Ressenya: El fin de la muerte (i II)

 III

Fins ací, els contes. Tothom en la Terra comença una carrera per esbrinar que volen dir aquests contes. Saben que hi ha la clau per canviar l’Era de la Dissuasió (2208-2270).

El canvi dramàtic del fi de l’Era de la Dissuasió va tenir lloc el 28 de novembre al Centre de Dissuasió. Hi havia canvi del Portador d’Espasa. Luo Ji deixava el càrrec per traspassar-lo a Cheng Xi. Hi havia un interruptor vermell que en cas de necessitat tenia que prémer. Al cap de 10’ va aparèixer el següent missatge:

“Detectadas sondas espaciales de interacción nuclear fuerte. Total 6. Una se dirige al punto de Langrange L, entre la Tierra y el Sol. Las otras cinco se dirigen a la Tierra en formación 1-2-2. Velocidad: 25.000 Km/segundo. Tiempo estimado de llegada a la superficie: 10 minutos.” (pág.208)

L’Era de la Dissuació s’havia acabat, perquè va arribar els següents missatges:

“Transmisor de ondas gravitatorias de Norteamèrica destruido.

Transmisor de ondas gravitatotorias de Europa destruido.

 Transmisor de ondas gravitatotorias de Asia destruido.

Función de radioamplificación solar suprimida en todas las bandas.” (pág.214)

Un últim missatge va arribar a Cheng Xin:

“El sistema de retransmisión universal de ondas gravitatorias no puede ser restaurado. Disuasión de bosque oscuro terminada.” (pág.215)

Chen Xin, no havia premut el botó vermell i ara, la Terra estava sota el control de Trisolaris. A partir d’aquell moment es va conèixer con Era Post dissuasió. La humanitat va patir un genocidi i tota la població va ser reclosa a Austràlia. Es va anomenar la Gran Migració.

El temps és implacable. Perquè desprès de la Postdissuació va venir l’Era de la Retransmissió, l’Era Bunker, l’Era Galàctica (2273-Desconegut), Era del Domini Negre per el Sistema DX3906.....

“La Tierra tan solo había observado fotoides en dos ocasiones, cuando destruyeron 187J3X1 y el Sistema Trisolar, de modo que se tenía un conocimiento escaso sobre dicho fenómeno. (...) Cuando una civilización poseía la tecnología necesaria para acelerar un objecto hasta una velocidad cercana a la velocidad de la luz, una “bala” con una masa muy pequeña contenía un inmenso poder destructivo. No cabía duda de que era algo “económico”.” (pág.486)

“(...) La cadena de acontecimientos dejaba un cuadro desfavorable, un panorama que auguraba peligro. La limpieza del mundo de las tres estrellas se había producido hacía veinte granos temporales, así que los tañadores de estrellas tenían que haberse dado cuenta de que su posición había sido expuesta. La única opción que les quedaba era cubrirse con una niebla lenta para aparentar ser del todo seguros y que nadie les molestara. (...)

Quizá no querían esconderse.

De ser así, los tañadores de estrella seran muy peligrosos, mucho más que el mundo que había muerto.” (pág.573)

En la Era del Bunker , año 67. Cheng Xin va pregunta:

“-¿A qué distancia está el fotoide del Sol?

-No hay fotoide.

-¿Entonces qué es lo que habéis detectado?

Cao Bin soltó una risa amarga.

-Un trozo de papel.” (pág.581)

Fins ací puc arribar. La millor manera de comprendre el llibre i sobretot el final es llegir-lo. Per els amants de la ciència ficció estem davant d’un llibre superlatiu. A més literàriament és un llibre molt ben escrit.  Imprescindible.

Ressenya: El fin de la muerte (I)

 III

El tercer volum de la trilogia, El fin de la muerte*, és un diari on és fa repàs del que ha passat en els anterior entregues i la seva finalització. Impossible fer un resum.  Per la seva importància dins l’obra hi ha tres contes que Yun Yianmig explica a Cheng Xin. 

El primer conte es diu: “El nuevo pintor del rey” (pág.384).

Hi havia una vegada un Regne sense Contes. Tothom era feliç. El rei tenia dos fills i una filla. El príncep Aigües Profundes i el príncep Sorra Gelada. La princesa era Gota de Rosada. Del primer príncep va marxar quan era molt petit a la illa de la Tomba. Tot semblava harmonia i felicitat, però el príncep Sorra Gelada covava un mal profund en el seu cor. El rei, va proclamar a la princesa Gota Rosada la successora del regne.  El rei volia immortalitzar la festa de la proclamació amb una pintura que representes l’acte. El príncep Sorra Gelada va voler que el pintor no fos el bell mestre Eteri, sinó un de més jove, anomenat Ull Agut de He’ershingenmosiken. Era molt jove, però la seva capacitat per pintar era excepcional. A qui pintava, desapareixia d’escena. I així, van desaparèixer el rei, la reina, els ministres. La princesa va marxar cap la illa on es trobava l’altre príncep. Ull Agut no havia vist mai al príncep i per això no va poder pintar-lo. El mestre Eteri va ajudar a la princesa a fugir juntament a la tia Folgada. Va utilitzar un paraigües que tenia que moure permanentment perquè així no pogués fer desaparèixer a la princesa. Ull Agut va pintar també a la princesa. Imaginaven Sorra Gelada i el pintor que també havia deixat d’existir. Fins ací el primer conte.

El segon conte es diu: “El mar de los Voraces” (pág.399). Comença al costat del mar. Al horitzó està la illa de la Tomba. On romandre el príncep Aigües Profundes. No pot tornar perquè al mar hi ha uns peixos que s’ho mengen tot. Tant la princesa Gota Rosada com el seu seguici, no saben que tenen que fer. La princesa està meravellada per veure el mar per primera vegada. El capità Vela blanca, veu com el aigua manil de la princesa per culpa de la marea comença a surar el mar. Amb el sabó que hi havia resulta que els peixos voraços es queden tranquils, relaxats. I això li dona una idea al capità per posar el seu pla en marxa. Agafen un petit vaixell i posant davant la pastilla de sabó de la princesa dins del aigua. Aquesta genera molta escuma que fa que els peixos es tornin menys agressius i perillosos. Amb aquest mètode arriben a la illa. El príncep des de la llunyania és veia un gegant, però a mesura que s’acosten a la illa, la seva alçada es torna normal. Els germans per fi es troben. Gota Rosada li explica al seu germà el que ha passat a palau. Tots plegat agafen dos vaixell i s’han van cap a el Regne sense Contes. 

El tercer conte és diu “El Príncep Aigües Profundes”. Al arribar-hi hi ha un petit exèrcit que vol apressar a la princesa per ordre del nou rei, Sorra Gelada. Tota la comitiva marxa cap a Palau. El nou rei, li ha dit a Ull Agut que pintés el seu retrat, però Ull Agut li ha dit al rei que no ha pogut fer-ho perquè no s’ha ajusta a les lleis de la perspectiva. El rei què es molt bo amb l’espasa lluiten, però el príncep Aigües Profundes encara és més bo i li a travessa el cor. Tant el capità com la princesa, marxen del regne. Hi havia gent que explicaven histories de què farien la princesa com el capità.

Ressenya: El bosque oscuro (III)

 

Hi ha una conversa fonamental per entendre el bosc focs: Cal imaginar-se la Terra i Trisolaris, per exemple. Si aboquen dos conceptes com benevolència i malicia, que vol dir exactament això? Aquests conceptes no poden ser tractes com conceptes científics. Per nosaltres benevolència vol dir no ser el primer en atacar i eradicar altres civilitzacions. Malicia, és lo contrari* (pág.541). Podem comunicar-nos, però això te un preu, existeixo. Pots donar les teves coordenades, pots indicar la teva presència de forma difusa. Com saber que els altres son benèvols o maliciosos? És una aposta molt arriscada. A nivell galàctic, el problema és fa més difícil, ací apareix el concepte de cadenes de sospites (pág.542). La petita proba de la batalla de l’Obscuritat dona fe de les dificultats per saber dins de la pròpia espècie aquesta cadena de sospites. Hi ha un altre factor a tenir en compte: l’explosió tecnològica* (pág.543). Aquest factor pot desequilibrar la idea de benevolència o malicia. Si gràcies aquesta  explosió tecnològica, soc capaç de ser més fort que l’altre, quina mena de comportament tindre? I al inrevés, si soc tecnològicament inferior, amb el pas del temps, puc arribar a superar al adversari.

Diu Luo Ji: -El universo real es así de oscuro. El universo es un bosue oscuro. Cada civilización es un cazador armado que recorre el bosqeu como un fantasma, apartando delicadamente las remas que le impiden el paso, intentando moverse sin emitir sonido. (...) El cazador debe ser precavido, porque el bosque está lleno de otros cazadores secretos como él. Si da con otra forma de vida, otro cazador, un ángel, o un demonio, un infante delicado o un anciano tambaleante, un hada o un semidiós, solo tiene un opción: abrir fuego y eliminarlo. En este bosque, el infierno son los otros* (Sartre). La amenaza eterna de que cualquier vida que reveles u existencia será exterminada con rapidez. Esa es la imagen de las civilizaciones cósmicas. Es la explicación de la Paradoja de Fermi*.” (pág.544-545)

“Luo Ji siguó:

-Pero en ese bosque oscuro hay un niño estúpido llamado humanidad, que ha encendido una hoguera y está de pie a su lado gritando: “¡Aquí estoy! ¡Aquí estoy!”

-¿Alguien nos ha escuchado?

-Seguro. Pro los gritos ppor si mismos no bastan para dar con el niño. La humaniodad todavía no ha transmitido ninguna información sobre la posición exacta de la Tierra y el Sistema Solar en el universo. Por la información que hemos enviado solo pueden conocer la distancia entre la Tierra y Trisolaris y más o menos la dirección dentro de la Vía Láctea. La posición precisa de los dos mundos sigue siendo un misterio. Al estar situados en el territorio salvaje de la periferia de la galaxia, estamos un poco más seguros.” (pág.545)

Shi Qiang, li pregunta per la maledicció. La resposta de Luo Ji va ser que va enviar una “etiqueta que senyalava a 187J3X1. Luo Ji li diu a Shi Qiang: “(...)Supongamos que hay un millón de cazadores en el bosque... el número real de civilizaciones en los miles de millones de estrellas de la Vía Láctea podría ser mil veces mayores. Es posible que novecientos mil cazadores pasen de la indicació –un trozo de corteza arrancada del árbol que tiene delante-. De los otros cien mil, quizá noventa mil sondearán esa posición y la obviarán al comprobar que no hay vida. Pero uno de los restantes diez mil tomará la decisión de disparar a esa posición, porque para las civilizaciones con cierto nivel de desarrollo tecnológico, atacar puede ser más seguro y más fácil que sondear. No se pierde nada si al final allí no había nadie.” (pág.546)

La gota va bloquejar el sol com a mesura de precaució perquè ningú pogués enviar l’adreça de Trisolaris. Estem bloquejar i el pitjor és que la flota de Trisolaris sap la nostre direcció. Podem escapar d’aquesta situació crítica? Les naus de la flota trisolariana es trobava a 2,07 anys llum, estem al any 208 de l’Era de la Crisi.

Luo Ji mirava els estels i l’estela funerària de Ye Wenjie, els dos majors símbols de l’eternitat* (pág.560). Luo Ji volia suïcidar-se, però es va dirigir primer els  sofons. L’únic testimoni era una formiga que havia estat en el lloc i temps oportú. Per alguna raó els sofons van aturar a Luo Ji. Van parlar. Luo Ji va preguntar:

“-Ya erais conscientes de que el universo es un bosque oscuro?

“Sí. Lo sabemos des de hace mucho tiempo. Lo extraño es que usted lo comprendiese tan tarde... Su estado de salud nos preocupa. Esto no interrumpirá sin querer el sistema que mantiene la señal de la cuna*, ¿verdad?”. (pág.566)

Els sofons va proporcionar els coneixements per a construir-hi un sistema de transmissions de neutrins, molt més ràpid de l’antic sistema de senyals electromagnètiques. Semblava que tant la Terra com Trisolaris, havien sobreviscut al bosc fosc. Començava l'Era de la Dissuasió que va durar 62 anys.

Ressenya: El bosque oscuro (II)

 

Luo Ji es despertat de l’hibernció 205 desprès. Ningú sabia rés del projecte vallado. Sobre la maledicció no hi havia cap constància, però si es va produir el Gran Cataclisme.   I això vol dir que les condicions de vida de la Terra van canviar de manera dràstica, la fam va aparèixer, el deteriorament ecològic es va accentuar. Un pessimisme existencial es  va apoderar de tothom. El nivell del vida va retrocedir cent anys. La població va passar de 8.300 milions a 3.500 milions* [415-417]. Arribar un moment, que va canviar les coses. Els esforços per la Batalla del Judici Final, quedava en segon pla, calia millorar les condicions de vida de la gent. Del sacrifici es va passar a una nova era. El futur podia esperar. Però això va durar poc. L’arribada de la flota trisolariana generava sentiments contradictoris. Calia estar preparats. Però mai s’ha esta preparat, per molt que et puguis preparar.

Per això, l’aparició d’una sonda en forma “perfecta de llàgrima, (...), amb una superfície tan llisa que ho reflectia tot”, semblava una aproximació de Trisolaria amb son de pau. La sonda es va batejar en el nom de “gota”. La nau Mantis va ser l’encarregada de examinar la gota. Va ser Ding Yin què havia intentat sondejar la gota que va pronunciar les següents paraules: “-Correr –lo dijos en voz baja, pero luego alzó las manos y grito con voz ronca-: Niños estúpidos, ¡corred!* “ (pág.470).

En aquells moment, tot va ser confusió i mort. La flota va ser destruïda sense possibilitat de defensar-se. En tant sols tretze minuts, la gota va ser capaç de destruir més de set-centes naus. La destrucció de les naus humanes va anomenar-se la batalla de l’Obscuritat.  La velocitat del atac de la gota i la seva invisibilitat al radar van fer inútils els sistemes defensius*. Hi va haver dues nau que van poder escapar: Quàntica i Edat de bronze. La sona no era més que una entre les nou que arribarien en tres anys, a més venien de camí mil naus més dirigint-se cap el Sistema solar* (488). A més de les dues naus, també van poder escapar cinc naus més, inclosa Selecció Natural. Hi havia una convicció dins de les naus de guerra: “Las cinco naves debían aceptar la responsabilidad de conservar la civilización, pero su única opción era seguir avanzando y llegar lejos” (pág.493).

Però, les naus necessitaven combustibles, recanvis, per sobreviure. I així, va aparèixer la necessitat del bosc fosc. Una lluita fratricida per la supervivència d’una humanitat que fugia de la sonda i també de la Terra. Espai blau va poder sobreviure, al preu de la destrucció i la mort dels tripulants d’Enterprise i Espai profund. Espai blau, va poder carregar combustible i peces de recanvi. A mesura que les naus s’ha allunyaven de la Terra, la solitud i la foscor van acompanyar el naufragi d’una humanitat que trontollava. Tant Espai blau com Edat de bronze, cadascuna en direccions oposades, es fonien en la immensitat del espai.

La gota va dirigir-se cap a la Terra. Luo Ji va dir unes paraules que van crear molta polèmica. Va dir: “Ha venido a matarme a mi.” (pág.519). Luo Ji, va arribar fins el desert, va tenir temps per reflexionar sobre la seva vida. La gota no va anar directament per Luo Ji, tenia un altre feina més important: “la gota enviaba una onda electromagnética continua y potente directamente al sol, con una intensidad que superaba con mucho el límite de amplificación del sol y con frecuencias que ocupaban todas las bandas que el sol podía amplificar.” (pág.532)

Luo Ji i Shi Qiang, van tornar a Pueblo Nueva Vida #5. Hi havia una nova noticia: la maledicció s’havia complert, 187J3X1 havia sigut destruïda. Això feia cinquanta anys. La destrucció va ser obra d’un “fotoide” que impacta contra el seu sol i destruir quatre planetes del seu sistema solar. 

“El universo es grande, ¡pero la vida es todavía mayor! A eso se refiere el segundo axioma –el primer és la supervivència de tota civilització. El segon, és que la quantitat total de materia del univers sempre es la mateixa (pág.539)-. La cantidad de materia del universo permanece constante, pero la vida crece exponencialmente. Las exponenciales son los demonios de las matemáticas. Si en un océano hay una bacteria microscópica que se divide cada media hora, en unos pocos días sis descendientes ocuparan todo el océano siempre que dispongan de suficientes nutrientes. Que ni la humanidad ni Trisolaris te ofrezcan una impresión equivocada. Son dos civilizaciones diminutas, pero están en su infancia. Una vez que una civilización supera cierto nivel tecnológico, la expansión de la vida por el universo se produce a un ritmo aterrador. Por ejemplo, considera la velocidad de navegación acutal de la humanidad. En un millón de años la humanidad podría ocupar toda la galaxia. Y en contraste con el universo, un millón de años es un parpadeo.” (pág.539-540)

Ressenya: El bosque oscuro (I)

 

II

La segona part de la trilogia:  [El bosc fosc] El bosque oscuro, dona idea del que podem fer per defensar-nos. El títol conté la metàfora clau d’aquesta trilogia.  Una de les fonts de coneixement humà, és l’analogia. Si al bosc hi ha caçadors i preses, llavors, cal ser el primer a aconseguir el major botí. El problema és que hi hagi masses caçadors, perquè la lluita per la supervivència farà que és transformin en enèmics. I caldrà destruir-los. Poden lluitar junts durant un cert temps, perquè estratègicament, és bo per els nostres interessos.  Però arribarà un moment que tornarem a ser enemics. Si disposo d’una avantatge tècnica finalment, podré prevaldre en la competència. 

Si això succeeix al llarg de la història de la humanitat, perquè no valdria en un context galàctic? La segona part del llibre explica les diferents estratègies per la supervivència que han creant els humans davant de l’arribada dels Trisolarians.

Així, van apareixent “Los vallados”, dins de l’Era Crítica, quant la flota de Trisolaris està a 4,12 anys llum. Sobre la Terra hi ha uns artefactes anomenats sofons que son com ulls que tot ho miren i escolten el que fan els humans. La estratègia de los “Vallados” consisteix que ells puguin pensar alguna estratègia per derrotar els trisolarians. Hi ha un “vallado” que serà fonamental en tota aquesta història, és diu Luo Ji.

Luo Ji vol saber fins a quin punt Trisolaris és una autèntica amenaça. Envia les coordenades de 244J2E1, un estel a setze anys llum del sol. “Es una estrella con tres planetas, dos de ellos de tipo Júpiter y uno terrestre” (pág.264)

Trisolaris, i el seu governant suprem, vol destruir el vallado Luo Ji (pág.266). Per Luo Ji, ha utilitzat una maledicció, contra l’estel 244J2E1. Si Trisolaris vol fer alguna cosa, farà falta molt de temps per saber si la maledicció s’ha acomplert.  Luo Ji, hiberna, vol despertar-se per veure els efectes de la seva maledicció. L’era de la Crisi, va generar diferents estratègies, una va ser el projecta Vallado, l’altre el Projecte Estels. Ací, apareix un altre dels protagonistes d’aquesta trilogia, Yun Tianming. Va ser un dels primers humans a comprar-se un estel, anomenada DX3906 i està a 286,5 anys llum. Abans de deixar la Terra, Yun Tianming, va regalar l’estel a  Chen Xin, un altre dels protagonistes de la saga. El Projecte Escala, volia fer què una sonda anés al 1% de la velocitat de la llum, i portés a un humà per trobar-se amb els Trisolarians, el protagonista del encontre serà Yun Tainming. 

Davant de la perspectiva d’un encontre en el futur amb extraterrestres, la recerca tecnològica és va incremental exponencialment. Dues noves tècniques de transmissions per enviar senyals al espai es van desenvolupar: la de neutrins i les ones gravitatòries. Aquestes jugarien un paper fonamental en el futur.

“-Indicar la posición de una estrella para otro observador en el universo está lejos de ser tan fácil como la gente se imagina. La analogía es la siguiente: sobrevuelas el desierto del Sáhara en avión y en el suelo uno de los granos de arena grita: “¡Aquí estoy!” Oyes el grito, pero ¿desde el avión puedes establecer la posición de ese grano de arena? En la Vía Láctea hay doscientos mil millones de estrellas. A todos los efectos se trata de un desierto de estrellas.” (pág.262) [vol II]

Ressenya: "El problema de los tres cuerpos" (I)

 

He acabat la trilogia de Cixin Liu, Tres Cuerpos: “El problema de los tres cuerpos”, “El bosque oscuro” y “El final de la muerte”. Sóc lector de SF des de fa molts anys. He llegit els clàssics. Però la lectura d’aquesta trilogia escapa a qualsevol referent de la ciència ficció. Impossible fer un resum, perquè la exhibició de teories reals e imaginaries son inassequibles per mi. 

La TV ha fet una sèrie corresponent al primer llibre: "El problema de los tres cuerpos". La novel•la de Liu i la sèrie no son precisament exactes. Perquè la novel•la dona context a la història que explica. Resumint moltíssim, des de una remota estació de seguiment xinesa, una de les protagonistes de la primera novel•la, llança un missatge cap a les estrelles, mitjançant el sol com repetidor gegantí de les senyals de ràdio. Hi ha algú al univers? La novel•la dona resposta, però sobretot, explora l’impacta que produeix a la nostre societat i a nosaltres mateixos. No estem sols! Hi ha una civilització, Trisolaris, han escoltat el missatge hi ha enviat aquesta resposta:

“¡No contestéis!

¡No contestéis!

¡No contestéis! 

Este mundo ha recibido vuestro mensaje.

Se dirige a vosotros un pacifista que lo habita. Para vuestra civilización, es una suerte que yo haya sido el primero en leer vuestro mensaje. Os lo advierto:

¡No contestéis!

¡No contestéis!

No contestéis!

Sóis una entre diez millones de estrellas que hay en la misma dirección. Siempre que no respondáis, este mundo seguirá  siendo incapaz de determinar vuestra ubicación. Si lo hacéis, estaréis revelando vuestras coordenadas ¡y vuestro mundo será invadido!

¡No contestéis!

¡No contestéis!

¡No contestéis!” (pág.284)

I malgrat l’advertència, la protagonista Ye Wenjie,  pren el botó  de recepció del missatge!

“ Venid!

Yo os ayudaré a conquistar este mundo.

Nuestra civilización ya no es capaz de resolver sus problemas por si misma. Necesitamos la intervención de vuestra fuerza.” (pág.288)

Trisolaris posa en marxa les seves naus en direcció a la Terra. Tenen un llarg camí per recórrer. A prop de 450 anys terrestres. Cal amoïnar-se? Què fem i com preparar-se pel contacte amb una altre civilització molt més avançada que la nostre? Porten intencions hostils? 

A la terra, hi ha gent que ha vist una representació del món trisolà. Un món amb tres sols que genera  catàstrofes cícliques, que fan que l’opció de buscar un altre món sigui no una opció, sinó una necessitat vital. Pel que sembla la Terra és una opció molt vàlida.

Com un moviment religiós, el Moviment Terrícola-trisolarià, havia sigut el intermediari entre Trisolaris i la Terra. Ara, al Centre de Comandància de Batalla, rebia un missatge directe de Trisolaris:

“¡No sois más que insectos!” (pág.402)

Trisolaris farà miracles, la seva tecnologia els permet fer-ho. Si volen adeptes, res millor que contemplar els cels, miracles que desafien qualsevol explicació científica, o millor dit, desacredita la ciència i enforteix la fe amb la màgia. Què passa quan una civilització en menys tecnologia s’enfronta amb un altre tecnològicament molt superior? Per analogia, amb el nostre passat, la resposta sempre és la mateixa: destrucció de l’altre civilització en nom de la civilització (superior).