Estic llegint el llibre de Joël Dicker, La catastròfica visita al zoo*. Cal dir que la novel•la “per totes les edats”. Una novel•la cinematogràfica, segur que Disney tindrà els drets per fer-ne una sèrie televisiva.
Una historia on una nena, la Josephine, explica com va anar la catastròfica visita al zoo. Però, de moment, el que explica és que aquesta catastròfica visita va anar acompanyada de l’altres situacions també catastròfiques.
Dicker juga amb molts del tòpics de l’actual societat de consum. Uns nens d’educació especial son els protagonistes. La inundació de la seva escola fa que tinguin que anar a l’escola normal, transformant-se miraculosament, en inclusiva. Un nens que veuen amb els seus ulls el món especialment, els adults que els envolten. Hi ha la sospita cada vegada més ferma que la inundació no va ser una causalitat, sinó un acte de sabotatge. Ells ho están investigant. Els assessora l’avia d’en Giovanni. L’avia és experta en sèries de policia així que dona consells per anant esbrinant la veritat.
A l’escola normal hi ha un Director que pel que sembla és un maldestre en tot el que fa, perquè res surt com voldria. Tant a la reunió d l’auditori, com la seva idea de fer de la democracia un fil temàtic per una festa inclusiva, o la classe d’educació física, on tot surt malament, o la classe de seguretat viària on el policia surt malparat fins anar a l’hospital. Hi ha una convocatòria per reunir els pares. En aquest capítol, hi ha un exemple, de com una “minoria cridanera” s’imposa a una “majoria silenciosa”, generant un dels problemes en les societats democràtiques.
La investigació va fent via. La causalitat ha volgut que Balthazar, un nen “normal” ha donat pistes, l’àvia d’en Giovanni, diu d’ell un “confident”. Balthazar dona pistes perquè en Thomas, un altre company de l’escola especial, va repartint cleques. El seu pare és karateca.
Les pistes porten fins a un centre comercial o hi ha una botigua per animals. En aquell indret els nen van trobar-hi una sorpresa monumental: el Pare Noel. Tal com sona! Els nens necessitaven explicar-li que en Thomas era un bon nano i mereixia un regal. El seu pare havia trucat al Pare Noel per dir-li que no li portes cap regal. Aquest Pare Noel era un impostor, però tenia bon cor, va explicar que feia feines com aquesta al centre comercial. També era dramaturg. El mateix va aclarar què és: “un que escriu obres de teatre*”.
Els nens van pensar que seria ideal que a l’obra de l’escola poguessin representar l’obra del Pare Noel dramaturg. El cas és que a tothom li va semblar be. Però a l’hora de la veritat, l’obra no va poder ser representada perquè un grup de pares si van oposar fermament perquè en ella hi havia una paraulota!
El Director que no volia problemes va decidir que el millor que és podía fer era que cada classe fes el que volgués. Un dels esdeveniments social de la ciutat era una festa del pares d’en Giovanni, deien a la festa “Christmas Party”, allà tothom volia anar, també els pares de la nostre heroïna, la Josephine. Mentre els pares quedaven atrapats en les converses entre adults, ells, els nens i la nena, anaven amb l’àvia a esbrinar alguna cosa de la senyora dolenta de la tenda del centre comercial. La van seguir amb el cotxe amb xofer de l’àvia d’en Giovanni. Ara sabien on vivia. Calia tenir paciència per desemmascarar-la.
A l’escola els pares més abrandats van imposar el seu tarannà antidemocràtic, perquè una minoria s’imposava a la resta que sembla que ja els anava be. Tot per una paraulota que no s’acabava d’explicar quina era. El nens van pressionar al Director, fins que finalment, va acabant dient-la: parts genitals! La senyoreta Jennings va explicar que a la representació ningú deia aquella paraula!
La representació teatral va ser un altre representació catastròfica!. Els grups de nens especial, van fer una representació on la paraula “parts genitals”, no es va dir, però si mostrar. Tothom al teatre va quedar mut.
L’àvia d’en Giovanni va pensar que la manera d’esbrinar qui havia estat el responsable del desastre de l’escola especial, era un cara a cara amb la senyora dolenta. Hi la senyora dolenta, va explicar una historia tendra d’amor d’una mare per el fill.
I desprès, ve el capítol que porta el nom del llibre, La catastròfica visita al zoo. En aquesta visita tot és equívoc. Res és el que sembla. I per això ho deixo perquè cal llegir-lo. Ací, el Director tindrà un paper estel•lar.
Al final del llibre, hi ha una reflexió de Joël Dicker, sobre la lectura, els lectors i com la literatura pot ensenyar-nos alguna cosa sobre nosaltres i els que ens envolten. Així confessa: “La catastròfica visita al zoo, que acabeu de llegir, és el meu modest i humil intent d’escriure un llibre que pugui ser compartit per tots els lectors, tant és qui siguin i on siguin, mentre tinguin entre set i cent vint anys. (…)
Un llibre que tant de bo pugui fer venir ganes de llegir i de fer llegir a tothom. I que ens permet retrobar-nos. Retrobar-nos de debò.” (pàg.216-7)
PD: Aquest llibre és molt diferent els altres registres de Joël Dicker.
