Cambó o la passió política (I)

 

Llegint la biografia de Francesc Cambó,* de Borja de Riquer, fins a la seva mort el 30 d’abril de 1947 els setanta anys i set mesos (pàg.631) et dona idea de les dificultats de ser català e influir en la política espanyola. Sembla que hi ha una impossibilitat “natural” que les catalans tinguin una veritable influencia. Cambó és un exemple paradigmàtic. Ministre en el govern d’Espanya, catalanista, gent d’ordre, i malgrat tot, sempre vist en recel. Mort a Buenos Aires, lluny d’Espanya i sobretot de Catalunya. Pragmàtic, va estar amb Franco i el seu cop d’Estat. Va ajudar els facciosos amb diners e influències, però això no l’exculpava de la seva catalanitat. Home de negocis –CHADE i CADE-, era ric i mecenes. La guerra civil la va viure fora de Catalunya, allunyat en lloc segur. Les seves simpaties per els colpistes és transforma en agres critiques a la Generalitat de Catalunya. Ell que volia compaginar Catalunya i Espanya va acabant sent injuriat tant a Catalunya com a Espanya i el règim franquista. 

El futur ja era el 1912!

 

Al llibre de Borja de Riquer, Francesc Cambó. L’últim retrat, edicions 62, Barcelona, 2022, puc llegir el següent: 

 [Conversa secreta entre Cambó i el rei Alfons XII a finals d’octubre de 1912 a la Casa de Campo de Madrid, per la qüestió de l’aprovació de la Mancomunitat de Catalunya]. Alfons XIII, desprès d’ecoltat els arguments de Cambó, li va plantejar una qüestió que el va deixar perplex: “Lo comprendo, lo comprendo perfectamente; pero para calmar los recelos que existen, ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación añadiera la provincia de Huesca. Así ya tendrían fuera el argumento del peligro de la unidad de España. ¿Qué le parece a usted?”. Segons Joan Garriga i Massó, que també havia intervingut en l’organització de la trobada, la resposta de Cambó a la sorprenent proposta del rei va ser tan espontània com impertinent; li va dir que allò era “una tonteria”. Aquesta resposta tan poc diplomàtica comportà la interrupció immediata d’Alfons XIII respecte a la qüestió de què parlaven, sens dubte va deteriorar la relació personal entre tots dos. El ressentiment no trigaria a fer-se evident”. (pàg. 160-1)