Llegint la biografia de Francesc Cambó,* de Borja de Riquer, fins a la seva mort el 30 d’abril de 1947 els setanta anys i set mesos (pàg.631) et dona idea de les dificultats de ser català e influir en la política espanyola. Sembla que hi ha una impossibilitat “natural” que les catalans tinguin una veritable influencia. Cambó és un exemple paradigmàtic. Ministre en el govern d’Espanya, catalanista, gent d’ordre, i malgrat tot, sempre vist en recel. Mort a Buenos Aires, lluny d’Espanya i sobretot de Catalunya. Pragmàtic, va estar amb Franco i el seu cop d’Estat. Va ajudar els facciosos amb diners e influències, però això no l’exculpava de la seva catalanitat. Home de negocis –CHADE i CADE-, era ric i mecenes. La guerra civil la va viure fora de Catalunya, allunyat en lloc segur. Les seves simpaties per els colpistes és transforma en agres critiques a la Generalitat de Catalunya. Ell que volia compaginar Catalunya i Espanya va acabant sent injuriat tant a Catalunya com a Espanya i el règim franquista.
