Cambó o la passió política (I)

 

Llegint la biografia de Francesc Cambó,* de Borja de Riquer, fins a la seva mort el 30 d’abril de 1947 els setanta anys i set mesos (pàg.631) et dona idea de les dificultats de ser català e influir en la política espanyola. Sembla que hi ha una impossibilitat “natural” que les catalans tinguin una veritable influencia. Cambó és un exemple paradigmàtic. Ministre en el govern d’Espanya, catalanista, gent d’ordre, i malgrat tot, sempre vist en recel. Mort a Buenos Aires, lluny d’Espanya i sobretot de Catalunya. Pragmàtic, va estar amb Franco i el seu cop d’Estat. Va ajudar els facciosos amb diners e influències, però això no l’exculpava de la seva catalanitat. Home de negocis –CHADE i CADE-, era ric i mecenes. La guerra civil la va viure fora de Catalunya, allunyat en lloc segur. Les seves simpaties per els colpistes és transforma en agres critiques a la Generalitat de Catalunya. Ell que volia compaginar Catalunya i Espanya va acabant sent injuriat tant a Catalunya com a Espanya i el règim franquista. 

Unes converses entre sords!

 

Les converses, diu el vicepresident estatunidenc, han de servir per "girar full i transformar" la relació dels Estats Units "amb el poble iranià". (Ara.cat, 22/6/26). 

Israel va empenya els EEUU a una intervenció militar a l'Iran. I l'Iran com a resposta va tancar l'estret d'Ormuz. Ara sap que l'estret d'Ormuz posa extremadament nerviós a Trump i els estats del golf pèrsic. Trump vol enllestir ràpidament aquest capítol amb unes converses tant fràgils i estratègiques què no serviran de res. L'afirmació de Vance sobre el poble iranià no és més que paraules buides. No sé si ell ho sap. Una de les característiques de la política nord-americana és que el vicepresident un un zero a l'esquerra. L'única utilitat és no deixar en el buit la transmissió de poder en cas que el president tingui que deixar la presidència per causa d'infermetat o mort. 

El "poble iranià" està sol en mans d'una teocràcia assassina i ferotge. Amb els atacs nord-americans e israelians, l'únic que han fet és reforçar la paranoia d'un règim en estat de guerra permanent. A la taula de "negociacions" -és difícil conversar quan l'altre amenaça amb "atacar amb molta força"- l'Iran té Ormuz per negociar. El problema és Israel. A Israel, Netanyahu  sap que faci el que faci no hi haurà repercussions per part de Trump. I aquest cap per lligar és avui un escull molt difícil de superar. 

Recomanacions musicals

 

Art i musica: Eero Järnefelt (1863-1937)

 

Eero Järnefelt

Moment còmic: Trump immortalitzant-se a ell mateix

 

La fotografia mostra l'interès veritablement còmic de Macron i la seva dona davant d’un amatent Marco Rubio. Sembla el moment on Moisés volgués firmar les taules de la Llei. El problema de tot plegat és que amb Trump qualsevol acord val menys que el paper en el que ha estat fet. Però la submissió dels subalterns d'Europa dona idea de la inexistència de lideratges. Segur que desprès de la firma –una de tantes- els subalterns li demanaran un autògraf per la posteritat. No arribo a entendre aquesta submissió tant humiliant d’un personatge psicopàtic amb deliris d’Emperador. Què tot el què toca ho espatlla i la resta acaba a la seva butxaca.

 

Vergonya de ser europeu!

 

El Sudan no està a l'agenda del G7!

 

"Una vintena de treballadors de Metges Sense Fronteres (MSF) van abusar sexualment d'almenys cinquanta-nou dones refugiades del Sudan. En la majoria dels casos, el personal humanitari les va forçar a mantenir relacions sense consentiment a canvi de menjar o feina. L'organització no governamental ha admès les acusacions i ha explicat en un comunicat aquest dilluns que ha acomiadat els 18 responsables —que a partir d'ara no podran treballar amb l'organització—, però reconeix que no ha pogut identificar alguns dels altres presumptes autors.

La guerra al Sudan ha provocat la crisi humanitària més gran del món: s'estima que més d'11 milions de persones estan desplaçades i 28 milions pateixen fam aguda. En aquest context, la violència sexual s'ha fet servir de forma massiva pels dos bàndols del conflicte, majoritàriament per combatents, però passa desapercebuda. En un informe publicat per la mateixa MSF aquest mes de març, asseguraven haver rebut notícia de més de 3.000 casos de violència sexual a la regió del Darfur. Una xifra que tan sols és "una fracció de la veritable magnitud del problema", en paraules de l'organització." 

Davant de noticies com aquestes, es fa difícil parlar, més enllà de perseguir els delinqüents que utilitzant l'escut d'una ONG és dediquen a violar dones desesperades en una situació inimaginable per a la resta. Sembla que la condició humana és capaç del millor, però malauradament, del pitjor, i ací troben en exemple.  A la reunió del G7 no parlaran del Sudan, ells estan per coses més serioses.