Hantavirus, una dimensió global

 

Creuer holandès MV Hondius, Ushuaia (Argentina), Cap Verd, Canàries, Madrid, Singapur, EEUU. Aquests son alguns dels llocs on s'ha esta desenvolupant el brot de Hantavirus. Un vaixell on la mort de tres passatgers ha generat tota classe d'especulacions, especialment, en el cas de les Canàries, i el seu màxim mandatari què no volia que el vaixell toqués port, perquè prefereix fer-se el ploramiques perquè guanyar vots, sense atendre una necessitat d'urgència mèdica per unes persones aïllades dins del vaixell. L'OMS  ha dit que aquest hantavirus no és exactament el Covid-19, però ara mateix, és fa la recerca de tothom que ha estat amb les persones afectades. El problema és limitat, però caldrà fer seguiment de totes les persones que han estat infectades, desenvolupar la infermetat és necessita de 17 i 24 dies. La demagògia i les teories conspiratives  estan a les xarxes. Cal responsabilitat dels responsables polítics i també de la ciutadania.

 

Qui vol un 1-Maig?

 

La crida a la unitat s'ha resolt fent una pila de manifestacions per separat

Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*.

Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus.

Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Durant la Segona República el caràcter festiu va "desmotivar" la participació al carrer. Reivindicacions com "el dret d'autodeterminació de Catalunya, l'aplicació de la llei de contractes de conreu, la igualtat de drets per a la dona o la nacionalització dels bancs i el control obrer sobre les indústries". Amb plena guerra, les manifestacions son "substituïts per declaracions oficials i institucionals".

La desfeta de la República i l'ascens del règim de Franco, prohibeix les manifestacions obreres. El 1 de Maig es trasllada el 18 de juliol, "dia de l'Alzamiento Nacional". Des de l'exterior, "Pius XII (1955) declarar l'1 de maig Festivitat de Sant Josep Artesà". El règim aprofita aquesta data per fer propagada del règim, amb exhibicions cívic-esportives d'exaltació de Franco. L'obrer s'ha transformat en productor. El sindicat vertical del règims son expressió d'una manera d'entendre la relació entre productors-empresari on "desapareix" la lluita de classe per una relació "ideal" on tothom tenen els mateixos interessos. 

La mort del dictador (1975) va fer que les organitzacions "il·legals" van començar a fer-se notar amb manifestacions que s'acaba amb la repressió policial. El any 1976 Lluís Maria Xirinacs davant de la Model protesta reivindicant l'amnistia sent detingut.  Fins el 1978 no es va convertir en una "dia festiu a tot l'Estat."

En un món globalitzat, les esquerres estant orfes de referents ideològics. La divisió entre les diferents organitzacions sindicals, son un pàl·lid record de les lluites els anys 70-80 del segle passat. Avui, l'atomització de la lluita obrera, fa que les demandes siguin avui més necessàries que mai, però alhora, la seva efectivitat sigui molt minse, sobretot, perquè la governança mundial ha donat  les claus a l'economia financera-digital. De fet l'un de maig s'ha convertir en una litúrgia buida, malgrat els problemes de precarietat que pateix cada vegada més la ciutadania, que veu que no hi ha unitat d'acció per manifestar-se a Barcelona.

Ressenya: Mai, de Ken Follet

Una novel•la al seu estil, on la intriga, la versemblança dels fets, la descripció dels personatges: espies, terroristes, diplomàtics, caps d’estat, son analitzats per Follet amb un estil cinematogràfic. Un in crescendo de situacions cada vegada més conflictives on la política de la força sempre te aspirants i on el seny escasseja. 

La novel•la té diferents escenaris, propi d’un món globalitzat. Així, veiem el Txad, Washington, Pequín, Pyonyang, cadascun defensen interessos propis i aliens. El Txad, hi ha el terrorisme islamista. Els migrants què han d’anar de la mà de traficants de persones sense escrúpols, què et poden deixar a qualsevol lloc. L’episodi de Hufra , és potser un dels més intensos de la novel•la.

 Washington i Pequín, representen avui les potencies principal d’aquest món global. Els seus interessos podrien arribar a ser antagònics. La capacitat de Pequín de posicionar-ne a qualsevol país, sigui qui sigui el seu règim, li permet anar omplint forats que les democràcies occidentals,  li costa de fer. Malgrat que no te cap problema per ser interlocutor de dictadures, siguin teocràtiques o no. 

Un del problemes que es planteja en la novel•la es Corea del Nord. Un soci difícil, però que malgrat tot, el mantenen contra tota lògica. Qui mana a la Xina? Es evident que mana el exèrcit i el partit comunista. Però, el comunisme s’ha esfumat del segle XXI. La retòrica oficial es parla de comunisme, malgrat ser la fàbrica del capitalisme. Com és pot parla d’aquesta contradicció tan evident? Potser fan com els filòsofs averroistes, amb la seva teoria de la doble veritat: Hi ha una veritat absoluta: el comunisme de Mao, i hi ha una veritat per el poble: el capitalisme de consum. Aquest fet, és el que ha permès a la Xina, sobreviure al col•lapse de l’antiga Unió Soviètica (1989).

Per què mantenir una Corea del Nord? La resposta es històrica. Xina no vol que Corea del Sud absorbeixi Corea del Nord, com va fer Alemanya amb l’antiga RDA. Corea del Nord es un tap. El volen mantenir, malgrat totes les incomoditats que puguin tindrà. A la novel•la aquesta incomoditat arribarà al paroxisme.

Un final previsible, què permet reflexionar-hi sobre com és pot governar el món global amb les obsessions nacionals? El canvi climàtic, la revolució tecno-biològica, la guerra nuclear, la governança global*, aquest problemes son reals, a la novel•la, en Ken Follet, parla de guerra nuclear. Un dels problemes d’aquesta novel•la per passar-la a la gran pantalla és que el final s’hauria de canviar, a la gent no li agraden els finals apocalíptics.

El Covid-19, no oblida Àfrica

 

La noticia "L'Àfrica entra en la tercera onada amb només un 2,5% de vacunats", mostra una vegada més, com es la geopolítica en un món global. Mentre al primer món, es porta a terme la vacunació de la seva població, tot un continent, no arriben les vacunes. Això és un disbarat perquè precisament, vivim en un món global. Què sentit té, vacunar-nos al primer món, si el virus s'escampa per la resta del món? Com alguns deien emfàticament, el virus del Covid-19 i les seves variants, no coneixen fronteres, i poden tornar per la porta del darrera i deixar tota la feina feta en res.  La Comunitat internacional, pensa fer alguna cosa?