Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joël Dicker. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joël Dicker. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 d’agost del 2025

Ressenya: La catastròfica visita al zoo

 



Estic llegint el llibre de Joël Dicker, La catastròfica visita al zoo*. Cal dir que la novel•la “per totes les edats”. Una novel•la cinematogràfica, segur que Disney tindrà els drets per fer-ne una sèrie televisiva. 

Una historia on una nena, la Josephine, explica com va anar la catastròfica visita al zoo. Però, de moment, el que explica és que aquesta catastròfica visita va anar acompanyada de l’altres situacions també catastròfiques. 

Dicker juga amb molts del tòpics de l’actual societat de consum. Uns nens d’educació especial son els protagonistes. La inundació de la seva escola fa que tinguin que anar a l’escola normal, transformant-se miraculosament, en inclusiva. Un nens que veuen amb els seus ulls el món especialment, els adults que els envolten. Hi ha la sospita cada vegada més ferma que la inundació no va ser una causalitat, sinó un acte de sabotatge. Ells ho están investigant. Els assessora l’avia d’en Giovanni. L’avia és experta en sèries de policia així que dona consells per anant esbrinant la veritat.

A l’escola normal hi ha un Director que pel que sembla és un maldestre en tot el que fa, perquè res surt com voldria. Tant a la reunió d l’auditori, com la seva idea de fer de la democracia un fil temàtic per una festa inclusiva, o la classe d’educació física, on tot surt malament, o la classe de seguretat viària on el policia surt malparat fins anar a l’hospital. Hi ha una convocatòria per reunir els pares. En aquest capítol, hi ha un exemple, de com una “minoria cridanera” s’imposa a una “majoria silenciosa”, generant un dels problemes en les societats democràtiques. 

La investigació va fent via. La causalitat ha volgut que Balthazar, un nen “normal” ha donat pistes, l’àvia d’en Giovanni, diu d’ell  un “confident”. Balthazar dona pistes perquè en Thomas, un altre company de l’escola especial, va repartint cleques. El seu pare és karateca. 


Les pistes porten fins a un centre comercial o hi ha una botigua per animals. En aquell indret els nen van trobar-hi una sorpresa monumental: el Pare Noel. Tal com sona! Els nens necessitaven explicar-li que en Thomas era un bon nano i mereixia un regal. El seu pare havia trucat al Pare Noel per dir-li que no li portes cap regal. Aquest Pare Noel era un impostor, però tenia bon cor, va explicar que feia feines com aquesta al centre comercial. També era dramaturg. El mateix va aclarar què és: “un que escriu obres de teatre*”.

Els nens van pensar que seria ideal que a l’obra de l’escola poguessin representar l’obra del Pare Noel dramaturg.  El cas és que a tothom li va semblar be. Però a l’hora de la veritat, l’obra no va poder ser representada perquè un grup de pares si van oposar fermament perquè en ella hi havia una paraulota!

El Director que no volia problemes va decidir que el millor que és podía fer era que cada classe fes el que volgués. Un dels esdeveniments social de la ciutat era una festa del pares d’en Giovanni, deien a la festa “Christmas Party”, allà tothom volia anar, també els pares de la nostre heroïna, la Josephine. Mentre els pares quedaven atrapats en les converses entre adults, ells, els nens i la nena, anaven amb l’àvia a esbrinar alguna cosa de la senyora dolenta de la tenda del centre comercial.  La van seguir amb el cotxe amb xofer de l’àvia d’en Giovanni. Ara sabien on vivia. Calia tenir paciència per desemmascarar-la.

A l’escola els pares més abrandats van imposar el seu tarannà antidemocràtic, perquè una minoria s’imposava a la resta que sembla que ja els anava be. Tot per una paraulota que no s’acabava d’explicar quina era. El nens van pressionar al Director, fins que finalment, va acabant dient-la: parts genitals! La senyoreta Jennings va explicar que a la representació ningú deia aquella paraula! 

La representació teatral va ser un altre representació catastròfica!. Els grups de nens especial, van fer una representació on la paraula “parts genitals”, no es va dir, però si mostrar. Tothom al teatre va quedar mut.

L’àvia d’en Giovanni va pensar que la manera d’esbrinar qui havia estat el responsable del desastre de l’escola especial, era un cara a cara amb la senyora dolenta. Hi la senyora dolenta, va explicar una historia tendra d’amor d’una mare per el fill.

I desprès, ve el capítol que porta el nom del llibre, La catastròfica visita al zoo. En aquesta visita tot és equívoc. Res és el que sembla. I per això ho deixo perquè cal llegir-lo. Ací, el Director tindrà un paper estel•lar. 

Al final del llibre, hi ha una reflexió de Joël Dicker, sobre la lectura, els lectors i com la literatura pot ensenyar-nos alguna cosa sobre nosaltres i els que ens envolten. Així confessa: “La catastròfica visita al zoo, que acabeu de llegir, és el meu modest i humil intent d’escriure un llibre que pugui ser compartit per tots els lectors, tant és qui siguin i on siguin, mentre tinguin entre set i cent vint anys. (…) 

Un llibre que tant de bo pugui fer venir ganes de llegir i de fer llegir a tothom. I que ens permet retrobar-nos. Retrobar-nos de debò.” (pàg.216-7)


PD: Aquest llibre és molt diferent els altres registres de Joël Dicker.


dimecres, 10 de maig del 2023

Ressenya: El cas Alaska Sanders (i III)

 


III

Com ja vaig dir, no vull fer d'espòiler, i per això no explicaré qui va matar a l'Alaska Sander. Però si puc donar els noms de tots els sospitosos que van desfilant per la novel·la:

Harry Quebert, Dustin Pergal, Ernie Pinkas,Marcus Golman, Perry Gahalowood, Nicholas Kazinski, Eric Donovan, Cinzia Lockart, Lauren Donovan, Patricia Widsmith, Lewis Jacob, Goldie Hawk,  Robbie i Donna Sanders, George i Sally Carrie, Brooke Rizzo, Andrea Brown, Stephanie Lahan, Michelle Spitzer, Eleanor Lowell, Ricky Positano i Samantha Fraser, Maria Lowell, Benjamin Bradburd. 

Com l'experiència és un grau, en Perry Gahalowood va plantejar la següent hipòtesi de treball:

"(...) en Walter no va maquinar res. En Walter no va matar ningú. En Walter no sols va confessar un crim que no havia comès, sinó que, per acabar-ho d'adobar, hi va involucrar el seu amic d'infància. D'això en dic una venjança. D'aquí ve la meva pregunta inicial, Eric: què va passar entre vostè i en Walter perquè ell estigués ressentit?" (pàg.300)

La reconstrucció del cas, va portar a obrir-n'ha totes les ferides del passat. L'Alaska va fer de catalitzadora per fer bullir passions i deutes que semblaven oblidats. Però si volien esbrinar que li va passar a l'Alaska tenien que trinxar el passat de tothom. Per què, qui podria resistir un examen a fons de nosaltres?

Del llistat de noms, hi ha el nostre assassí, que com passa sovint, no volia fer mal, i per esborrar el mal que ha fet, encarà ho embolica més.

Un llibre entretingut, allò que diríem un best seller. No hi ha una fórmula del èxit, però aquest llibre ja és copia del primer, i això vol dir que segones parts son sempre problemàtiques, no en vull ni imaginar una tercera entrega amb el títol "El Cas Gaby Robinson".


dimarts, 9 de maig del 2023

Ressenya: El cas Alaska Sanders (II)

 


En Kazinski va explicar-ho en tot luxe de detall. El resultat de tot plegar va ser la mort d’en Vance i Walter Carrey. Cal escoltar amb atenció el relats dels fets:

"-En Walter Carrey estava emmanillat a la sala, tot sol -va explicar en Kazinsky-. En Vance i jo l'observàvem des de la sala del costat, darrera del mirall unidireccional. (...) En Vance hi ha entrat amb un got d'aigua i li treu les manilles. Just en aquell moment li he vist la culata de l'arma de serveu sota l'americana. S'havia descuidat de deixar-la  fora abans d'entrar. (...). Llavors en Carrey ha començat a parlar. Va dir: "Me la vaig carregar jo, aquella puta". En Vance ha reaccionat amb molta calma: el tenia a punt de caramel per a una confessió voluntària. (...) Li ha preguntat si podia enregistrar la conversa i en Carrey li ha dit que sí. (...) "la vaig matar. Vaig matar l'Alaska". Llavors ha callat un moment i ha afegit: "La vam matar. No estava sol. L'Eric Donovan era amb mi". (...) I llavors, de cop i volta, en Carrey se li ha llançat al damunt i li ha pres la pistola. Ha anat tot tan ràpid que no he tingut temps de fer res. (...) Quan m'he ornat a posar dret he vist que en Walter havia aconseguit desempallegar-se d'en Vance i, abans que jo tingués temps de reaccionar, li ha engegat un tret al cap. He fotut un crit i l'he apuntat amb la intenció d'abatre'l, però de seguida s'ha posat la pistola d'en Vance a la templa i ha premut el gatell. Llavors s'ha fet un silenci sepulcral." (pàg.156-159)

En Perry Gahalowood no s'ho va perdonar mai no haver estat amb el seu company. En Eric Donovan va ser comdenant, malgrat que ell jurava i jurava que no havia matat l'Alaska.  Però al 2010, una nota anònima posava "CARREY I DONOVAN SON INNOCENTS" (pàg.165), l'havia rebuda la Helen la dona d'en Perry. La carta no era per ella, era per en Perry Gahalowood, però, l'efecte havia provocat una allau de sentiments enterrat en el passat. Marcus Golman i Perry Gahalowood, tornaven a trobar-se i tenien un repta enorme, si volien treure aigua clara d'aquell anònim.

Era possible reobrir el cas? Tornar obrir ferides a la petita comunitat de Mount Pleasant. No era potser, una broma de mal gust, tot plegat? Hi havia en Eric Donovan a la presó des de feia onze anys, sempre havia mantingut la seva innocència, malgrat la confessió d'en Carrey, el seu millor amic! 

La nota anònima era d'en Kazinsky, l'únic supervivent d'aquells fets, era ell qui va enviar la nota, però perquè ara? Què volia dir tot plegat? Què havia mentit, o s'havia inventat el que havia explicat de com havien anat les coses aquell dia fatídic al departament de la policia estatal? En Kazinski, estava en cadira de rodes, desprès de tenir un accident, on va a ser atropellat i el vehicle no va parar. En  Perry Gahalowood, havia perdut a la seva dona, la Helen, al 2008. Ella havia a anat a la casa d'en Kazinski.




dilluns, 8 de maig del 2023

Ressenya: El cas Alaska Sanders (I)

 Ressenya: 

Joël Dicker, El cas Alaska Sanders, Trad. Josep Alemany i Imma Falcó. La Campana. Barcelona, 2022.




Dicker sembla que té un patró d’èxit assegurat.  Ja ho va fer amb el anterior llibre seu, La veritat sobre  el cas Harry Quebert. Segueix la mateixa estructura de llibre anterior. Un crim oblidat i mal resolt, un eix temporal que va saltant com si fos el dial d’una ràdio buscant l’emissora adient, i sobretot, molts personatges, tots ells, poden convertir-se en sospitosos. Hi ha dos personatges centrals, l’escriptor Marcus Golman, i en Perry Gahalowood. I un personatge que va adquirint personalitat pròpia a mesura que la novel•la avança. No puc fer d’espòiler així que no podré explicar-ho tot. 

El fets son que el 3 d’abril de 1999 a la petita localitat de Mount Pleasant al estat de Nou Hampshire, al costat d’un llac troben a una noia morta. Els investigadors, els sergents Perry Gahalowood i Matt Vance,  tindran que esbrinar què ha passat. Al seu pantaló hi havia una nota que deia: SÉ EL QUE VAS FER. Tot plegat no sembla cap suïcidi i si un assassinat.

“En Gahalowood va començar el seu informe.

-La víctima és una jove de vint-i-dos anys que es deia Alaska Sanders. Era originària de Salem, Massachussetts. Ha mort aquesta nit passada d’un cop a la part posterior del crani” (pàg.46)

La investigació avança, començant detenint en Walter Carrey que havia sortit amb l’Alaska Sanders.  Ell, no pot entendre que poguí ser sospitós de rés, perquè estimava a l’Alaska. Però, com diu un dels personatges: "Els pobles bonics sovint estan habitats per gent molt tancada de mires. Hi ha un moment que has de saber marxar” (pàg.92). Sembla que en Walter Carrey, no era dels que volguessin marxar. A més la seva antiga amiga, la Deborah Miles, va dir els policies que en Walter podia tenir molt de geni i perdre els estreps. 

Dins de la investigació, va apareixia un altra nom, en Eric Donovan, que coneixia a l’Alaska quant vivia a Salem.  Van prendre mostres d’ADN en l’Eric Donovan, i ell, va estar d’acord.

El cas, es que la policia acaba per detenir en Walter Carrey. Diferents pistes sempre acabaven amb el mateix nom, Walter Carrey, el seu cotxe, un Ford Taurus negre. Al bosc, al costat del llac, hi van trobar una caravana amb un jersei tacat de sang de la noia. Hi havia ADN d’en Walter Carrey. També l’Eric començava a ser un sospitós habitual. El seu cotxe va ser vist per la carretera que porta al bosc i al llac. Walter Carrey, va calar foc a la planta on vivia sota a dels seus pares. 

En Gahalowood, en Vance i en Kazinski que havien anat a detenir en Walter van poder observar el desastre que havia provocat el incendi. Per acabar-ho d’adobar a les parets hi havia escrit PUTA INFIDEL. En Walter Carrey, es va entregar a la policia de Wolfeboro. El van portar a les dependències del quarter general de la policia. La policia ho tenia molt clar qui havia matat a l’Alaska. 

En Vance va demanar en Gahalowood que marxes de la sala de interrogatoris. A la sala va passar el que no podia passar de cap de les maneres. En Kazinski va explicar-ho en tot luxe de detall. El resultat de tot plegar va ser la mort d’en Vance i Walter Carrey. A més aquest últim, en el vídeo de la confessió va incriminar en l’Eric Donovan. Fi de la història. Cas resolt!