa de fer. Malgrat que no te cap problema per ser interlocutor de dictadures, siguin teocràtiques o no. 

Un del problemes que es planteja en la novel•la es Corea del Nord. Un soci difícil, però que malgrat tot, el mantenen contra tota lògica. Qui mana a la Xina? Es evident que mana el exèrcit i el partit comunista. Però, el comunisme s’ha esfumat del segle XXI. La retòrica oficial es parla de comunisme, malgrat ser la fàbrica del capitalisme. Com és pot parla d’aquesta contradicció tan evident? Potser fan com els filòsofs averroistes, amb la seva teoria de la doble veritat: Hi ha una veritat absoluta: el comunisme de Mao, i hi ha una veritat per el poble: el capitalisme de consum. Aquest fet, és el que ha permès a la Xina, sobreviure al col•lapse de l’antiga Unió Soviètica (1989).

Per què mantenir una Corea del Nord? La resposta es històrica. Xina no vol que Corea del Sud absorbeixi Corea del Nord, com va fer Alemanya amb l’antiga RDA. Corea del Nord es un tap. El volen mantenir, malgrat totes les incomoditats que puguin tindrà. A la novel•la aquesta incomoditat arribarà al paroxisme.

Un final previsible, què permet reflexionar-hi sobre com és pot governar el món global amb les obsessions nacionals? El canvi climàtic, la revolució tecno-biològica, la guerra nuclear, la governança global*, aquest problemes son reals, a la novel•la, en Ken Follet, parla de guerra nuclear. Un dels problemes d’aquesta novel•la per passar-la a la gran pantalla és que el final s’hauria de canviar, a la gent no li agraden els finals apocalíptics.

Ressenya: Tàndem de Maria Barbal

 Maria Barbal, Tàndem, L’àncora,  Columna edicions/ Destino, Barcelona, 2021.

El llibre va per la setena edició, tot un èxit literari a casa nostra. Com sempre a la contraportada del llibre hi ha una síntesi atapeïda de la trama i del sentit que vol transmetre. 

El resum podria ser així: Un home, l'Armand troba una dona l’Elena a la classe de ioga. O potser, una dona troba un home a la classe de ioga. Cadascú té la perspectiva per veureu de manera diferent.

Aquest encontre casual, s'ha anirà desenvolupant a poc a poc. Ens anirem assabentant de les vides dels personatges. Les seves interioritats, les seves ferides. Ferides que trasbalsen les vides dels protagonistes. Una nena que no arriba a viure, un accident que marca un destí. I en mig de tot, l’emergència d’un nou sentiment. La vida donant segones oportunitats. 

Com s’han d’encarar el entrecreuament del desig amb persones que no coneixies fins aquell moment? Per que la vida de parella arriba l' esgotament? S’ha de trencar amb tota una vida en parella perquè la rutina ha aixafat els sentiments envers de la parella? Té sentit, una aventura, ni què sigui per adonar-te del què et falta i no trobés amb la teva parella? Es honest enganyar l'altre per satisfer el teu desig de sentir-te viu, ni que sigui per un moment?

Personatges:

L’Elena, i el Ramir, i el fill, el Marc.

L’Armand i la Remei (morta), el fill, l’Antoni

L’Antoni, l’Annie i la Margaret

“Va néixer per cesària, però no va sobreviure. (...) Des d’aquell instant es va tancar en la seva pèrdua, en el dolor, i va amagar la clau” (pàg.85). Heu ací, on tot va canviar per la vida de l’Armand i l’Antoni. Un punt on la vida juga contra nosaltres amb resultats destructius. L’Armand i l’Elena van a Anglaterra a veure al seu fill. Ja es pare. La mare (Annie) ha tingut la Margaret. Aquest nom, era el que volien posar a la nena que mai van poder gaudir la Remei i l'Armand. L’Armand va parlar amb el seu fill. Li va demanar perdó, però l’Antoni ho volia deixar corre. Amb la Margaret, ell i l’Annie era feliç.

La narració es va endinsant a les vides dels personatges. També l’Elena i en Ramir, tenen els seus dimonis a l'armari. Parlar pot ser catàrtic, però destrueix teixits que la rutina feia semblar forts, però que no ho eren. Infidelitats, i un fill que explica que no vol quedar-se al armari. Ramir, un poeta en hores baixes, no troba inspiració, i vol replegar-se dins del seu món poètic.

Com no vull fer d'espòiler, ho deixaré així. Prendre decisions costa, sobretot, quant aquesta té conseqüències per als altres. Tots volem ser feliços. 

He de dir que la novel·la per ser Premi Josep Pla 2021, es fluixa. Ja sé que escriure es molt difícil. Però, la història es molt convencional. Es deixa llegir, què no es poc, però pensava que hi hauria més. Ara puc dir que si llegeixes la contraportada no cal llegir més. I això, no diu res de bo sobre aquesta novel·la. 

Ressenya: La casa de foc, de Francesc Seré (II)

 

Amb la tempesta, ve la necessitat de parlar, o de confessar. I els de Can Sol estan necessitats de treure tota la merda que omple una bona part de les seves vides. La Carmina va embogir en la seva adolescència, va perdre la mare, i el pare, en Jordi, va fer el que va poder, però no s’han va sortir. La Carmina, va conèixer les drogues, i desprès les flames al paller i les morts dels seus amics. Ella és va salvar. En Jordi la va treure de les flames. Estava embarassada de la Mar, però encara no ho sabia. El pare va mori en el incendi. Tot trasbalsat. Les males companyies és el que tenen. Obre portes, però aquestes condueixen al infern. Desprès, la recuperació i sobretot, la culpa.

Desprès va venir en Jordi, costa explicar-se, sobretot a un estrany, però potser era més fàcil ací. Es ven segur que no explicaria res a un conegut del Sallent. Tothom parlava d'ell. Una barreja de respecte i por. Es una combinació molt complicada per fer amics. Tenia diners, manegava negocis. Era traficant? El de Can Mau, li pregunta, però en Jordi, es conscient de no haver fet prou per la Carmina. Li explica que vol dir tenir una filla drogoaddicta: “(...). Ni has vist com alguns dels seus amics es degradaven i se t’afiguraven com un esperit, com la imatge de la teva filla al cap de dos o tres anys. Quan els veia tan prims, saps què pensava? Que en comptes de punxar-se la droga, cada punxada treia una unça de cosa, una unça de vida, que s’anaven buidant de mica en mica, que una part seva es perdia.” (pàg.468)

La seva vida ha sigut una expiació, per això, fa el que sigui perquè no li passi a la Mar. Què si va cremar el paller? La resposta d’en Jordi es clara: “-Que vaig salvar la Carmina, això va passar.” (pàg.472)

També va parlar amb la Mar. Ella tenia el do del seu avi. Podria sortir-se’n de tot plegat? La Mar, com adolescent que era, tenia els sentiments a flor de pell. Qualsevol cosa, pot provoca una tempesta de sentiments incontrolats. No deu ser fàcil ser la neta d’en Jordi. La Mar, se sent responsable del univers, és el què té ser adolescent. Això és una carrega molt feixuga per una jove que porta any anant al psicòleg. Saber el que diuen del avi, de la mare, del incendi, de les drogues, dels diners, tot això no és gens fàcil de gestionar. 

Les històries també s’acaben, i aquesta no és cap excepció, En Jordi, va tenir un atac de cor, i això accelera les preparatius, per quant ja no sigui, i li fa prometre al de can Mau, què s’ocuparà de que tot vagi com cal. Amb tot el que ha viscut, no té més remei que acceptar. La mort també arriba al Núvol. El de can Mau, segueix en contacta amb els de can Sol, la Carmina i la Mar que estudia a Barcelona. Cadascú intenta fer el seu camí. I jo deixo de fer d’espoiler.   

Ressenya:

Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.

Ressenya: La casa de foc, Francesc Serés (I)

Ressenya:

Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.

 

El llibre de Serés va ser guardonat amb el Premi Proa de novel•la. El llibre ens explica dins d’un món –la vall del riu Ser, per la carretera GI-524- el què passa al qualsevol indret. Un novel•la “local”, en un món global. La història es simple: El protagonista, va al enterrament d’en Jordi, el 2014. Ell va entrar a les vides de totes els personatges al desembre del 2007. Era professor d’aula d’acollida a una escola a Olot. Passava un mal moment a la seva vida. Necessitava un lloc més assequible per viure. La Consol i en Josep, uns coneguts, li van dir que hi havia una casa en Can Mau, passat Santa Pau. 

La història es desenvolupa al voltant de tots els personatges que van sortir, al fil de les diferents històries. La terra es important a aquesta història. Hi ha un pol d’atracció, Can Sol, on hi viuen, el Jordi, la Carmina, i la Mar, filla de la Carmina. El Jordi és l’avi de la Mar. En Jordi li demana què li faci classes de repàs a la Mar, al nouvingut. En Jordi, i el seu poder invisible,  fa que tothom li digui que si. Però el nouvingut, no sap rés del Sallent, de les seves històries, els silencis, hi ha un entramat  profund amb els habitants d’aquestes conrades que és fa difícil calibrar el que passa entre ells. Can Sol ho hi radia tot. Tothom té ferides que  cal guarir, però ell, l’últim que ha arribat no sap entendré els seus jocs, les seves mirades, els seus gestos, l’expressió corporal. No sap rés dels altres.

En Jordi era un saurí, que tenia molts diners i molta influència per aquelles valls. Tothom li devia favors, i això és perquè ell, en feia de favors. En llocs petits, la intensitat de les relacions pot ser asfixiant o potser opressiva. Tothom sap del altre més del què caldria. Les història venen de lluny, ningú oblida el que s’ha fet i el pitjor el que no. Rancúnies cuinades a foc molt lent donen destil•lats d’odis i enveges difícils de oblidar. En Jordi, s’havia com manegar totes aquestes qüestions. Així: “ Sap trobar les febleses, en Jordi. Si els hagués amenaçat hauria començat una guerra amb algú que no tenia gaire res a perdre. En comptes d’enfrontar-s’hi, resulta que els ha comprat” (pàg.285)

Això bé, perquè per aquelles conrades hi ha gent que si dedica al cultiu de la maria. Perquè “-El que en Colàs vol dir és que no se n’han sortit amb les hortes ni amb el bosc i que han tirat pel dret, i tirar pel dret aquí vol dir plantar maria.” (pàg.284)

El foraster és figura clàssica en els móns tancats del pobles petits. A les grans ciutats, ets anònim, ningú sap res de tu, però els llocs petits, estàs exposat dia i nit al escrutini més intens i microscòpic. Can Mau i Can Sol, estan a prop, però a l’hora molt lluny. La Mar se sent bé amb el foraster. La noi sembla tenir instint com el seu avi. La Carmina, és un altra cosa. Guarda secrets. La Carmina i el foraster acabant intimant, discretament, malgrat que tothom ho sap. Com ho saben? Perquè hi ha gent que vigila, que mira darrera de les cortines, perquè si cal s’ho inventen.

La història de la maria, té derivades per el foraster, en Santi i l’Abadal, li volen explicar que ningú pot anar per les muntanyes, especialment, un nens de Gàmbia que sembla que han vist les plantacions. Volen sense dir-ho que  faci alguna cosa per aturar els passejos dels nens. Sense saber-ho, els nens marxan a Gàmbia, els pares dels nois que vivien a una de les masies, també marxen. Què ha passat ací? 

La policia intervé escorcollant “els camins que van de Pruan a la Miana”, trobaran bosses plenes de maria, hi haurà detencions, la del Santi. Sembla que la pau al idíl•lic paradís sé està esgarrant. 

Reseña: Fra Junoy o l'agonia del sons

Jaume Cabré. Fra Junoy o l’agonia dels sons. Col. El cangur 119. Ed. Edicions 62. Barcelona, 1989.

L'obra va obtenir el premi Prudenci Bertrana 1983. Descobrir la literatura de Cabré és un plaer realment notable. Una escriptura clara, precisa, plena de matisos que ens transporta a un món que a l'obra ens trasllada al convent de la Ràpita. Per obra i gràcia de la ficció, ens dóna un retrat de les peripècies de Fra Junoy (frare Junoy). Confessor del convent. Som a finals del segle XIX.

Els personatges que transiten la novel·la són tots versemblants. El convent pertany a l'Ordre del Cister de l'Observació Estricta a la Pobresa Absoluta. Les monges de cloenda ens omplen d'una sensació estranya. Viuen en un altre món.

A l'obra adquireix tints de novel·la negra. Intrigues entre els Rigau, Monsenyor Maurici, que aspira al cardenalat i que el procés contra Junoy, podia fer perillar. Tots es confabulen contra Junoy. Què és la santedat? Com es pot viure a la pobresa absoluta? Quina ànima es forja a la privació?

[La obra obtuvo el premio Prudenci Bertrana 1983. Descubir la literatura de Cabré es un placer realmente notable. Una escritura clara, precisa, llena de matices que nos transporta a un mundo que en la obra nos traslada al convento de La Rápita. Por obra y gracia de la ficción, nos da un retrato de las peripecias de Fra Junoy (fraile Junoy). Confesor del convento. Estamos a fines del siglo XIX.

Los personajes que transitan la novela son todos ellos verosímiles. El convento pertenece al Orden del Cister de la Observación Estricta en la Pobreza Absoluta. Las monjas de clausura nos llenan de una extraña sensación. Viven en otro mundo. 

En la obra adquiere tintes de novela negra. Intrigas entre los Rigau, Monseñor Maurici, que aspira al cardenalato y que el proceso contra Junoy, podía hacer peligrar. Todos se confabulan contra Junoy. ¿Qué es la santidad? ¿Cómo se puede vivir en la pobreza absoluta? ¿Qué alma se forja en la privación? ]

Junoy no veu gens clar les Regles del convent de clausura. Dues novícies seran el detonant del desastre. Tot i això, gràcies als esforços per minimitzar les turbulències que les accions de Junoy desencadena, tot tornarà a les vies degudes.

Es pot voler ser més pobre que Jesús de Natzaret? No hi ha cap indici d'aquell pecat que el cristianisme anomena supèrbia? Fra Junoy, denuncia aquesta supèrbia. Ens podem imaginar la força de l´Església al segle XIX. En ple segle XXI, continua tenint força, però no és obligatòria com ho era al passat.

Val la pena llegir l'obra perquè ens submergeix en un món desconegut per als profans, a més ens permet assaborir una literatura de primera. Anava a dir que és una novel·la supèrbia, però potser incorro en pecat mortal!

[Junoy no ve nada claro las Reglas del convento de clausura. Dos novicias serán el detonante del desastre. Sin embargo, gracias a los esfuerzos para minimizar las turbulencias que las acciones de Junoy desencadena, todo volverá a los cauces debidos.

¿Se puede querer ser más pobre que Jesús de Nazaret? ¿No hay un atisbo de ese pecado que el cristianismo denomina soberbia? Fra Junoy, denuncia esa soberbia. Nos podemos imaginar la fuerza de la Iglesia en el siglo XIX. En pleno siglo XXI, sigue teniendo fuerza, pero no es obligatoria como lo era en el pasado.

Merece la pena leer la obra porque nos sumerge en un mundo desconocido para los profanos, y además nos permite saborear una literatura de primera. ¡Iba a decir que es una novela soberbia, pero igual incurro en pecado mortal!]

Incerta glòria (IX)

V

(...) “Un geni”, m’assegurà en Lamoneda –personaje siniestro que conversa con el narrador de la historia-, aquella vegada; “un precursor que s’avançà prodigiosament a la seva època. Va saber comprendre abans que ningú el partit que es podia treure dels anarquistes. És a través dels anarquistes que van ser liquidats, en nom de l’acràcia i de la lluita proletària, els industrials catalans que fornien els Aliats de material de guerra; encara avui molts no han comprès que darrera dels pistolers anarquistes hi havia el Kàiser...” (pàg.560)

VI

(...) No, no penso clavar-li la lata parlant-li de geologia; l’únic que em pregunto és quin sentit pot tenir en geologia l’èxit d’un d’aquests triomfadors, ¿menys potser que el d’un mosquit del Carbonífer que va reeixir a la fossilitzar-se dins una gota d’ambre? (pàg.571-2)

(...); ja sé que la fossilització és una sort extraordinària. Per a un incrèdul, donçs, la mort és un fracàs total. És per això que els incrèduls viuen amb l’obsessió de l’èxit; ¡hauríem de ser tan comprensius, tan indulgents amb ells, pobres incrèduls! (pàg.572)

(...), quan un home o una dona deixen veure per un moment el fons de la seva ànima, només inspiren simpatia o sigui compassió. ¡Tots som dignes de llàstima! Precisament perquè a quasi ningú no li agrada de fer llàstima, és raríssim que algú deixi veure el fons de la seva ànima.

-Sí. Abans rebentaríem que deixar endevinar als altres que som desgraciats (pàg.573)

(...); patir el fracàs amb resignació és de bons cristians, però buscar-lo expressament seria semblant al suïcidi. Era aquest un dels errors d’en Soleràs; semblava que es proposés expressament fracassar en tot i això no és cristià perquè no és humà. (pàg.574-5)

(...). En Soleràs errava greument en això com en altres coses; una vegada arribà a dir-me: “Si no m’ha vagat mai de suïcidar-me és perquè prefereixo ser un suïcida fracassat, ¡ el fracàs fins en el suïcidi! (pàg.575)

(...). El pitjor de nosaltres, els tímids, és que sabem que ho som; és això el que ens desconcerta, saber-ho. Com que sabem que som tímids, no acabem de saber mai què és el que cal dir i què el que cal callar; ens costa tant de dir allò que hauríem de dir que acabem dient allò que hauríem de callar. (pàg.581)

-I bé, l’hi diré amb tota simplicitat: l’amor, com la fe, és un arbre; el seu fullatge s’expandeix en ple sol i en dic amb tota simplicitat: hi ha en nosaltres una duplicitat incomprensible i insuportable. D’una banda és l’aire lliure i la llum que ens criden, d’altra el fang de la terra. (pàg.583)

Incerta glòria (VIII)

(...) ¿què importa que el dolent no sigui més que una paraula? L’aristòcrata, el burgès, el capellà, el semita, el feixista, el roig, no importa. Ja que és ell el dolent, ell en té la culpa; ¿la culpa de què? ¡De tot! ¡Mori el burgès, el capellà, el jueu, el feixista, el roig! ¡Visca la mort! Cremeu, mateu, emborratxeu-vos de sang: “qu’un sang impur abreuve vos sillons”- fragmento de la Marsellesa: ¡Que una sangre impura/inunde nuestros surcos!-. Sempre el mateix. La carnisseria. (pàg.544) 

Pel que fa als vençuts, els vençuts de tots els segles i de totes les causes, la seva mateixa derrota els redimeix; van sentir la set de glòria –és això i res més que això el que mou els homes a crucificar-se-, la set de coses grans, heroiques, absolutes; van escriure damunt la sorra i el vent dels segles ha esborrat de tot les seves paraules, la memòria dels homes sembla haver-los oblidats com si no haguessin existit mai, però “ tot pecat serà perdonat fora de la blasfèmia contra l’Esperit i tot home que es fa crucificar per una causa que creu justa ¿és que no proclama l’Esperit? Ningú no exposa la seva vida si no creu en alguna cosa per la qual val la pena de morir, i aquesta cosa ¿què pot ser sinó l’Esperit? (pàg.545-6)

(...) Sigui quina sigui la nostra misèria, ¡ la vida és immensa! Si és covard refusar la crucifixió quan Déu ens  hi crida, és criminal refusar la felicitat quan Déu ens vol feliços. En Soleras – personaje central que en sus diálogos deja caer buena parte de las reflexiones que aparecen en el texto- la refusava amb orgull; en fugia. S’obstinava a mirar fixament l’Obscè i el Macabre com si tinguessin fascinat; ell, que sabia millor que molts com Déu havia assumit tota la nostre vergonya, ¿no és això el cristianisme? (pàg.548)