Ressenya: "El Alzamiento de Persépolis" de James S.A. Corey (i II)

 II

“La nave que atravesó primero tenía un aspecto extraño. Y no solo por la forma orgànica e insólita. La imagen en calor falso se afanaba por intentar encontrarle sentido a su silueta y daba la impresión de tratarse de un error gráfico o de algo sacado de una pesadilla. Bobbie intentó encontrar las uniones del enchapado, pero fue incapz. Su mente se esforzaba por verla como una nave, pero no dejaba de recordarle a una antigua criatura marina de las profundidades de la Tierra*.” (pág.140)

La veu del capità Santiago Singh abord del destructor laconia Tormenta Inminente, va dir: “-He venido para aceptar su rendición”. (pág.151).

Així que no venien en so de pau. Tant la Coalició Terra-Mart, L’ONU, com la Unió de Transports, l’Associació de Mons, volien oposar-se aquesta rendició. A partir d’ací, Laconia vol liderar els destins de tots els mons coneguts. 

Una bona part del llibre consisteix en els esforços heroics per defensar-se d’aquesta amenaça. El conqueridors no son extraterrestres, son humans. Medina es conquerida fàcilment per els laconians, un nou director vol impulsar l’enteniment entre els nous amos i els antics. El nou comandament de Medina és el capità Santiago Singh, que no té cap experiència en aquestes labors a mig camí entre diplomàcia i policia. Vol imposar un nou estil conciliador, però això no serà possible.

Els tripulants de la Roci, comencen a planejar una fugida. Tot està en contra. Una barreja d’estratègia i cops de mà violents, son la recepta per intentar fugir de Medina. La nau “Ull de la Tempesta” s’ha endinsa dins del sistema solar. Ha de lluitar contra tota la flota del sistema solar. Pot guanyar aquesta lluita aparentment desigual? Tant fatxendes son aquests laconians? 

La resposta es que si poden guanyar, perquè la seva tecnologia és d’un altre món. Quin sentit té lluitar sinó tens cap possibilitat de fer mal al enemic? Drummer, no té cap opció que rendir-se abans que tota la flota es converteixi en fum. Això dona una superioritat a Laconia i el seu emperador Winston Duarte.  Vol integrar les diferents organitzacions de la coalició Terra-Mart, dins del nou Imperi. 

Els sabotatges continuen a Medina, Singh està perdent el control i això a Laconia es paga molt car. Els tripulants de la Roci, aconsegueixen apoderar-se de la nau Tempesta Imminent. De la tripulació de la Roci, hi ha en Holden que ha sigut capturat per els laconians. Es enviat a Laconia, ell sap coses que ningú més en sap, i el que sap, és vital per els laconians. De Medina surten la Roci i la Tempesta Imminent. En termes globals, això és un contratemps petit en comparació en la rendició del sistema solar i la resta de mons. Duarte sap que això acaba de començar.

Ressenya: El fin de la muerte (I)

 III

El tercer volum de la trilogia, El fin de la muerte*, és un diari on és fa repàs del que ha passat en els anterior entregues i la seva finalització. Impossible fer un resum.  Per la seva importància dins l’obra hi ha tres contes que Yun Yianmig explica a Cheng Xin. 

El primer conte es diu: “El nuevo pintor del rey” (pág.384).

Hi havia una vegada un Regne sense Contes. Tothom era feliç. El rei tenia dos fills i una filla. El príncep Aigües Profundes i el príncep Sorra Gelada. La princesa era Gota de Rosada. Del primer príncep va marxar quan era molt petit a la illa de la Tomba. Tot semblava harmonia i felicitat, però el príncep Sorra Gelada covava un mal profund en el seu cor. El rei, va proclamar a la princesa Gota Rosada la successora del regne.  El rei volia immortalitzar la festa de la proclamació amb una pintura que representes l’acte. El príncep Sorra Gelada va voler que el pintor no fos el bell mestre Eteri, sinó un de més jove, anomenat Ull Agut de He’ershingenmosiken. Era molt jove, però la seva capacitat per pintar era excepcional. A qui pintava, desapareixia d’escena. I així, van desaparèixer el rei, la reina, els ministres. La princesa va marxar cap la illa on es trobava l’altre príncep. Ull Agut no havia vist mai al príncep i per això no va poder pintar-lo. El mestre Eteri va ajudar a la princesa a fugir juntament a la tia Folgada. Va utilitzar un paraigües que tenia que moure permanentment perquè així no pogués fer desaparèixer a la princesa. Ull Agut va pintar també a la princesa. Imaginaven Sorra Gelada i el pintor que també havia deixat d’existir. Fins ací el primer conte.

El segon conte es diu: “El mar de los Voraces” (pág.399). Comença al costat del mar. Al horitzó està la illa de la Tomba. On romandre el príncep Aigües Profundes. No pot tornar perquè al mar hi ha uns peixos que s’ho mengen tot. Tant la princesa Gota Rosada com el seu seguici, no saben que tenen que fer. La princesa està meravellada per veure el mar per primera vegada. El capità Vela blanca, veu com el aigua manil de la princesa per culpa de la marea comença a surar el mar. Amb el sabó que hi havia resulta que els peixos voraços es queden tranquils, relaxats. I això li dona una idea al capità per posar el seu pla en marxa. Agafen un petit vaixell i posant davant la pastilla de sabó de la princesa dins del aigua. Aquesta genera molta escuma que fa que els peixos es tornin menys agressius i perillosos. Amb aquest mètode arriben a la illa. El príncep des de la llunyania és veia un gegant, però a mesura que s’acosten a la illa, la seva alçada es torna normal. Els germans per fi es troben. Gota Rosada li explica al seu germà el que ha passat a palau. Tots plegat agafen dos vaixell i s’han van cap a el Regne sense Contes. 

El tercer conte és diu “El Príncep Aigües Profundes”. Al arribar-hi hi ha un petit exèrcit que vol apressar a la princesa per ordre del nou rei, Sorra Gelada. Tota la comitiva marxa cap a Palau. El nou rei, li ha dit a Ull Agut que pintés el seu retrat, però Ull Agut li ha dit al rei que no ha pogut fer-ho perquè no s’ha ajusta a les lleis de la perspectiva. El rei què es molt bo amb l’espasa lluiten, però el príncep Aigües Profundes encara és més bo i li a travessa el cor. Tant el capità com la princesa, marxen del regne. Hi havia gent que explicaven histories de què farien la princesa com el capità.

Ressenya: El bosque oscuro (I)

 

II

La segona part de la trilogia:  [El bosc fosc] El bosque oscuro, dona idea del que podem fer per defensar-nos. El títol conté la metàfora clau d’aquesta trilogia.  Una de les fonts de coneixement humà, és l’analogia. Si al bosc hi ha caçadors i preses, llavors, cal ser el primer a aconseguir el major botí. El problema és que hi hagi masses caçadors, perquè la lluita per la supervivència farà que és transformin en enèmics. I caldrà destruir-los. Poden lluitar junts durant un cert temps, perquè estratègicament, és bo per els nostres interessos.  Però arribarà un moment que tornarem a ser enemics. Si disposo d’una avantatge tècnica finalment, podré prevaldre en la competència. 

Si això succeeix al llarg de la història de la humanitat, perquè no valdria en un context galàctic? La segona part del llibre explica les diferents estratègies per la supervivència que han creant els humans davant de l’arribada dels Trisolarians.

Així, van apareixent “Los vallados”, dins de l’Era Crítica, quant la flota de Trisolaris està a 4,12 anys llum. Sobre la Terra hi ha uns artefactes anomenats sofons que son com ulls que tot ho miren i escolten el que fan els humans. La estratègia de los “Vallados” consisteix que ells puguin pensar alguna estratègia per derrotar els trisolarians. Hi ha un “vallado” que serà fonamental en tota aquesta història, és diu Luo Ji.

Luo Ji vol saber fins a quin punt Trisolaris és una autèntica amenaça. Envia les coordenades de 244J2E1, un estel a setze anys llum del sol. “Es una estrella con tres planetas, dos de ellos de tipo Júpiter y uno terrestre” (pág.264)

Trisolaris, i el seu governant suprem, vol destruir el vallado Luo Ji (pág.266). Per Luo Ji, ha utilitzat una maledicció, contra l’estel 244J2E1. Si Trisolaris vol fer alguna cosa, farà falta molt de temps per saber si la maledicció s’ha acomplert.  Luo Ji, hiberna, vol despertar-se per veure els efectes de la seva maledicció. L’era de la Crisi, va generar diferents estratègies, una va ser el projecta Vallado, l’altre el Projecte Estels. Ací, apareix un altre dels protagonistes d’aquesta trilogia, Yun Tianming. Va ser un dels primers humans a comprar-se un estel, anomenada DX3906 i està a 286,5 anys llum. Abans de deixar la Terra, Yun Tianming, va regalar l’estel a  Chen Xin, un altre dels protagonistes de la saga. El Projecte Escala, volia fer què una sonda anés al 1% de la velocitat de la llum, i portés a un humà per trobar-se amb els Trisolarians, el protagonista del encontre serà Yun Tainming. 

Davant de la perspectiva d’un encontre en el futur amb extraterrestres, la recerca tecnològica és va incremental exponencialment. Dues noves tècniques de transmissions per enviar senyals al espai es van desenvolupar: la de neutrins i les ones gravitatòries. Aquestes jugarien un paper fonamental en el futur.

“-Indicar la posición de una estrella para otro observador en el universo está lejos de ser tan fácil como la gente se imagina. La analogía es la siguiente: sobrevuelas el desierto del Sáhara en avión y en el suelo uno de los granos de arena grita: “¡Aquí estoy!” Oyes el grito, pero ¿desde el avión puedes establecer la posición de ese grano de arena? En la Vía Láctea hay doscientos mil millones de estrellas. A todos los efectos se trata de un desierto de estrellas.” (pág.262) [vol II]

Ressenya: "El problema de los tres cuerpos" (I)

 

He acabat la trilogia de Cixin Liu, Tres Cuerpos: “El problema de los tres cuerpos”, “El bosque oscuro” y “El final de la muerte”. Sóc lector de SF des de fa molts anys. He llegit els clàssics. Però la lectura d’aquesta trilogia escapa a qualsevol referent de la ciència ficció. Impossible fer un resum, perquè la exhibició de teories reals e imaginaries son inassequibles per mi. 

La TV ha fet una sèrie corresponent al primer llibre: "El problema de los tres cuerpos". La novel•la de Liu i la sèrie no son precisament exactes. Perquè la novel•la dona context a la història que explica. Resumint moltíssim, des de una remota estació de seguiment xinesa, una de les protagonistes de la primera novel•la, llança un missatge cap a les estrelles, mitjançant el sol com repetidor gegantí de les senyals de ràdio. Hi ha algú al univers? La novel•la dona resposta, però sobretot, explora l’impacta que produeix a la nostre societat i a nosaltres mateixos. No estem sols! Hi ha una civilització, Trisolaris, han escoltat el missatge hi ha enviat aquesta resposta:

“¡No contestéis!

¡No contestéis!

¡No contestéis! 

Este mundo ha recibido vuestro mensaje.

Se dirige a vosotros un pacifista que lo habita. Para vuestra civilización, es una suerte que yo haya sido el primero en leer vuestro mensaje. Os lo advierto:

¡No contestéis!

¡No contestéis!

No contestéis!

Sóis una entre diez millones de estrellas que hay en la misma dirección. Siempre que no respondáis, este mundo seguirá  siendo incapaz de determinar vuestra ubicación. Si lo hacéis, estaréis revelando vuestras coordenadas ¡y vuestro mundo será invadido!

¡No contestéis!

¡No contestéis!

¡No contestéis!” (pág.284)

I malgrat l’advertència, la protagonista Ye Wenjie,  pren el botó  de recepció del missatge!

“ Venid!

Yo os ayudaré a conquistar este mundo.

Nuestra civilización ya no es capaz de resolver sus problemas por si misma. Necesitamos la intervención de vuestra fuerza.” (pág.288)

Trisolaris posa en marxa les seves naus en direcció a la Terra. Tenen un llarg camí per recórrer. A prop de 450 anys terrestres. Cal amoïnar-se? Què fem i com preparar-se pel contacte amb una altre civilització molt més avançada que la nostre? Porten intencions hostils? 

A la terra, hi ha gent que ha vist una representació del món trisolà. Un món amb tres sols que genera  catàstrofes cícliques, que fan que l’opció de buscar un altre món sigui no una opció, sinó una necessitat vital. Pel que sembla la Terra és una opció molt vàlida.

Com un moviment religiós, el Moviment Terrícola-trisolarià, havia sigut el intermediari entre Trisolaris i la Terra. Ara, al Centre de Comandància de Batalla, rebia un missatge directe de Trisolaris:

“¡No sois más que insectos!” (pág.402)

Trisolaris farà miracles, la seva tecnologia els permet fer-ho. Si volen adeptes, res millor que contemplar els cels, miracles que desafien qualsevol explicació científica, o millor dit, desacredita la ciència i enforteix la fe amb la màgia. Què passa quan una civilització en menys tecnologia s’enfronta amb un altre tecnològicament molt superior? Per analogia, amb el nostre passat, la resposta sempre és la mateixa: destrucció de l’altre civilització en nom de la civilització (superior).

Ressenya: Lovelock (I)

"El Arca, un gigantesco hábitat espacial, se prepara para abandonar el sistema solar e iniciar su viaje de exploración y colonización. A bordo se instala una selección de los mejores especialistas de la humanidad, alojados en poblados situados en un entorno artificial que anticipa las condiciones que los colonos encontrarán en su nuevo mundo y les permite desarrollar las habilidades específicas que necesitarán para prosperar.Además de los colonos y sus familias, en el Arca viajan los testigos: animales genéticamente modificados, dotados de inteligencia y mejoras cibernéticas, que observan las actividades de sus amos, científicos insignes y otras personalidades, grabando sus vidas para la posteridad.Ésta es la historia de Lovelock, un mono capuchino, testigo de la gaióloga jefe de la expedición. De cómo pasó de la adoración por su ama al escepticismo. De cómo tomó consciencia de su estatus de esclavo... y planeó su rebelión.Orson Scott Card (autor de El juego de Ender) y Kathryn H. Kidd recrean minuciosamente los detalles de una expedición de colonización interestelar plausible y contra ese trasfondo narran la emocionante aventura de un ser a la vez menos y más que humano en busca de su lugar en el universo.*"

Aquesta és la presentació del llibre. Miquel Barceló -l'altre Miquel, malauradament mort fa poc temps (2021) fa la presentació del llibre. Una presentació que reivindica la figura de la coautora del llibre.  Un llibre  atípic. El narrador principal no és un esser humà. És un caputxí modificat genèticament i que s’utilitza per documentar la vida d’una persona. El seu nom és Lovelock. El seu nom no és al atzar, perquè porta el nom de científic que va proposar la hipòtesi de Gaia. El problema principal què es planteja és com prendre consciencia de l’altre què no és humà?  Som conscients els humans què les nostres mascotes –he dit mascotes?- no son joguines!, què son essers vius? Ja posats, tenen ànima o esprit? Aquest llibre va d’això. I a més, te la virtut d’explorar amb humor i ironia les relacions humanes en tota les seves arestes tragicòmiques de la condició humana.

In Memòriam: Miquel Barceló García

 

Miquel Barceló García

(1948-2021)

Aquest novembre (23) ens va deixar Miquel Barceló García, impulsor de la col·lecció Nova de Ciència Ficció de la Editorial B, S. A (Barcelona). El seu impuls va portar a Espanya una plèiade de escriptors i escriptores d'aquest gènere, considerat durant massa temps, menor i amb uns lectors considerats frikis (estranys, estrafolaris). Veien el catàleg de la col·lecció hi apareixen el bo i millor d'un gènere estimulant i sorprenent per les seves visions d'un futur que no sempre son massa engrescadors. La seva feina amb aquest àmbit literari i les seves Presentacions dels llibres explicant tant el seu contingut -sense fer d'espòiler- com el context del autor i la seva obra son fonamentals per conèixer la evolució de la ciència ficció.  El trobarem a faltar, i un desig, que la col·lecció no desaparegui, perquè estic segur que la seva feina te continuadors.