Ressenya: "El Alzamiento de Persépolis"de James S.A. Corey (I)

 He llegit la sèptima entrega de la saga de James S.A. Corey*, El alzamiento de Persépolis. Trad. David Tejera Expósito. Nova. Penguin Random House. Barcelona, 2024.

Els llibres de Corey han servit per fer-n'hi una sèrie The Expanse**. Aquesta sèptima entrega segueix el fil del últim capítol de la sèrie. 

Un llibre entretingut, amb molta acció, girs inesperats, i sobretot, l’aparició de un nou actor estel·lar, l’imperi Laconia. Resumir no sempre és fàcil, perquè no pots fer d'espòiler. La idea es llegir el llibre (en aquest cas, els llibres).

A la contraportada del llibre hi ha una bona pinzellada de la història.  Ací va una pinzellada més d’aquesta història:

El sistema solar ha trobat una porta a altres mons. Hi ha una estació per vigilar les entrades i sortides a aquests nous mons que va sent colonitzats per els humans. Els antic herois de la nau marciana Rocinante, han atracat a l’estació de Medina. La cap de l’estació és la Drummer, coneguda dels tripulants de la nau Rocinante, amb el seu capità i heroi de mil batalles, en James Holden. Però Holden vol deixar aquesta vida de holandès errant. Deixa la nau a la nova capitana,  la seva amiga Bobbie Draper, antiga soldat del exèrcit marcià. La tripulació de la Rocinante, és plena de personatges amb una idiosincràsia particular. Al llarg de la novel•la és van perfilen les seves filies i fòbies.  

Com diu el tòpic, en els capítols anteriors, la Terra va està exposada a una amenaça letal i vital per tothom, una protomolècula capaç de destruir la vida. La Roci, va ser l’encarregada de destruir l’última mostra del virus. Però no ho van fer. 

L’expansió a nous mons, planteja múltiples problemes. Les lluites per el control del tràfic a altres mons és clau per controlar i supervisar el que es fa més enllà del sistema solar. Hi ha un precari equilibri de forçes, entre cinturians –gent que ha viscut sempre fora de l'influencia de la Terra i Mart. Tot aquests equilibris, esclaten quan senten una transmissió a l’estació Medina que diu això:

“-Ciudadanos de la coalición humana, soy el almirante Trejo de la armada laconia. Vamos abrir nuestra puerta. Detro de ciento veinta horas, cruzaremos a la zona lenta en dirección a la estación Medina con personal y apoyo suficientes para que Laconia asuma el papel que le corresponde de ahora en adelante. Tenemos la esperanza de que nuestro recibimiento sea amistoso. Repetición del mensaje. (pág. 126-7)”.

El missatge era prou ambigú per saber si venien en so de pau o era una amenaça. Caldria estar preparats. Laconia era una colònia en el que s’havien refugiat una escissió de Mart amb la guerra contra la Terra. El seu cap era un vell conegut, Winston Duarte. Pel que sembla, s’ha tornat el home fort de Laconia. I Laconia tenia en el seu poder la protomolècula. Hi havia trobat tecnologia alienígena. El seu sistema polític havia esdevingut una dictadura militar. No hi havia cap límit moral per explorar totes les possibilitats de la protomolècula, a través del desafectes al règim. 

Ressenya: El bosque oscuro (III)

 

Hi ha una conversa fonamental per entendre el bosc focs: Cal imaginar-se la Terra i Trisolaris, per exemple. Si aboquen dos conceptes com benevolència i malicia, que vol dir exactament això? Aquests conceptes no poden ser tractes com conceptes científics. Per nosaltres benevolència vol dir no ser el primer en atacar i eradicar altres civilitzacions. Malicia, és lo contrari* (pág.541). Podem comunicar-nos, però això te un preu, existeixo. Pots donar les teves coordenades, pots indicar la teva presència de forma difusa. Com saber que els altres son benèvols o maliciosos? És una aposta molt arriscada. A nivell galàctic, el problema és fa més difícil, ací apareix el concepte de cadenes de sospites (pág.542). La petita proba de la batalla de l’Obscuritat dona fe de les dificultats per saber dins de la pròpia espècie aquesta cadena de sospites. Hi ha un altre factor a tenir en compte: l’explosió tecnològica* (pág.543). Aquest factor pot desequilibrar la idea de benevolència o malicia. Si gràcies aquesta  explosió tecnològica, soc capaç de ser més fort que l’altre, quina mena de comportament tindre? I al inrevés, si soc tecnològicament inferior, amb el pas del temps, puc arribar a superar al adversari.

Diu Luo Ji: -El universo real es así de oscuro. El universo es un bosue oscuro. Cada civilización es un cazador armado que recorre el bosqeu como un fantasma, apartando delicadamente las remas que le impiden el paso, intentando moverse sin emitir sonido. (...) El cazador debe ser precavido, porque el bosque está lleno de otros cazadores secretos como él. Si da con otra forma de vida, otro cazador, un ángel, o un demonio, un infante delicado o un anciano tambaleante, un hada o un semidiós, solo tiene un opción: abrir fuego y eliminarlo. En este bosque, el infierno son los otros* (Sartre). La amenaza eterna de que cualquier vida que reveles u existencia será exterminada con rapidez. Esa es la imagen de las civilizaciones cósmicas. Es la explicación de la Paradoja de Fermi*.” (pág.544-545)

“Luo Ji siguó:

-Pero en ese bosque oscuro hay un niño estúpido llamado humanidad, que ha encendido una hoguera y está de pie a su lado gritando: “¡Aquí estoy! ¡Aquí estoy!”

-¿Alguien nos ha escuchado?

-Seguro. Pro los gritos ppor si mismos no bastan para dar con el niño. La humaniodad todavía no ha transmitido ninguna información sobre la posición exacta de la Tierra y el Sistema Solar en el universo. Por la información que hemos enviado solo pueden conocer la distancia entre la Tierra y Trisolaris y más o menos la dirección dentro de la Vía Láctea. La posición precisa de los dos mundos sigue siendo un misterio. Al estar situados en el territorio salvaje de la periferia de la galaxia, estamos un poco más seguros.” (pág.545)

Shi Qiang, li pregunta per la maledicció. La resposta de Luo Ji va ser que va enviar una “etiqueta que senyalava a 187J3X1. Luo Ji li diu a Shi Qiang: “(...)Supongamos que hay un millón de cazadores en el bosque... el número real de civilizaciones en los miles de millones de estrellas de la Vía Láctea podría ser mil veces mayores. Es posible que novecientos mil cazadores pasen de la indicació –un trozo de corteza arrancada del árbol que tiene delante-. De los otros cien mil, quizá noventa mil sondearán esa posición y la obviarán al comprobar que no hay vida. Pero uno de los restantes diez mil tomará la decisión de disparar a esa posición, porque para las civilizaciones con cierto nivel de desarrollo tecnológico, atacar puede ser más seguro y más fácil que sondear. No se pierde nada si al final allí no había nadie.” (pág.546)

La gota va bloquejar el sol com a mesura de precaució perquè ningú pogués enviar l’adreça de Trisolaris. Estem bloquejar i el pitjor és que la flota de Trisolaris sap la nostre direcció. Podem escapar d’aquesta situació crítica? Les naus de la flota trisolariana es trobava a 2,07 anys llum, estem al any 208 de l’Era de la Crisi.

Luo Ji mirava els estels i l’estela funerària de Ye Wenjie, els dos majors símbols de l’eternitat* (pág.560). Luo Ji volia suïcidar-se, però es va dirigir primer els  sofons. L’únic testimoni era una formiga que havia estat en el lloc i temps oportú. Per alguna raó els sofons van aturar a Luo Ji. Van parlar. Luo Ji va preguntar:

“-Ya erais conscientes de que el universo es un bosque oscuro?

“Sí. Lo sabemos des de hace mucho tiempo. Lo extraño es que usted lo comprendiese tan tarde... Su estado de salud nos preocupa. Esto no interrumpirá sin querer el sistema que mantiene la señal de la cuna*, ¿verdad?”. (pág.566)

Els sofons va proporcionar els coneixements per a construir-hi un sistema de transmissions de neutrins, molt més ràpid de l’antic sistema de senyals electromagnètiques. Semblava que tant la Terra com Trisolaris, havien sobreviscut al bosc fosc. Començava l'Era de la Dissuasió que va durar 62 anys.

Ressenya: El bosque oscuro (II)

 

Luo Ji es despertat de l’hibernció 205 desprès. Ningú sabia rés del projecte vallado. Sobre la maledicció no hi havia cap constància, però si es va produir el Gran Cataclisme.   I això vol dir que les condicions de vida de la Terra van canviar de manera dràstica, la fam va aparèixer, el deteriorament ecològic es va accentuar. Un pessimisme existencial es  va apoderar de tothom. El nivell del vida va retrocedir cent anys. La població va passar de 8.300 milions a 3.500 milions* [415-417]. Arribar un moment, que va canviar les coses. Els esforços per la Batalla del Judici Final, quedava en segon pla, calia millorar les condicions de vida de la gent. Del sacrifici es va passar a una nova era. El futur podia esperar. Però això va durar poc. L’arribada de la flota trisolariana generava sentiments contradictoris. Calia estar preparats. Però mai s’ha esta preparat, per molt que et puguis preparar.

Per això, l’aparició d’una sonda en forma “perfecta de llàgrima, (...), amb una superfície tan llisa que ho reflectia tot”, semblava una aproximació de Trisolaria amb son de pau. La sonda es va batejar en el nom de “gota”. La nau Mantis va ser l’encarregada de examinar la gota. Va ser Ding Yin què havia intentat sondejar la gota que va pronunciar les següents paraules: “-Correr –lo dijos en voz baja, pero luego alzó las manos y grito con voz ronca-: Niños estúpidos, ¡corred!* “ (pág.470).

En aquells moment, tot va ser confusió i mort. La flota va ser destruïda sense possibilitat de defensar-se. En tant sols tretze minuts, la gota va ser capaç de destruir més de set-centes naus. La destrucció de les naus humanes va anomenar-se la batalla de l’Obscuritat.  La velocitat del atac de la gota i la seva invisibilitat al radar van fer inútils els sistemes defensius*. Hi va haver dues nau que van poder escapar: Quàntica i Edat de bronze. La sona no era més que una entre les nou que arribarien en tres anys, a més venien de camí mil naus més dirigint-se cap el Sistema solar* (488). A més de les dues naus, també van poder escapar cinc naus més, inclosa Selecció Natural. Hi havia una convicció dins de les naus de guerra: “Las cinco naves debían aceptar la responsabilidad de conservar la civilización, pero su única opción era seguir avanzando y llegar lejos” (pág.493).

Però, les naus necessitaven combustibles, recanvis, per sobreviure. I així, va aparèixer la necessitat del bosc fosc. Una lluita fratricida per la supervivència d’una humanitat que fugia de la sonda i també de la Terra. Espai blau va poder sobreviure, al preu de la destrucció i la mort dels tripulants d’Enterprise i Espai profund. Espai blau, va poder carregar combustible i peces de recanvi. A mesura que les naus s’ha allunyaven de la Terra, la solitud i la foscor van acompanyar el naufragi d’una humanitat que trontollava. Tant Espai blau com Edat de bronze, cadascuna en direccions oposades, es fonien en la immensitat del espai.

La gota va dirigir-se cap a la Terra. Luo Ji va dir unes paraules que van crear molta polèmica. Va dir: “Ha venido a matarme a mi.” (pág.519). Luo Ji, va arribar fins el desert, va tenir temps per reflexionar sobre la seva vida. La gota no va anar directament per Luo Ji, tenia un altre feina més important: “la gota enviaba una onda electromagnética continua y potente directamente al sol, con una intensidad que superaba con mucho el límite de amplificación del sol y con frecuencias que ocupaban todas las bandas que el sol podía amplificar.” (pág.532)

Luo Ji i Shi Qiang, van tornar a Pueblo Nueva Vida #5. Hi havia una nova noticia: la maledicció s’havia complert, 187J3X1 havia sigut destruïda. Això feia cinquanta anys. La destrucció va ser obra d’un “fotoide” que impacta contra el seu sol i destruir quatre planetes del seu sistema solar. 

“El universo es grande, ¡pero la vida es todavía mayor! A eso se refiere el segundo axioma –el primer és la supervivència de tota civilització. El segon, és que la quantitat total de materia del univers sempre es la mateixa (pág.539)-. La cantidad de materia del universo permanece constante, pero la vida crece exponencialmente. Las exponenciales son los demonios de las matemáticas. Si en un océano hay una bacteria microscópica que se divide cada media hora, en unos pocos días sis descendientes ocuparan todo el océano siempre que dispongan de suficientes nutrientes. Que ni la humanidad ni Trisolaris te ofrezcan una impresión equivocada. Son dos civilizaciones diminutas, pero están en su infancia. Una vez que una civilización supera cierto nivel tecnológico, la expansión de la vida por el universo se produce a un ritmo aterrador. Por ejemplo, considera la velocidad de navegación acutal de la humanidad. En un millón de años la humanidad podría ocupar toda la galaxia. Y en contraste con el universo, un millón de años es un parpadeo.” (pág.539-540)